DISTRITO DIAGONAL (2001-2008)

*2002.- La porta d'accés al Distrito Diagonal, un local on dominava absolutament el vermell

Emplaçat en el mateix local que als anys vuitanta i noranta va acollir l'inoblidable bar SiSiSi, Distrito Diagonal va inaugurar-se el maig de 2001 i es va convertir ben aviat en un petit temple de la musica house i en hereu i continuador del Distrito Marítimo del port de Barcelona.

En la decoració hi dominava absolutament el color vermell llampant i la pista de ball era situada al fons del local amb vistes al carrer Còrsega. Un espai adequat perque els DJ demostressin les seves habilitats, que transformava els vespres dels diumenges en sessions de música més relaxada sota la denominació Lazy Sundays (diumenges mandrosos). D'altra banda els divendres a la nit el local va assajar la fòrmula Dub Family orientada a un públic més jove i alternatiu amb sessions de musica de contingut étnic i experimental més apartades del techno i el house dominants al local.

Durant la seva existència Distrito Diagonal va promoure diverses fòrmules i ambients amb propostes de música avançada per arribar un public més ampli i divers (Funkdango Club, Electroclub, Spiritualia, etc.) 

 *2002.- Un flyer anunciador d'una de les propostes del Distrito Diagonal

VICTORI BAR. Passatge Concepció (1978-1995)

Els amants de la tranquilitat i dels bons còctels tenien en el Victori Bar, un petit espai de repòs. Situat al passatge de la Concepció, davant de la bulliciosa Acadèmia Granés, i semiocult entre les gran vies del centre de la ciutat, aquesta cocteleria era dirigida pel senyor Josep Victori, un autèntic alquimista i geni en l'art de combinar adequadament licors diversos i sempre disposat a servir copes amb fòrmules imaginatives a la mesura de la demanda o necessitat del client.
Aquest espai formava part de l'antic bar Marfil inaugurat després de la Guerra Civil. S'havien de pujar ens quants esglaons per accedir al local separat de la resta del món per una porta de fusta massissa i sempre ajustada. L'interior, extraordinàriament aristocràtic i acollidor, era ple de quadres amb gravats d'escenes de caça, golf, equitació, motius mariners entre els que destacava una gaita escocesa. Tot plegat tenia l'aparença d'un autèntic club british. El Victori era el lloc ideal per fer un parèntesi en l'agitada vida quotidina i trobar per uns moments l'instant adequat de reflexió o d'abstracció de les preocupacions diàries.

Josep Victori i Llovera, dit Pepitu pels seus incondicionals i amics, havia estat barman durant gairebé vint anys al Marfil, fins que el 1978 va decidir obrir el seu propi negoci. Disset anys va durar la seva aventura acompanyat de dos fidels col·laboradors rera la barra (el primer es deia Ginés i el de l'última etapa Manolo).

El local va tancar portes l'últim dia de juny de 1995, just quan al Pepitu li va arribar l'hora de la jubilació. La desaparició del Victori va ser una pèrdua sentida per molts. Alfred Reixach escrivia a La Vanguardia que aquella última nit la clientela del Victori, melangiosa pero no vençuda, va emprendre el cami de l'exili a la recerca de noves terres.

*1995.- Josep Victori, amb la seva elegància característica, serveix copes durant l'última nit de la vida de la seva cocteleria (Foto: Jordi Belver)