Un moment especialment singular de la història de la premsa diària barcelonina durant el tardofranquisme, fou el de l'aparició als quioscs del primer número de Diario Femenino el 27 d'octubre de 1968.
Aquesta nova publicació havia estat promoguda i fundada pel publicista i editor Víctor Sagi. L'aposta, agosarada pel moment històric, consistia a presentar un diari concebut i adreçat exclusivament a la dona, una iniciativa innovadora i poc o gens assajada al món en materia de premsa diària.
El disseny del nou diari tenia com a punt fort una impressió en gravat al buit. que permetia una millor definició de les imatges fotogràfiques que s'hi publicaven. El periòdic tenia una delegació a la capital de l'Estat i sota la capçalera hi figurava l'expressió Barcelona / Madrid. La redacció va començar instal·lada al carrer Consell de Cent.
La Llei de Premsa de Fraga Iribarne de 1966 havia alleugerit notablement la implacable censura que va caracteritzar les primeres dècades del franquisme. Era en aquest context que Diario Femenino va aconseguir acomboiar noms del món del periodisme de tendències ideològiques marcadament progres. Eren noms com Eliseo Bayo, Lidia Falcón, Maria Aurèlia Campany, Eva Forest, Ana Maria Matute, Carmen Alcalde o el fotògraf Oriol Maspons. Com es pot veure era una publicació compromesa amb l'idea d'estendre la professió periodística entre les dones. Diario Femenino però, no es va lliurar d'alguna sanció governativa. En ocasió d'un article sobre el divorci signat per Carmen Alcalde la reacció de les autoritats franquistes no es feu esperar. El diari havia publicat una mena de reportatge-enquesta que va ser contestada majoritàriament pels lectors, que es mostraven favorables a una llei de divorci a Espanya.
El primer director d'aquest periòdic va ser però, un home: Jaime Arias (1922-2013), un periodista de llarg recorregut que ocupà l'etapa 1968-1969. Josep Pernau n'era el sotsdirector i Isabel Cajide encapçalava la delegació madrilenya del diari.
El 1969 Arias va ser substituït per Àngels Masó, que passaria a la història com la primera dona directora d'un diari des de l'acabament de la Guerra Civil. Masó, que havia estat col·laboradora del diari i experta en temes mèdics, va reforçar el caràcter femení del diari i quan la va fitxar La Vanguardia al 1971, el seu substitut va tornar a ser un home: Ramon Solanes que provenia de TVE a Catalunya.
El 1972 es produeix un fet que marcaria el destí de Diario Femenino. Davant els resultats poc favorables en vendes, Victor Sagi decideix posar el diari a la venda. El comprador va ser Sebastià Auger, que presidiria el grup Mundo i que va canviar al poc temps la capçalera. Diario Femenino es va convertir en DF i des dels primers dies es va veure clarament un canvi d'orientació que volia deixar enrere el caràcter inicial del diari per orientar-lo cap a un criteri marcadament generalista. La redacció s'havia traslladat a les oficines d'Edicions Mencheta, al carrer Roger de Llúria cantonada Diputació, on també s'editava el diari de la tarda El Noticiero Universal.
Aquest epíleg de Diario Femenino convertit en DF es va allargar fins el 15 de febrer de 1974 quan el diari va passar a ser Mundo Diario, l'aposta més potent de Sebastià Auger.
