PARELLADA. Restaurant. Saló de té. Pastisseria. Diagonal/Còrsega (1929-1967)

 

*1944.- La terrassa del Parellada en els seus millors anys.

 

Parellada va ser un dels primers restaurants de qualitat que es va establir a la Diagonal. Amb el nom de Dulcería Juan Parellada, el local va obrir portes el 14 de desembre de 1929 als baixos de la Casa Pericas, un edifici noucentista construit el 1919 (Còrsega 319/Diagonal 391). Ocupava el vèrtex d'aquella illa triangular davant del mur del jardí del Palau Robert i de la font del nen i la granota. En els seus primers anys fou bàsicament una pastisseria de luxe que ben aviat va esdevenir un dels establiments preferits per la burgesia durant els anys de la Segona República. L'esclat bèlic de 1936 va interrompre però la seva progressió i romangué una temporada tancat durant els dos últims anys del conflicte.

*1929.- Notícia de la inauguració de la pastisseria de Joan Parellada a les pàgines de La Vanguardia (edició del dia 15.12.1929)

 

*1932.- Un anunci d'una presentació de parfums i productes de bellesa amb regals per a les senyores als salons del Parellada. (Font: La Vanguardia. 10 gener 1932).

 

Acabada la guerra Parellada va reobrir el dia 13 de maig de 1939. El local incorporava restaurant saló de té i pastisseria. La terrassa, amb excel·lents vistes sobre el Cinc d'Oros, tornava a acollir les classes benestants, aleshores renovades amb els inquebrantables al nou règim, que van trobar allà un lloc idoni per a  les seves reunions. A l'hivern quedava coberta i protegida del fred per una àmplia gàbia que permetia veure l'exterior.  Rossend Ribas era l'encarregat de conduir el negoci.

Explica el cronista Lluís Permanyer [1] que en una ocasió el maitre de Parellada, que es deia Tort, no va permetre al governador civil, general Acedo Colunga, asseure's en una taula que havia estat prèviament reservada. La reacció del militar fou contundent i va acabar amb Tort treballant a Madrid. A banda dels addictes al franquisme el local era també freqüentat per homes de la cultura i les lletres com Josep Maria de Sagarra.

Cap a la segona meitat dels anys 1960's Parellada va tancar portes i el local va ser ocupat per una sucursal bancària. Part de l'espai seria recuperat el 1969 per la pastisseria Mora-2 i a partir de 1983 per Farga. Mai més però, es va poder recuperar l'entrada per la cantonada amb Còrsega ni la històrica terrassa triangular, que tan glamour havien donat al lloc.

 

  

[1]. Lluís Permanyer. Biografia de la Diagonal. Edicions La Campana. Barcelona. 1996.

EL QUIOSC DE BEGUDES DE CANALETES (V). (1939-1951)

 

*1946.- El quiosc de Canaletes rera la font.

 

L'última etapa de la vida del popular quiosc de begudes de la Rambla de Canaletes, correspon a l'època de la dictadura de Franco. Acabada la Guerra Civil el quiosc torna a obrir-se i continua presidint el balcó de la Rambla. Manté la mateixa estructura que durant la República, si bé exteriorment s'hi realitzen algunes reformes a la part superior. En contraposicó als òvals i cercles que contenien els anuncis a l'etapa anterior, la publicitat passa aleshores a exhibir-se en panells rectangulars que circumden tota la coberta al voltant de la cúpula.  S'anuncien bàsicament licors de tota mena, però als ultims anys la marca Montplet, creadora de begudes alcohòliques com Anís Azul, Ron Prunés, Kummel 42 o conyac Barbarroja, és la principal beneficiària de la publicitat del quiosc. S'arriba a colocar un rètol metalic sobre el que se situen unes grans lletres amb el nom d'aquesta marca comercial visibles des del mig de la Rambla i també desde la vorera del Bar Canaletes. Al cim de la cúpula s'hi col.loca també un rètol rodó amb publicitat de Montplet.

 

*1950.- Una vista del quiosc des de la cantonada de la Rambla amb el carrer Pelai, pocs mesos abans de la seva desaparició.

 

*1949.- Destil·leries Montplet comercialitzava els seus productes al quiosc de Canaletes durant els anys 1940's i en monopolitzava la publicitat. (Font: Arxiu La Vanguardia)

 

Però la continuïtat del quiosc sembla condemnada. El nou règim, que ja decidit eliminar la cúpula original de forma arrodonida de l'edifici de la Telefònica a la Plaça Catalunya, continua la seva creuada implacable i depuradora de l'art dels temps daurats del catalanisme. El quiosc de Canaletes, amb l'excusa hipòcrita de convertir la Rambla en una via ràpida (?) és enderrocat sota el mandat de l'alcalde Simarro davant l'estupefacció dels vianants i de la fidel clientela de l'establiment.   

*1951.- El dia 28 de setembre es va consumar l'enderroc del quiosc, un atemptat imperdonable contra aquest element de la història de la nostra ciutat. Els vianants des del mig de la Rambla s'ho miren amb pena i resignació.
 

