CASA TALTAVULL. Mallorca 279. (1874)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

 

*1902.- Vista de la Casa Taltavull (Foto: Angel Toldrà Viazo)

Construït l'any 1874 segons un projecte del mestre d'obres Josep Xiró i Jordà per encàrrec de l'indià Francesc J. Taltavull Pons, aquest xalet fou conegut també com a Casa Antonio Goytisolo, cunyat de Joan Taltavull Victory que l'havia heredat del seu pare i la va vendre a Goytisolo  el 14 d'abril de 1890 [1].
L'edifici constitueix un dels exemples d'arquitectura d'inspiració neoàrab nazarí de l'últim quart del segle XIX. Ocupava la cantonada Muntanya/Besós de la cruïlla entre els carrers de Claris i Mallorca. Els elements neoàrabs, a banda de la façana, es completaven amb un pati interior amb una font monumental i una cúpula central. La casa era envoltada d'un jardí.
No tenim constància de l'any ni tampoc de l'època en que fou enderrocada.

*1888.- Una altra imatge de la Casa Taltavull (Foto: J. Laurent i Cia. Madrid)

[1].- Rodrigo y Alharilla, Martín. Los Goytisolo. Una próspera familia de indianos. Editorial Marcial Pons. Ediciones de historia. Madrid, 2016.

CINEMA IDEAL / RELLISQUÍN. Pista de patinatge. Wad-Ras 196-198. (1917-1984)

*1970's.- Vista exterior del cinema Ideal amb el bar del mateix nom al costat. (Foto: Arxiu Històric del Poblenou)

Obert l'any 1917 al carrer Wad-Ras (avui Doctor Trueta) tocant a Llacuna, el Cinema Ideal era a la segona dècada del segle XX una de les sales de projecció cinematogràfica de més aforament de la ciutat. Inicialment comptava amb una capacitat de 800 butaques, però posteriorment es va ampliar fins assolir un aforament superior a les 2.700 butaques. La inauguració de la sala va tenir lloc el dia 7 d'abril de 1917 mercès a l'esforç de l'empresari Josep Antonin amb projecte arquitectònic de Josep Pujol i Brull (1880-1936). Tres anys després es va acometre una ampliació a cura de l'arquitecte Joaquim Raspall.

El local ha passat a l'ideari popular del veinat del Poblenou com el Rellisquín, (o simplement Rellis)que era el nom amb que el coneixia tothom, per la pista de patinatge sobre rodes que hi havia acollit des dels primers anys d'existència del local i que tingué una gran acceptació entre els poblenovins.
Inicialment presentava programacions de cinema en dijous i caps de setmana i era gestionat per la mateixa empresa que L'Aliança. Alguns veins recorden que  la gent primmirada del barri no hi acostumava a anar per la fama que tenia de cine freqüentat per barraquistes de la Marbella i el Somorrostro. [1]
Amb el temps la sala va adequar-se a la normalitat d'un cinema de reestrena de barri, amb butaques fixes sobre el terra i programes dobles en sessió continua. 

L'entranyable Rellisquín va tancar portes l'any 1984 però no va ser enderrocat sino reformat per iniciar una nova etapa acollint primer els Estudis Ideal, on es gravava una gran quantitat de la producció televisiva de TV3, i posteriorment des de 2019 el Centre d'Arts Digitals.

 

*1950.- Aspecte de l'interior de la sala amb la seva gran platea i el "galliner".


 [1] Nicasi Camps i Pinós. Els cinemes del Poblenou. http://cms.arxiuhistoricpoblenou.es/en/node/24

CASA CARME NIN. Aragó / Pau Claris. (1882-1930's)

 

La Casa Carme Nin era situada a la cantonada Besòs/muntanya dels carrers Aragó i Pau Claris amb façana principal a aquest ultim. Projectada el 1881 per l'arquitecte F. Soler i Catarineu, la finca disposava d'un petit jardí protegit mitjançant una tanca enreixada, així com d'una capella annexa per la banda de Pau Claris. Des del jardí unes escales permetien accedir a l'entrada situada al pis principal, lleugerament enlairat sobre el nivell del carrer.

L'edifici va ser enderrocat als anys 1930's i en el seu lloc va enlairar-se l'edifici que durant tants anys ha acollit el gremi de flequers i fins a l'any 1998 el teatre (després cinema) C.A.P.S.A.
 

 

*1932.- El seguici fúnebre de l'enterrament de Rosa Maria Macià, germana del president de la Generalitat, tomba per davant de la Casa Carme Nin després de sortir de l'església de la Concepció.

