El Funicular de Montjuïc que coneixem avui com la línia que remunta la muntanya des del Paral·lel fins a l'estació situada a l'avinguda de Miramar, va tenir durant més de cinquanta anys un segon tram que continuava cap al castell i que provenia de l'època de l'Exposició Internacional de 1929.
Concretament va ser inaugurat el 23 de juliol de 1929, amb l'Exposició ja en marxa. En els primers dies de 1927, quan el primer tram del funicular ja estava en construcció, es va presentar una sol·licitud per a la concessió d'un perllongament del funicular fins al peu del castell. El fet que aquell indret era considerat zona militar requeria que la Capitania General emetés prèviament el seu informe favorable abans de passar l'expedient a l'ajuntament per a resoldre'l definitivament. No hi hagué massa problemes i un any després les autoritats militars donaven la seva conformitat, si bé imposaven un seguit de condicions: l'edifici de l'estació superior no podia ultrapassar una determinada alçada per no entorpir la visibilitat a la zona i sota l'estructura de la pròpia estació caldria instal·lar unes càmeres de mina per tal de poder dinamitar-ho i destruir-ho fàcilment si la situació d'emergència ho requeria. Per la seva banda el concessionari assumiria la l'obligació d'instal·lar una tanca de fil ferro amb punxes als costats del traçat de la línia del funicular per tal evitar l'accés de persones.
*1929.- Construcció de l'estructura de l'estació superior del funicular. (Foto: Arxiu TMB)
*1929.- Notícia de la inauguració del tram superior del Funicular de Montjuïc publicada a La Vanguardia del 24 de juliol d'aquell any. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
En el primer Ple municipal de l'any 1929 es va donar per aprovat el projecte, les obres van començar el 28 de març i durarien poc més de tres mesos. La seva execució no oferia excessives dificultats ja que era recorregut recte i tot en superfície.
*1929.- Arribada de passatgers a l'estació del cim del segon tram del funicular anomenada Cumbre. (Foto: Arxiu TMB)
*1930.- Els dos vagons del funicular superior arribant a les vies de separació. (Foto: Fons Cuyàs. ICGC.)
L'endemà de la inauguració el servei va ser obert oficialment al públic. L'horari de funcionament del funicular superior era de les 7 del matí fins a mitjanit. Els intervals de pas era de 10 minuts els dies feiners i 6 els festius. El servei podia patir algunes alteracions quan els usuaris militars que pujaven i baixaven del castell ho sol·licitaven. L'estació inferior, que connectava amb el primer tram del Funicular era coneguda oficialment com Avenida de la Exposición, mentre que la superior rebia el nom de Cumbre.
Pel que fa al perfil dels usuaris un cop acabada l'Exposició eren bàsicament militars i habitants dels enclavaments barraquistes que s'havien establert a la zona, els diumenges i festius s'hi afegien també grups excursionistes. L'obertura del Maricel Park el 14 de juliol de 1930 va incorporar un grup més a la clientela. Aquest parc d'atraccions oferia un bitllet especial combinat que incloïa a banda de l'entrada al recinte d'oci, el viatge amb els dos trams del funicular.
Amb l'arribada de la Segona República es va consolidar com a clientela més sòlida del funicular superior les 6.000 persones que aproximadament vivien a les barraques de la zona. Mentrestant el castell va perdre la seva funció de fortalesa militar, els uniformes van davallar durant uns anys de les cabines del funicular i els amants de la natura que oferia la muntanya i de l'oci que proposava el parc d'atraccions n'eren els més habituals.
*1935.- Recorregut del tram superior del Funicular de Montjuïc en un plànol municipal de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).
A partir del juliol de 1936 l'esclat de la Guerra Civil i l'ambient revolucionari que es vivia a la ciutat, va propiciar, com en moltes altres empreses, l'ocupació i el control de la direcció de la companyia per un comitè d'obrers vinculats a la Federació de Comunicacions i Transports de la CNT. El servei es va normalitzar després de setmanes d'incidents que van acabar amb l'expulsió de l'antiga direcció. El conflicte bèlic emergent que vivia el país també va alterar les condicions de l'entorn. Així doncs, el castell va tornar a ser utilitzat per l'exércit, que el va habilitar com a presó militar. El funcionament de la línia del funicular va quedar aleshores fortament condicionat per la seva ubicació en zona militar, la qual cosa comportava que en qualsevol moment podia ser ocupada i controlada per l'exércit.
Els barraquistes de la zona van viure jornades de terror i desesperança quan van començar els bombardeigs sobre la ciutat que tingueren a la muntanya de Montjuïc com una de les seves zones i objectius predilectes. L'auge de la població barraquista va patir una frenada i molts dels seus habitants van haver de marxar a d'altres llocs més segurs. Al mateix temps el Maricel Park suspenia definitivament les seves activitats i era clausurat per sempre més. A mesura que avançava la guerra, la reducció del nombre de passatgers era notable. En els últims anys del conflicte es limitaven als militars i als familiars, amics i visitants dels presos que hi havia al castell. Al juny de 1938 l'empresa concessionària va canviar de nom per passar a ser Funiculares de Barcelona S.A. Es van incrementar les tarifes per mirar de pal·liar el fort dèficit que patia la companyia i el servei es limitava a només dos dies per setmana.