CASA THOMAS. Edifici original. Mallorca 293. (1898-1912)

*1909.- Aspecte original de la Casa Thomas.

 

La Casa Thomas, una de les obres modernistes destacades de l'Eixample, va ser enlairada segons projecte de l'arquitecte Lluís Domenech i Montaner (1850-1923) per encàrrec de Joseph Thomas, un industrial del ram de les arts gràfiques, que li va demanar uns baixos per al seu taller de litografies i gravats i un primer pis per l'habitatge familiar .

El projecte original es va començar a executar el 1895 i va quedar completat tres anys després. L'edifici, d'estil neogòtic, destacà pels seus detalls florals i riquesa ornamental.
Aquest aspecte original de la Casa Thomas va ser alterat el 1912, quan es va procedir a l'ampliació i reforma de l'edifici afegint-hi tres plantes més segons un projecte de l'arquitecte Francesc Guàrdia i Vial (1880-1940). També es van incorporar tribunes a ambdues bandes de la façana en els dos primers pisos. Val a dir que la intervenció de Guàrdia va ser sumament respectuosa amb la idea original, fins i tot es va respectar el coronament amb els dos cossos dels extrems més enlarirats que la part central de l'edifici i es va conservar el pinacle de pedra de la part esquerra. Va desaparèixer però, un rètol bandera de ferro forjat en el que apareixia el nom del propietari.

 

*1899.- La Casa Thomas recent construida. Observi's el rètol bandera amb el nom del propietari adossat al pinacle de pedra, més visible encara a la imatge inferior.

 

 

La reforma i ampliació de la Casa Thomas no va suposar, en cap cas, cap pèrdua de patrimoni arquitectònic, ni tampoc cap afegitó de mal gust inspirat en la pura especulació com els que dissortadament sovintejaren en la Barcelona del franquisme. És important però, conèixer com va ser concebut originàriament l'edifici per Domenech i Muntaner i els elements que van quedar alterats amb l'ampliació.

La Casa Thomas segueix avui dempeus al carrer Mallorca, entre Roger de Llúria i Bruc, i és parada obligada de la ruta del modernisme. L'any 1980 va ser objecte d'una excel·lent intervenció, dirigida per l'arquitecte Cristian Cirici, que va guanyar el Premi Nacional de Restauració. Posteriorment, el 2010, l'empresa de mobles i decoració Cubiñá hi va establir la seva seu principal i va procedir a una rehabilitació encara més acurada de la planta baixa amb la recuperació visual dels terres hidràulics originals. 

 

 

*2005.- Aspecte actual de la Casa Thomas

 

SÁNDOR. Cafeteria Restaurant. Pl. Francesc Macià (1944-2013)

La terrassa de la cafeteria Sándor s’estenia sobre la vorera corba dels edificis més antics de la plaça Francesc Macià. Però, en realitat, Sándor lligava molt millor amb Calvo Sotelo, el nom que els franquistes van donar a aquella plaça que durant 40 anys va ser com una mena d’icona d’encontre de les classes més benestants, que s’havien instal.lat progressivament en els nous barris generats al voltant de la plaça, especialment cap a al zona del Turó i la continuación de la Diagonal en direcció a  Pedralbes. Durant els sovint tortuosos anys anys de la transició cap a democràcia d’allò en deien Zona Nacional i era fácil veure-hi concentracions de fills d’aquell règim agonitzant tramant accions d’escarment contra traidors.

Sándor va obrir un bon dia de 1944 i aviat va concentrar tota aquella gernació d’aristòcrates i ben posicionats al calor del nou règim del general. Com ja s’ha dit, era fonamentalment una terrassa. Molts del seus clients mai van arribar a entrar a l’interior del local. Els detalls que atorgaven classe i distinció a Sándor eren múltiples i evidents. Totes les taules de la terrassa tenien unes petites tovalles escrupulosament esteses, un limpia enllustrava les sabates dels clients a qualsevol hora, a dins una senyora exercia de centinela dels serveis, i la plantilla de cambrers sempre ben uniformada lluia uns resplendents botons daurats.

*1940's.- La terrassa de Sándor en els seus primers anys.

Algunes llegendes urbanes expliquen que també les senyores de vida fàcil i gamma alta freqüentaven aquella terrassa i, segons com col.locaven el croissant sobre el plat, els buscadors d’emocions fortes de pagament ja sabien si la fémina es trobava disponible o no. La mitjana d’edat era en general alta i els preus també, gairebé prohibitius. Així es preservava la bona posició social de la clientela. Pares, mares i fills de casa bona tenien a Sándor el seu aparador preferit. Un lloc idoni per gestionar adequadament els seus egos, el seu exhibicionisme i l’anhel de reconeixement de la seva posició social. Però Sàndor era també un petit tresor per als voyeurs. L’estretor del passadís que quedava entre l’entrada del local i les primeres cadires de la terrassa permetia al vianant alleugerir la marxa. Això facilitava la contemplació del ventall de personatges que s'asseien a la terrassa amb la cara al sol i l’epidermis torrada o coberts amb barrets o pameles. 