 

 

FAÇANA EL CORTE INGLES (I). Plaça Catalunya 14. (1962-1970)

*1963.- Façana original dels magatzems situats al número 14 de la Plaça Catalunya, entre l'Hotel Victoria (Casa Vicenç Ferrer) i el Casino Militar.

Els magatzems El Corte Inglés es varen establir a Barcelona a finals de l'estiu de 1962. La inauguració del centre de Plaça Catalunya es va produir el dia 20 de setembre d'aquell any coindidint amb les Festes de la Mercè. Un nou edifici de marbre de tonalitat grisa i vidre trencava per primer cop la uniformitat de les edificacions de la plaça, que malgrat les incorporacions d'alguns exemples d'arquitectura neoclàssica franquista (Banc de Bilbao, Banesto, Banc d'Espanya) havia mantingut una certa homogeneïtat. L'obertura dels nous magatzems havia suposat la desaparició del Salón Rigat un dels locals nocturns de més anomenada i ambient de la ciutat.

L'edifici original de El Corte Inglés constava de planta baixa i vuit alçades més dos soterranis. Un retol lluminós apaisat s'estenia sobre el terrat competint amb els neons lluminosos de les finques del costat en aquells temps que la plaça era el rovell de l'ou de la ciutat i a la nit un espectacle de publicitat llumínica.

*1962.- Amb aquesta publicitat insertada a La Vanguardia del dia de la inauguració es donava a conèixer a la ciutadania el nou centre comercial.

Aviat es va veure que aquell negoci era d'allò més rendible i les successives ampliacions no van trigar en produir-se. Primerament el 1966 el centre comercial es va ampliar amb la incorporació de la finca del darrere amb façana a la Ronda de Sant Pere. 

*1967.- Vista del tram de la Ronda de Sant Pere situat entre les places de Catalunya i Urquinaona. A la dreta la primera ampliació de El Corte Inglés amb el mateix estil de façana de marbre grisós que a la plaça Catalunya. Només uns anys després les dues finques quedarien unides en enderrocar-se la Casa Vicenç Ferrer (Foto: Pérez de Rozas) 

El 1968 es va acometre  l'enderroc de la Casa Vicenç Ferrer, operació que permetria unir ambdues finques. Així doncs, a partir del 1970 aquell edifici original va quedar integrat en la nova façana ampliada que s'estenia per la cantonada amb Ronda de Sant Pere. Tot i que va mantenir el seu disseny original del 1962, es va construir un tram de la cafeteria panoràmica per damunt de l'últim pis i el rètol lluminós original va ser suprimit.

CASA ROSICH. Plaça Catalunya. (1866-1902)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA

*1901.- Vista de la façana posterior de la Casa Rosich amb els anuncis de Café Tupinamba i Las Tinajas. (Foto: Girau Iglesias)

La Casa Rosich ha passat a la història de la ciutat per haver estat l'última edificació que va quedar dempeus al mig de la Plaça Catalunya.

El procés per alliberar d'edificis tot l'espai central i poder tot seguit urbanitzar la plaça no va ser fàcil. Ildefons Cerdà no havia previst la Plaça Catalunya quan va dissenyar el seu projecte d'Eixample i va ser posteriorment quan es va decidir alliberar un gran espai entre el començament de la Rambla i el Passeig  de Gràcia.

*1900's.- Una imatge llunyana de la Casa Rosich des del capdamunt de la Rambla de Canaletes. (Foto: Enric Dodero /ANC)

A la dècada dels 1880's  el centre de l'actual plaça era ocupat per diversos edificis que progressivament s'anirien enderrocant. A la banda de muntanya, tocant a l'inici de la Rambla Catalunya, hi havia la Casa Estruch amb el seu Museu de l'Armeria annex enderrocada el 1901, la Casa Gibert ocupà la zona central fins el 1895 igual que el cafè La Pajarera que era tocant a Passeig de Gràcia. Amb caràcter provisional i coincidint amb l'Exposició de 1888 es va instal·lar també el Panorama Waterloo davant de la cantonada amb Bergara. Pel que fa al costat mar, que era la continuació de l'actual carrer Fontanella, hi havia el Circ Eqüestre Alegria enderrocat el i al seu costat la Casa Grases i la Casa Rosich.

