*1955.- Vista exterior de l'edifici que acollia la sala de cinema i el ball.
Situat al número 12 de la Plaça de la Sagrada Família, el cinema Niza va estar sempre vinculat, si més no sentimentalment, a la imatge del temple de Gaudí i al seu barri.
Es va construir el 1946 seguint un projecte signat per l'arquitecte Antoni Moragas i Gallisà, un autèntic especialista en disseny de sales cinematogràfiques com l'Atenas, el Liceu de Sants, el Fèmina o el Dante. La façana, de línies neoclàssiques, va ser dissenyada per Josep Maria Aixelà i Miquel Ángel Tàrrega mentre que el seu promotor fou l'empresari Luís Cabezas
En els seus inicis l'aforament del Niza arribava als 1.300 espectadors i era sala de reestrena. La inauguració va tenir lloc el 18 d'octubre de 1946 amb un programa doble format pels films It Ain't Hay d'Abbot i Costello i Sangre sobre el sol (Blood on the sun) amb James Cagney i Sylvia Sidney.
Dos anys després de la seva obertura s'hi va inaugurar un espai com a sala de ball.
El novembre de 1950 el Niza va esdevenir sala d'estrena per tornar a la categoria de reestrena el 1967. Durant la transició a la democràcia (1977-1979) va ser sovint escenari de mítings i actes politics
El 1980 l'empresari Pere Balañà va començar a gestionar el cinema després d'haver-hi dedicat una considerable inversió amb l'objectiu de retornar-lo a la categoria de sala d'estrena. Aquella última reforma interior va ser encarregada a Antoni Bonamussa i va dur aparellada la reducció de l'aforament a 1250 butaques. La manca d'acord entre Balañà i els propietaris de l'immoble va propiciar el tancament del cinema el 21 de febrer de 2005 amb la projecció de Milion Dollar Baby de Clint Eastwood. L'activitat a la sala de ball va continuar uns anys més.
En els seus ultims anys el local va ser reivindicar pels veins, especialment quan es parlava de edificar-hi un gran supermercat comercial
Malgrat el seu abandonament i tancament definitiu l'edifici del local va romandre dempeus fins a febrer de 2018 quan va començar a ser enderrocat.
*2018.- Últimes imatges del cinema durant l'enderrocament amb les bigues i l'estructura de la coberta com a únics elements visibles. (Foto: Magda Mateu)
Recuerdo el club de billar que había, era un lugar muy especial, para mí las mejores mesas de Barcelona.
ResponEliminaCreo recordarlo durante los 50s, como cine de estreno, programaba conjuntamente con el Montecarlo y, más avanzada esa década, el Aristos dejó de ser de reestreno y me suena mucho : Montecarlo-Niza-Aristos.
ResponElimina