*1970.- Una tuna universitària animant la terrassa de Sándor.

*1982.- La terrassa del Sandor visiblement més reduida.

Amb l’arribada de la democracia al país, Sándor va anar perdent gas progressivament, si bé mantenía una clientela veterena fidel i compromesa. El 1980 va patir una reforma que va reduir considerablement la seva superfície. Els seus antics veins havien caigut progressivament, primer el cabaret Lamoga, després el bar Mery, més tard el cinema Rialto, la perfumeria Magda, la botiga de Mantequerías Lafuente…, fins i tot una de les primeres hamburgueseries Pokin’s que hi hagué a la ciutat i que concentrava una grans quantitats de joves.

En els seus últims anys la mítica terrassa de Sándor havia quedat perfectament delimitada amb parets i sostre de vidre esponsoritzats per Martini. El Grup Husa va ser el seu últim propietari i Marcos Zamora el seu darrer director. Tot es va acabar un dia de març de 2013. Déien que només la terrasa ja costava uns 20.000 euros a l’any que recaptava l’ajuntament. Zamora, després de fer números, va arribar a la conclussió que el negoci ja no tenia viabilitat. Sándor va tancar deixant darrere seu una barreja de glamour i ostentació protagonitzada per personatges inaccesibles.


Vegeu el nou Sandor 1944, reobert el 2013, a l'apartat de ressurreccions de Barcelofília

CAFETERIA MANHATTAN. Urgell-Rosselló. (1940's - 1989)

*1985.- La cafeteria Manhattan, al xamfrà Urgell/Rosselló, poc abans del seu tancament definitu.

Per a molts veins dels barris del Clínic, el Ninot i l'Escola Industrial, el record de la Cafeteria Manhattan, situada a la cantonada Urgell/Rosselló, davant mateix d'un dels accessos a la parada d'Hospital Clínic del metro L5, té segurament un significat especial.

El Manhattan era un bar aparentment normal, amb marquesina i terrassa, que sempre tancava tard. L'interior, que no era massa gran, no es caracteritzava especialment per la seva netedat. Unes escales estretes conduien a un soterrani on sovint s'hi acomodaven algunes parelles que cercaven intimitat. De dia era freqüentat per estudiants de l'Escola Industrial i treballadors del Clínic. De nit però, el panorama canviava i s'hi organitzaven timbes il·legals amb grans quantitats en joc sobre la taula. Al barri qui més qui menys coneixia de l'existència d'aquestes pràctiques, sovint magnificades per alguna redada policial amb detinguts.

El Manhattan sempre va tenir aquest encant sinistre d'allò prohibit. No va poder resistir el pas del temps, la legalització del joc i l'especulació. El local era situat als baixos d'un edifici molt antic i de només un pis d'alçada en una cantonada molt cotitzada. A finals de la dècada dels 1980's el bar va tancar i tot seguit s'hi va aixecar un edifici d'oficines, als baixos del qual s'hi han obert diversos negocis de restauració. Els temps del pòquer i les irrupcions policials sobtades van quedar per la història i pel record.

*1900's.- Una curiosa foto de començaments del segle XX on ja es pot veure l'edifici de la cantonada Urgell/Rosselló, que molts anys després acolliria la cafeteria Manhattan.

BAR LEMANS. Plaça Catalunya 4 (1950's - 1990's)

El Bar Lemans, situat a la cantonada de la Plaça Catalunya amb Bergara, era un local de format menut molt freqüentat pels que arribaven massa d'hora a veure la pel·lícula dels cinemes d'estrena veins Cataluña o  Vergara. Ocupava el local de l'antic Restaurant Cataluña desaparegut als anys 1950's.
Als anys 1960's el Lemans tenia un mostrador de rajoletes i un neó de colors a la paret amb el nom del bar, que evocava el cèlebre circuit automobilístic francès. Era un lloc ideal per quedar i gaudir de més tranquilitat que no pas en altres locals de la zona com el Cafè Zurich sempre molt més massificat i ple.
El setembre de 1986, el propietari del bar Jesús Folch Canela va traspassar el local a l'empresa de restauració Bernesa. Aquesta operació i l'imminent enderroc i construcció del centre Comercial El Triangle va avortar la continuïtat del Lemans.

METROPOLITAN CINEMAWAY (1909-1911)

MIQUEL BARCELONAUTA

El dia 6 de febrer de l'any 1909 va ser inaugurat a la Gran Via el Metropolitan Cinemaway. No era un cinema com els altres. Es tractava d'una sala d'una originalitat manifesta. L'espai de projecció reproduïa amb tot luxe de detalls l'estructura d'un vagó de tren, que es complementava amb una acurada ambientació que incloïa els sorolls propis d'una estació ferroviària, el xiulet del cap d'estació i de la màquina de vapor, els xisclets de les rodes sobre les vies, etc. L'espectador quedava així immers en una mena de fantasia de viatge en ferrocarril mentre en un dels extrems de la sala es projectava el film.