*1902.- 13 de juny. Seguici fúnebre de l'enterrament de Mossèn Cinto Verdaguer al seu pas per la Plaça Catalunya. Assenyalada amb la fletxa es veu la Casa Rosich poc abans de ser enderrocada.(Foto: Arxiu Històric Municipal de Barcelona)

La Casa Rosich havi estat edificada a mitjans dels anys 1860's i no tenia cap valor arquitectònic especial, però va aguantar fins l'any 1902 quan ja s'havia urbanitzat i enjardinat la resta de la plaça. En els seus últims anys destacava per l'anunci dels Cafès Tupinamba que hi havia a la part superior de la façana posterior i que era visible des de la cantonada amb les Rambles. L'edifici encara va poder ser testimoni del seguici fúnebre que va passar per davant el dia de 13 de juny de 1902 en morir Mossèn Cinto Verdaguer. L'enderrocament definitu va esdevenir una mena d'espectacle. L'alcalde Manuel Fabra i Ledesma va assistir personalment a l'inici simbòlic de la demolició el 15 d'agost. I el 2 d'octubre l'ajuntament va voler aprofitar l'avinentesa per fer-hi un simulacre d'incendi amb les restes de l'edifici [1].  Entre els bombers i el fort xàfec que va caure sobre al ciutat aquell dia les flames van ser fàcilment dominades.

*1902.- Retall de La Vanguardia del dia 25 d'octubre

La desaparició de la Casa Rosich va permetre completar la primera urbanització en X de la plaça dominada per les fileres de palmeres datil·leres i plàtans. Curiosament els hereus dels Rosich, que van reclamar ser indemnitzats per l'expropiació del solar de la casa, no varen poder cobrar, després de molts plets, fins l'any 1931 [2].

*1902.- Una de les poques imatges que es conserven de la façana davantera de Can Rosich. (Font: L'Esquella de la Torratxa, 10 d'octubre de 1902, Biblioteca de Catalunya)

[1].- Permanyer, Lluís. Biografia de la Plaça de Catalunya. Edicions La Campana. 1995

[2].- Miralles, Francesc. Plaça Catalunya. Cajamadrid. 1987.

CAFÈ NOVEDADES. Passeig de Gràcia (1884-1917)

MIQUEL BARCELONAUTA

 

 

*1890's.- Dues imatges del primer edifici del Cafè Novedades. (Font: Lo Teatro Regional).

 

El Cafè Novedades, al costat del teatre del mateix nom (Casp 3), s'estenia per gairebé tot el tram de passeig de Gràcia comprès entre els carrer de Casp i la Gran Via ocupant terrenys que anteriorment pertanyien al Prado Catalán.

El primer cafè va ser obert el 31 de desembre de 1884 i amb el pas dels anys es va anar ampliant i millorant. El 22 de setembre de 1896 s'hi va instal·lar la sala de billars, que ben aviat va tenir una gran acceptació entre la clientela.

L'any 1904 va ser profundament reformat pel mestre d'obres Josep Carrera que li donà un aspecte més luxós i sumptuós. Destacava per la seva lluminositat assolida per la grandària dels seus finestrals amb vistes al Passeig de Gràcia.
 

*1906.- El Novedades vist des de l'altre cantó del passeig de Gràcia. A la dreta es pot veure l'edifici del teatre. (Foto: Càtedra Gaudí)

El local, propietat de Joan Elias, era de dimensions considerables. Ocupava una superfície de 1.513 metres quadrats i configurava un complex lúdic que integrava el cafè, la sala de ball i els  billars. Disposava de 160 taules al cafè i 23 taules de billar amb un servei integrat per 83 persones.

Va desaparèixer el 1917 quan en el mateix solar s'hi van enlairar les elegants Cases Rocamora, projectades per l'arquitecte Joaquim Bassegoda i Amigó i avui encara visibles. A partir d'aleshores el cafè Novedades va passar a compartir local amb el  teatre veí del carrer Casp.

*1904.- L'interior del cafè després de la reforma executada per Josep Carrera. Al fons es pot veure la tribuna on s'instal·lava l'orquestra. (Foto: Thomas)

*1904.- Les taules de billar eren una de les grans atraccions del Novedades. (Foto: Arxiu Mas)

SENYALITZADOR DE PARADA D'AUTOBUS. (Anys 1970's)

*1971.- En aquesta magnífica imatge captada pel fotògraf Francesc Català Roca es poden veure alguns dels elements bàsics que configuraven els pals de senyalització de les parades d'autobusos: Un panell giratori i una dispensadora de xiclets.

