JOSEP RIBAS. Ebenista. Exposició de mobles. Rambla Catalunya 17 (després Plaça Catalunya 7). (1890's-1918)

Cap al darrer quart del segle XIX l'ofici d'ebenista va començar a tenir un valor creixent entre l'alta societat barcelonina. L'emergent burgesia local parava cada cop més atenció a l'embelliment de les seves llars, de manera que disposar d'una bona casa amb materials nobles lluïa i donava un prestigi social indiscutible.

Josep Ribas i Fort va ser un dels precursors de la fabricació de mobles de luxe a Barcelona. Com tants altres del seu ofici va iniciar-se a la part baixa de Ciutat Vella on carrers com Banys Nous, Passatge del Crèdit, Ciutat o Escudellers acumulaven molts tallers i botigues de fusters.

Ribas havia nascut a Castellvell i va començar a treballar d'ebenista al 1850. Deu anys després va associar-se amb Jaume Pons i Torrent i ambdós formaren l'empresa Pons y Ribas emplaçada al carrer Ciutat número 7. Els mobles que fabricaven van aconseguir un gran èxit en la decoració de diversos pavellons de l'Exposició Universal de 1888.

Al setembre de 1892 van dissoldre l'antiga societat i Ribas va crear una nova empresa José Ribas e Hijos. L'ebenista moriria el 1909 passant el negoci al seus fills amb el nom de Viuda de Jose Ribas

Coincidint amb el nou segle els Ribas van obrir la seva botiga d'exposició al número 17 de la Rambla Catalunya, aleshores encara integrada en els seus primers metres en aquell tram que després va absorbir la Plaça Catalunya.

Entrada a la botiga. (Font: Anuari de Barcelona Artística e Industrial)

*1908.- Interior de la botiga d'exposició de mobles i objectes d'art de Josep Ribas a la Plaça Catalunya. (Foto: autor desconegut)
 

Al taller d'ebenisteria dels Ribas situat a Consell de Cent 327 van incorporar altres treballs a la seva rutina diària. A banda de mobles es van especialitzar en d'altres aspectes de la decoració de la llar. Així doncs, els operaris de Can Ribas treballaven el marbre i els daurats, eren fabricants de miralls, de llums i de tota mena d'objectes d'art orientats a guarnir la llar.

En aquells baixos de la Casa Marcel·lí Jané, Ribas hi exposava les seves petites meravelles mobiliàries i altres objectes i elements com llums, cortinatges i objectes d'art per embellir les llars de les famílies benestants. 

La botiga de Viuda de José Ribas a Plaça Catalunya va tancar el 1918 per passar a Josep Prat, un altre fabricant de mobles.

 

*1914.- Publicitat de la botiga de Vda. de José Ribas a plaça Catalunya 7  (Font: Catalèg de l'Exposició Internacional d'Indústries Elèctriques i Nacional de Productes. Biblioteca Nacional de Catalunya).

 

CASA ANDREU ANGLADA. Passeig de Gràcia / Aragó (1878-1982)

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE, FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC

  

*1900's.- La Casa Andreu Anglada a la dreta de la imatge quan encara tenia entresòl i semisoterrani en una fotografia extreta d'una postal de l'època.

 

Edifici projectat el 1878 pel mestre d'obres Domènec Balet i Nadal (1844-1915), la Casa Andreu Anglada [1] ocupava la cantonada mar-Besòs a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb el carrer Aragó, just davant del baixador del ferrocarril conegut popularment com l'apeadero. 

L'edifici constava originàriament de baixos i quatre alçades i va ser objecte de diverses reformes, la primera per adequar la planta baixa i els entresòls per instal·lar-hi comerços.  

La planta baixa de la Casa Andreu Anglada va acollir als anys 1920's la botiga d'exposició de la concessionària de la marca nord-americana d'automòbils Studebaker. 

El 4 de novembre de 1929 la botiga Unión Musical, també coneguda com a Casa Werner, va instal·lar-se als baixos del costat del Passeig de Gracia. Allà s'hi podien  comprar tota mena d'aparells de ràdio, fotografia, gramoles, discos i fins i tot llogar-hi pianos. La botiga s'hi havia traslladat des del seu anterior emplaçament al Portal de l'Àngel. A l'altra banda, la del carrer Aragó, s'hi va instal·lar un bar-restaurant, el Terminus, on encara als anys 1950's s'hi feien tertúlies i s'hi reunia la redacció de la revista cultural cristiana El Ciervo. Aquest establiment amb una animada terrassa va tancar portes el 1969.

