Obert al públic uns mesos després de l'acabament de la Guerra Civil, concretament al desembre de 1939, el Cine Adriano era situat al començament del carrer Hercegovina (aleshores Herzegovino en versió castellana) cantonada amb Camp, a poques passes de la plaça Adrià.
Curiosament el període de vida d'aquesta sala coincidiria amb els mateixos anys que Franco va governar el país (1939-1975)
Dos historiadors del cinema a Barcelona com Joan Munsó Cabús i Roberto Lahuerta Melero han coincidit a assenyalar que durant els seus primers temps aquesta sala no tingué el suport dels veins, que probablement confiaven en d'altres cinemes del barri o preferien baixar a Barcelona per veure cinema d'estrena al centre. Des dels seus inicis l'Adriano es va mantenir fidel a l'esquema de cinema de barri amb sessions dobles amb pel·lícules de reestrena.
*1940's.- Aspecte exterior del primer format del cine Adriano
Pere Alsina Castells havia agafat les regnes del cinema a començaments de 1940 i un home com ell, que gestionava també sales de la part alta de la ciutat com els Galvany. Mahón, Spring, Iberia o Bretón, va saber treure-li profit al negoci. El 1946 va tancar durant algunes setmanes la per executar-hi les primeres reformes i tot seguit va reobrir altre cop. El cinema que va passar de programar 3 dies a la setmana per oferir sessions diàries a partir del 8 d'octubre de 1951.
*1949.- Programacions del desembre d'aquell any quan la sala en va complir 1o de funcionament. L'expressió Fluído propio los días de restricción assegurava que les pel·lícules no patirien interrupcions per talls de corrent elèctric. (Font: todocoleccion)
La gran reforma de la sala no tindria lloc però, fins al novembre de 1955 quan es va ampliar amb la construcció d'un amfiteatre sobre la sala de butaques i al mateix temps les oficines de l'empresa en el mateix edifici. Això li feu perdre l'original frontó amb coronament esglaonat de la façana, que va guanyar dues alçades amb trams de finestres a les dues noves plantes que sobresortien del pla de la façana
*1957.- Vista de l'exterior de l'edifici del cinema després de la reforma i ampliació realitzades el 1955.
*1969.- Programacions corresponents a l'última setmana de març d'aquell any (Font: todocoleccion)
Durant els dies de la setmana santa de 1963 s'hi va projectar la superproducció Los Diez Mandamientos. La sala va tancar portes definitivament l'últim dia de març de 1975 amb la projecció de La semilla de Tamarindo de Blake Edwards, interpretada per Omar Sharif i Julie Andrews, i Y ahora le llaman Aleluya, un spaghetti-western italià que seguia el patró dels films de Trinidad però sense la parella habitual formada per Terence Hill i Bud Spencer. Durant els seus últims anys d'existència l'Adriano va compartir veïnatge amb La Posada del Dimoni, un popular restaurant per a grups que era situat just a la vorera d'enfront.
Lo recuerdo perfectamente.
ResponEliminaSalut
Quants records d'infantesa i d'adolescència, NODO i dues pel·lícules. Encara l'enyoro quan hi passo pel davant, tot i que ara hi ha un edifici d'habitatges encara queda el garatge que es diu igual i que em sembla que té tants anys com el cinema.
ResponEliminaUna abraçada
Iba al Cine Adriano con cierta frecuencia ya que vivía cerca, C/Arimón 44,torre como se acostumbraba,
ResponEliminaEn especial recuerdo dos pelis, no se por qué, Zarak, un rollo de Victor Mature con la bella Anita Eckberg y la Violetera de Sarita en 1958.
Post data: A nadie importará, ja ja pero en honor a la verdad La Violetera creo más bien la pasaron en el Cine Bonanova..
EliminaAls añs 60 van fer una pase de todas las películas de Cantinflas expectacular
ResponElimina