Amb l'arribada dels anys 1970's els indicadors de les parades d'autobus de la ciutat van canviar lleugerament el seu disseny. Disposaven de tres elements molt característics adossats al pal que marcava en lloc on s'aturava l'autobus.
El primer era un panell destinat a publicitat que ocupava la part superior sota l'antic el logotip dels Transports Públics de Barcelona.  El segon era una tira estreta de color blanc sobre el que hi figuraven en color negere els numeros/lletres identificatives de les línies que hi paraven. El tercer era un altre panell de metall i giratori, d'uns 50 x 70 centímetres de superfície i color groc fosc, que tenia finalitat informativa i sobre el que hi figuraven afixats tots els trajectes i els horaris de primera i darrera sortida de les línies que s'hi aturaven. La reversibilitat del panell permetia col·locar informació per les dues bandes i el ciutadà podia fer-lo girar si la línia que buscava no figurava en la primera cara que visualitzava. El pal que ho sostenia era de base rectangular pintat de negre, llevat del tram superior on aquest color es combinava amb el mateix groc del panell formant bandes.

*1975.- Una imatge de la Rambla amb el senyalitzador de la parada d'autobús de la plaça del Teatre a la part dreta de la foto.

Finalment, l'altre element característic era una màquina dispensadora de xiclets, també de tonalitat groga més clara, que quedava situada a la part baixa del pal. Una obertura, protegida per un vidre reforçat amb una trama metàl·lica per la part interior, permetia veure la quantitat de mercaderia consistent en xiclets de bola de colors diversos. El preu de cada unitat era d'una pesseta. S'introduïa la moneda per una clivella, s'accionava horitzontalment un petit dispositiu mecànic i el xiclet de bola (sense embolicar) queia dins d'un petit calaixet des d'on l'usuari podia enretirar-la. A l'altra banda de la màquina, hi havia un botó de recuperació de moneda i un altre petit receptacle per les peces defectuoses. Avui a molts ens poden semblar antihigiènics aquests xiclets subministrats sense embolcall que romanien qui sap quant de temps dins la màquina. Cal pensar que eren renovats periòdicament, però també és cert que la gent tenia aleshores menys manies i exigències que avui.

*1977.- Una parada d'autobús al carrer Pelai abans d'arribar a Canaletes.

SALON DE NOVEDADES. Teatre. Ronda Sant Pere 3 (1869-1884)

 

Abans d'establir-se al carrer Casp, el primer teatre Novedades es va obrir al número 3 de la Ronda de Sant Pere, tocant al passeig de Gràcia i a la plaça Catalunya. Corria l'any 1869 i el nom del local era Salón de Novedades, una edificació de fusta amb capacitat per a 1200 espectadors. L'escenari d'aquest teatre va veure desfilar i triomfar actors com José Valero o Antonio Vico.

Al llarg dels seus quinze anys de vida en aquest emplaçament, el Salón de Novedades va oferir una variada gamma d'espectacles que inclogueren sarsueles, òpera italiana i obres en clau de comèdia o drama. Entre los òperes que s'hi van representar hi destaquem Ruy Blas de Filippo Marchetti el 1872 i I promessi spossi d'Amilchare Ponchielli el 1875. El 1879 s'hi va poder veure la tragèdia d'Àngel Guimerà Gal·la Placídia.
L'any 1884 el local va canviar d'emplaçament en traslladar-se a la cantonada de dalt (Passeig de Gràcia- Casp) ja amb el nom de Teatro Novedades. La causa va ser la construcció de la Casa Pons projectada per l'arquitecte Enric Sagnier que, sortosament, s'ha pogut conservar fins els nostres dies i que avui presideix aquella cantonada amb les seves esveltes cúpules.

CASA PUIG COLOM. Passeig de Gràcia 7 (Façana Original) i FORN DE SANT JAUME (1914-1956)

*1914.- Vista general de la façana original de la Casa Puig Colom, obra de l'arquitecte Josep Font i Gumà.

Malgrat perdre el disseny original de la part superior de la façana i la teulada, l'edifici d'habitatges del número 7 del Passeig de Gracia, conegut com a Casa Puig Colom i projectat el 1913 per Josep Font i Gumà (1859-1922), va ser objecte amb el pas dels anys d'una reforma força digna, si tenim en compte les habituals destrosses i escapçaments que molts edificis de l'Eixample han patit al llarg dels anys. El cert és que als quatre pisos originals de l'edifici se n'hi van acabar afegint dos més, però mantenint l'estil de la façana i rematant-la amb una cornisa horitzontal però acceptable. 

