TROLEIBÚS TIPUS B - "GILDA" (1941-1966)

*1958.- El trobeibús Tipus B número 572, que cobria la linia FH (Rocafort-Plaça Catalana) fent una parada a la Ronda de Sant Pere. (Foto: Pedro Ferré Puig)

Acabada la Guerra Civil, la flota d'autobusos i tramvies de Barcelona havia quedat força malmesa i calia reposar les unitats per garantir el trasllat de la població, especialment des dels barris perifèrics al centre. La manca de combustible i de recursos, conseqüència de la posguerra i la Segona Guerra Mundial, van propiciar l'aparició de trobeibusos moguts per energia elèctrica que prenien d'un cablejat exterior mitjançant dues astes o tròleis situats al sostre del cotxe. L'any 1941 es va constituir l'empresa Maquitrans (Maquinaria y Elementos de Transporte) que es va encarregar de la construcció d'aquests vehicles de transport col·lectiu. 

El anomenats de tipus B eren baixos d'una sola planta a diferència dels del tipus A que eren de dos pisos. No eren gaire grans i disposaven de dues portes, una a cada extrem del costat dret del cotxe, que s'obrien i tancaven mitjançant un sistema pneumàtic. La porta del darrera era per l'entrada de passatgers, tenia quatre fulles i era accionada pel cobrador. La davantera era exclussivament per sortir del cotxe, tenia dues fulles i el conductor era l'encarregat de gestionar-la. Les carrosseries varen ser pintades en tres versions: vermell-ivori, verd-blanc i amb dues tonalitats de blau. Les linies servides amb troleibusos duien el distintiu F com a primera lletra de la línia, que feia referència al terme filobus sinònim de troleibús.  

El nombre de cotxes d'aquesta serie que circularen per la ciutat va ser de 40. Varen ser construits entre 1941 i 1949 i numerats del 550 al 589. Com a dades curioses cal esmentar que no disposaren d'intermitents ni de llums de frenada fins als anys 1960's i que eren conegudes popularment com a "gildes", perque la seva aparició va coincidir amb l'estrena de la famosa pel·lícula de Rita Hayworth.

Les primeres unitats en ser retirades ho foren al 1964 i només dos anys després ja no en quedava cap fent servei. La major part d'aquests cotxes varen acabar els seus dies al dipòsit de Sarrià on foren desguassats.

*1956.- El cotxe número 569 cobrint la linia FL (Les Corts- Pl. Urquinaona) a la plaça Tetuan. A la foto es poden apreciar les dues portes diferents d'entrada i sortida. (Foto: fotos.qdq.com)

PRESÓ D'AMÀLIA. Ronda Sant Pau. (1839-1936)

MIQUEL BARCELONAUTA

Aquesta sinistra instal·lació penitenciària ha passat a la història com una de les més tètriques i inhumanes que ha tingut la ciutat. Quedava emplaçada entre la Ronda de Sant Pau i el carrer de la Reina Amàlia, a l'espai on avui s'obre la plaça de Josep Maria Folch i Torres i l'Institut Milà i Fontanals.
La presó es va instal.lar aprofitant l'edifici de l'antic convent de Sant Vicent de Paül, que s'havia construït el 1833. Només dos anys després, la desamortització i l'anticlericalisme popular fan fer fora els monjos i l'edifici va ser incendiat. Sobre les restes malmeses del convent, s'hi va condicionar la presó, coneguda popularment com Presó d'Amàlia, nom que prové del carrer del mateix nom dedicat a Maria Josefa Amàlia de Saxònia que fou la tercera esposa del rei d'Espanya Ferran VII.     

Una de les característiques de la presó era que acollia indistintament homes, dones, infants i ancians. Només a partir que es va obrir la presó Model al carrer Entença (1904) va quedar reservada exclussivament a dones i comencà a ser coneguda també com la Presó Vella. La seva capacitat oficial no arribava als 300 reclusos. Tot i això, el nombre de presos i preses que hi eren confinats va arribar els 800 durant els seus primers anys de funcionament i a l'any 1847 es va arribar a un grau d'ocupació de prop de 1.500. Aquesta massificació feia extraordinàriament dura i cruel la vida dels interns amb unes condicions higièniques pèssimes que precipitaven malalties i morts. L'espai era tant reduit que era habitual que els reclusos fessin vida als patis on el fet de poder respirar a l'aire lliure era molt més agradable. Hi sovintejaven els episodis de corrupció per part dels funcionaris i l'alimentació era deficient. Al costat mateix de la presó hi havia el Pati de Corders on es duien a terme els actes públics d'execució a garrot dels condemnats a mort.

La gestió del centre corria a càrrec de l'Ajuntament i oficialment duia el nom de Casa Municipal de Corrección. La duresa de la vida a Amàlia ja s'evidenciava en el contingut del dur reglament de règim intern del centre, que per exemple preveia que "todo aquel que blasfemase o profiriese palabras obscenas e injuriosas será inmediatamente puesto en el cepo y en caso de reincidencia de le aplicará una mordaza".      

A partir de 1904, com s'ha dit, la presó d'Amàlia va quedar reservada només per a dones, amb la qual cosa les condicions varen millorar, però només relativament. L'establiment penitenciari va sobreviure fins a la Segona República i durant les primeres dècades del segle XX  va acollir moltes preses anarquistes. En aquells temps va ser coneguda també com La Galera, a causa de l'obligació que tenien les recluses de treballar en la confecció de filats. Finalment, a l'any 1936 la presó va ser enderrocada i el govern va aprofitar políticament el fet per denunciar les males condicions de la vida penitenciària que havien imposats els règims monàrquics anteriors a 1931.

*1920.- Perspectiva de la presó captada des de la Ronda de Sant Pau. (Foto: Autor desconegut)

*1936.- Inici dels treballs d'enderroc a la teulada.

*1936.- Les obres d'enderroc de la Presó d'Amàlia en plena execució rere una tanca plena de propaganda política, que evidencia l'intens moment que vivia el país en les vigílies de la Guerra Civil. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya)

*1936.- Una de les cel·les de càstig situades al pis superior de la presó. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya)