dimarts, 30 d’abril del 2024

CINZANO. Fàbrica de vermut. Provença 686 (actualment Múrcia/Biscaia). (1926-1966)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ALFRED PUIG

La marca de vermut italià Cinzano, històricament en competència sempre estreta amb la germana i també torinesa Martini Rossi, va obrir fàbrica a Barcelona el dia 6 d'octubre de 1926. El lloc escollit per enlairar la seva indústria va ser a l'antic municipi de Sant Martí de Provençals en un sector que quedava a cavall entre els barris del Clot i Navas.

Aquell indret estava aleshores escassament urbanitzat i l'adreça que va veure emergir la nova fàbrica quedava identificada amb el número 686 del carrer Provença fent cantonada amb Lope de Vega. La fàbrica ocupava aproximadament una quarta part de la superfície de l'illa Provença / Espronceda / Mallorca / Lope de Vega i quedava delimitada també pel vell Torrent de la Guineu que travessava l'esmentada illa en direcció cap al Poblenou i el mar. [1].

La inauguració va ser recollida per la premsa que destacava la presència de militars de l'Armada italiana present a Barcelona. També hi foren presents el delegat a Barcelona de la companyia de pneumàtics Pirelli i el director del Banco di Roma entre d'altres.  

*1926.- Crònica a les pàgines del diari La Publicidad de l'acte de inauguració de la fàbrica Cinzano.

*1930.- Un dibuix del frontal de la fàbrica Cinzano al xamfrà Provença/Lope de Vega de Sant Martí de Provençals en un estoig d'escura-dents de l'època.

*1932.- Emplaçament de la Fàbrica Cinzano sobre un planell municipal de l'epoca, quan alguns carrers transversals de l'Eixample (Rosselló, Provença, etc.) arribaven més enllà de la Meridiana. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1950's.-  Comparant aquest plànol amb l'anterior, podem veure com a partir de l'etapa franquista, els carrers de l'Eixample Còrsega, Rosselló i Provença van esdevenir Josep Estivill, Palència i Múrcia respectivament més enllà de la Meridiana. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya - Cliqueu sobre el plànol per ampliar-lo).

Amb l'arribada del franquisme la cantonada Provença/Lope de Vega, on hi havia la fàbrica, es va convertir en Múrcia/Biscaia arrel dels canvis en el nomenclàtor de carrers. A partir de 1955, Cinzano S.A. va instal·lar la seva planta de producció principal de Catalunya a la població de Vilafranca del Penedès. Els responsables de la companyia consideraven el vi d'aquella comarca com el més adequat per l'elaboració del vermut. Des d'aleshores, la fàbrica del barri de Navas va començar a perdre protagonisme i només va romandre dempeus fins entrada la dècada dels 1960's. Fou aleshores quan l'antiga fàbrica va ser enderrocada per aixecar un edifici d'habitatges, projectat per l'arquitecte Antoni de Moragas, en un barri que demogràficament començava a créixer exponencialment. [2]

*1970.- Curiosa promoció publicitària dels pisos del bloc projectat per Antoni de Moragas a l'espai que va deixar lliure la fàbrica Cinzano. (Font: ARCA / El Noticiero Universal)

Enllaços d'interès:

[1].- Corominas i Julián, Jordi. Web catalunyapluralL'illa de la Cinzano.  https://catalunyaplural.cat/ca/lilla-de-la-cinzano-i/

[2].- L'edifici d'habitatges d'Antoni de Moragas que va rellevar la fàbrica Cinzano al barri de Navas. https://beteve.cat/cultura/antoni-moragas-navas-arquitectura/

dimecres, 24 d’abril del 2024

CHEZ MARIA DOLORES. Sala de Festes. Discoteca / MONTPARNASSE. Cafeteria. Balmes 368. (1966-1977)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Cap a mitjans dels anys 1960's l'eix format pels carrers Muntaner, Balmes i Ronda del General Mitre al barri de Sant Gervasi va començar a donar senyals de voler convertir-se en un nou sector de centralitat de l'oci nocturn. L'obertura de locals com Bocaccio, Le Clochard, El Papagayo o la boîte George V així ho confirmaven. D'altra banda, l'oferta es va complementar amb  l'obertura de diverses sales de cinema molt apreciades pels cinèfils de l'època (ABC, Atenas i un anys després Ars). En aquest context va aparèixer un nou local que incloia cafeteria (Montparnasse) i sala de festes (Chez Maria Dolores

Era situat al número 368 del carrer Balmes, als baixos de l’edifici Schmidt, una construcció règia d’estil monumentalista, també anomenat noucentista de postguerra, tant propi dels primers anys del franquisme. Aquest edifici era coronat per una vistosa cúpula nervada de pissarra i va ser projectat per l'arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrnts (1883-1965) i construït a l’any 1949 a la cantonada amb la Ronda del General Mitre. 

