CARTELLÀRIA BARCELONINA. 1935.

 

CINEMA SMART (1910-1939) / CINE PROYECCIONES (1939-1970). Carrer Gran de Gràcia / Ros de Olano.

*1920's.- Dues imatges del Cinema Smart.

Aquesta sala de projeccions cinematogràfiques, gracienca pels quatre costats, era emplaçada al carrer Gran (Salmerón) números 108-110 cantonada amb Ros de Olano. Va obrir portes el dia 7 de maig de 1910 sobre l'espai que havien ocupat abans les antigues quadres de Can Tralles. Disposava d'un aforament de 870 localitats repartides entre la platea i un amfiteatre.

*1915.- Un carruatge d'una colla de Sant Medir passant pel davant del Cine Smart. (Foto: AFB)

Com recorda Roberto Lahuerta en els seus llibres sobre els cinemes barcelonins de barri, l'empresari de més renom de l'Smart durant aquests primers anys va ser Francesc Salas, un dels fundadors de l'empresa Films, que projectava simultàniament a les sales Trilla, Mundial i Principal. Altres empresaris d'aquesta sala foren Alentorn i Magí Corbella a partir de 1926. L'Smart era el cinema preferit pels graciencs amb més nivell social. El dia 4 d'abril de 1929 s'hi va projectar El cantor de Jazz (Jazz singer-1927) amb Al Jolson, primera pel·lícula sonora de la història del cinema.   

*1929.- El primer film sonor El cantor de jazz es va projectar a l'Smart aquell any.

*1930's.- El cinema Smart en un dibuix de Balagueró

Amb l'arribada de la Guerra Civil la sala no es va lliurar de ser col·lectivitzada pel Sindicat Únic dels Espectacles de la CNT.

El dia 7 de maig de 1939 poc després d'acabada la Guerra Civil s'hi van projectar els últims films amb el nom d'Smart. El canvi de nom es produí després de l'estiu, concretament el 13 de setembre d'aquell mateix any en que passar a denominar-se Proyecciones.

*1939.- Programa doble que fou l'últim de l'Smart i el primer del Proyecciones.  

Al 1947 el local va ser sotmès a una important reforma a càrrec de l'arquitecte Josep Plantada, especialista en el disseny de sales de cinema de l'època. Finalment el Proyecciones tancaria portes el 12 d'abril de 1970.

EL QUIOSC DE BEGUDES DE CANALETES (I). El primer quiosc. (1878-1890)

 Agraïments a ENRIC COMAS i PARER, JOANA FRANCÈS i FRANCISCO ARAUZ

1880's.- El quiosc de begudes La Mar a la Rambla de Canaletes. (Font: Autor desconegut. AFB).

Tot i que es poden trobar a les hemeroteques algunes referències anteriors a establiments de begudes a la part alta de la Rambla, els orígens del desaparegut quiosc de begudes de la Rambla de Canaletes es remunten al darrer quart del segle XIX. Concretament fou cap a finals de l'any 1877 quan Joan Serra, concessionari d'un quiosc de begudes (mesa de refrescos en el llenguatge de l'època) al Pla de la Boqueria, va demanar autorització per traslladar-lo a la Rambla de Canaletes, en previsió que el centre de la ciutat s'aniria desplaçant progressivament cap a l'entorn de la Plaça de Catalunya. D'aquesta operació en tenim coneixement a través de la premsa de l'època, que dóna notícia d'algun contenciós o desacord entre l'esmentat titular del quiosc Joan Serra i un tal Josep Julià en ocasió del trasllat d'aquest negoci.

*1878.- Fragments del diari La Imprenta [1] que donen notícia de desacords econòmics en els tràmits del trasllat del quiosc de begudes a la Rambla de Canaletes i del posterior aclariment per part de l'Ajuntament a les planes d'El Anunciador Catalán [2] en el sentit que tot plegat havia estat una estafa.(Font: ARCA. Arxiu de Revistes Catalanes. Cliqueu sobre els documents per engrandir-los).

