CASA FRANCISCO OLIVA. Construcció original i variacions del templet. Pelai/Rambla de Canaletes

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ, ENRIC COMAS i PARER i XAVIER SIMÓN MIRANDA

La Casa Francisco Oliva ocupa un lloc privilegiat i estratègic a l'inici de la Rambla fent cantonada amb Pelai. Va ser aixecada el 1871 segons un projecte del mestre d'obres i arquitecte Ramon Portusach i Barrató. La façana de Pelai és de més llargària i està composada per quatre seccions verticals de finestres mentre que al costat de la Rambla només n'hi ha tres. La construcció original es reduia a planta baixa i tres alçades amb la façana coronada per una cornisa llisa sense cap element sobresortint. 

A començaments del segle XX el fotògraf Amadeo Mariné va instal·lar el seu estudi sobre el terrat de la finca com era habitual en els retratistes de l'època. 

*1871.- Plànol del projecte original amb baixos i tres alçades. (Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

*1900's.- La Casa Francsico Oliva amb els Magatzems El Globo als baixos i l'estudi del fotògraf Amadeu al terrat

*1905.- Una altra imatge de l'estudi fotogràfic del retratista Amadeo Mariné instal·lat sobre el terrat de l'edifici.

Aquella senzillesa original de la Casa Francisco Oliva va desaparèixer el 1917 quan la finca va ser objecte d'una remunta que li va afegir dues alçades més i un templet sostingut per columnes que s'aixecava sobre al vèrtex de la cantonada entre Pelai i Rambla de Canaletes i li donava un aspecte més senyorivol i monumental. L'increment d'alçada i el seu emplaçament el varen convertir en un edifici idoni per instal·lar-hi rètols lluminosos que aparegueren sobre el terrat al poc temps de finalitzada la remunta. El paper de fumar Zig-Zag i el remei pel mal de cap Sello Yer van ser els anuncis que durant més anys varen presidir el terrat de l'edifici a un i altre costat del templet.

*1920's.- Dues imatges de la façana de la Casa Francisco Oliva amb el templet original 

Durant el franquisme el templet fou reformat i cap a finals dels anys 1950's va perdre la seva coberta original probablement com a conseqüència dels desperfectes derivats del pas del temps i qui sap si també dels bombardejos i combats que l'entorn de la Plaça Catalunya va viure durant el conflicte bèlic. L'espai va ser tancat i les seccions entre columnes van esdevenir finestres.

El templet abans i després de la reforma.

*1982.- L'edifici amb el templet ja reconvertit en una torreta tancada i amb la façana curulla de reclams publicitaris.(Foto: Rosa Feliu / Arxiu Nacional de Catalunya) 

L'any 2015 l'edifici va ser objecte d'una restauració a fons de la seva façana. Sortosament la intervenció va incloure també la reconstrucció i recuperació del templet segons el seu aspecte original amb la coberta que havia perdut feia més de 60 anys.

*2014.- Plànol del projecte de rehabilitació de la façana de l'edifici amb la recuperació del templet i altres elements de la façana.

*2015.- La façana i el coronament modificat del templet, poc abans de l'execució del projecte de recuperació de l'original. (Fotos: Xavier Simón)

*2016.- El templet, la cúpula i les balaustrades del terrat sortosament recuperats. (Foto: Xavier Simón)

CARRER PELAI. Botigues i comerços. Anys 1960's

Article elaborat amb el suport de ENRIC COMAS i PARER i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1967.- El carrer Pelai a mitjans dels anys 1960's. (Foto: Xavier Miserachs)

Vorera mar (parells):

2.- El Águila. Grans Magatzems
4.- Vernís. Pastisseria
6.- 
8.- Cines Pelayo y Petit Pelayo