 

*1929.- La botiga d'Unión Musical recent traslladada a la Casa Andreu Anglada (Font: Hemeroteca la Vanguardia)

 

*1930's.- La Casa Andreu Anglada en una imatge on també hi podem veure l'edifici del baixador del tren del carrer Aragó. (Foto: Josep Brangulí)

*1930's.- Una altra imatge de la cruïlla del Passeig de Gràcia amb Aragó on es poden veure els tendals del Bar Terminus. (Foto: Josep Brangulí)

Durant l'etapa franquista l'edifici va ser remuntat i se li va afegir una alçada més a la part de la cantonada que va malmetre la balaustrada de coronava inicialment la façana

 

*1950's.- L'edifici ja amb la remunta aplicada com a cinquè pis a la part de la cantonada.

*1960's.- L'edifici de la Societat Anònima Cros (esquerra) i la Casa Andreu Anglada (dreta) amb el carrer Aragó ja cobert i amb doble sentit de circulació. A l'extrem inferior dret de la imatge s'hi pot distingir el rètol de la botiga d'Unión Musical Casa Werner. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Als anys 1960's s'hi va instal·lar la galeria d'art La Pinacoteca, mentre la botiga d'Unión Musical continuava comercialitzant petits electrodomèstic i productes diversos per als amants de la música. 

L'edifici arribava gairebé als cent anys de vida quan al 1977 va ser enderrocat i substituït per un nou immoble funcional d'oficines inaugurat el 1983, que combina marbre i vidre a la seva façana i que va ser la seu de l'entitat bancària gallega Banco Pastor, avui ja desapareguda.

*1977.- Vista aèria de la cruïlla de Passeig de Gracia i Aragó on s'aprecia el solar ja buit que ocupava la Casa Andreu Anglada (fletxa groga). (Foto: AMB. Vol Estosa) 

 

Edifici del Banco Pastor, enllestit a l'any 1983, a la cantonada on hi hagué la Casa Andreu Anglada.

 

[1].- Algunes fonts la citen com a Casa Anglada Goyeneche (ca.wikipedia.org)

BODEGA TOMÀS. Copes i combinats. Villarroel 231. (1964-1990's)

Una bodega convencional de barri que amagava un petit tresor, amb el seu aspecte tradicional, gairebé vulgar, de prestatgeries amb ampolles, una barra a l'antiga, màquines escura-butxaques i unes quantes cadires i taules escampades per l'interior.

El seu propietari Enric Pinilla va obrir-lo el 1964 com una bodega on s'hi comprava vi a granel, gasoses i sifons. No va ser fins a finals de la dècada següent que el local es començà a especialitzar en còctels i combinats. La veu corregué ràpida i l'establiment va fer-se popular i conegut en poc temps, trencant les fronteres del barri.

Henry B.Q., com es feia dir l'Enric, era un veritable prodigi en l'atenció personalitzada al client. Gastava una litúrgia molt personal en l'art de barrejat licors i líquids, de donar consells i de servir les copes. Tot plegat però, en un entorn senzill, sense pretensions estètiques, ni glamour, ni materials nobles. Això el diferenciava dels grans temples de la cocteleria que començaven a aparèixer per la ciutat. L'amo utilitzava la nevera dels gelats per guardar-hi els licors en fred i altres productes per composar els seus combinats. Era un local on els estudiants, els progres i la gent de butxaques justetes de calers n'eren els principals clients.

Molt bona atenció, però sense presses amb temps. El Henry no tenia mai pressa i dedicava el temps necessari a cada client, Això sovint generava episodis d'inquietud entre els parroquians  més ansiosos d'accedir a la seva copa o al seu combinat.

Va tancar cap a finals dels 1990's coincidint amb la jubilació del propietari sens ell la Bodega Tomàs no hauria pogut seguir essent la mateixa.