Amb l'arribada del nou ordre franquista es va nomenar amb caràcter provisional un administrador d'origen italià, fins que es van restablir els antics membres del consell d'administració expulsats pels anarquistes. Després de gairebé un any d'inactivitat es va recuperar el servei, les inspeccions tècniques i els mateixos intervals de pas que abans de la guerra. La clientela però, tornava a davallar per la misèria i la manca de diners per pagar-se el trajecte. I un altre element s'afegia a aquesta delicada situació: les avaries eren contínues, el material havia envellit o s'havia malmès i la situació d'aïllament internacional que vivia el país no permetia adquirir peces de recanvi a l'estranger, sinó que s'havien de fabricar de forma gairebé artesanal a diversos tallers de la ciutat sense aconseguir la qualitat de les originals. Un conveni subscrit amb els Ferrocarrils de Catalunya S.A. va permetre que les reparacions es realitzessin als tallers de Sarrià.
En aquells primers anys de la postguerra el fenomen barraquista s'havia disparat envaint tota l'àrea ocupada abans pel Maricel Park. En aquesta dramàtica tesitura el funicular superior fins al castell havia deixat de ser rendible i havia esdevingut un espai llòbrec i més marginal i miseriós que mai, amb un paisatge diari freqüentat pels pobladors de les barraques, bàsicament families obreres que lluitaven desesperadament per tenir un sostre sota el qual dormir, militars de baixa graduació i parelles de la guàrdia civil que conduïen a presos emmanillats fins al castell a complir les seves condemnes. Per Setmana Santa es realitzaven via crucis patriòtics fins al castell i els participants s'acumulaven entorn al funicular superior.
*1945.- El via crucis del castell. Retall de l'edició del dia 31 de març de La Vanguardia.
*1960.- L'antiga estació en els seus últims anys. (Foto: Arxiu TMB)
Fins a començaments de la dècada dels 1960's amb els plans municipals de frenar la degradació de la muntanya no es va decidir dedicar una part important del pressupost a la zona. Entre 1964 i 1965 es va acometre la millora dels dos funiculars i a dignificar l'entorn. El 13 d'octubre de 1965 es va procedir a la inauguració de la nova estació del Castell i la reforma general de les instal·lacions. La progressiva supressió del barraquisme a la zona va comportar però, la pèrdua d'una clientela fidel mentre que l'obertura de nous espais com el nou Parc d'Atraccions o el Mirador de l'Alcalde generaven un bons nivells d'ocupació dels vagons durant els caps de setmana però deficitària els dies feiners.
*1965.- Inauguració de la nova estació superior batejada com Castell que substituïa l'antic edifici de sostre a dues aigües. (Foto: Arxiu TMB)
*1965.- L'alcalde Porcioles, acompanyat del seu seguici d'autoritats, arriba a la reformada estació del cim del funicular. (Foto: Arxiu TMB)
*1970's.- Un dels vagons del funicular avançant per les vies en direcció al castell. (Foto: Arxiu TMB)
*1970.- Vista aèria del trajecte del funicular amb les seves dues estacions. El Parc d'Atraccions ja apareix construït i urbanitzades les seves àrees d'aparcament sota el castell. (Font: Fons SACE. ICGC).
El tret de gràcia al funicular superior el va donar sens dubte la inauguració al juny de 1970 del Telefèric de Montjuïc, un nou servei que pràcticament cobria el mateix trajecte, però a través d'unes atractives cistelles vermelles enlairades que permetien a l'usuari contemplar tota la panoràmica sobre la ciutat. D'altra banda, aquest nou servei arribava fins al mateix castell.
El 2 de març de 1971 les dues línies del Funicular de Montjuïc es van integrar a la Societat Privada Municipal Ferrocarril Metropolità de Barcelona. Un any després els funiculars van començar a funcionar sota la nova direcció municipal. Això va suposar un lleuger increment en el nombre de passatgers. El 1978 la Generalitat rep les competències estatals sobre el metro. Els nous estudis elaborats sobre la viabilitat de mantenir els dos funiculars van concloure que es tractava de serveis obsolets i envellits que no valia la pena mantenir. Darrera hi havia la pugna política entre convergents i socialistes de portar el metro fins a Montjuïc o no. Finalment es va resoldre suprimir només el funicular superior i rehabilitar la línia de Paral·lel a Miramar.
El 12 de gener de 1981 es va suspendre el servei en els dos funiculars. El del tram superior ja no tornaria a funcionar.
*1970's.- Les cistelles vermelles del nou telefèric suposarien a mig termini la sentència de mort pel funicular superior.