10.- Paños Ramos. Moda tèxtil 
12.- Kronos. Joieria i rellotgeria 
14.- Almacenes Capitolio.
16.- Almacenes Capitolio.
18.- Almacenes Capitolio. / Manuel Fuster. Rellotgeria
20.- Almacenes Capitolio. 
22.- Almacenes Capitolio.
24.- Almacenes Capitolio 
26.- La Sirena. Corseteria
28.- La Vanguardia. Periòdic local 
30.- Segura. Moda, tèxtil i joguines
32.- Royal. Camiseria 
34.- Palau. Trens en miniatura i joguines
36.- 
38.- Horno del Cisne. Pastisseria
40.- Cruz Blanca. Urgències Mèdiques
42.- Banco Hispano Americano
44.- 
46.- 
50.- Foto Club. Imatge, so i discos 
52.- Bastinos. Llibreria 
54.- El Siglo. Grans magatzems 
56.- Loteria. Aministració núm. 13 
58.- Granja Royal 
60.- Almacenes Rodríguez
62.- A.Valentí. Joieria  / Paños Julià. (fins al 1968)

*1965.-  Un urbà saluda simpàticament dos col·legials davant la Granja Royal i Almacenes Rodríguez al final del carrer Pelai. (Foto: Eugeni Forcano)

Vorera muntanya (senars):

1.- Majó. Filatèlia.
3.- Escuela Radio Maymó
5.- Via Napoleone. Restaurant
7.- Sauret. Electrodomèstics
9.- Cullell. Farmacia. 
11.- Ballart. Pelleteria

*1965.- Esplendor llumínica nadalenca al carrer Pelai. (Foto: Carlos Pérez de Rozas /ANC)

HOTEL DE VENTAS. Carrer Pelai 8. (1915-1947)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ 

Obert al públic el 23 de setembre de 1915 l'Hotel de Ventas va ser una macrobotiga de compravenda on es podien trobar tota mena d'objectes decoratius per la llar, mobles i antiguitats. Ocupava els baixos de la finca del número 8 del carrer Pelai, amb façana posterior al carrer Tallers i disposava d'una gran superfície d'exposició. 

L'establiment havia estat promogut per la familia d'A. Bonnin Sociedad en Comandita, i disposava també d'uns magatzems per guardar mobles a la Gran Via 414 cantonada amb Vilamarí. Els Bonnin havien pres com a referent l'Hôtel de Ventes de París amb l'objectiu de donar una sortida comercial més digna a la compravenda d'objectes antics (catifes, cortinatges, estufes, arcons i mobiliari) aleshores ja molt activa als encants i a la Fira de Bellcaire. També varen existir altres establiments amb el nom genèric d'hotel de vendes al passeig de Gràcia i al carrer dels Arcs.

*1915.- Vista de l'interior del local i retall de premsa que dona compte de la inauguració de l'Hotel de Ventas. (Font: La Hormiga de Oro)

*1922.- Anunci publicat a La Vanguardia sobre els mobles que es podien trobar a l'Hotel de Ventas.

*1929.- L'empresa A. Bonnin S en C. propietària de l'Hotel de Ventas va tenir cura del mobiliari de diverses instal·lacions de l'Exposició Universal de 1929 com testimonia aquest anunci. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1934.- Publicitat en català dels temps de la República anunciant subhastes. (Font: Diari La Ciutat)

El negoci va sobreviure al drama de la Guerra Civil i va arribar a estendre's fins a mitjans de la dècada dels anys 1940's. Va especialitzar-se en subhastes d'obres d'art i mobles antics fins que va tancar portes al 1947. Posteriorment a l'ampli local que havia ocupat s'hi va instal·lar el Cinema Pelayo que amb el pas dels temps donaria pas a les actuals sales Lauren Universitat.

PLAZZA. Cafeteria, Restaurant i Discoteca. Plaça de Catalunya 15. (1967-1983)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Un sobret de sucre de la cafeteria Plazza. (Font. todocoleccion.com)

El 15 de febrer de 1967 una nova cafeteria amb restaurant obria portes a la vorera Besòs de la plaça Catalunya, al costat dels magatzems El Corte Inglés. Ocupava els baixos de la Casa Isidre Bonsoms, seu del Centro Cultural de los Ejércitos i antic Casino Militar. 