L'edifici Schmidt a la cantonada Balmes/Mitre.

El local, com es desprèn del seu nom, estava vinculat a la figura de la cantant María Dolores (Maria Dolores Tapia Sánchez) una cordovesa afincada a Barcelona després d’haver viscut una etapa parisenca. La seva discografia presentava diversos temes, alguns de versió en castellà de cançons franceses. Mai va aconseguir però, un reconeixement i una popularitat generalitzades. Al 1967, només un any després de la seva obertura, ja va ser reformat en profunditat per donar-li un aspecte més elegant i al 1969 s'hi va instal·lar una nova pista de ball lluminosa.

 *1965.- Cobertes de dos discs de María Dolores 


María Dolores y sus flamencos

Si ens atenim a com es presentava el local a la publicitat, Chez Maria Dolores va tenir diversos formats al llarg de les seves dues dècades d'existència (ball-estéreo club, saló de te, sala de festes i finalment discoteca) 

*1969.- Algunes actuacions d'aquell any a Chez María Dolores.

A banda de les actuacions de  la pròpia Maria Dolores, sovint acompanyada dels seus flamencos, per l'escenari del local van desfilar importants noms del món de l'espectacle del moment com Pascal Danel, Salomé, Paco Michel, Ennio Sangiusto, Los 3 Sudamericanos, Peret, Los Guacamayos, Los Hermanos Calatrava, Cassen, Antonio Machín, Julio Carabias, Santiago Ausó, Robert Jeantal, Santi Sans, Dyango, Los Ídolos, José Guardiola, Dodó Escola, Juanito Segarra, entre d'altres.

Avançada la dècada dels 70's el local va entrar en progressiva decadència fins que va desaparèixer cap al 1977.



dimarts, 16 d’abril del 2024

BUDAPEST. Ball d'estiu. Sala de Festes i Restaurant. Final de la Diagonal. Esplugues. (1948-1954)

 MIQUEL BARCELONAUTA   

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

Inaugurat el 22 de juny de 1948, el Budapest era un local a l'aire lliure amb quatre pistes de ball, que venia a complementar la ja nombrosa oferta de balls d'estiu que durant la postguerra es van desplegar per la zona alta de la Diagonal, freqüentada habitualment per una clientela benestant i aburgesada. El nom del local va passar de Club Budapest en la seva etapa inicial a Jardines Budapest quan ja era un local obert durant tot l'any, per acabar com a a Restaurant Budapest en la seva última temporada.

La seva ubicació era al final de la Diagonal, ja dins del terme municipal d'Esplugues de Llobregat, i des d'allà es podia contemplar una extraordinària vista de la ciutat. Al desembre del 1952, els Jardines Budapest van acollir la celebració del Día del Autógrafo, un esdeveniment organitzat amb la revista de cinema Fotogramas. que aplegava a personatges populars del món de l'espectacle en un ambient idoni que feia les delícies dels col·leccionistes d'autògrafs.


*1948.- Dos anuncis de la primera temporada d'estiu del Club Budapest correponents a les revetlles del mes de juny d'aquell any (Font: ARCA / El Noticiero Universal)

*1949.- Anunci del local, ara ja  identificat com a Jardín, convidant a veure com es fa de dia amb un bon pà amb tòmàquet amb pernil. (Font: ARCA / El Noticiero Universal

*1951.- Amb el nom del local simplificat ja només a Budapest, aquest era l'anunci de la revetlla de Sant Joan d'aquell any. (Font: ARCA / El Noticiero Universal). 


*1952.- Anuncis del Día de l'Autógrafo que organitzava la revista Fotogramas al Budapest precedit del nom Jardines. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les).