Però aquest l'edifici té una altra dimensió històrica que s'explica perque als seus baixos hi hagué fins entrats els anys 1950's el popular establiment El Forn de Sant Jaume, una de les fleques i pastisseries de més anomenada que tingué la ciutat durant la primera meitat del segle XX. Aquests baixos acullen avui (2012) una botiga de moda.

 

*1918.- El Forn de Sant Jaume ocupava els baixos de l'edifici.

 

*1921.- Publicitat del Forn de Sant Jaume a La Vanguardia amb motiu de la posada a la venda dels típics panellets de Tots Sants.

FÀBRICA DE TEIXITS BLANCH. Rocafort 116-122.

*1914.- Dues imatges publicitàries en les que es poden veure les dues entrades al recinte industrial de la fàbrica pel carrer Rocafort i l'aspecte de la façana de les naus construides en maó vist.

Una de les edificacions tristament perdudes pel seu valor artístic com a peça d'arquitectura industrial, fou la fàbrica de teixits de cotó i mantes de llana de Josep Blanch i Viñas a l'Esquerra de l'Eixample. L'edifici ocupava gran part de l'illa delimitada pels carrers Consell de Cent, Calàbria, Aragó i Rocafort amb entrades pels números 116 a 122 d'aquest últim.

 

*1922.- Com s'aprecia en aquest retall de La Vanguardia, la Fàbrica Blanch no va quedar aliena als conflictes laborals esdevinguts per l'actuació dels membres del Sindicat Lliure finançant pels propis empresaris.

 

*1933.- Ubicació en un plànol municipals dels anys 1930's de la fàbrica Blanch del carrer Rocafort. (Cliqueu a sobre per engrandir la imatge)

 

Envoltada d'un nucli barraquista que a finals dels anys 1920's va començár a suprimir-se, la seva pèrdua es vincula al desarrollisme porciolista iniciat als anys 1960's, que en aquest cas va tenir, un cop més, com a punt final,  l'acció de la constructora Nuñez i Navarro que va adquirir la finca i entrada la dècada dels 1970's va construir-hi un bloc d'habitatges, que abasta  des del carrer Calàbria a Rocafort, amb unes galeries comercials interiors on, en el seu dia, es van instal·lar les dependències i oficines de la Direcció General de la Joventut de la Generalitat de Catalunya. 

 

*1970's.- Aquest va ser el destí final dels terrenys de l'antiga Fàbrica Blanch, pisos i locals comercials.

CASERNA MILITAR DE CAVALLERIA DE SANT PAU I PICADERO DE CAVALLS. Sant Pau / Abat Safont.

*1910's.- Vista de la cruïlla dels carrers Sant Pau i Abat Safont.

A començaments del segle XX, des de la cruïlla dels carrers Sant Pau i Abat Safont s'accedia a la Caserna Militar de Cavalleria de Sant Pau, que ocupava un solar de visió poc agraïda. L'espai limitava per una banda amb les façanes posteriors de les cases del carrer de les Tàpies i per l'altra amb l'església romànica de Sant Pau del Camp, aleshores mig amagada entre edificacions. El solar era ocupat en gran part per un picadero on es feien pràctiques amb els cavalls. El panorama es completava amb la presència d'un bar que hi havia just al xamfrà amb una barra amb columnes que sustentaven el sostre i des de la qual se servia directament al client a peu de carrer.

*1920's.- Dues fotos dels terrenys de la Caserna de Cavalleria de Sant Pau en les que es pot veure la corda del picadero a la dreta de les imatges. (Fotos: Josep Brangulí /ANC).

La llegenda urbana diu que en aquest picadero hi havia fet pràctiques de cavall el mateix José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, quan durant els anys 1920's va fer el servei militar a Barcelona amb el seu germà Miguel, mentre el seu pare exercia de dictador al país amb el vist-i-plau del rei Alfons XIII.   

A començaments dels anys 1930's tot aquest espai canviaria radicalment de fesomia. La Caserna i el picadero van desaparèixer juntament amb algunes edificacions annexes. Això va permetre que l'església de Sant Pau del Camp pogués lluir com es mereix. Altrament, sobre el solar que va quedar lliure, es va aixecar el Col·legi Collaso i Gil, una edificació de maó vist de l'arquitecte Josep Goday, que va contribuir a pal·liar el dèficit d'equipaments educatius que patien aquells barris.
 

  

*1925-1931.- Dues imatges de la Caserna des de la cantonada dels carrers Sant Pau i Abat Safont.

A la de dalt (1925) es pot veure en primer terme el bar que hi havia a la cantonada on se servia directament al carrer des de la barra. A mà esquerra l'esglesia de Sant Pau del Camp mig oculta entre  edificis. Al fons les façanes posteriors de les cases del carrer de les Tàpies.  