El nom escollit per al local va ser Plazza, amb dues zetes que li donaven un toc internacional i de modernor. L'establiment incorporava cafeteria, snack-bar granja/saló de tè i restaurant. El promotor i artífex d'aquest nou negoci de restauració no era altre que l'empresari del ram Conceso González, que ja disposava d'altres establiments similars al centre de la ciutat com Tropeziens, Kansas i Samoa al passeig de Gràcia i més endavant Nit i Dia a la part alta de la Diagonal.

*1967.- La Vanguardia del dia 14 de febrer publicava aquest anunci informant de l'obertura l'endemà del Plazza.

La centralitat del local era gairebé garantia d'èxit en una vorera orfa d'establiments d'aquest tipus des de la desaparició de l'històric Rigat i la irrupció dels magatzems El Corte Inglés. A l'octubre del mateix 1967 es va inaugurar al soterrani una mena de pub conegut com El Nido de Arte de Don Jaime, que havia estat promogut per l'aristòcrata Jaime de Mora y Aragón i oferia actuacions de musica en viu.

L'11 d'octubre de 1968 després de l'efímera experiència del Nido de Arte, el soterrani va ser ocupat pel Plazza Club, un espai on s'ofereixen resopons amb música en directe. El primer artista que hi va actuar va ser el cantant Alberto, que havia guanyat el festival de Benidorm de 1963 amb la cançó La hora. 

*1968.- Anunci de la inauguració del Plazza Club. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El Plazza Club es consolidaria aviat com una discoteca convencional i passà a ser coneguda com a Green Plazza a partir de desembre de 1970 i fins al juliol de 1974 que tornaria a adoptar el seu nom original.

*1970's.- Il·luminació nocturna amb disseny psicodèlic a l'entrada del Plazza 

*1973.- Logotip de la discoteca a l'etapa del Green Plazza

L'àmplia terrassa del Plazza, molt freqüentada per turistes i forasters però també per funcionaris i oficinistes de la zona, va quedar indiscutiblement associada al paisatge de la Plaça Catalunya dels anys 1970's.

*1980's.- La terrassa del Plazza en els seus últims anys.

El Plazza Club tancà portes el 1980 davant la impossibilitat de competir amb la nova oferta de discoteques i locals nocturns que començava a expandir-se per la ciutat renovant els locals pioners que havien aparegut a la dècada dels 1960's. La cafeteria restaurant va continuar uns anys més, fins el 1983. El Corte Inglés començava a prendre posicions per ampliar novament les seves instal.lacion i arribar fins la cantonada amb Fontanella.

TRAVESSERA VELLA DE LES CORTS

Agraïments a MIQUEL F. PACHA, ENRIC H. MARCH, RAMON VILALTA i ENRIC COMAS i PARER

L'últim tram de la  Travessera Vella de Les Corts identificat sobre un plànol de 1931

La frontera establerta entre els límits dels antics termes municipals de Santa Maria de Sants i Les Corts de Sarrià va propiciar l'obertura d'un camí que amb el temps passaria a ser la primera Travessera de les Corts. Coincidia només parcialment amb el traçat de l'actual. Arrencava de la carretera de Collblanch al límit amb l'Hospitalet i resseguia el mateix traçat que l'actual travessera creuant la Riera Blanca i la Riera d'Escuder (on avui hi ha l'eix Maternitat-Comandant Benítez) fins arribar al Sol de Baix i al carrer Joan Güell. Era precisament en aquest últim carrer on la Travessera Vella, seguint aquell antic camí a Barcelona, girava cap a la banda de mar fins connectar amb l'actual carrer del Marquès de Sentmenat a la banda mar dels Jardins de Magalí (després coneguts com Jardins de les Infantes) i del Gol Sud de l'antic camp de futbol de Les Corts. 

*1930's.- Recorregut de la Travessera Vella a partir del punt que es desviava del curs de l'actual Travessera de les Corts.