*1909.- Interior del fals vagó del Metropolitan Cinemaway durant la projecció d'un film que simulava un viatge en tren.

El promotor de la sala va ser l'empresari Domingo Comamala, un conegut fabricant de gèneres de punt. Al seu costat, Comamala va tenir de col·laborador a José Canudas, que fou l'encarregat de dissenyar i posar en marxa els mecanismes reproductors dels sorolls i l'ambientació del tren. Les projeccions eren bàsicament de documentals de viatges per tot el món, especialment de països exòtics (Japó, Egipte, Austràlia, Noruega, Escòcia...), de manera que els assistents esdevenien eventuals turistes a través de la contemplació de les imatges exhibides. També s'hi varen projectar les cintes Barcelona en tranvía i Valencia en tranvía, i altres recorreguts urbans filmats des d'aquests mitjans de transport, que permetien a l'espectador conèixer la vida quotidiana dels carrers d'altres ciutats. 

*1908.- El film Barcelona en tranvía de Ricardo Baños, va ser un dels projectats a la sala del Metropolitan Cinemaway.

Tot i que va ser la primera sala d'aquestes característiques en tot l'estat, el Metropolitan Cinemaway no va tenir una existència massa llarga. Va tancar quan encara no feia ni dos anys de la seva solemne obertura. Va ser al gener de 1911. Només uns mesos després, a l'abril, es va inaugurar al mateix lloc el Cinema Ideal que anys després passaria a ser Cinema Palace. 

Avui l'Hotel Avenida Palace ocupa aquell cèntric emplaçament des de 1951.  

ISCHIA. Snack-Bar. Tuset 30. (1962-1969)

*1965.- Un anunci de l'Ischia publicat a La Vanguardia. 

D'entre els bars i terrasses que mereixen una menció en la història del fenòmen de Tuset Street hi figura l'Ischia, un local que va esdevenir el bar de moda d'aquella zona als anys 1960's, però que, a més a més, té l'honor de ser un dels primers en encetar aquella etapa de popularitat radical d'aquest curt carrer d'una Barcelona que pugnava per sortir de la cova d'una sordidesa de costums socials que imposava el franquisme. Allà es concentrava una joventut burgesa i benestant però activa i trencadora, que anhelava nous espais per apropar-se al món civilitzat i s'apuntava a una nova modernor i creativitat. Eren la primera generació de joves que no havien viscut directament les misèries de la guerra.

En aquell carrer que va començar a centralitzar els despatxos publicitaris, els estudis fotogràfics, les botigues de moda i la inquietud cultural, l'Ischia era el punt de concentració de tot aquest rusc de joves vibrants, que en acabar la dictadura ja serien madurs i no volien perdre l'oportunitat de viure malgrat les rigideses i els límits que imposava l'oficialitat vigent.
La Cafeteria Snack Bar Ischia era situada a la part alta de Tuset -tocant al carrer de La Granada del Penedès i la Travessera de Gràcia-, quan començava a eixamplar-se aquella vorera que era més ampla que a la resta del carrer. Allà vivia en companyia de la Cova del Drac, de l'Anahuac i més amunt del Pub Tuset. 

Josep Maria Espinàs, en les seves passejades pels carrers de la ciutat dels anys 1960's, recordava l'Ischia com un local on "s'hi agrumollaven els nois que juguen amb les claus del cotxe, les noies al dia, els estudiants del pròxim Institut Francès i alguns futbolistes. Joves que s'hi amuntegaven, tots ells amb costums similars, en el vestir, en la manera de moure's, de parlar. Recordava també la presència massiva de siscents trucats que espetegaven i només algun cotxe esportiu de veritat que lluis i conduia el de millor posició social de la colla.

Els promotors de la Cafeteria Snack-Bar Ischia van ser Isabel Manzano de Condemines i el seu marit que el 7 de desembre de 1962 van aventurar-se a obrir aquesta cafeteria en un carrer Tuset que encara no era Tuset Street. La popularitat del local entre la joventut de l'època va ser creixent i imparable. Era habitual veure un gernació de joves que ocupaven la terrassa, la vorera i l'interior del local amb els gots de les seves consumicions entre els dits.

Uns anys després Isabel Manzano va decidir donar-li un altre to per atraure també públic a la nit. Malgrat l'èxit que s'endevinava, per la gran quantitat de clients que congregava dia rera dia, el local no va sobreviure gaire temps més. Paradoxalment, tot i haver estat un dels primers locals en obrir en aquell superambientat carrer Tuset dels anys 1960's, l'Ischia va ser també uns dels primers a plegar i a desapàreixer. 

*1968.- Un article publicat a La Vanguardia en els temps gloriosos de Tuset Street. Pels grups de pijos de l'època, l'Ischia va esdevenir com una mena de santuari. (Font: La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la) 

CLUB TREBOL. Claris 118 / Via Laietana 194. (1939-1947)

MIQUEL BARCELONAUTA

 

La imatge de la Barcelona de 1939, amb la Guerra Civil recent acabada i les forces franquistes exercint una autèntica ocupació del carrers, no era precisament la d'una ciutat feliç, almenys pels molts barcelonins que no combregaven amb la ideologia dels vencedors i que convivien dia rere dia amb el risc i la por de ser denunciats, perseguits, torturats i empresonats o afusellats.