ANDY CAPP. Bar de copes. Bonavista 13. Gràcia. (1984-2000's)

 

Potser a molts no el serà familiar el personatge d'Andy Capp. Al Regne Unit però, es força conegut com a protagonista d'unes tires de còmic publicades als periòdics Sunday Mirror i Daily Mirror. El seu creador és el dibuixant Reg Smythe (1917-1998). Després de la seva mort Roger Mahoney va continuar dibuixant-lo. L'Andy Capp es caracteritza bàsicament per la seva debilitat per la beguda i habitualment apareix amb un got de cervesa a les mans o bé engatat i dormitant sobre la barra d'un bar.

A l'any 1984 un grup de joves francesos (Marcelle, Jean Jacques i Christian) que es dedicaven al transport de materials per a show bussines, van decidir obrir agafar el local del bar Celobert al número 13 del carrer Bonavista, a la part baixa de Gràcia entre els jardinets i el Torrent de l'Olla. Li van canviar el nom i Andy Capp va ser l'escollit.

El local va aconseguir esdevenir un punt de trobada de gent progre amb inquietuds artístiques, on era fàcil trobar-hi des d'activistes culturals a músics alternatius i també forasters francesos atrets per l'origen dels joves que el regentaven. En els primers anys destacava pel seu aspecte vell i atrotinat amb esquerdes a la barra i la pintura de les parets i els sostres despresa i gairebé penjant. Tot plegat però, li conferia un aspecte de decadència fascinant i acollidora. S'hi jugava a les dames xineses, s'hi feien exposicions d'art i s'hi prenien cremats de rom i brandy. L'espai es completava amb una terrassa interior al fons del local, molt animada als estius.

L'Andy Capp va tancar amb el canvi de segle. Al local que ocupava s'hi va instal·lar després una tintoreria.

KGB. Música i copes. Ca l'Alegre de Dalt 55. (1984-2013)

 

 

El 27 d'octubre de 1984 un espai projectat dins una antiga fàbrica tèxtil per l'interiorista Alfredo Vidal i promogut per l'empresa Setraspasa SA va obrir portes al carrer Alegre de Dalt de Gràcia. El seu nom coincidia amb l'acrònim de la famosa central d'intel·ligència soviètica, si bé tot quedava aclarit amb la denominació de Kiosco General de Barcelona

 

Edifici que acollia la sala KGB a la cantonada dels carrers Ca l'Alegre de Dalt i Providència.  (Foto: Tejederas)

 

La història d'aquesta sala de música en directe que va gaudir d'un gran èxit de públic durant els seus primers anys, és també la història d'un rosari de denúncies del veïns pels sorolls que produïa, de trobades nocturnes al carrer amb la policia municipal i, al capdavall, de sancions i clausures,  que durant molts anys va conferir al local un to guadianesc per la successió d'obertures i tancaments que va patir. Certament, el KGB s'havia caracteritzat pels seus horaris que ultrapassaven ja aleshores els límits dels tancaments habituals dels locals nocturns. Així doncs, el local esdevingué un dels últims reductes als que aferrar-se per part dels que no es conformaven a girar cua cap a casa i donar la nit per acabada a les tres de la matinada.  

 

*1985.- Entrada a la festa del primer aniversari de KGB. (Font: todocolección)

 

Va ser un dels primers espais nocturns a incorporar l'estètica interior de la fredor pròpia d'un hangar industrial. Els grans finestrals van ser tapiats donant més rellevança a la nuesa dels murs, al terra de ciment i a les escales metàl·liques de cargol per accedir al nivell superior amb dues barres [1] escampades sobre la superfície del local. Una proposta molt copiada durant els anys següents.  América Sánchez va ser el dissenyador del logotip del local, un escut vermell amb les inicials del local.

 

*1984.- Variant del logotip de KGB dissenyat per América Sánchez que va ser emprat per la inauguració del local. (Font: 202 cartells América Sánchez. Biblioteca de Catalunya)  

 

La Guia Barcelona Bar editada per l'ajuntament el 1987 dedicava aquestes curioses paraules al KGB a la ressenya local:

El KGB té, malgrat la fredor del neó, un cert aire d'una Gràcia del futur. Darrera la cresta més exuberant s'hi amaga sovint un passat de motxilla i ferrocarrils catalans, un rastre de xiruca que cap maquillatge no arriba a dissimular. [2]

Al llarg de la seva vida KGB canviaria sovint de tendències musicals en sintonia amb el pas dels anys i de les modes, si bé com element comú i continuat sempre va apostar pel pop-rock indi amb concerts de bandes novelles, especialment a partir de finals dels anys 1990's, quan el local va començar a perdre el seu glamour inicial i va reorientar-se com a discoteca.