A aquest primer quiosc, que era tot de fusta, se'l va anomenar La Mar, nom que figurava en el frontal situat sobre el mostrador. Havia estat dissenyat per Antoni Rovira i Trias, aleshores arquitecte municipal i Director d'Edificacions i Ornat de l'Ajuntament. El quiosc tenia una estructura simple amb una aparença de caseta amb coberta de quatre vents i base pràcticament quadrada, si bé el marbre del mostrador i el seu suport eren lleugerament truncats pels vèrtexs. Inicialment no tenia més ornaments que uns serrells de fusta treballada a la part baixa de les quatre cares de la coberta sobre el mostrador. Els refrescos que s'hi servien eren bàsicament orxata, nèctar, soda i aigua de Canaletes ensucrada. 

*1878.- El primer quiosc conegut com La Mar ja estava situat al costat mateix de la font de Canaletes. Al costat un grup de mainaderes amb càntirs fent cua per recollir aigua de la font, mentre el quiosc sembla tancat. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada de Francisco Arauz).

Al llarg dels anys 1880's sobre les arestes inclinades de la coberta hi van ser instal·lades unes tires de bombetes per il·luminar-lo amb l'objectiu de donar més rellevança a la silueta de l'establiment. De la part superior hi penjaven quatre globus de llum situats un a cada vèrtex i d'altres a l'interior del quiosc on s'hi anunciaven les begudes que s'oferien als clients. 

*1880's.- Una altra imatge del quiosc de begudes La Mar guarnit amb globus de llum i bombetes a la coberta. (Foto: Autor desconegut/AFB).

*1880.- Al programa de les Festes de la Mercè d'aquell any, hi figuraven referències al quiosc La Mar i al seu encarregat Joan Serra. (Font: ARCA. Diari Català: politich y literari).

El primer quiosc de begudes de Canaletes hi va romandre fins el 1890, quan va ser substituït per una nova versió més cridanera i d'inspiració modernista.  

---------

[1].- La Imprenta. Edicions dels dies 10 de febrer i 26 de setembre de 1878. 

[2].- El Anunciador Catalán. Edició del dia 21 de febrer de 1878.

CAFÈ DE LA PAIX. Baixos de l'Hotel Colon. Plaça Catalunya / Passeig de Gràcia (1905-1909)

 Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i JOANA FRANCÈS

*1907.- Vista nocturna de la cantonada de la Plaça Catalunya amb el Passeig de Gràcia als baixos de l'Hotel Colon on hi havia l'entrada al Cafè de la Paix. (Foto: Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro. Col·lecció privada de Jorge Álvarez)

Establiment situat als baixos de l'Hotel Colon per la banda del Passeig de Gràcia, el Cafè de la Paix (en alguna publicitat anomenat Gran Café), va obrir portes el dissabte 8 d'abril de 1905 i malgrat la seva curta existència (no va passar dels quatre anys), va ser reconegut com un establiment de luxe i distinció, que recollia el nom del seu homònim parisenc obert al 1862 al número 12 del Boulevard des Capucins, al costat mateix de la Place de l'Opera. 

*1905.- La Vanguardia del 8 d'abril publicava en portada un reclam sobre la inauguració del Cafè de la Paix

*1905.- La Veu de Catalunya i La Vanguardia del 10 d'abril recollien petites ressenyes de la inauguració del cafè.

Els seus propietaris Arquer i Roig s'havien apuntat al corrent de fascinació per la vida parisenca -tan habitual a l'època-, que comportava batejar amb noms afrancesats els locals de luxe. A la vista dels anuncis a premsa del Café de la Paix, el servei de portar el menjar a domicili quedava inclòs entre els que s'oferien a la seva benestant clientela.

L'establiment va tancar portes el 1909 i el Banco Español del Río de la Plata va passar a ocupar el mateix local.

*1909.- A La Publicidad ja es parlava de la pròxima obertura de la Sucursal barcelonina del Banco Español del Río de la Plata al local del Café de la Paix.

CAL BONETE. Restaurant. Morales 28. (1973 - 2023)