La Travessera Vella seguia camí de Barcelona i arrivaba a l'actual cruïlla entre l'eix Berlín-París i l'avinguda Josep Tarradellas, una zona on gairebé tot eren descampats i s'hi començaven a instal·lar algunes fàbriques. L'últim tram s'endinsava cap a la zona avui integrada a l'Esquerra de l'Eixample fins a connectar amb el Camí  Antic de Sarrià, aproximadament a l'alçada del carrer Rosselló entre Viladomat i Calàbria, prop dels terrenys on s'instal·laren les pistes del Club Esportiu Laietà. Anys abans el camí encara continuava fins a la zona del mercat del Ninot. [1]

Quan es va anar urbanitzant la nova Travessera de les Corts en direcció al Camp de Galvany, en un intent de donar continuïtat a la Travessera de Gràcia, tot aquest nou traçat fou identificat com a Travessera de Les Corts deixant la denominació de Travessera Vella de les Corts al tram des de Collblanch a Joan Guell i també pel traçat descendent que hem exposat.

Aquest camí de les Corts a Barcelona, a banda de Travessera Vella, havia estat conegut també com Travessera de Baix, Travessera Baixa o Travessera de la Trinitat. El trajecte connectava a la vegada antigues masies cortsenques com Can Taner, Ca n'Arcàngel, Can Planes, Can Bruixa, Can Biosca, Can Rufa, Can Biralla i Can Cuyàs entre d'altres. 

*1933.- Els diferents trams que recorria la Travessera Vella de les Corts des de Collblanc fins a l'Esquerra de l'Eixample. En blau el traçat coincident amb l'actual Travessera de les Corts i en vermell el recorregut de l'antic camí de les Corts a Barcelona. De dalt a baix: 

1) De Collblanc a la Riera d'Escuder (Maternitat) 
2) De la Maternitat al carrer Joan Güell, 
3) De Joan Güell al Camp de Futbol de Les Corts
4) Del Camp de Les Corts a la Riera de Magòria 
5) De la Riera de Magòria fins al camí Antic de Sarrià.
(Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre els plànols per ampliar-los)

Als anys 1930's la Travessera Vella va ser rebatejada amb el nom de carrer de Salvador Vallverdú des del carrer Joan Güell fins a la cruilla de Berlín amb Entença. Aquest mateix tram fou conegut oficialment després de la Guerra Civil com carrer Conde de España (1942), fins que un any després, coincidint amb l'inici de les obres de reordenació de les seves voreres, és definitivament incorporat al nomenclator de carrers amb el nom de Marquès de Sentmenat tal i com se'l coneix avui.

*1940.- Ordre municipal de renumeració de  les finques de Travessera de les Corts i Travessera Vella de les Corts (font: Hemeroteca La Vanguardia)

Els vestigis de l'antiga via que unia Barcelona amb Les Corts al seu pas per l'Eixample mantindran encara el nom de Travessera Vella de les Corts i desapareixeran progressivament durant la posguerra. L'any 1944 l'Ajuntament inicia l'expedient d'expropiació de dues finques de la Travessera Vella per obrir el carrer Rocafort entre Còrsega i París.

*1949.- Plànol municipal amb indicació (en groc) dels ultims vestigis del traçat de l'antiga Travessera Vella de Les Corts per l'Esquerra de l'Eixample, (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

[1].- Per a més informació sobre el camí de Les Corts a Barcelona vegeu Cowley, Peter. Blog El Pla de Barcelona. La frontera de les tavernes, en aquest enllaç:
http://www.pladebarcelona.cat/2014/02/21/la-frontera-de-les-tavernes/

RELLOTGE DE FLORS. Passeig de les Cascades. Montjuïc (1929-1931)

Agraïments a CARMEN GIMÉNEZ

*1929.- El rellotge de flors amb la silueta del Palau Nacional a la dreta (Foto: Colecció privada de copyright © Dariusz Osiak).

*1929.- Una altra imatge captada des del mateix lloc. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes / ANC)                                                                             

Entre els molts elements vegetals instal·lats a la muntanya de Montjuïc durant l'Exposició Universal de 1929 hi destacava un curiós rellotge floral que es podia veure prop del Palau Nacional. 