La vida nocturna de la ciutat es va anar normalitzant a marxes forçades. La revetlla de Sant Joan d'aquell any de pau presentava una oferta lúdica força escassa, on cridava l'atenció la presència del Trébol, un local que encara mantenia el nom de Trebol Club, no gaire ortodox des de l'òptica de la puresa lingüística castellana i que ben aviat els franquistes invertirien per deixar-lo en Club Trébol, un local bastit sobre el lloc que durant els anys de la República havia acollit el Rivoli Club i la pista de patins de l'Skating Luna Park. El seu impulsor era Antonio Artells, que el 1943 obriria el popular Salón Amaya al Paral·lel.
El Trébol, era pràcticament a tocar de la Diagonal, al numero 118 del carrer Claris. Probablement l'oficialitat franquista no havia descobert encara que el tal Claris, que donava nom al carrer, era Pau Claris, president de la Generaliat entre 1638 i 1641, que havia proclamat la República Catalana sota la protecció de la corona francesa de Lluis XIII, és a dir, un separatista en tota la regla. Només uns anys després el carrer Claris va ser esborrat del nomenclator de vies públiques i quedà integrat a la Via Laietana que, com avui, ja duia aquest nom des d'Urquinaona fins al port.

*1939.-  Publicitat de la primera revetlla de Sant Joan de després de la guerra. (Font: La Vanguardia).

*1943.- A la revetlla de Sant Joan d'aquell any, Bonet de San Pedro encapçalava la llista dels artistes que actuaven a Trébol. El local combinava una tradició catalana com és la coca de Sant Joan amb altres clarament madrilenyes com l'organillo i els xurros. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

El Trébol disposava una elegante terraza de verano i presentava actuacions diverses i el ball de moda el Lambeth Walk [1], un ritme anglosaxó que ben aviat, arrel de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, també passaria a ser postergat.  Els matins dels diumenges, de les onze a la una, oferia també els seus aperitivos danzantes. 

 

*1944.- Publicitat del Club Trébol inclosa dins la programació de les Festes de Gràcia.

 

La renumeració i canvi de nom del carrer va situar el Club Trébol al numero 194 de la Via Laietana. El dissabte de Glòria de 1946 el local presentava en pista a l'orquestra de Raúl Abril i les Hermanas Jara a banda de les animacions habituals d'un tal Monasterio.  Durant les festes de Nadal d'aquell any, el local tancava a les 2:45 de la matinada i presentava bàsicament artistes de segona fila, que mai arribarien a triomfar plenament: Luisita Calle, Marita de Ansa o Pili Carbonell en són només algunes de la llarga llista de noms. Altres més coneguts com Bonet de San Pedro o Antonio Machín, que havia començat fent de vocalista del grup cubà Los Miuras de Sobré, van passar per la pista del Trébol a començaments dels anys 1940's.

El Club Trébol desaparegué sobtadament de la cartellera el 1947.

*1944.- Entrada al Club Trébol corresponent a la funció de la nit de Nadal. (Font: todocoleccion.net)

Alguns artistes que van actuar al Club Trébol:

1939.- Orquesta Fernández Gallardo y sus Cubanolas
1939.- Orquesta Jaime Planas
1941.- Martín Vargas
1941.- Hermanas Campos
1943.- Miuras de Sobré
1943.- Antonio Machín
1943.- Maria Luisa Gerona
1943.- Yvonne y Farrar
1944.- Paul Philipp
1945.- Bonet de San Pedro
1945.- Salvador Font y Anita
1945.- Los de la Palma
1945.- Antoñita Rosell
1946.- Raul Abril
1946.- Hermanas Jara
1946.- George Johnson
1946.- Evie & Joe Slack


[1].- Lambeth Walk. http://www.youtube.com/watch?v=mJ9pnzYzvBI

Article actualitzat el 4 de setembre de 2024

PICADERO EL ECUESTRE. Ciutat de Balaguer 68. (1948-1995)

L'any 1944 va ser construit al capdamunt del carrer Ciutat de Balaguer (aleshores Babilonia) un petit recinte hípic amb la finalitat d'instalar-hi una escola d'equitació. L'impulsor d'aquest projecte va ser Eudald Puig Valls, que havia regentat anteriorment una altra hípica al carrer Alcalà de Guadaira prop de la Riera de Sant Miquel al barri de Gràcia. Puig havia comprat aquests terrenys un any abans, a l'octubre de 1943,  amb l'ajut d'un soci capitalista quan aquella zona era encara un sector molt poc urbanitzat envoltat de descampats. Inicialment el nou recinte es va anomenar Hípica Bonanova. Només uns anys després, cap a finals de la dècada dels 1940''s, la zona va començar a canviar radicalemnt de fesomia, es van urbanitzar els carrers del voltant i començaren a construir-s'hi pisos.