*1953.- Al mes de juny d'aquell any el Budapest esdevenia també restaurant amb una nova direcció del local que el vinculava al Restaurant Estrella del carrer Aragó/Muntaner(Font: Hemeroteca La Vanguardia).

A partir de l'estiu de 1954 la història del Budapest va quedar enrere i el local es va transformar en el restaurant Las Acacias, que amb el pas del temps i la reforma i ampliació de l'edifici esdevindria el popular restaurant Los Tres Molinos. 

dimecres, 10 d’abril del 2024

KESSLER GALIMANY. Pastisseria. Carrer de Sants 53. (1950-2024)

 MIQUEL BARCELONAUTA



Una de les pastisseries més emblemàtiques de la història del barri de Sants, la confiteria Kessler Galimany ocupava els baixos del número 53, en una de les cantonades de l'eix comercial del carrer de Sants amb el carrer Cros. Havia estat fundada el 1950 per Teresa Kessler i Josep Galimany, que havien contret matrimoni just aleshores. La botiga escollida va ser al mateix local que anteriorment havia ocupat pel l'antic Forn de Pa de Cal Pere Brut, una altra institució al barri que despatxava pa als santsencs i hostafranquins des del segle XIX. 

Kessler Galimany va adquirir amb el pas dels anys la fama d'una de les millors confiteries del barri on era frequënt encarregar-hi els pastissos de les celebracions familiars. El negoci va passar a la segÑuent generació i des de l'any 2001 es complementava amb el Sweety, un espai de cafeteria- degustació instal·lada al número 3 del carrer Cros a la finca adjacent al forn de pa. Aquest negoci, dirigit per Judith Galimany néta del fundador, va sobreviure al tancament de la pastisseria, que amb la pandèmia del Covid-19 havia passat un dels moments més difícils. Com a nota curiosa, cal destacar també que a l'any 2017, el caràcter emprenedor de la família va portar a la creació d'un Escape Room a la vorera d'enfront al carrer del Cros número 4  [1]


Joan Galimany, fill del fundador de la botiga, expressava al març de 2024 les dificultats que travessava el negoci amb els nous impostos i requeriments, cada cop més rigorosos, de les normatives municipals. Una conjuntura que afavoria l'establiment de negocis de franquícia i que a la vegada enterrava els negocis històrics i de proximitat al barri.

El dia 3 d'abril e 2024, la pastisseria va tancar portes per sempre després de 74 anys al servei dels veïns del barri.

*2020's.- La pastisseria Kessler Galimany en els seus últims anys.

____________

[1].- Escape Room de Kessler Galimany.

Enllaç : https://unicornsonfire.wordpress.com/2017/12/06/kessler-galimany-lobrador/

diumenge, 7 d’abril del 2024

ZARZAPARRILLA 1.001 (1958 -1960's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS



A la tardor de 1958 les planes dels principals periòdics de la ciutat anaven plenes d’anuncis d’un nou producte. Era una beguda refrescant que es presentava amb el nom de Zarzaparrilla 1001 i que era derivada de la cola. En realitat es tractava d’una alternativa nacional a la tradicional Coca-Cola, el popular refresc d’orígen nordamericà que havia aconseguit ja grans quotes de mercat des de la seva arribada generalitzada a Espanya a l'any 1953.

*1958.- Un anunci de Zarzaparrilla 1001 al programa d'actes de la festa major del barri de  Sant Andreu de Palomar  

Zarzaparrilla 1001 arribava doncs al mercat amb el clar objectiu de demostrar a la societat de l'època que es podia disposar d'un refresc, fet a casa, capaç de plantar cara a la Coca-Cola, que aleshores només tenia una discreta competència amb Pepsi-Cola. A nivell publicitari, el nou refresc autòcton es presentava envoltat d’una aura patriòtica, fomentada i aplaudida pel règim, que destacava en tot moment el caràcter espanyol del producte i el seu preu més econòmic. Un dels eslògans publicitaris era "1001, el capicua de la simpatía española".

*1958.- Un anunci promocional del producte que es difonia a les sales de cinema amb una manera molt curiosa de presentar els components del refresc.


*1959.- La publicitat negava l'exotisme del producte utilitzant imatges escapçades d'animals i refermant així el seu caràcter espanyol. 