El rellotge en qüestió era situat sobre un parterre central rodó que hi havia a l'esplanada superior del Passeig de les Cascades entre els dos últims trams d'escales que conduien a l'avinguda de Montanyans. Aquesta esplanada, coneguda en aquells anys com a Plaça del Rellotge, quedava situada entre el petit monestir annex al Poble Espanyol i el pavelló de Riegos y Fuerza del Ebro, que encara avui podem veure en estat semiruinós.

*1933.- Emplaçament del rellotge floral (cercle verd) sobre un plànol topogràfic municipal. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Passats trenta anys es va instal·lar un altre rellotge de flors a la Plaça Catalunya entre les dues fonts. 

VAIXELL-PRESÓ URUGUAY. Port de Barcelona (1934-1939)

A l'octubre de 1934 el Govern de la República Espanyola va comprar un antic vapor d'acer que havia estat armat a les drassanes escoceses de Dumbarton i botat al mar el 1912.  Les seves mesures eren 146 metres d'eslora (llargària), 18,5 de màniga (amplada) i 10,8 de puntal. Pesava 10.348 tones i es desplaçava mitjançant tres hèlixs mogudes per dues màquines de vapor de triple expansió amb una velocitat que podia assolir els 18,64 nusos. Inicialment va ser dissenyat per transportar 1376 passatgers (159 de primera, 290 de segona, 122 de tercera i 805 de classe emigrant), tot i que posteriorment el nombre de passatges autoritzats va baixar a 996 (123 de primera, 113 de segona i 760 de tercera) [1].
Aquest vaixell, amb el nom original d'Infanta Isabel de Borbón, va donar servei a la Companyia Transatlàntica que cobria els desplaçaments des de la Península fins al Mar del Plata. A partir de 1919 sortia des de Barcelona fent escales a diversos ports espanyols i després de 18 dies de viatge arribava a Rio de Janeiro i posteriorment a Montevideo i Buenos Aires.

El 1932 la línia va deixar de funcionar i el vaixell va quedar ancorat ibn fora de servei passant a formar part del paisatge portuari barceloní. Dos anys després, el govern de la Republica el va adquirir amb la finalitat d'utilitzar-lo com a presó. Després dels fets d'octubre de 1934, el govern espanyol de dretes va empresonar a l'Uruguay al president de la Generalitat Lluís Copmpanys i a tots els consellers del govern català. En total un grup de prop de 2.500 persones detingudes, bàsicament politics, funcionaris, professionals lliberals i sobretot catalanistes, hi van fer cap durant el aquell període republicà conegut com el bienni negre.

Companys i els seus consellers varen abandonar l'Uruguay el dia 7 de gener de 1935 i foren traslladats a diverses presons de l'Estat per a complir els 30 anys de reclusió a que havien estat condemnats.

*1934.- Pompeu Fabra a la coberta del Vapor Uruguay on també va quedar detingut durant sis setmanes a resultes dels Fets d'Octubre de 1934. (Font: Pompeu Fabra (1968) de Josep Miracle)

*1934.- Una foto històrica. El president Companys i alguns dels consellers del seu govern detinguts a les cel·les del Penal de Puerto de Santa María (Cadis), on van ser traslladats després d'abandonar el vaixell-presó Uruguay.

La victòria del Front Popular i les esquerres a Catalunya al febrer de 1936 va canviar radicalment el panorama politic i social del país. L'Uruguay però, tornaria a ser gran protagonista de l'actualitat carcerària de la ciutat a partir de l'esclat de la Guerra Civil.  

Fracassat el cop militar del 19 de juliol a Barcelona, els generals Manuel Goded i Álvaro Fernández Burriel hi varen ser empresonat a l'espera dels Consells de Guerra respectius, que es van celebrar al propi vaixell i acabaren amb condemna a mort i afusellament dels dos militars colpistes el 12 d'agost als fossats del castell de Montjuïc.