L'Escola d'Hípica El Ecuestre, coneguda popularment com el Picadero,  no va ser mai un club privat sino que era obert a tots els que compartien l'afició pels cavalls i va servir per a formar bons genets i amaçones. La Federació Catalana d'Hípica hi organitzava cursets per a tots els nivells i edats.
Manuel Antonín Prats en va ser l'últim director. Al llarg dels seus 51 anys de vida, El Ecuestre havia canviat sucessivament de propietari després de l'arrencada inicial d'Eudald Puig. Les queixes dels veins a conseqüència de les males olors dels cavalls sempre havien existit, però en els ultims anys augmentaren i les denúncies i plets per aquesta causa eren a l'ordre del dia. Finalment l'Ajuntament va decidir que una instal.lació d'aquestes característiques no podia continuar en aquell lloc.

El popular Picadero del carrer Ciutat de Balaguer va tancar l'últim dia d'abril de 1995, els cavalls encara s'hi van quedar unes setmanes més fins que foren traslladats i el picadero enderrocat.

LA GRAN BODEGA . València 193. (1940's - 2000's)

 

Un dels llocs més enyorats per fer trobades grupals a base de menjars econòmics però frugals i de qualitat va ser La Gran Bodega del carrer València, entre Aribau i Enric Granados. Amb una decoració carregadísima, que incloia tota mena d'objectes tipics que penjaven del sostre, varietat d'ampolles, pernils, barrils de vi i llaunes de tota mena de queviures, el menjar característic i més desitjat d'aquest local eren les tapes, molt anys abans que, a risc de perdre autenticitat,  quedessin globalitzades a causa de la implacable captura gastronòmica del turista. José Maria Utrillos va estar molts anys rera la barra del local servint als clients.

La desaparició de La Gran Bodega va deixar un buit immens en aquell sector de l'Eixample. Avui altres establiments de la ciutat han adoptat com a nom Gran Bodega, però cap d'ells poden competir amb el record que ens va deixar la del carrer València.

CASA EUSTAQUI POLO. Passeig de Sant Gervasi. (1904-1956)

*1910.- Vista dels jardins i la façana posterior de la Casa Eustaqui Polo.

 

Una de les obres tristament desaparegudes i probablement menys conegudes de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch fou la Casa Eustaqui Polo. Situada a l'antic número 149 del passeig de Sant Gervasi (avui coincident amb l'emplaçament de la finca del número 55-57), era una torre modernista construida per encàrrec d'Eustaqui Polo i Ortigosa, que fou el pare de l'escriptor Xavier Polo i Ribas.

L'edifici fou enderrocat el 1956, un cop més com a conseqüència de la nul·la protecció del patrimoni històric de la ciutat per part de les autoritats franquistes, que toleraren una ferotge especulació immobiliaria que va permetre construir en aquest lloc edificis d'habitatges de luxe.

*1934.- Localització de la finca on estava situada la Casa Eustaqui Polo en un plànol municipal. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

HOTEL SPLENDID. Pelai 8 (1914-1971)

*1950's.- Una imatge nocturna de l'Hotel Splendid amb la font del nen de la cantonada de Ronda Universitat amb Pelai en primer terme. (Foto: Zerkowitz).

Heus ací un hotel modest, discret però molt cèntric i rarament desaparegut. Sembla difícil d'entendre que en un dels carrers que gaudeix de més centralitat de tota la ciutat com és Pelai, un establiment hoteler pugui desaparèixer. Però certament va ser així. L'Splendid, situat al número 8, prop de la plaça Universitat i dels populars magatzems El Águila, va néixer a la dècada dels anys 1910's com una modesta pensió amb el nom d'Splendide, que oferia també menjars i era regentada per Miquel Martí, que fou també propietari del Gran Hotel España de Sant Hilari Sacalm. Poc a poc, l'establiment va anar guanyant notorietat i el 1925 s'hi va fer una profunda reforma i ja totes les habitacions disposaven d'aigua calenta.

*1914.- Un dels primers anuncis de la Pensió Splendide que oferia menjars que es podien comprar amb abonaments. (Font: La Vanguardia).

*1923.- 10 anys després disposava de 50 habitacions. (Font: La Vanguardia).

*1927.- I uns quants anys més tard s'anunciava en català amb 60 habitacions (Font: Revista D'Ací i d'allà).

Als anys 1930's la pensió es transformà en hotel i va perdre l'última lletra de seu nom original esdevenint Hotel Splendid. Acabada la Guerra Civil va reprendre la seva activitat fins pocs anys abans de la fi de la dictadura. Curiosament no va castellanitzar el seu nom fins als últims anys quan passà a denominar-se Espléndido fins al seu tancament a finals de 1971. Una acadèmia d'estudis va ocupar el seu lloc.

