Agraïments a MIQUEL CARTISANO
Un anunci de premsa publicat a La Vanguardia del dia 21 de desembre de 1957 ens diu que l'Hostal de San Antonio es va obrir a finals del segle XIX, concretament al 1890, tot i que no hem pogut trobar cap altra referència documental fins als anys 1940's.
Va ser cap a finals de la dècada del 1950's, quan es va renovar el bell establiment amb motiu de la construcció d'un nou edifici a l'avinguda Mistral 25-27. Quedava situat al bell mig del barri de Sant Antoni, i tindria una important rellevança en la vida del barri a les dècades següents.
Un il·lustre santantoní com és Miquel Cartisano recorda que l'Hostal de San Antonio va ser un dels primers establiments del barri on va arribar la televisió i que, durant els primers partits de futbol televisats, l'afluència del veïns era àmplia i s'amuntegaven al costat de la barra. El local continuava fent les seves antigues funcions com a fonda amb algunes habitacions situades a l'entresol de l'edifici. Allà s'hi allotjaven comerciants majoristes de productes frescos que bàsicament realitzaven la seva activitat comercial als voltants del Mercat de Sant Antoni.
Era un restaurant familiar per fer-hi àpats els diumenges, que a partir del anys 1960's es va convertir en un referent, no solament al barri sinó a tota la ciutat, com un dels llocs característics per celebrar-hi els típics banquets de noces, bateigs i comunions. El local es va ampliar per la banda del darrera amb sortida i entrada pel número 115 del carrer Tamarit.
Era també escenari de celebracions populars com les revetlles estiuenques de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume i els sopars de Nadal i de Cap d'Any
*1962.- Imatge d'un banquet de noces al restaurant de l'Hostal San Antonio. (Gentilesa de Blanca Andreu).
*1970's.- El Restaurant Sant Antonio quan ja no era hostal durant una cursa popular pel centre de l'avinguda Mistral.
El 1980 el local ja havia perdut els seus temps d'esplendor i va acabar tancant sense previ avís. La clausura del local va sorprendre fins i tot als propis treballadors, que van generar conflicte en veure's sobtadament al carrer. El tancament imprevist del local afectava a l'economia de divuit famílies.
Posteriorment a la desaparició del restaurant, al mateix local s'hi va instal·lar una gran botiga de videojocs amb entrada i sortida també per Tamarit 115. Els temps havien canviat.
*1980.- Els últims dies del San Antonio van ser de conflicte laboral.(Foto: Víctor)
Antes de nada, gracias por citarme.
ResponEliminaHe intentado ver si tenía alguna foto más para enviarte pero me ha sido imposible, no la he encontrado.
Resaltar que era de aquellos restaurantes en que las personas iban elegantes, pues su ambiente (mesas, sillas, camareros) eran de prestancia. Todo madera maciza, tipo mesón y un gran espacio interior.
Era de los pocos que tenían TV, (había otro bar , el Elena, al lado del Colmado Navarro cuando tenía la tienda en el chaflán (Mistral/Viladomat), y allí las familias, los domingos, por la tarde se juntaban para ver el partido de rigor.
En realidad en su creación, era un hostal, o sea, una casa de huéspedes, donde mucha gente limítrofe venía por un día para hacer negocios, sobre todo productores agrícolas del Levante; hay que recordar que el Mdo de Sant Antoni era un verdadero pulmón económico de la ciudad y que distaba del hostal a escasos cinco minutos.
Como siempre gracias por tus crónicas, las que sigo puntual y atentamente.
salut
Davant de casa ❤️
ResponEliminaAra et sorprendré. Tinc una referència documental anterior, d'un banquet nupcial que, per motius obvis, no va poder tenir lloc.
ResponEliminaHo sento. M'he equivocat. (No volverá a ocurrir, com deia aquell ganàpia...) S'hi van casar els meus pares el 1961 i tinc targetons per casa. Per tant, més tard.
EliminaEl cas és que els meus avis hi van celebrar conjuntament les Noces d'Argent. Si restes 25 a 1961, sabràs per què no va poder ser aquell banquet. El cas és que he trobat el targetó d'aquell no-banquet, però, és del Restaurant del Parc, no de l'Hostal Sant Antoni.
Durant vàries dècades el local també va ser magatzem i puntualment oficines d'una reconeguda empresa de material elèctric i il·luminació, la Viuda de Federico Giner, que curiosament, també va tancar sorpresivament a Barcelona i a tot l'Estat, deixant moltes families al carrer.
EliminaEs veritat
ResponEliminaTinc 80 anys, en els anys 1960,1961, i vaig trebaillar. Sols vull dir que en aquestas dates a planta i habia 2 bars ,un a Mistral i l'altre a Tamarit, La cuina ,amb 8 o 10 de personal, menjador principal per unes 90 persones ,menjador Palle por unes 80 persones mejador Marina tambe per unes 80 persones 6 camarers 6 ajudants un Maitre .Al primer pis un menjador especial per 200 a 300 personas Em demano que va passar,per que tanques de aquesta manera ??
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEl restaurant, el propetari del qual era un franquista declarat, relacionat amb els grans capitostos de l'oligarquia barcelonina dels 60 i 70, va tenir més denúncies a magistratura de treball que forats un formate de Gruyere. AL local s'hi pracicava una explotació laboral notòria, i eles conflictes laborals es van multiplicar a partir dels anys 60. Les raons del tancament semblen evidents. Els treballadors es van quedar penjats d'un dia a l'altre, sense el més mínim senyal. I d'aleshores ençà no se n'ha sabut res més dels que el van regentar
ResponElimina