*1936.- Reportatge fotogràfic publicat a La Vanguardia sobre la celebració al Vapor Uruguay del Consell de Guerra contra els generals Goded i Fernández Burriel per aixecar-se contra la República. (Fotos: Agustí Centelles)

L'Uruguay va quedar a mans de les forces lleials a la República, però bàsicament del SIM (Servei d'Informació Militar) controlat pels comunistes estalinistes que seguien fil per randa els dictats provinents de la Unió Soviètica. El vaixell-presó va començar aleshores a omplir-se de detinguts fidels als colpistes, (falangistes, monàrquics, religiosos...), però també de comunistes contraris a la doctrina de Moscou, bàsicament seguidors del POUM (trotskista).

Aquesta etapa de la Guerra Civil va ser la més atroç pels confinats a l'Uruguay que hi malvivien en condicions infrahumanes en un ambient sinistre presidit per les tortures, la brutícia, les rates i la fam.

Un dels responsables més notoris del vaixell-presó fou el tinent de la Guàrdia d'Assalt comunista Anastasio Sánchez Monroy. Gairebé cada dia era habitual recollir grups de presoners per treure'ls i afusellar-los tot seguit.

En els últims dies de la Guerra, l'Uruguay va ser víctima dels bombardeigs sobre el port del 16 de gener de 1939 juntament amb altres 24 vaixells, La sort dels ultims reclusos va ser diversa, uns foren alliberats i altres afusellats en funció de la seva ideologia. L'Uruguay va quedar mig enfonsat i en un estat lamentable, fins que acabada la guerra, a l'estiu de 1939, va ser reflotat com a pas previ al seu desballestament definitiu al 1942 a València.

[1].- Vida Marítima. 1914

DRUGSTORE LICEO (1972-1982)

El dia 16 de setembre de 1972 obria portes el tercer drugstore de la ciutat a la part baixa de la Rambla. Després de l'experiència amb el del Passeig de Gràcia i el David a Tuset, obrir-ne un altre al carrer més actiu de la ciutat va semblar una iniciativa comercial idònia per un negoci que no tancava durant les 24 hores del dia.

Aquest nou drugstore es va situar al costat mateix del Gran Teatre del Liceu fent cantonada amb el carrer de Sant Pau.

*1972.- Un esquema de les dependències del Drusgtore Liceo.

Aviat es va fer palès però, que aquell drugstore no tindria la pau dels altres. Hi sovintejaven els episodis de violència, robatoris, atracaments, agressions de proxenetes a les seves pupil·les. Els noctàmbuls s'hi acumulaven a partir de les tres de la matinada quan tancaven els espectacles i els locals fent cua a la barra per assolir l'anhelada cervesa i les bronques i incidents eren a l'ordre del dia. Mai va ser un local que ofería un mínim de seguretat al client, molt especialment a les matinades quan s'omplia de tota la fauna més outlaw del Barri xino: captaires, delinqüents habituals, prostitutes i especialment persones víctimes de la droga que a finals dels anys 1970's ja representaven un seriós problema a l'entorn de la Rambla.

Amb l'arribada de la democràcia i la recuperació de la llibertat sindical, els propis treballadors del local varen començar a reivindicar un seguit de condicions de treball que fins aleshores els hi havien estat negades, malgrat que la pròpia legalitat les reconeixia. Molts "clients" fugien del local sense pagar i això va fer que la direccio obligués als treballdors a cobrar-les consumicions en el moment mateix de ser servides. La mesura feia encara més dificil la feina als treballadors que sovint es veien implicats en bronques i discusions permanents. 

