*1920's.- Vista de la sala principal del Villa Rosa. (Foto: Arxiu Històric de Barcelona)
La història del Barri Xino barcelonés té en el cabaret flamenc Villa Rosa un dels referents històrics més notoris i duradors. El local, situat al número 3 del carrer de l'Arc del Teatre a un pas de La Rambla i davant de l'afamat prostíbul de Madame Petit, va ser el successor d'una modesta i llòbrega taberna freqüentada per clients d'ètnia gitana que era coneguda com a Cal Macià.
L'any 1915 Miguel Borrull es va fer càrrec de l'establiment i el va condicionar per obrir-hi una bodega flamenca. Ben aviat va aconseguir atraure un contingent important i creixent de clients entre els que no hi faltaven representants de la burgesia i de les famílies benestants, barrejats amb turistes i altres forasters de pas per la ciutat. La neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial va afavorir sens dubte l'èxit inicial del Villa Rosa.
Segons expliquen testimonis de l'època s'accedia la local per una porta de vidre rera la qual hi havia el guarda-roba i una primera barra on se servia bon pernil i el típic pescadito frito. L'interior era dividit en dues sales. Una de petita amb una columna solitària i la sala gran amb un important contingent de taules i cadires al voltant d'un escenari on actuaven els artistes. Tot plegat era decorat amb motius típics andalusos i taurins. Hi havia també un pis superior, misteriós i inaccesible per a la majoria dels clients, que les males llengües identificaven com un lloc de dispensació de cocaïna, la droga blanca que en aquells temps ja començava a consumir-se en alguns indrets del Barri Xino.
Paco Villar, historiador del Barri Xino [1], recorda el pas pel Villa Rosa d'una constel·lació d'estrelles del ball flamenc de l'època com Antonio Viruta, La Macarrona, El Gato, Rafaela Valverde, coneguda com La Tanguera, El Mojigongo, les germanes Concha i Julia Borrull (filles de l'amo) o Antonio Bilbao. També una jove Carmen Amaya hi va fer les seves primeres passes com a bailaora.
*1926.- L'esquela del fundador del Villa Rosa Miguel Borrull publicada a La Vanguardia
Borrull, que era un guitarrista de família valenciana oriunda de Sevilla, va morir el febrero de 1926 i va deixar el negoci a mans de la seva filla Júlia que havia actuat de ballarina en el propi local.
Borrull, que era un guitarrista de família valenciana oriunda de Sevilla, va morir el febrero de 1926 i va deixar el negoci a mans de la seva filla Júlia que havia actuat de ballarina en el propi local.
La fama del Villa Rosa va permetre al local organitzar una festa flamenca al recinte del Poble Espanyol de Montjuïc durant l'Exposició de 1929.
Amb l'arribada de la República i sobretot amb la Guerra Civil el Villa Rosa va entrar en decadència i començà a perdre el seu encant original, la façana va ser pintada de color verd i la decoració va canviar substancialment.
*1962.- Una imatge del carrer de l'Arc del Teatre amb la Sala Villa Rosa a la dreta
*1980's.- Un rètol de neons, encarat cap a la Rambla, anuncia el Villa Rosa només 20 metres endins del carrer de l'Arc del Teatre (Foto: Montse Clavé)
Amb el franquisme i l'arribada de la democràcia la decadència del local va continuar el seu inexorable curs. Ja no quedava ni rastre d'aquells orígens de ball flamenc i copes de manzanilla, que havien estat substituïdes per combinats d'alcohol de garrafa. Els propietaris de Panam's i Tabú el van incorporar a la seva cadena i Villa Rosa es va convertir en un reducte de prostitució barrejada amb actuacions d'artistes vells i decrèpits en una línia molt més patètica que la veina Bodega Bohèmia del carrer Lancaster. Els grups d'estudiants i turistes sovintejaven el local que, en els seus últims, era ple de dones filipines que després de fer els seus stripteases es passejaven per les taules i la barra per alternar amb la clientela. No obstant això, el local era també freqüentat per joves underground i iconoclastes. En aquesta tesitura el local va aguantar fins 1996, any que tancaria definitivament les seves portes. Posteriorment el grup Mas i Mas va adquirir el local per instal·lar-hi la sala de música tecno Moog.
[1].- Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona 1996