A la imatge inferior (1931), s'aprecien les obres de construcció del Col·legi Collaso i Gil que ja havien començat, s'havia enderrocat el bar de la cantonada i les altres edificacions que tapaven l'església, que després d'aquesta operació quedaria finalment a la vista. (Fotos: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

*1933.- La mateixa cantonada amb el Col·legi Collasso i Gil acabat d'inaugurar.

ESTUDIS DE CINEMA KINEFON (1940-1951) i ESTUDIS BUCH-SAN JUAN (1953-1964). Carrer dels Vergós 2-4.

Acabada la Guerra Civil, Juan Homedes Mauri, un fabricant de licors de Tortosa apassionat pel cinema, va obrir uns estudis cinematogràfics en un antic magatzem de materials de construcció del carrer dels Vergós al barri de les Tres Torres, que abans de la guerra ja havia acollit els estudis de doblatge Trebor de Roberto Wahl.

Registrats com Estudis Kinefon S.A., disposaven inicialment d'un únic plató i un altre espai per rodatges exteriors amb decorats que als pocs mesos esdevindria segon plató. El 1942 s'incorporà un tercer plató al recinte, la qual cosa ve permetre un increment notable de l'activitat de rodatge possibilitant la producció de diversos films simultàniament.  

Amb les successives ampliacions, a començaments dels anys 1950's la superfície dels estudis superava els 2500 metres quadrats i la seva capacitat anual de producció de pel·lícules era de 12 llargmetratges i 25 curts. No obstant això, fou en aquesta època quan Kinefon va començar a acusar la forta crisi que envaí el cinema espanyol arrel de l'arribada de les noves tècniques del color i el Cinemascope. Competir amb aquest nou estat de coses suposava el necessari abordatge de les adaptacions precises, ampliar i canviar la major part dels materials, les instal.lacions i els aparells dels estudis. D'altra banda, els fills i hereus de Juan Homedes, no tenien especial interès a continuar amb l'empresa del seu pare i, d'altra banda, el rodatge en exteriors creixia exponencialment en el món del cinema. Aquest canvi d'escenari del mercat va portar al tancament dels estudis a finals de 1951.
Després el recinte del carrer Vergós 2-4, cantonada amb Escoles Pies, fou dividit en diverses parts que ocuparen el Mercat de Tres Torres, l'editorial German Plaza i uns estudis més petits, els Buch San Juan, oberts el 1953 i orientats bàsicament a la publicitat, tot i que després de l'incendi i destrucció dels Estudis Orphea de Montjuïc el 1962, varen també servir per rodar els interiors d'uns quants films com Cena de matrimonios d'Alfonso Balcázar o Brillante porvenir de Vicente Aranda i altres titols menors de directors que tot just començaven com Camino, Font o Lorente.  El 1964 els Estudis Buch San Juan varen tancar i el local fou ocupat pels Laboratoris de Cinema Riera i posteriorment per la productora Filmtel S.A.    

Avui (2012), a banda del Mercat de Les Tres Torres, s'hi pot veure un centre esportiu privat de la cadena DIR.

Alguns dels films rodats als Estudis Kinefon:

 

Julieta y Romeo (J.M.Castellví, 1940)

El hombre que se quiso matar (R.Gil, 1942)

Hay un alto en el camino (J.Torremocha, 1941)

Por un amor (R.Gutiérrez, 1941)

La madre guapa (F.de Pomés, 1941)

El difunto es un vivo (I.F.Iquino, 1941)

El pobre rico (I.F.Iquino, 1942)

Los ladrones somos gente honrada (R.Gil, 1942)

Estaba escrito (A.Ulloa, 1945)

Noche sin cielo (I.F.Iquino, 1947)

Alma baturra (A.Sau Olite, 1947)

Un ladrón de guante blanco (R.Gascón, 1947)

La calle sin sol (R.Gil, 1948)

Si te hubieses casado conmigo (W.Tourjansky, 1948)

El misterioso viajero del Clipper (G.Pardo Delgrás, 1948)

La niña de Luzmela (R.Gascón, 1949)

Se le fue el novio (J.Salvador, 1949

Historia de una escalera (I.F.Iquino, 1950)

Catalina de Inglaterra (A.Ruiz Castillo, 1951)  

ELS PRIMERS TEATRES AL CENTRE DE LA PLAÇA CATALUNYA: Teatro de la Estrella (1875-76); Teatro Quevedo (1876-77); Teatre de la Comedia (1877-1879) i Cafè Parisien (1879)(1879)

MIQUEL BARCELONAUTA

Als anys 1870's, l'actual Plaça Catalunya era encara una esplanada polsosa on de forma desordenada s'instal·laven barraques de fira, envelats i tota mena d'atraccions provisionals per captar l'atenció i els diners dels que hi passejaven. 