1001 es presentava al públic en un doble format. D'una banda, en un petit botellí de 200 cc. per al consum immediat i personal similar al de Coca-Cola. D'altra banda però, es podia adquirir també en versió d'ampolla d'un litre similar a les gasoses habituals amb tancament hermètic per evitar l’esbravament del refresc. L'empresa que el fabricava i comercialitzava era BECAMSA (Bebidas Carbónicas Mundiales Sociedad Anónima), una companyia catalana amb domicili social al tercer pis del número 50 del carrer Pelai.

*1960.- L'empresa barcelonina BECAMSA era la productora de Zarzaparrilla 1001 i d'altres refrescos de l'època com Sinalco. Publicitat amb felicitació dels nadals. (Font: todocolección.com

*1959.- Una convocatòria de la Junta d'Accionistes de BECAMSA al seu local social del carrer Pelai 50, publicada al BOE núm. 68 d'aquell any.

El component bàsic d'aquest producte era una barreja d'arrels de la sarsaparrilla, una planta també coneguda amb el nom d'aritjol, cola, sucre, mel i aigua. Tot i que l’experiència en el mercat de Zarzaparrilla 1001 va tenir un notable èxit en els seus primers anys, Coca-Cola no es va quedar amb els braços creuats i algunes són les hipòtesis, mai confirmades, d'estratègies de la poderosa companyia nordamericana per deixar en fora de joc al seu modest rival. El 1965 abandonava la fàbrica del carrer Almogàvers i inaugurava la planta embotelladora de Cobega a La Verneda i ja havia llançat al mercat la Coca-Cola doble en envàs de 400 cc. No obstant, sembla que va ser la descoberta d'un component anomenat safrol en la fórmula de la Zarzaparrilla 1001, el fet que va accelerar el final d'aquest procésAquest component havia causat perjudicis en ratolins i es va considerar que era cancerigen [1]. Això va començar a representar el final del producte mentre que Coca-Cola continuava el seu camí i encara trigaria uns anys més a presentar la sortida al mercat del seu envàs d’un litre amb tap de rosca. 

* Video Recordando la bebida 1001 (Font: TeleTick) 

____________

[1].-  La zarzaparrilla nos enredó (Azucena Sanpedro) 

https://azufactorianatural.com/2023/10/03/la-zarzaparrilla-nos-enredo/

dilluns, 1 d’abril del 2024

BAR LAS ARENAS/ EL RUEDO. Plaça Espanya / Tarragona (1929- 1990's)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

*1940's.- La terrassa del Bar Las Arenas amb el pal dispensador de benzina davant i la torre de la Llum al fons de la imatge. (Font: Col·lecció Jorge Álvarez. La Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro).  

Coincidint amb la preparació de l'Exposició Internacional de 1929 i la urbanització de la Plaça Espanya i el seu entorn, la Plaça de Toros Les Arenes va iniciar també un procés de reforma d'alguns dels espais del seu recinte, que incloïa la construcció d'un bar annex situat a l'arrencada del carrer Tarragona. Des de la inauguració de la plaça de braus a començaments de segle fins aleshores, l'espai esmentat havia estat ocupat per una pujada que permetia accedir a l'entrada principal de la plaça, que quedava situada a un cinc metres per sobre de la cota del nivell del carrer.

*1900's.- Vista de la pujada en pendent existent a l'inici del carrer Tarragona a traves de la qual s'accedia a l'entrada principal de la plaça de toros.

El nou local s'emplaçaria al costat d'aquesta rampa d'accés al recinte taurí on també estaven sectoritzats diversos espais per cavallerisses i corrals on romania el bestiar mentre esperava l'hora de la lídia i la sortida a la plaça. Aquests espais, que pràcticament envoltaven tot el perímetre de la plaça -llevat del frontal amb la Gran Via-, van ser retallats en part a la cantonada de la plaça Espanya amb l'inici del carrer Tarragona per donar cabuda al bar restaurant que s'hi construiria. La concessió del bar mitjançant lloguer va sortir a concurs públic a l'estiu de 1929. Fins aleshores locals de l'entorn com La Pansa o La Montera havien compartit l'ambient i el debat taurí entre els parroquians i aficionats a la fiesta nacional

*1920's.- Plànol on s'identifica la pujada a la plaça de toros que va ser suprimida per construir el local del Bar Las Arenas. (Font: Ajuntament de Barcelona).

