ZYNKO. Salo de té i club nocturn. Passeig de Gràcia 112. (1942)

 

Local inaugurat al febrer de 1942, en plena postguerra, com a club d'esbarjo amb algunes pretensions culturals (exposicions d'art) i actuacions musicals en directe. Era situat a l'entresòl de la Casa Rupert Garriga, l'edifici situat a la cantonada entre el passeig de Gràcia i el carrer Còrsega, davant d'aquell desnaturalitzat Cinc d'Oros, que els franquistes havien dedicat a la seva Victòria en la Guerra Civil.

*1942.- Notícia de la inauguració del local publicada a La Vanguardia.

Les hemeroteques consultades no li donen vida més enllà de l'any 1942 amb parèntesi estival i reobertura a l'octubre d'aquell any.

Entre les seves activitats hi destaca una exposició de dibuixos d'Alejo Vidal-Quadras, oncle del polític conservador i espanyolista que milità en el Partit Popular i Vox.

 

 

 

*1942.- Algunes activitats musicals i culturals organitzades a Zynko durant aquell any (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

PERFUMERIA MAGDA. Botiga a Passeig de Gràcia / Diputació (1947-1970's)

El primer establiment que va obrir la Perfumeria Magda era als baixos del número 92 de Passeig de Gràcia al mateix edifici de La Pedrera. Allà va quedar establert des dels inicis dels anys 1940's com una de les botigues de luxe de la postguerra.

Només uns anys després, Magda n'obriria una altra al mateix i cèntric passeig, just a la cantonada amb Diputació. Va ser al 1947 després d'una reforma que va afectar al xalet de César Ortembach del carrer Diputació, que havia perdut elements bàsics de la seva concepció original, com la tribuna que lluia en el seu extrem més pròxim al Passeig de Gràcia. L'obra practicada al 1947 va consistir a construir uns baixos de grans aparadors que, donant forma arrodonida a la cantonada, connectava les mitgeres de la Casa Vidal Ribas i del que quedava de l'esmentat xalet Ortembach.

*1949.- Publicitat de la perfumeria Magda al programa del Gran Teatre del Liceu.

 

Els amplis i lluminosos aparadors d'aquesta nova botiga eren el seu element més destacat. Eren envoltats de revestiments de marbre i protegits per uns grans vidres situats entre columnes que arrivaben fins al sostre dels baixos. Un elegant frontó sobre la porta d'entrada, coronat per una marquesina lluminosa que abastava tota la llargària en forma de corba de l'establiment, li conferia una imatge de distinció inequívocanent burgesa pròpia dels comerços de luxe.  

Magda era propietat d'Antoni Oranich i Paituví i de la seva esposa Magdalena Solagran i Lluró, pares de l'advocada feminista Magda Oranich. El negoci comercialitzava parfums i productes de marca pròpia elaborats per l'empresa de fragàncies Luxana.

*1956.- Il·luminació nadalenca al sostre de la botiga Magda. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

*1964- La botiga de Magda, poc abans d'iniciar-se la reforma del sector que ja s'entreveu a la dreta de la imatge. (Font: Fotograma del film Muere una mujer de Mario Camus).

La posterior entrada en servei de la botiga de Magda a la plaça Calvo Sotelo inaugurada al març de 1961, va suposar l'inici d'una nova etapa d'expansió del negoci cap a la zona més noble de la ciutat.

La botiga de passeig de Gràcia/Diputació va desaparèixer el 1975 per donar pas a l'oficina central del Banco de Navarra a Barcelona. Ja feia uns anys que s'havia iniciat un procés de reforma de tot l'entorn, que havia acabat afectant a tot el tram del carrer Diputació fins a la Rambla de Catalunya i que comportà la desaparició del cinema Cristina i més tard del Teatre Calderón per donar pas a edificis d'oficines i un nou hotel.

PETIT MOULIN ROUGE / MOULIN ROUGE (1908-1939).