Cap a mitjans d'aquella dècada començaria a tenir una ocupació més estable i a acollir locals més o menys permanents, tot i que canviaven sovint de nom. Gràcies a algunes ressenyes aparegudes en algunes revistes de l'època i a les cròniques publicades al popular Brusi (Diari de Barcelona), hem pogut saber alguns detall d'aquesta prehistòria de las plaça Catalunya.

La primera notícia [1] és de l'any 1867 quan es va instal·lar una mena de sala de ball a la part sud de la futura plaça a la zona que avui discorre entre el carrer Rivadeneyra i la Rambla. L'any següent aquest saló de ball es va convertir en el primer Teatre Talía que hi hagué a la ciutat, la història del qual podeu consultar a l'article corresponent que li dedica aquest blog. Va deixar de funcionar el 1872.

Teatre de l'Estrella (1875-76)
Al maig de 1875 es va obrir al centre de l'esplanada, un local d'espectacles que quedava situat a la zona sud més propera a la muralla davant de les hortes de Santa Anna i el Portal de l'Àngel. Consistia en una barraca molt austera on diàriament, des de les 5 de la tarda fins a les 11 de la nit, s'hi feien funcions de teatre, pantomimes i ball. Es va batejar amb el nom de Teatro de la Estrella i només va durar una temporada.

Teatre Quevedo (1876-77)
A l'any següent es va convertir en el Teatro Quevedo obert el 27 de maig de 1876. El nou local era una estructura de fusta amb coberta de zinc i disposava de platea amb cadires enreixades i llotges laterals a banda i banda més un primer pis. Tot i que es va inaugurar amb la sarsuela El Relámpago, posteriorment l'oferta del local es va decantar cap al teatre de vers i declamació, que segons alguns comentaris de la premsa de l'època no eren espectacles gaire recomanables. El seu aforament total s'acostava als 750 espectadors i disposava també d'un cafè a l'aire lliure.

Teatre de la Comèdia (1877-78) i Cafè Parisien (1879)
Un any després tornaria a canviar de nom per esdevenir Teatro de la Comedia a partir del 24 d'abril de 1877 i posteriorment va acollir el Cafè Parisien, inaugurat el 20 d'agost de 1879 amb un accidentada funció (s'havien venut més entrades que localitats), que acabaria en una petita revolta dels espectadors indignats davant la mala qualitat de l'espectacle i els preus massa alts.

[1].- Carreras Candi, Francesc. La Plaça Catalunya a Barcelona. Catalunya Gràfica. núms. 1-3. Barcelona 1922

PALAU MARCET. Construcció original i jardí. (1893-1940)

 MIQUEL BARCELONAUTA

*1895.- Entrada principal del Palau Marcet a la cantonada entre Gran Via i Passeig de Gràcia. (Font: Arquitectura Moderna de Barcelona. Francesc Rogent i Lluis Doménech i Montaner - Parera i Cia Editors).

Frederic Marcet i Vidal (1827-1898) va ser un notable empresari i polític de la segona meitat del segle XIX que va iniciar-se en el sector immobiliari i disposava també d'una peixateria. Amb el pas dels anys destacà com a directiu de diverses empreses ferroviàries i a partir de 1875 va donar el salt a la política a traves del Partit Liberal Conservador. Va participar en la tupinada que va deixar sense escó a Manuel Duran i Bas a les eleccions generals de l'Estat de 1881 i fou diputat primer i senador després.

Frederic Marcet i Vidal

*1898.- Notícia de l'enterrament de Frederic Marcet que va morir a Barcelona al 72 anys.

Marcet havia adquirit al 1877 la propietat d'una mansió amb jardí situada a la Gran Via, entre el Passeig de Gracia i la Rambla de Catalunya, que pertanyia al primer comte de Sant Joan de Violada, el maonès Llorenç Oliver i Soler. La idea de Marcet, que ja havia assolit un lloc preferent entre la burgesia barcelonina, no era pas ocupar l'antic palauet comprat al noble Oliver, sinó enderrocar-lo per construir-hi la seva pròpia mansió. Era la mateixa finca que anys enrera havia acollit el Palau d'Exposicions de Belles Arts (1868-1874) i uns anys després (1888) les exhibicions de feres de Mister Bidel.