 

*2011.- Actuació del grup Obús a KGB (Foto: Vic Saldas)

 

Finalment, després de gairebé 30 anys, el local moriria a causa de la malaltia que sempre va patir. KGB va ser precintada al desembre de 2013 per excés de decibels i per les denúncies continuades a causa dels incidents que sovintejaven al carrer a la sortida del local. Els veins s'havien tornat a organitzar i l'ajuntament va donar el cop de gràcia. El seu tancament va donar pas un any més tard a Canela, un espai dedicat a la música llatina, promogut per l'empresari Juancho Rodríguez amb horaris més limitats i ambient de salsa, bachata i reguetón.

 

[1].- Una de les dues barres del KGB era formada per barrils industrials pintats de colors cridaners. Va desaparèixer al cap d'uns anys igual que altres elements del projecte original.
 

[2].- Col·lectiu Yate. Barcelona Bar. Ajuntament de Barcelona. Plaza & Janés Editors. Barcelona. 1987.

NICK HAVANNA. Rosselló 208. (1987-2015)

*1986.- El primer logotip identificatiu del Nick Havanna.

Porta exterior d'accés al Nick Havanna al carrer Rosselló.

Ángel Juez i Oriol Comas van publicar a començaments de 1990 una interessant guia de locals d'oci nocturns de Barcelona amb el títol de Nits de Bars [1]. En ella es qualificava com a catedral dels bars de la ciutat a un local anomenat Nick Havanna.

Aquest espectacular espai d'estètica novaiorquesa va obrir-se al públic al setembre de 1986 promogut pel cocteler Javier de la Muelas que aleshores, amb només trenta anys, ja havia arrencat la cocteleria Gimlet i era un dels empresaris emergents de l'oci nocturn a Barcelona. El local es va consolidar durant els anys següents amb l'arribada de la febre olímpica que va envair la ciutat fins assolir les primeres posicions en l'escalafó de la nit barcelonina.

Nick Havanna era situat al carrer Rosselló entre Balmes i Rambla de Catalunya. El seu interior, dissenyat per Eduard Samsó, era d'una gran amplitud amb un espectacular videowall que ocupava tot el mur del final de l'espai. Tot el seu interiorisme era basat en l'aplicació de materials nobles i conformava un hàbitat especial, que semblava evocar algunes de les imatges que pocs anys abans havien causat impacte en l'estrena del film Blade Runner. 

 

*1990's.- Interior de Nick Havana amb una de les barres en primer terme. (Font: Ajuntament de Barcelona)

 

Hi havia molts detalls encisadors. Des d'una màquina que expenia llibres, teletipus que projectaven les últimes notícies que es produïen al món o unes barres elegantment revestides de pell de cavallino. No hi mancaven atraccions puntuals com exposicions de rèptils i un pèndol dissenyat per Ingo Maure suspès d'una cúpula de llum blavosa que va esdevenir com una mena d'icona del local. També cal no oblidar el disseny dels lavabos amb una proposta que cercava erradicar la clàssica zona bruta i poc amable que envolta aquest espais, per donar-li la dignitat creativa que es mereixia i convertir-la en un dels punts més visitats i emblemàtics del local.   

 

El local en plena ebullició ple de gom a gom. (Foto: tillate.es)

 

Tothom feia cap al Nick en aquells dies de febre de disseny i d'interiorisme fred. El local era visita obligada per tota ànima nocturna àvida de modernor que arribava a la ciutat amb ganes de prendre l'última copa en aquella Barcelona més que mai. No cal dir que el local va esdevenir un lloc idoni i força desitjat per organitzar-hi presentacions de llibres, moda, actuacions i concerts.

 

2000's.- La gairebé obligada renovació en el logotip del local

 

El pas del temps també va suposar l'inevitable envelliment de la proposta i d'aquella estètica que tant ens havia impressionat en els primers anys. El Nick es va convertir poc a poc en una discoteca més, tot i que continuava retenint prestigi i desig entre la gent guapa, que delerava per tancar-la i celebrar-hi les seves festes privades.