CA'L QUIMET. Bar de les Guitarres. Rambla de Prat 9. (1930's - 2009)

Guitarres i més guitarres s'amuntegaven al voltant de la barra i les parets de Ca'l Quimet. (Foto: Hey Beans)

Un trosset molt valuós de la història recent de Gràcia i de Barcelona es va perdre per sempre més el dia que va tancar portes Ca'l Quimet, el singular i entranyable bar de les guitarres. Va ser el 5 d'abril de 2009, un Diumenge de Rams, un diumenge com tants altres, de tardes amb el local atapeït de joves, com al llarg dels seus 70 anys de vida.

El nom oficial de Ca'l Quimet era però, Bar Bosque, denominació que li venia per estar emplaçat just davant de la sala de cinema que porta aquest nom.   

Durant molts anys fou un lloc idoni per les xerrades amb els amics, les tertúlies i les xerinol·les grupals. Més d'un hi va aprendre a tocar la guitarra perque sempre hi havia algú que n'agafava una de les moltes que s'acumulaven el local i es posava a cantar. Alguns personatges populars com Peret, Núria Feliu, Gato Pérez o Los Manolos, n'havien estat habituals o simplement hi havien passat algun cop i l'amo en deixava constància amb les múltiples fotografies que penjaven de les parets.

El bar del Quimet era un espai petit i enxubat. Calia baixar dos graons per entrar en aquella mena de cova, on tot semblava molt desordenat i del sostre penjaven multitut de paperets enganxats. Malgrat que, si hem de ser sincers, el local no es caracteritzava precisament per la seva netedat, se li podia perdonar aquesta mancança perque passar-hi una estona era com una evocació permanent a la bohèmia en un racó màgic, que semblava quedar totalment aïllat del brogit ciutadà.

Les cròniques coincideixen a constatar que la raó del seu tancament va ser un increment exagerat del lloguer per part del propietari que va impedir continuar amb el negoci.

Dues imatges més de l'interior del local (Fotos: Hey Beans)

2009.- Última sessió a Ca'l Quimet. Els incondicionals s'acomiaden del local la tarda del 5 d'abril entre acords de guitarra. (Foto: Éric Lluent. L'Independent de Gràcia).

CASA DOMÈNECH I ESTAPÀ. Façana original. València 241. (1909- 1930's)

 

*1910.- Façana original de la Casa Domènech i Estapà al carrer València, just al costat de la Casa Asunción Belloso, que apareix a l'esquerra també en el seu estat original fent cantonada amb Rambla Catalunya.

Heus ací una façana modernista modificada respecte de la seva forma original, però llunyana a altres atemptats intolerables que escapçaren sense pietat elements artístics dels remats de les façanes i que molt sovint comentem dolorosament en aquest bloc. En aquest cas, es tracta de la Casa Domènech i Estapà, que el mateix arquitecte tarragoní (1858-1917) es va construir al carrer València, tocant a Rambla Catalunya, al costat de la malmesa Casa Asunción Belloso.

La façana, de maó vist i amb uns paràmetres no gaire explorats pel modernisme català era en la seva concepció original un monument a la asimetria. Disposava de baixos i cinc plantes i en una de les bandes presentava una tira de tribunes que sobresortien de la façana, balconades a la part central i finestrals dobles a l'altra banda. El remat de la part superior quedava també lleugerament descentrat cap al cantó Besòs completant de manera molt manifesta el component asimètric de tot l'edifici. 

Fou el fill del propi autor, Josep Domènech i Mansana (1885-1973) qui, un parell de dècades després, va acometre l'enlairament de l'edifici que va passar a disposar de sisena planta i àtic. Tot i conservar el mateix estil, el concepte de l'asimetria desenvolupat pel seu pare va quedar eliminat del remat de edifici, que va quedar situat perfectament centrat sobre l'eix de la façana.

*2002.- Aspecte actual de la Casa Domènech i Estapà amb el seus elements modificats al capdamunt de la façana.

GRAN CERVECERIA ALEMANA. Portal de Santa Madrona 28. (1869-1890's)

Un dels establiments pioners en la introducció de la cervesa a Barcelona estava situat al número 28 del Portal de Santa Madrona i va obrir portes el 1869 amb el nom de Gran Cervecería Alemana.

De fet, aquella zona de darrera de la Caserna de les Drassanes va arribar a concentrar un gran nombre de cerveseries davant l'èxit creixent que aquesta novedosa beguda anava adquirint entre la ciutadania.

A la Gran Cerveceria Alemana se servia sobretot d'Estrasburg elaborada per Camps i Kuentzmann. El negoci va tenir molt bona acceptació i cap a finals de 1871 s'hi va incorporar un servei de restaurant en el primer pis del local, que, segons la premsa de l'època, tancava a les quatre de la matinada i tenia també accés pel carrer Mina número 11 [1]. Només uns anys després al mateix carrer, però mes aprop de la Rambla s'obria la primera cerveseria Gambrinus que va suposar una veritable competència per l'Alemana.

Emplaçament de la Gran Cervecería Alemana al Portal de Santa Madrona cantonada Mina. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per agrandir-la)

[1].- Diario de Barcelona. Edició de l'1 de novembre de 1871.

