EL RELÁMPAGO. Disfresses. Torrent de l'Olla. Gràcia. (1941-2017)

 

 

A l'any 1941, en plena postguerra, va obrir portes al carrer Menéndez y Pelayo de Gràcia, el popular Torrent de l'Olla, una botiga coneguda com El Relámpago a la cantonada amb el carrer de Vallfogona.

S'hi venien tot tipus d'indumentàries i complements per a festes i revetlles. Aquesta singularitat la va convertir en una de les botigues especialitzades de la ciutat, en uns anys en que els carnavals i les festes de disfresses no estaven precisament en primer pla dins una societat colpejada per les conseqüències de la guerra, que lluitava per sortir de les carències i misèries que el conflicte bèlic havia deixat.

Casa El Relámpago va començar amb una botiga a la banda Llobregat del Torrent de l'Olla (Menéndez y Pelayo 115). S'hi venien majoritàriament articles de pirotècnia i petards. Això explica el nom de l'establiment, que en realitat era l'aparador de vendes d'una fàbrica de pirotècnia fundada per Josep Saurí, amb el seu magatzem al número 5 del carrer Vallfogona.  L'encarregada de la botiga era la senyora Margarida Arrive, àvia de l'últim propietari Àlex Ramon. 

 

*1940's.- Emplaçament de la botiga El Relámpago en un fullet publicitari (Font: todocoleccion)

 

Amb el pas del temps el negoci, ja totalment consolidat, va creuar el carrer per establir-se al numero 130 a la cantonada amb Vallfogona, on es va obrir una botiga moderna amb un àmpli i vistós aparador al costat de la porta d'entrada. La venda de petards i pirotècnia sotmesa a una estricta reglamentació ja no era possible. 

El Relámpago forma part d'quest grup de botigues emblemàtiques que van ser víctimes de la globalitzacuió i el boom turístic. Les regles del mercat havien canviat als últims anys per l'establiment i la competència que suposaven els basar xinesos i el pressing immobiliari era notable. El 21 de novembre de 2017 El Relámpago va abaixar la persiana per sempre més i al local s'hi va obrir un centre de bellesa.

 

 

*2015.- Dues imatges de la botiga en els seus ultims anys. (Fotos: Autor desconegut)

ANTIC MERCAT DEL CARME. Carrer Carrera / Paral.lel. (1950-1972)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC

*1964.- Vista a vol d'ocell de l'emplaçament de l'antic Mercat del Carme. (Foto: Fons SACE)

Acabada la Guerra Civil els carrers que envoltaven la part del darrera de les Drassanes eren un conglomerat de venda ambulant. El nou règim, obsessionat en netejar la cara del Barri Xino, va lluitar per erradicar aquest tipus de comerç sense control. Una decissió va ser treure-la dels carrers del Portal de Santa Madrona, Arc del Teatre, Ponent, Peracamps etc. L'alternativa era ordenar-la i concentrar-la en un solar situat a l'altra banda del Paral·lel,  molt a prop de la Central Elèctrica del carrer Carrera.

Aquesta operació va intentar suprimir l’animat i sempre concorregut Mercadillo de les Drassanes del carrer del Portal de Santa Madrona, on s'hi afegien tot tipus de venedors no autoritzats, la qual cosa comportava en molts casos un perill notable per la salut pública i la salubritat de la via pública.

*1966.- Espai ocupat per l'antic Mercat del Carme, rera la xemeneia de la central del carrer Carrera. (Foto: Fons SACE)

 

El nou espai que s'habilità pel mercat era situat a la zona de les antigues Hortes de Sant Beltran, davant del tram de muralla de les Drassanes, entre el carrer Carrera i el tros del Passeig de Colom rebatejat després com de Josep Carné. Havia estat anteriorment d'ús militar i a final dels anys 1940’s era de propietat municipal dedicat a acumular blocs de pedra provinents d’enderrocs d’edificis.

A l'entrada del mercat dins una fornícula hi havia una imatge de la Mare de Déu del Carme, que va donar nom al mercat, tot i que molts veins el coneixien també com el Mercat de les Drassanes. La inauguració va tenir lloc el dia 9 de maig de 1950. La venda ambulant no es va aconseguir erradicar del tot perquè als voltants del mercat seguien apareguent venedors sense els papers en regla.

A mitjans de la dècada dels 1960's es va començar a plantejar el seu trasllat que no es concretaria fins el 1972 amb l'entrada en funcionament del nou Mercat del Carme del carrer de l'Arc del Teatre.

MERCAT DEL CARME. Carrer de l'Arc del Teatre 63. (1972-2006)

Agraïments a ROSA MARIA LLORENS HERRERO i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

A l'any 1972  el Mercat del Carme va creuar el Paral·lel per ocupar un local cobert construït per l'Ajuntament en l'espai delimitat pels carrers Cid, Berenguer el Vell i Arc del Teatre, prop del dispensari de Peracamps. Entre les finques afectades hi havia la del carrer Cid 12, just al costat d'on abans de la Guerra Civil s'aixecava l'històric i legendari dancing La Criolla  i també la de la vella taverna La Mina que va acabar desapareguent. 

Enrera quedaven més de vint anys d'un mercat atrotinat que sobrevivia a l'inici del Paral.lel, sobre el solar que hi havia al carrer Carrera al costat de l'actual Institut Consell de Cent i de la benzinera Ubach.