Ja al 1899, a la cantonada del carrer de Vilà i Vilà amb el del Roser, hi existia el cafè conegut com La Fraternidad Republicana, que va ser reformat i condicionat  per acollir espectacles musicals i de varietats i fou batejat amb el nom de La Pajarera Catalana. Aquests són els primers vestigis del que amb el pas del temps esdevindria el popular music-hall conegut com El Molino, que ha subsistit fins l'actualitat amb diverses reformes.

Ocupant aquell mateix local, a La Pajarera Catalana (1899-1905) el van succeir el Gran Salón del Siglo XX (1905-1908) i posteriorment la nova empresa que el va gestionar li va posar el nom de Petit Moulin Rouge (desembre 1908-juliol 1910) i després Petit Palais (juliol 1910-desembre 1910). A partir del 17 de desembre de 1910 el local era sotmès a una notable reforma i recuperava el nom de Petit Moulin Rouge tot iniciant una llarga etapa. La reforma de local havia estat practicada per l'arquitecte Josep Manuel Raspall que li va donar a l'escenari i a la sala de butaques l'aspecte que perdudaria fins als anys 1990's.
Cap al 1913 el nom del local va ser escurçat a simplement Moulin Rouge

*1909. Multa imposada pel governador civil en visita sorpresa al Petit Moulin Rouge per infraccions en l'enllumenat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1920.- Vista del local ja amb el nom de Moulin Rouge.

 

En la història del Moulin Rouge hi destaca molt especialment el curt període de temps, iniciat el 1926 en què el local va deixar de presentar espectacles per convertir-se en la seu del partit Unión Patriótica Española que encapçalava el mateix dictador del moment general Miguel Primo de Rivera

El mes de juny de 1929 la façana va ser reformada donant-li un contorn de la silueta d'un molí amb unes aspes que, salvant les distàncies, evocaven la imatge exterior dels moulins del Montmartre parisenc. Aquesta reforma de la façana va ser obra de l'arquitecte Josep Alemany i Juvé per encàrrec de l'empresari Antoni Astell. La nova façana va ser superposada a l'antiga deixant al mig una petita cambra d'aire entre les dues façanes.
Durant els anys de la Segona República el Moulin Rouge va continuar sota la mateixa direcció i va afegir-se a la moda del vodevil que imperava  als locals del Paral.lel. Astell va contractar a l'actor Rafael Tubau que interpretava diàriament breus comèdies de sugerents títols com A la vejez viruelas, Los huevos de don Froilán, Mi hija no sé quién es, La tengo debajo y encima, La tengo arriba, El mejor remedio es.... i algunes titulades en català com L'esbergínia de'n Saldoni, Tots amb un llit o Si la mama ve que vingui. Va ser habitual durant tot aquest període veure el Moulin Rouge a les pàgines de la premsa rebent multes i sancions per irregularitats en la seva gestió i en els espectacles que oferia, sovint considerats immorals.
Amb l'esclat de la Guerra Civil el local va escapolir-se de la col·lectivització perquè va tancar fins el 1938. Un cop reobert, el seu director Jaume Cunillera el va convertir en una sala de ferstes amb tauletes envoltant una petita pista de ball.

*1930.- Foto nocturna del Moulin Rouge durant l'època republicana.

El 1939 amb la ciutat ja en poder de les tropes franquistes el local va haver de fer front a la depuració dels noms estrangers i en aquest cas a la clara alusió comunista que suposava l'adjectiu rouge. És per això que va ser convertit en El Molino iniciant aleshores una llarga i fructífera etapa amb aquest nom.

BARGELONA: PISTA DE GEL A LA PLAÇA CATALUNYA (2011-2015)

 

 

*2012.- Aspecte que oferia el centre de la plaça Catalunya amb la pista de gel instal·lada.

 

Durant quatre temporades, que van coincidir amb les del mandat del convergent Xavier Trias com alcalde de la ciutat, la plaça Catalunya va tenir una gran pista de gel oberta al públic durant les festes nadalenques. La iniciativa, promoguda amb el suport dels comerços i botigues del sector, aplegats sota el nom de la Fundació Barcelona Comerç, tenia com a objectiu atraure compradors al centre de la ciutat i va tenir una bona acollida entre els ciutadans i els turistes.