HOTEL ARYCASA. Ausiàs March / Bruc (1952-1977)

 

*1952.- Façana de l'Hotel Arycasa poc dies després de la seva inauguració. (Foto: Zerkowitz) 

 

L'Hotel Arycasa va ser inaugurat al maig de 1952, poc abans de la obertura del Congrés Eucarístic, celebració que va aplegar a Barcelona una gran quantitat de visitants vinguts d'arreu del món. L'edifici que acollia l'hotel era situat a la cantonada dels carrers Ausiàs March i Bruc, tenia 10 plantes i constituia una típica mostra d'aquella arquitectura monumental franquista de linies neoclàssiques, molt similar als edificis que en aquells temps s'aixecaren al centre de la ciutat (Plaça Catalunya i Passeig de Gràcia especialment).

Durant els seus primers quinze anys de vida l'Arycasa va ser un dels hotels més distingits de la ciutat amb categioria de 5 estrelles. Era molt conegut perque els toreros que actuaven a la Monumental habitualment s'hi hostatjaven. Manuel Benítez El Cordobés,. el matador més mediàtic d'aquells temps, era un asidu client de l'Arycasa des d'on havia oferit més d'una roda de premsa.

A partir de finals dels anys 1960's l'hotel va començar a entrar en una progressiva decadència assetjat per la dura competència que exercien altres establiments hotelers nous de la ciutat. A poc a poc, va anar perdent pistonada, van tancar el restaurant i la cafeteria annexa Lutecia i finalment l'hotel cap a finals de 1977. L'edifici va romandre dempeus, va ser remodelat a fons i tres anys després va reobrir convertit en un centre comercial de venda a l'engrós, un negoci molt tipic d'aquell barri i que avui el xinesos gairebé monopolitzen.

*1972.- Un sotagot del Lutecia, que era la cafeteria-restaurant de l'hotel.
 

 

 *1950's.- Dos adhesius de l'Hotel Arycasa, d'aquells que antigament s'enganxaven a les maletes.

 

 

Fullet informatiu per als clients de l'hotel (Arxiu Eugenio Guardiola Santafé)

  

GEORGIA. Discoteca. Pelai 58. (1975-1980)

Georgia fou un nom molt corrent a les discoteques catalanes de finals dels anys 1970's. Hi havia discoteca Georgia almenys a Salou, Reus, Masnou i Mataró. Cap a finals de 1975 Barcelona va tenir també la seva Discoteca-Boite Georgia. Era situada al número 58 del carrer Pelai, tocant a la Plaça Catalunya i al començament de la Rambla. Luis del Olmo va ser l'animador i presentador de la festa d'inauguració del local la nit del 25 de juny de 1975.

Aquell Georgia de Pelai va ser una discoteca de la transició, on les noies i senyores no pagaven els dies feiners i a les nits hi actuaven grups com Hifi 2000. Arrel de la permissivitat i l'obertura que caracteritzava l'època, amb una societat àvida de descobrir tot allò que la dictadura havia limitat o prohibit, la fòrmula aplicada pels gestors de Georgia va consistir a apuntar-se descaradament al filó dels espectacles sexy en directe a partir de mitjanit. Mai no hi faltava el convencional striptease amb algun altre espectacle pujat de temperatura o algun número de tranformistes (com Les Ziegfeld que hi actuaven regularment).

El 1980 el local va passar a ser la discoteca Lib, prenent el nom de la revista eròtica editada per Grupo Z i aprofundint encara més en el contingut eròtic dels seus espectacles amb el periodista Luís Cantero com animador habitual de la sala.

*1976.- L'entrada de la discoteca Georgia rera la cabina telefònica.

BARBARROJA. Discoteca. Paral·lel 106-108. (1979-1990)

 

Oberta al novembre de 1979, en el mateix emplaçament que antigament havien ocupat el popular ball Amaya a la postguerra  i després els Estudis Cinematogràfics IFI. Barbarroja era una discoteca que, per les dimensions del local, permetia oferir també musica en directe i conservava encara la denominació de boite. A la inauguració s'hi van congregar molts famosos de la faràndula oficial de l'època (Peret, Victoria Abril, Sancho Gracia, Pepe Sancho, Joe Rigoli, José María Iñigo...) en aquella Espanya en transició que encara tenia una única televisió.
Al Barbarroja s'hi podia reservar taula i era molt animada també a les tardes. Amb la noia de l'ull de vellut a la seva imatge gràfica, el local donava una certa continuïtat cap al sector muntanya a aquell Paral·lel que havia recuperat oficialment el seu nom de sempre i que antigament havia estat rovell d'ou de l'esbarjo nocturn, però que als anys 1980's ja feia palesa la seva decadència amb un procés creixent i alarmant de tancament i pèrdua de nombrosos locals d'espectacles.

El local va sobreviure durant tota la dècada i era punt de trobada habitual per a molts dels artistes dels teatres del Paral.lel quan acabaven les funcions. Va desaparèixer el 1990 en remodelar-se el local que es convertí en Stardust durant poc més d'un any. Després faria una aposta decidida com a local de salsa i va esdevenir Fannia.