Un cop executades les expropiacions, els vells edificis foren enderrocats a partir de 1965 i el nou edifici del mercat va començar a ser construit el 1969 segons un projecte dels arquitectes Josep Anglada, Daniel Gelabert i Josep Ribas. El ritme de construcció va ser lent i no exempt de dificultats com les derivades de l'accés pel trànsit rodat, que eren notables atesa l'estretor dels carrers circumdants d'aquella zona.
Arquitectònicament el mercat era d'una sola alçada amb només planta baixa i una coberta plana transitable que era utilitzada com aparcament. La inauguració es va fer en dos actes, que van comptar amb la presència de l'aleshores incombustible alcalde José María de Porcioles. Primer el 28 de juliol de 1972 amb moltes parades encara per enllestir i finalment el 13 d'octubre del mateix any. El nom oficial de l'equipament era Mercado de Nuestra Señora del Carmen.

El mercat, que donava servei a una àmplia superficie de l'aleshores conegut com a Distrito V, no va arribar mai a quallar i va anant perdent clientela, especialment amb el  canvi de segle, fins que l'ajuntament va decidir tancar-lo el 9 de novembre de 2006 per enderrocar-lo tot seguit.

 

*1963.- Identificació de les finques afectades pel projecte de nou Mercat del Carme que encara trigaria nou anys més a inaugurar-se. (Font: Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Barcelona)

 

 

*1969.- Notificació municipal per desallotjar el pis enviada a un dels veins de les finques afectades. (Font: Col·leccio privada de Rosa Maria Llorens Herrero)

  

 

*1972.- Primera inauguració del mercat encara sense acabar el dia 28 de juliol. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

 



*1972.- Notícia de la inauguració definitiva del mercat per l'alcalde Porcioles el divendres dia 13 d'octubre. El nombre de vehicles que podia acollir l'aparcament (80) apareix exageradament inflat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

PLAÇA DE LA REINA AMÀLIA. (1936-1964)

Agraïments a ELOY FC

*1957.- La plaça de la Reina Amàlia, amb alguns dels vells plàtans de l'època del Pati de Corders, presentava aquest aspecte abans de la seva conversió en Plaça de Folch i Torres. Al fons, un autobús de dos pisos circulant per la Ronda de Sant Pau. (Foto: Autor desconegut).
 

A l’any 1936 el Sindicat de la Construcció de la CNT va procedir a l’enderrocament de la presó de Dones de la Reina Amàlia, una instal·lació penitenciària d'infaust record al costat de la qual hi havia el Pati de Corders on es feien les execucions públiques dels comdemnats a mort.

La desaparició de la presó va alliberar un ampli espai de terreny al costat de la Ronda de Sant Pau a l’altre banda de l'embocament del carrer Aldana on s’aixecava l’edifici del Teatre Circ Olympia. Aquest solar resultant de l’enderrocament de l’antiga presó delimitat pels carrers Reina Amàlia, Lleialtat i Ronda de Sant Pau va romandre pràcticament sense urbanitzar durant mes de vint anys.

Tot i que el nomenclàtor oficial de carrers no donava nom a aquest espai popularment era conegut com plaça de la Reina Amàlia en un dels extrems s’hi va instal.lar un magatzem de fustes. La principal característica era el desnivell existent entre el pla de la Ronda de Sant Pau i la superfície de la improvisada plaça. El lloc era espai habitual de trobada de gent de poca virtut , delinqüents i lladregots. La manca d’espais verds i equipaments al Raval i l'oficialitat obsessionada en rentar la cara al barri xino, va provocar que aquell gran l’espai comencés a ser reivindicat, fins als anys 1960’s no es van començar a fer efectives aquestes reivindicacions,

 

*1957.- Vista aèria de la plaça, un descampat amb algun arbre dispers i una minima urbanització a la banda de Ronda de Sant Pau per salvar el desnivell. Sobre la part del solar que es veu a dreta de la imatge es va construir uns anys despres l'Institut Milà i Fontanals. (Foto: Fons SACE)

 

*1961.- Col·locació de la primera pedra de la piscina. Com era habitual en aquella època aquest acte no pressuposava necessàriament l'inici de les obres. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

 

*1963.- A l'edició de La Vanguardia del 31 de març  s'anunciava la propera construcció de la piscina del Districte Vè. a la plaça Reina Amàlia. La instal·lació esportiva no seria inaugurada fins el 1966.

*1963.- Noticia sobre la instalació d'una falla valenciana al centre de la plaça Reina Amàlia durant les festes de la Mercè d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

 

Al novembre de 1961 s’hi va inaugurar a la banda mar l'Institut Milà i Fontanals i el 1966 el general Franco va venir a inaugurar-hi una piscina pública. Dos anys abans l'ajuntament havia decidit dedicar la plaça a l’escriptor de comtes Josep Maria Folch i Torres.

 

 

*1964.- Punt i final a l'oficiosa Plaça de la Reina Amàlia. L'ajuntament va decidir finalment donar-li nom oficial i dedicar-la a Josep Maria Folch i Torres. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

 

Malgrat la nova etapa iniciada amb el canvi de nom i la presència dels nous equipaments i una mínima urbanització de l’entorn de la plaça, no es va resoldre la perillositat inherent a aquell indret.

Era habitual trobar a la premsa denúcies de lectors que advertien del risc que corrien els joves escolars i esportistes que hi transitaven diàriament.

Dues intervencions més, al 1975 sota el mandat de l’alcalde Viola i al 1985 ja amb l’ajuntament democràtic amb Pasqual Maragall al front, van intentar revitalitzar la plaça. Aquesta última reforma incorporava una ampliació de la vorera de la Ronda de Sant Pau, tot definint una mena de terrassa arbrada amb un mur i una font que la separava de la part baixa de la plaça on s’hi plantaren nombrosos arbres i palmeres.

La recent reurbanització (2017), que ha salvat el desnivell amb pendents i ha aportat espais per a jocs infantikls, botxes i una pista de bàsquet, intenta contribuir a pacificar i donar més seguretat a a zona.