*1979.- Una octaveta elaborada pels sindicats UGT i CNT, en nom dels treballadors del Drugstore Liceo, en la que informaven a la ciutadania dels seus problemes laborals i demanaven el boicot a la botiga. (Font: la web sense nom)

El Drugstore Liceo va acabar tancant portes a finals de 1982 i tot seguit es va procedir a la liquidació de l'empresa. Darrera quedava tota una dècada durant la qual el local havia format part inseparable de la sovint agitada vida nocturna de la Rambla

PILAR AMB RELLOTGES. Passeig de Sant Joan. (1930's-1950's)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

Curiós element urbà del qual no s'han trobat referències. Era situat als jardins del Passeig de Sant Joan entre els carrers Rosselló i Còrsega, just davant de la Fàbrica Elizalde d'Automòbils i Maquinària Aeronàutica. Consistia en un pilar amb rellotges. 

CASA DEL GREMI DE CALDERERS. Carrer Boria (Segle XVI-1910's) i Plaça Lesseps (1916-1959)

Agraïments a ENRIC H. MARCH, MARIA JOSÉ GONZÁLEZ, EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i ENRIC COMAS I PARER

Un dels edificis més viatgers de la història de Barcelona ha estat sens dubte la Casa del Gremi de Calderers. Podem considerar-lo un edifici desaparegut del seu lloc d'origen, perquè realment el que es va fer, per dues vegades, fou traslladar pedra a pedra els elements més significatius de la seva façana. L'edifici era emplaçat inicialment a l'embocadura del carrer Boria a la plaça de l'Àngel.

El Gremi de Calderers havia tingut la seva primera seu al carrer del mateix nom, que va desaparèixer el 1394 en construir-se l'església de Sant Jaume a l'actual carrer Ferran. El carrer del Beat Simó de Rojas coincideix avui amb el traçat d'aquell antic carrer dels Calderers. L'edifici del carrer Boria va ser comprat pel gremi als Marquesos de Llió durant el segle XVI.
A finals del segle XIX l'edifici va arribar a tenir quatre alçades per sobre dels baixos a la banda de l'edifici més propera a la plaça i tres a l'altra. La meitat dels baixos més endinsada al carrer Boria era ocupada per un arc, que donava accés al carrer de Filateres i a la façana posterior de l'edifici. La Reforma de Ciutat Vella, que va permetre l'obertura de la Via Laietana, va fer desaparèixer d'aquell indret la casa, que fou enderrocada i la part més valuosa de la façana desmuntada pedra a pedra.

1900's.- Tres imatges de la Casa del Gremi de Calderers al seu emplaçament original. A dalt una vista des de la Plaça de l'Ângel, al centre els grans finestrals de la façana i a la foto inferior una vista des del carrer de Filateres.

El lloc escollit per al nou emplaçament va ser la plaça Lesseps, al sector més pròxim a l'acabament del carrer Gran de Gràcia abans d'arribar al garatge Lluís. La façana va quedar reduida a dues plantes i va resultar sensiblement modificada. En aquest emplaçament va acollir diversos serveis municipals, un parc de bombers i sovint s'hi instal·làven col·legis electorals. 

*1916.- Notícia de la inauguració de la caserna de bombers a la casa, un cop traslladada a la Plaça Lesseps (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 30 de setembre)

*1919.- Soldats aplegats davant la casa durant la vaga de La Canadenca (Foto: Josep Maria de Sagarra /ANC)

*1936.- L'edifici reconstruit a la plaça Lesseps tenia només dos pisos per sobre dels baixos.

*1920's.- Una vista des del peu de les escales de l'església dels Josepets amb el garatge Lluís en primer terme.

*1932.- La Casa del Gremi de Calderers constituïda en col·legi electoral durant les eleccions al Parlament de Catalunya amb una cua de gent per votar. A la dreta de la imatge el final del carrer Gran de Gràcia (Foto: Josep Brangulí) 

A finals dels anys 1950's l'ajuntament va engrescar-se a recuperar antigues edificacions per reformar el Barri Gòtic. La petita plaça Sant Felip Neri va ser un dels llocs preferits per maquillar el barri i cap allà va viatjar la casa, que fou reconstruïda, partida en dos meitats en angle recte, amb l'arc dels baixos que dóna accés al carrer Montjuïc del Bisbe.

*2012.- Des de 1963 la façana llueix en un racó de la Plaça de Sant Felip Neri