Les associacions de comerciants ja havien intentat durant els precedents governs municipals socialistes disposar d'aquesta pista, que sempre els havia estat negada per raons de mobilitat i seguretat.

 

*2011.- Imfografia publicada a El Periódico de Catalunya sobre les característiques de la pista de gel. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

El dissabte 3 de desembre de 2011 es va inaugurar la primera temporada de la pista. La instal·lació era de grans dimensions, es presentava com la més gran d'Europa i canviava radicalment l'aspecte habitual del centre de la plaça. No trigaren gaire en arribar les primeres crítiques de l'oposició municipal al·legant que el muntatge era poc sostenible per la quantitat d'energia que requeria el seu manteniment.

El 2012 els preus per patinar-hi eren de 7 euros la mitja hora i 9 per una hora i la pista es va batejar amb el nom de BarGelona.

El 21 de novembre de 2014 es va obrir la pista en la que seria la seva última temporada. El preu per l'hora completa havia passat ja a 10 euros i la pista va romandre oberta fins a l'11 de gener de 2015. L'ajuntament l'havia vinculat a la promoció de la candidatura olímpica d'hivern Barcelona-Pirineus del 2026, mentre l'oposició seguia manifestant el seu descaord amb la pista i denunciava que part del seu cost era sufragat dels pressupostos públics municipals, que amb inicitives com aquesta fomentaven un comerç compulsiu durant els nadals. Els diners públics que s'hi destinaven eren procedents de la taxa turística. Aquesta última pista tenia una superfície de 1.500 metres quadrats als que calia afegir els 250 de la pista infantil.

*2014.- Dues patinadores durant la presentació de l'última temporada de la pista de gel a plaça Catalunya. (Foto: Álex Garcia / La Vanguardia)

El canvi de color polític a l’ajuntament de Barcelona amb l’arribada d’Ada Colau i els comuns a partir de 2015, va suposar la fi d’aquesta iniciativa i la pista de gel seria substituïda per altres iniciatives d’ocupació del centre de la plaça.

Les plaques de gel i la coberta, que s'enmagatzemaven al del recinte del Fòrum, van passar posteriorment a l'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, que durant els Nadals va instal.lar la pista als terrenys del recinte firal de La Farga.

SHANGRI-LA. Discoteca. Muntaner 494. (1962-1966)

 

 

Inaugurat el 22 de desembre de 1962, en el mateix edifici on anys abans hi havia el Club Biscuter de Barcelona (una associació que aplegava els amants d'aquest petit automòbil), el saló de té i boîte Shangri-la s'anunciava com el primer local oriental d'aquestes característiques a Barcelona. De fet, el caràcter oriental es limitava exclussivament a la decoració que incorporava motius de la cultura japonesa.

Aquells primers dies d'activitat del nou local van quedar condicionats per la contundent nevada que va caure sobre la ciutat i que impedia la normal circulació de vehicles. El pendent del carrer Muntaner semblava una autèntica pista d'esquí mentre al Shangri-la es presentava l'actuació del cantant argentí Ricardo Ceratto amb el seu conjunt Los Big Boys i del català Grau Carol.

 

*1962.- La inauguració del Shangri-la a les planes de La Vanguardia

 

 

*1960's.- Discos de Ricardo Ceratto y Los Big Boys i temes en català i en castellà de Grau Carol i la seva orquestra. Aquests van ser els artistes que van inaugurar el Shangri-la. 

  

*1964.- Anunci de l'obertura de la temporada al local (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

 

El local va romandre actiu durant quatre temporades combinant les actuacions en directe amb la música enllaunada. Finalment va tancar a finals de 1966 i el seu lloc seria ocupat pel night club Le Clochard, en un barri on simultàniament esclatava el fenòmen Bocaccio.