KIT KAT (1960-1988)

El setembre de 1960, coincidint amb les Festes de la Mercè, va obrir les seves portes al número 10 del carrer Escudellers un local que tindria molt bona acollida i renom durant tota la dècada acabada d'iniciar. El seu nom era Kit Kat i pertanyia al grup Cosmos -que explotava la cafeteria de la plaça del Teatre-. Un simpàtic gat que tocava una guitarra era el seu logotip.

El Kit Kat estava dividit en diverses seccions. Una marisqueria ben assortida de fruits de mer i vins de marca ocupava la planta baixa i l'altell. El soterrani es dividia en dos ambients independents. D'una banda l'anomenat Stereo Club, una discoteca especialitzada en jazz on es podien escoltar les últimes novetats del gènere, i de l'altra un Night Club on es presentaven tota mena d'espectacles: música en directe, actuacions de vedettes, jam sessions i concursos de ball. El local, segons figurava en les anuncis de promoció, disposava de l'última tecnologia en so estereofònic, aire condicionat i fins i tot oferia servei d'aparcament de cotxes.

El Night Club, veritable buc insignia del local, era conduit per un showman anomenat Charles. L'Yvan Fabiano Quartet i l'orquestra italo-espanyola Los Napoli van ser els primers músics en actuar-hi. Posteriorment també hi tocarien orquestres com les d'Eduardo Gadea i Augusto Valera, el conjunt de Pedrito Vázquez, amb actuacions d'artistes de varietats com  Paco Santacruz, Dubé, els ballarins Carmen Mora i Benito de Mérida i vedettes com Luisita Tubau, Inma Vera i Tere Sol.

*1960's.- Publicitat de la triple oferta del Kit Kat.

El local va atraure ràpidaments els turistes, però també barcelonins al restaurant i sobretot estudiants als dos ambients del soterrani.

Al febrer de 1965 la premsa informava d'una sanció de 10.000 pessetes al Kit Kat per no ajustar-se a la normativa pel que fa al contingut de les representacions.

Després de l'èxit inicial del Kit Kat durant els anys seixanta, a partir dels setanta la seva història és la d'una evolució cap a la decadència, fins a esdevenir una sala més de les moltes que poblaven aquell carrer estret i les seves rodalies. Els marins nordamericans i els nordafricans habituals del barri, juntament amb grupets d'estudiants i alguns turistes agosarats, van freqüentar el local fins l'últim dia del 1988 que va tancar definitivament les portes.