*1887.- Article publicat a La Dinastia on es dóna notícia dels primers contactes de Frederic Marcet per construir una mansió privada als terrenys adquirits a Passeig de Gràcia / Granvia.

La nova residència de Marcet es va completar al 1893 segons un projecte del mestre d'obres vilanoví Tiberi Sabater i Carné (1852-1929). Així doncs, l'original Palau Marcet va ser concebut en un estil eclèctic que combinava elements neoplaterescs i clàssics que li donaven un aire afrancesat de notable sumptuositat. En la decoració interior hi varen participar diversos artistes (Joan Batllebò, Francesc Roig i Eduard Llorenç entre d'altres). Hi destacava la seva elegant escala a més del saló principal i la terrassa des de la que es contemplava el jardí. Amb el pas dels anys el palau va passar a ser la residència de la familia Planàs, parents de Santiago Rusiñol.

El mestre d'obres Tiberi Sabater i Carné

El jardí era de grans dimensions ocupant una gran part de l'illa de cases i disposava d'una porta d'entrada pel carrer Corts (Gran Via) des d'on hi podien accedir els carruatges. Una marquesina protegia els passatgers de les possibles pluges.

*1890's.- Imatge on es pot apreciar la façana posterior original del Palau Marcet, avui desapareguda.

(Foto: Arquitectura Moderna de Barcelona, Francesc Rogent i Pedrosa. Fons Històric Biblioteca ETSAB. UPC).

*1900.- Vista de l'entrada principal al Palau Marcet des de la cantonada de Gran Via amb Passeig de Gràcia.

*1900's.- A l'esquerra de la imatge hi podem veure l'entrada de carruatges al jardí del palau. 

*1905.- Amb el monument original a Güell i Ferrer en primer terme, veiem en aquesta imatge la façana posterior desapareguda amb vistes al jardí amb palmeres del Palau Marcet.

El jardí del Palau Marcet va ser progressivament reduït fins a desaparèixer del tot. En primer lloc, ja al 1909 s'hi va instal·lar una primera sala de cinema: el Metropolitan Cinemaway, que seria substituïda dos anys després pel Cinema Ideal. Posteriorment aquell espai va acollir l'edifici del prestigiós restaurant i saló de té Casa Llibre que encara va respectar parcialment la part posterior del jardí i l'accés lateral des de la Gran Via. Però la profunda alteració de l'estructura original del Palau Marcet i el seu jardí va venir amb la conversió de l'edifici en una sala d'espectacles, primer com a Teatre de la Comèdia (1941)  i després com a Cinema Comèdia (1960). La idea ja venia d'abans del conflicte bèl·lic quan al 1935 l'empresari d'espectacles Josep Maria Padró es va proposar d'instal·lar-hi un teatre. L'aixecament armat dels militars contra la República però, va avortar el projecte, que es va reprendre un cop acabada la Guerra Civil. L'edifici va ser ampliat pel cantó de Gran Via i la façana posterior eliminada la qual cosa va afectar novament al jardí. Aquesta reforma que es va dur a terme per adaptar-lo a sala d'espectacles  ens obliga a incorporar el Palau Marcet dintre de la categoria d'edificis escapçats perquè les parts exteriors realment desaparegudes són només la façana posterior i el jardí. Les façanes amb vistes al carrer i a la cantonada entre Passeig de Gràcia i Gran Via continuen visibles amb algunes modificacions sobretot a la façana de Gran Via on es va ampliar l'edifici en direcció cap a Rambla de Catalunya i es van adequar els baixos per poder-hi acollir botigues i comerços.

Finalment el cop mortal i definitiu al jardí va venir amb la construcció de l'hotel Avenida Palace. Aquest nou edifici de deu plantes bastit al 1951 va suposar la desaparició completa del jardí. La Gran Via i el centre de la ciutat van guanyar així un elegant hotel, que durant molts anys va ser un dels de més prestigi de la ciutat, però al mateix temps es va perdre un racó d'una bellesa singular avui ja totalment irrecuperable.

*1951.- La construcció de l'hotel Avenida Palace, que apareix al fons rere el nou monument a Güell i Ferrer, va encaixonar definitivament l'antic Palau Marcet ampliat i convertit en local d'espectacles i va certificar la desaparició definitiva del jardí. (Foto: Jordi Mallafré. Col·leccio privada Enric H. March / Elena Cases).       

Article ampliat el 3 d'octubre de 2024