MIQUEL BARCELONAUTA
L'Escorxador General de Barcelona ocupava una àrea de quatre illes de l'Eixample al límit amb el barri d'Hostafrancs, entre els carrers Aragó, Tarragona, Diputació i Vilamarí. Tallava per tant els carrers Llançà i Consell de Cent.
Arrel de l'Exposició Universal de 1888, la ciutat es va plantejar disposar d'un escorxador general únic. Fins aleshores funcionaven els del carrer Ocata (destinat a la ramaderia de vaques, vedelles i ovelles) i el del carrer Pujades (destinat al sacrifici de porcs). Els dissenyadors d'aquest nou escorxador es varen inspirar en les instal·lacions que durant els segle XIX s'havien construït en diverses ciutats italianes, a les que viatjaren abans d'elaborar el projecte definitiu.
*1930.- Vista de l'Escorxador des del carrer Diputació.
El nou escorxador va ser conegut amb el nom de La Vinyeta, que era el de l'indret on fou emplaçat. Es va inaugurar el 28 de juny de 1891. Inicialment es van edificar les naus del costat de muntanya, paral·leles al carrer Aragó. Les diverses edificacions del recinte eren obra dels arquitectes Antoni Rovira i Trias (1816-1889) i Pere Falqués i Urpí (1850-1916) i al llarg del segle XX el conjunt fou objecte de successives ampliacions. Hi convivien els sostres de teula amb els d'uralita en funció de l'antiguitat de cada edifici.
Arrel de l'Exposició Universal de 1888, la ciutat es va plantejar disposar d'un escorxador general únic. Fins aleshores funcionaven els del carrer Ocata (destinat a la ramaderia de vaques, vedelles i ovelles) i el del carrer Pujades (destinat al sacrifici de porcs). Els dissenyadors d'aquest nou escorxador es varen inspirar en les instal·lacions que durant els segle XIX s'havien construït en diverses ciutats italianes, a les que viatjaren abans d'elaborar el projecte definitiu.
El nou escorxador va ser conegut amb el nom de La Vinyeta, que era el de l'indret on fou emplaçat. Es va inaugurar el 28 de juny de 1891. Inicialment es van edificar les naus del costat de muntanya, paral·leles al carrer Aragó. Les diverses edificacions del recinte eren obra dels arquitectes Antoni Rovira i Trias (1816-1889) i Pere Falqués i Urpí (1850-1916) i al llarg del segle XX el conjunt fou objecte de successives ampliacions. Hi convivien els sostres de teula amb els d'uralita en funció de l'antiguitat de cada edifici.
La presència de l'escorxador va generar, al mateix temps, un nucli destinat a la ramaderia que s'establí als carrers adjacents, on hi havia molts magatzems i naus dedicades també a aquest fi, especialment a l'altra banda del carrer Tarragona. Al seu entorn l'olor de bestiar era permanent i envaïa tot el barri.
El 29 de març de 1979, aquest vell escorxador va tancar les portes i va ser traslladat a les noves instal·lacions de Mercabarna. Ben aviat van començar els enderrocs i a l'espaiós terreny resultant s'hi va construir l'actual parc Joan Miró, que tothom coneix popularment com parc de l'Escorxador.
De l'antic escorxador no en va quedar res, ni una sola pedra per donar testimoniatge del passat. Executat l'enderroc, l'any 1980 el Col·legi d'Arquitectes fa fer públic el seu desacord i indignació envers la nul·la sensibilitat de l'ajuntament per conservar algun espai original d'aquell conjunt de naus i edificacions industrials.
thanks for sharing information is very useful and add insight to all who read it
ResponEliminaEl mes de febrer de 1979 des del SERPPAC (Servei per a la Protecció del Patrimoni Arquitectònic Català) vam fer pública la petició que es conservessin alguns dels elements de l'antic escorxador, en especial alguns espais coberts amb interessants estructures metàl·liques. Va ser més forta la incultura que la sensibilitat dels que llavors prenien decisions.
ResponEliminaCom sempre a passat en aquesta ciutat que i farem mentalitat dels politics
EliminaUna pena, poder resguardar cualquier vestigio histórico, siempre redunda en una relevancia muy especial.
ResponElimina