Un dels últims bars-comidas supervivents a l'entorn de la progressivament desapareguda Colònia Castells va ser Cal Bonete, un local entranyable que acumulava tots els requisits per enquadrar-lo dintre de la tipologia de restaurant de barri i de menjars casolans. S'hi respirava un ambient de proximitat entre els clients i el servei i una pàtina de punt d'avituallament de la classe obrera proletària, que hi feia cap a les estones que la jornada laboral li permetia per mantenir el cos a punt i continuar la feina, en un entorn on, sobretot en els seus últims anys, ja només hi quedaven quatre carrers mal comptats del que havia estat la Colònia Castells. Un barri progressivament engolit ja a partir dels anys 1960's quan havia començat a patir l'assetjament urbanístic i mobiliari en d'aquell extrem del districte de Les Corts, que limitava amb la Travessera, l'avinguda de Sarrià i el carrer de la Infanta Carlota (avui Josep Tarradellas) i on també el popular i veí canòdrom Loreto havia claudicat a l'avenç imparable de l'especulació urbana i els pisos nous. En aquest indret conegut com el Camp de la Creu, la minúscula plaça del Carme era una mena centre neuràlgic popular, pintoresc i superat pel pas dels anys on, a partir de l'arribada del nou segle XXI, es va començar a perdre gairebé tot per consolidar un barri relativament benestant.

Al número 28 del carrer Morales hi havia Cal Bonete on s'hi menjava el mateix que qualsevol àvia o mare de família obrera podria haver cuinat a casa per la família. Havia estat obert al 1973 i la seva barra i les parets conservaven encara aquells rajols amb formes circulars i cridaneres tan pròpies de l'època. Un negoci que Carmen Monfort i la seva mare havien consolidat i que seria injust d'oblidar quan es repassa la història d'aquella entranyable barriada. 

*1970's.- Cal Bonete al carrer Morales durant els seus primers anys. (Foto: Anton Rosa. Família Monfort).

*2023.- Interior de Cal Bonete. (Foto: Alberto García Moyano /El Periódico de Catalunya)

La paella dels dijous, la tripa, les sardines.... eren el petit tresor que sortia de la cuina del fons del local. En els últims el restaurant va adquirir una certa rellevança i més enllà de la seva funció social d'alimentar als treballadors de la zona, altres clienteles amants de la cuina tradicional i dels restaurants autèntics i en perill d'extinció com era el cas de Cal Bonete també s'hi apropaven. El local va arribar a acomplir els 50 anys de vida i va tancar portes al novembre de 2023 coincidint precisament amb el seu mig segle d'existència a l'espera de la definitiva desaparició del barri.

CAFÉ DEL CENTRO (1913-1915), després CAFÉ RIO DE LA PLATA (1916-1918), i els seus cabarets al soterrani. Rambla de Caputxins 12.

El Café del Centro va ser probablement un dels locals més singulars i bohemis dels que hi hagueren a la Barcelona del període coincident amb la Primera Gran Guerra. Inaugurat el 18 de gener de 1913 a la part baixa de la Rambla del Centre o de Caputxins (al número 12 segons la numeració antiga), una mica més avall del Liceu, entre els carrers Unió i Sant Pau, el local presentava una aparença externa força modesta sense cap concessió a l'originalitat.

Emplaçament del Café del Centro a la Rambla, al costat del Liceu. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

*1918.- Un aspecte de l'interior del Cafè del Centro dibuixat per Serra. (Font: AHCB) 

El propietari del local era Esteve Rius  i entre els que el sovintejaven s'hi podia destacar a tot un seguit d'homes de lletres i periodistes com el popular Amichatis (Josep Amich i Bert), Manuel Fontdevila, Lluís Capdevila, Plató Peig, Joan Salvat Papasseit i Francisco Madrid per citar-ne només uns quants. En general eren escriptors i cronistes que tenien una especial fascinació pels anomenats baixos fons de la ciutat, per tot el que es movia pels carrers del Barri Xino i per extensió al conegut com Districte Cinquè, denominació administrativa del Raval.

L'historiador Paco Villar ha fet una radiografia pregona i exhaustiva [1] dels personatges que de manera habitual es van moure per aquest cafè. Entre ells s'hi comptaven un bon recull d'intel·lectuals i artistes addictes a la vida bohèmia de l'època. En citarem només un parell: 

Josep Amich i Bert conegut pel sobrenom d'Amichatis, nascut a Lleida i instal·lat a Barcelona havia treballat de jove en una farmàcia del barri de Sant Antoni i inicia estudis de Medicina, si bé acabaria sent expulsat de la facultat per difondre un article humorístic sobre un dels seus professors al que no deixava en gaire bon lloc. Va freqüentar les tertúlies dels cafès barcelonins i era amant d'una barreja de bohèmia, republicanisme i premsa satírica i poca-solta. Va viure uns anys exiliat a Paris arrel d'un article en què criticava la manca de valors de la joventut espanyola arrel dels successos de la Setmana Tràgica. D'altra banda, va ser un prolífic autor teatral i traductor d'obres estrangeres.