La vida del llegendari Nick Havanna es va perllongar fins al 2015 amb gairebé trenta anys al servei de la nit fashion. De la reforma que es va aplicar al local en va sortir una nova proposta anomenada Oak Barcelona.

 

[1].- Àngel Juez, Oriol Comas. Nits de bars. Parsifal Edicions. Barcelona 1990.

EDIFICI DELS TRANSFORMADORS. Ausiàs March 60. Central de transformació elèctrica (1925-1971), Espai juvenil alternatiu (1984-2008) i okupat (2015-2016)

Agraïments a ALFRED PUIG

*1930's.- Imatges exterior i interior de la Central Transformadora del carrer Ausiàs March

Entre 1923 i 1925 l'empresa Compañía Auxiliar de Tranvías y Ferrocarriles Económicos (CATFE) va aixecar al número 60 del carrer Ausiàs March, entre el Passeig de Sant Joan i el carrer Roger de Flor, un modest edifici per acollir-hi una central de transformació de l'energia elèctrica que produïa la veïna central de la carretera de Vilanova per tal que pogués ser aprofitada pels tramvies.

La CATFE havia estat creada el 1882 agrupant diverses companyies de tramvies  (Sant Andreu, Clot, Can Tunis, Horta) i quan al 1925 es va inaugurar l'edifici dels transformadors ja no explotava cap línia. Havia esdevingut una empresa dedicada a funcions de manteniment de les vies i el servei i sobretot a proveir d'energia elèctrica els tramvies.

L'edifici dels Transformadors va ser encarregat a l'arquitecte Antoni Millàs i Figuerola (1862-1939) pel Marquès de la Foronda, Mariano de Foronda y González-Bravo Aguilera y Vallarino (El Escorial 1873-Vitòria/Gasteiz 1961), que va ser  gerent dels tramvies de Barcelona entre 1902 i 1930 i accionista majoritari de la CAFTE. Aquesta central transformadora va complir la seva funció durant prop de cinquanta anys fins al març de 1971 quan desaparegué l'últim tramvia.

 

El marquès Mariano de Foronda (1873-1961), a banda de promoure la construcció de l'edifici dels Tranformadors va ser un apassionat impulsor de l'anomenada forondotèlia (col·leccionisme de bitllets de tramvia).

 

El 1984 l'ajuntament socialista va decidir recuperar l'edifici dels Transformadors i convertir-lo en un espai pel jovent del barri de Fort Pienc. L'antiga central acolliria el primer concert organitzat pel moviment okupa de la ciutat i passaria a ser un referent de la cultura punk a Barcelona. En realitat funcionava com equipament juvenil autogestionat. Allà s'hi van establir diversos col·lectius contraculturals que editaven fanzines i revistes contraculturals i alternatives i organitzaven concerts de música punk. Tot va començar a canviar quan al 1992 les autoritats municipals, davant la celebració de la cita olímpica, van limitar notablement l'ús autogestionat de l'edifici. 

2010's.- Emblema de la Compañía Auxiliar de Tranvías amb les inicials CAT superposades i l'any de construcció de l'edifici a la part superior de la façana

Posteriorment, el 1994 s'hi va instal·lar la seu del Consell de la Joventut de Barcelona fins que va acabar traslladant-se al nou Espai Jove la Fontana de Gràcia

El 2008 l'ajuntament va optar per tancar l'edifici, una decisió justificada pel seu mal estat estructural. Transformadors però, va tornar a ser reivindicat pel barri. L'ajuntament de Xavier Trias va projectar enderrocar-lo i va llençar l'idea de construir-hi un equipament intergeneracional de cinc plantes, mentre la plataforma d'entitats juvenils de l'Eixample seguia reivindicant l'espai per a usos estrictament juvenils i els veins del barri de Fort Pienc reclamaven també una solució.

Al juliol del 2015 l'edifici va ser okupat i van començar a organitzar-s'hi activitats alternatives. Al febrer de 2016 s'hi va celebrar un concert de musica punk amb grups vinguts d'altres països europeus i un cartell amb la imatge del president del govern espanyol Mariano Rajoy i el lema ni gossos, ni ambiguos, ni babosos.