*1932.- Plànol de la Placa de toros on s'ha delimitat la superfície que ocupava el local del Bar Las Arenas. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1927.- L'espai que ocuparia el Bar Las Arenas (rectangle groc) abans de la seva construcció, quan s'estava enlairant l'hotel de l'Edifici del Rellotge i es començava a preparar la plaça per a la seva nova  urbanització. (Foto: AFB).

*1928.- L'edifici del rellotge i la font de Jujol en la seva última fase de construcció. Al fons, davant la plaça de toros, es poden veure les obres per aixecar l'edifici que acolliria el Bar Las Arenas. (Foto: Estorch /AFB).

*1929.- Fotografia datada del 5 de maig d'aquell any on s'aprecia l'avanç de les obres de construcció de petit edifici que acolliria el Bar Las Arenas. (Foto: Josep Brangulí).

*1929.- Anunci publicat per la Societat que gestionava la plaça de Toros Les Arenes convocant concurs per l'arrendament del local. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 12 de juny)

*1930.- Una imatge aèria de la plaça Espanya poc després de la clausura de l'Exposició. S'hi pot veure tota la terrassa del Bar Las Arenas protegida del sol per tendals.

*1930's.- Imatge captada des de la terrassa del Bar Las Arenas des d'on es podia contemplar la Plaça Espanya en tota la seva grandària. Al fons, les torres venecianes, la font monumental de Jujol i la desapareguda cúpula del Palau del Vestit. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez.- Portada del llibre La Barcelona Desapareguda de Giacomo Alessandro. Volum I.)  

*1930's.- Una altra imatge del Bar Las Arenas captada des del Paral·lel. 

*1935.- Notícia d'un atracament al carrer Creu Coberta amb una víctima mortal i detenció final de l'atracador al Bar Las Arenas.  (Font: La Humanitat. Edició del dia 22 de maig). 

Amb l'esclat de la Guerra Civil el local fou incorporat a la llista de Restaurants Populars.

*1937.- Anunci publicat al diari La Publicitat del dia 15 d'octubre d'aquell any.

Acabada la Guerra Civil el bar reprengué la seva activitat i oferia també servei de restaurant a la carta. La seva terrassa seguia sent un lloc privilegiat per admirar la plaça i l'entrada del recinte de l'Exposició, que amb el pas del anys va acollir les múltiples Fires i Congressos que s'hi celebraven. Pel seu emplaçament, força assolellat a partit del migdia, calia protegir-la del sol mitjançant uns amplis tendals, davant d'un dels accessos al metro transversal i d'un brollador de benzina.     

*1940's.- El Bar Las Arenas cobert de tendals amb un dels accessos al Metro Tranversal davant i gent transitant pel centre de la plaça. (Foto: Postal Soberanas. Col·lecció privada Enric Comas i Parer).

*1940.- Un retall publicitari del Bar Las Arenas, que funcionava també com a restaurant, extret d'un programa de mà d'una corrida de toros.


*1950's.- El local en una foto d'una targeta postal editada per C. Mauri. 

*1970's.- El Bar Las Arenas/El Ruedo en el nou entorn resultant de la construcció del túnel pel pas de vehicles sota la plaça Espanya. Les àmplies voreres foren revestides de peces de terratzo de color rosat i el centre de la plaça va deixar de ser transitable.   

*1970's.- Vista des de la plaça Espanya del Bar La Arenas, ja rebatejat com El Ruedo com indica el seu tendal. (Foto: Joan Planàs i Llorens).

No obstant, la vida del Bar Las Arenas, que en la seva darrera etapa es va anomenar El Ruedo, estigué sempre vinculada a la plaça de toros, que començà a traspuar una creixent decadència a partir de la dècada dels 1980's. Les corrides ja havien passat a millor vida i les especulacions sobre el seu futur començaven a proliferar. Finalment coincidint amb l'ultima dècada del segle XX s'acabà la darrera concessió i el bar fou tancat i barrat juntament amb la profunda degradació de la plaça. El nou projecte de conversió de la plaça de toros en centre comercial no va contemplar el manteniment del petit edifici de l'històric Bar Las Arenas/El Ruedo que fou finalment enderrocat. Allà s'hi aixeca avui l'ascensor que dóna accés al mirador del centre comercial.