Josep Amich i Bert, Amichatis (1888-1965)

Un altre habitual del Café del Centro era el granollerí Manuel Fontdevila i Cruixent (1887-1957), periodista, autor teatral i escriptor. Col·laborava al setmanari satíric Papitu en una secció anònima titulada Les hores d'amor serenes i també era redactor dels diaris La Tribuna i de La Publicitat. El 1922, coincidint amb el tancament definitiu del Café del Centro, va traslladar-se a Madrid on continuaria la seva carrera periodística arribant a dirigir diversos diaris de la capital de l'Estat. 

Manuel Fontdevila en el seus anys de director de El Heraldo de Madrid, havia crescut i viscut part de la seva joventut amb els tertulians del Café del Centro. 

Una de les característiques especialment rellevants del Cafè del Centro era el seu animat soterrani habilitat com a cabaret. Inicialment aquest espai soterrat havia estat conegut com Au Cabaret du Tango

*1916-17.- Soterrani del local, aleshores ja rebatejat com Cafè Río de la Plata, que s'anomenà Au Cabaret du Tango. Publicitat insertada a les planes de Papitu a l'octubre de 1916.

*1917.- La temporada següent el nom del cabaret soterrani havia passat a ser Au fons de la mer. La publicitat de Papitu (octubre 1917) continuava amb el seu habitual llenguatge sarcàstic i picant.

Altrament, un denominador comú del local i especialment del seu cabaret soterrat n'era el consum habitual de cocaïna i d'altres drogues. 

Malgrat que al 1916 el local va canviar el seu nom per convertir-se en Café del Río de La Plata, en referència clara al ball del tango que s'imposava al soterrani, aquesta mutació del nom no va afectar gaire ni a la seva aparença ni al grups de parroquians habituals. El plat fort de la gresca nocturna continuava però, estant a baix al cabaret soterrani, que al llarg dels anys va rebre diverses denominacions i gairebé cada temporada n'innovava la decoració.

La més trencadora d'aquestes versions del soterrani va ser quant es va transformar en Au fons de la Mer durant la temporada 1917-1918. No obstant l'èxit de l'Au fond de la Mer no va ser gaire del grat dels bohemis i parroquians del local perquè s'havien posat de moda els cabarets i el públic era cada cop més nombrós. Fins i tot els que sortien del Liceu hi anaven i això pels parroquians de tota la vida era com si el soterrani hagués perdut autenticitat.  

Al capdavall però, ni el Cafè del Rio de La Plata ni el seu cabaret annex varen arribar a l'acabament d'aquella Primera Guerra Mundial. A l'estiu de 1918 Esteve Rius va acabar traspassant el local, tot i que va durar un anys més vinculat a la vida nocturna de la Rambla. Així doncs, el dia 30 de novembre de 1918, totalment reformat per l'empresa americana que va adquirir el local, s'hi reobrí el cabaret amb en nom de The Savoy.

*1920.- Publicitat de The Savoy al Papitu. (desembre 1920).

The Savoy va optar preferentment per l'ambient de flamenc i festa gitana. Aquesta fórmula però, no va acabar de convèncer del tot als nous propietaris i acabada la temporada, a l'octubre de 1921, el cabaret tornava a canviar de nom i passava a dir-se La Sirena recuperant d'alguna manera el to subaquàtic de l'època de l'Au fond de la mer. Tampoc va tenir l'èxit esperat.

*1921.- La Sirena, l'últim nom que va tenir el cabaret del Bar del Centro. (desembre 1920).

Finalment, al maig de 1922 la llegenda del Café del Centro i dels locals i cabarets que el succeïren va arribar al seu punt final. L'industrial Jaume Figueres va adquirir el local i hi va acabar instal·lant una lleteria amb el nom de Granja Barcelonesa, que va fomentar el pessimisme nostàlgic entre els lletraferits que havien estat els seus incondicionals. 

*1922.- Article de Manuel Fontdevila publicat a les planes de Papitu el 14 de juny de 1922, lamentant-se del trist final del local que va acollir el Cafè del Centro.

_______

[1].- Villar, Paco. Barcelona, Ciutat de Cafès. Edicions Viena. Ajuntament de Barcelona. 2013