 

  

*2015.- Cartells sobre activitats organitzades pels okupants de Transformadors en la darrera etapa de la història de l'edifici. 

*2016.- Cartell contra el desallotjament editat pel grup okupa instal·lat als Transformadors

Un any després seria desallotjat i la porta tapiada per agents municipals. Finalment el consistori governat per Ada Colau va decidir enderrocar l'edifici per construir-ne un de nou dedicat a equipaments.

AZME CAFÉ. Passeig de Gràcia 83 (1993-2005)

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE

Al novembre de 1993, un nou restaurant va ocupar el lloc de la històrica cafeteria Tropeziens al número 83 del Passeig de Gràcia. L'empresa de la família González, (Business Cafe Restaurants), propietària d'altres locals de restauració al centre de Barcelona (New Kansas, Samoa, Network), havia decidit renovar de dalt a baix l'antiga cafeteria inaugurada el 1962 i obrir-ne una de nova amb el nom d'Azme Café. L'anomenada cuina tex-mex, amb els seus sabors picants com a element referencial, havien començat a quallar fort a la ciutat des de feia ja alguns anys.

Per a la decoració interior de l'establiment es va comptar amb la col·laboració de Javier Mariscal i Fernando Salas. El dissenyador valencià  es trobava aleshores al cim de la seva fama, després de les seves intervencions durant l'època de la Barcelona olímpica i la creació de la mascota Cobi que va presidir aquells esdeveniments esportius.
Per a l'Azme Café Mariscal va dissenyar un gran mural amb motius propis d'un establiment d'aquestes característiques (plats, ampolles, gots, tasses, coberts,...)  que ocupava les parets de l'interior del local. Al nou restaurant s'oferien plats de les cuines texana-mexicana (burritos, enchiladas, quesadillas, fajitas i chicken wings) i italiana. Bàsicament la fórmula més estesa era la fusió d'aquestes cuines mitjançant la incorporació d'ingredients propis de la cuina tex-mex a la tradicional pizza italiana.

*1993.- Imatge de l'interior del local amb el mural de Javier Mariscal

L'aventura de l'Azme Café duraria poc més d'una dècada. El 2006 l'edifici de Passeig de Gràcia 83 va ser profundament rehabilitat seguint un projecte de l'arquitecte japonès Toyo Ito per acollir-hi un complex d'apartaments de luxe. El nou edifici presenta una impactant façana ondulada, que pretén establir un diàleg amb la Pedrera de Gaudí situada a l'altra banda del passeig. Els baixos d'aquest nou edifici van acollir la botiga principal de la marca de roba de luxe Hugo Boss.

FANAL ADOSSAT AL SUPORT DE LA CATENÀRIA. Plaça Catalunya. (1930-1940's)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

*1932.- El model de fanals adossats al pal de la catenària a l'embocadura del Portal de l'Àngel a la plaça Catalunya (Foto: Josep Brangulí)

Durant la celebració de l'Exposició Internacional de 1929, que s'estengué fins a l'estiu de l'any següent, molts varen ser els esforços per embellir els carrers i les places de la ciutat. L'enllumenat públic va ser un dels elements que formava part d'aquest programa de renovació.

Félix de Azúa va dissenyar al 1929 un tipus de fanals que anaven adossats als cilindres dels pals de la catenària que sostenia el cablejat dels tramvies. Les formes d'aquests fanals semblaven de clara inspiració modernista. Presentaven uns sortints espiralats guarnits amb elements vegetals dels que penjaven els suports dels globus de vidre des dels qual es propagava la llum.

D'aquest model se'n poden veure imatges captades a la plaça de Catalunya davant de l'edifici de la Telefònica. Les més antigues són datades del 1930 i del 1932, quan una illeta allargada amb tanques baixes defensava del trànsit el pal de la catenària. 

 

*1930.- Aquest model de fanal durant un dels escalaments de la façana de la Casa Segura. (Foto: Josep Brangulí)

Dibuix del model de fanal de Félix de Azúa adaptable als pals de les catenàries del tramvia. (Font: Arxiu Municipal de la Ciutat de Barcelona)

 

Després del fets del 19 de juliol de 1936, preludi de la Guerra Civil amb foc creuat sobre la plaça Catalunya, encara es podien veure aquests fanals davant de l'edifici de la Telefònica. Probablement desaparegueren definitivament en acabar la guerra. 

 

 

*1936.- Façana de l'edifici de la Telefònica, molt malmès de vidres i finestres, després dels tiroteigs produïts durant la jornada del dia 19 de juliol que va acabar amb la rendició dels feixistes sublevats contra la República. El fanals adaptats al pal de la catenària apareixen aquí pintats de color fosc i la superficie de l'illeta ha quedat notablement reduïda. (Foto: Pérez de Rozas / AFB) 

 

*1941.- Celebració del Corpus amb gran exaltació patriòtica franquista a balcons i carrers. Els fanals encara resistien, però ja no durarien gaire més. (Foto: Josep Brangulí / ANC)  

 

PALMERA DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE JONQUERES (S. XVIII-1879)

*1850.- Localització de la palmera a l'hort de les monges, després pati del correccional, al recinte del monestir de Santa Maria de Jonqueres (Font: Quarterons de Miquel Garriga i Roca)

En la història dels últims anys del recinte del monestir de Santa Maria de Jonqueres, que avui quedaria emplaçat en l'espai comprès entre el carrer Jonqueres i l'últim tram de la Via Laietana abans d'arribar a la plaça Urquinaona, és obligat referir-se a la presència d'una palmera, que durant molts anys es va erigir en aquell lloc fins assolir un alçaria notable i esdevenir una mena d'icona d'aquell lloc.  

El monestir havia estat desocupat per les monges l'any 1810 durant la Guerra del Francès. Les religioses ja no hi tornarien i l'edifici acolliria successivament des d'aleshores un hospital militar, un correccional, una caserna militar i el ball La Palmera.  Posteriorment amb l'obertura del carrer Bilbao, tram superior de l'actual Via Laietana, s'hi va instal·lar un magatzem de teixits abans que la Caixa de Pensions hi enlairés la seva seu central inaugurada el 1917.

La palmera a la què ens referíem era situada a l'hort de les monges, després convertit en pati del correccional, a la zona més propera al que avui és la Via Laietana. Havia pogut sobreviure a l'enderroc de les dependències del monestir i va quedar propera a la placeta de Jonqueres davant dels últims edificis el carrer Comtal. 

L'exemplar era de l'espècie phoenix dactylifera, una varietat coneguda habitualment amb el nom de palmera de dàtils o palma datilera.  En els seus últims anys assolia una alçària de prop de 30 metres superant fins i tot els edificis de quatre i cinc alçades i planta baixa que poblaven l'entorn. Val a dir que no és la datilera l'espècie de palmera que a la nostra ciutat assoleix les màximes alçades. Les washingtònies en les seves varietats filífera i robusta son habitualment les més altes.

*1850.- Imatge del pati del correccional, antic hort de les monges, amb la palmera (Aquarel·la del pintor Francesc Soler i Rovirosa).
  

*1868.- La palmera sobresurt a l'esquerra de la imatge rera l'entrada a la caserna militar instal·lada als terrenys del convent. A la dreta l'àbsis de l'església poc abans del seu trasllat al carrer Aragó i el carrer Jonqueres (Foto: Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes)
 

*1873.- La plaça de les Jonqueres un cop enderrocat el monestir amb l'espectacular palmera.

El 1879, davant la necessitat de reurbanització de la placeta de les Jonqueres i del seu entorn, la vella palmera va ser curosament arrencada del seu lloc amb la voluntat de trasplantar-la. Les possibilitats de supervivència eren molt reduïdes atès el fort arrelament que tenia al lloc on tants anys havia viscut i crescut. L'intent de trasllat va acabar essent un fracàs.
A l'any 1881, ja morta la palmera, Jacint Verdaguer li va dedicar un poema. Els seus últims versos semblen, talment, una evocació als perills de la pròpia Barcelona a perdre el seus tresors víctima del progrés. Una reflexió molt vigent en els dies que vivim. Diuen així:

Com palma tu floreixes, superba Barcelona,

te rega ha divuit segles la santa religió;

si de ta soca allunyes la font que saba et dóna,

caiguda de tes branques l'esplèndida corona,

t'assecaràs com jo.