El cafè-bar La Lune, situat als baixos de la Casa Narcís Pla (cantonada Rambla de Catalunya amb Plaça Catalunya) va obrir portes el 1909 per obra i gràcia de Jaume Tarradellas i Rovira, que ja havia obert anys abans un establiment més modest, però amb el mateix nom, a la cantonada de la plaça de l'Àngel amb el carrer Bòria. Però les obres d'obertura de la Via Laietana el varen obligar a emigrar i va escollir aquella cantonada, que acabaria essent tant cèntrica, per obrir-hi el nou La Lune. L'interior modernista del local era obra de Salvador Alarma i Miquel Moragas i l'ajuntament li va concedir el primer premi de decoració. La Lune va començar a ser freqüentat per intelectuals de l'època i entre els seus habituals s'hi comptaven noms com Santiago Russinyol. Disposava d'una àmplia i comfortable terrassa on hi havien penjades reproduccions dels cartells que Ramon Casas havia realitzat per l'Anís del Mono i el Vermouth Martini Rossi.
L'any 1919 l'antiga casa Narcís Pla que havia estat comprada per Pich i Pon fou reformada de dalt a baix per construir-hi un nou edifici, obra de Puig i Cadafach. Sota la nova Casa Pich i Pon La Lune va perdre la seva original decoració modernista però va continuar essent un dels cafès més concorreguts i populars de la ciutat. El cronista Lluís Permanyer recorda que de nit hi circulava de taula en taula el que popularment s'anomenava el xivato i que consistia en una mena de comunicat secretíssim i confidencial que donava compte del resultats de les recaptacions dels teatres i locals de la ciutat.
*1910.- Interior del Bar La Lune on es pot apreciar la decoració modernista original de Salvador Alarma.
Acabada la Guerra Civil el local va ser reformat, va perdre qualsevol record del seu passat i també el nom original, que va passar a ser espanyolitzat com era obligació segons ordenava el governador Wenceslao González Oliveros, encarregat de l'eliminació de qualsevol vestigi estranger en els noms dels locals i les marques comercials. La Luna doncs, va sobreviure durant tot el franquisme. Les tertúlies hi continuaven vives, però ara animades per altres personatges (Martínez Barbeito, Àlvaro Ruibal...). Josep Maria Espinàs recordava un cambrer de La Luna anomenat Hitler que es confessava fervent admirador del führer de qui havia aconseguit un autògraf autèntic. Amb el temps, el local va recuperar la seva condició de restaurant i era molt freqüentat pels noctàmbuls, especialment pels incondicionals dels espectacles nocturns que es programaven en els locals veins.
La Luna va desaparèixer sobtadament el 25 de juny de 1976 i poc després la Caixa d'Estalvis de Madrid Cajamadrid va adquirir el local.
Para ser mas fieles a la verdad,el bar La Luna fue uno de los referentes homosexuales de la Plaza de Cataluña,en aquellos años en que apenas habían locales de ambiente fuera de barrio Chino.los lavabos estaban frecuentadísimos pero eran mas seguros que los públicos de la misma plaza, ya que la comisaría de guardias urbanos estaba en los subterraneos del metro.Era algo así como el Café de la Opera frente al Liceo,mezcla de intelectual,artisteo y noctámbulos transnochados.
ResponEliminaPor cierto,hasta hace pocos años se podían ver los espejos de La Luna en casa de un amigo mío de la Gran Via que decoraban su salón,Por cierto nunca unos espejos con tanta memoria reflejada tuvieron una reutilización mejor que en este saloncito de alterne semi privado.
Interesantísimo comentario,especialmente tratándose de una persona de tanta referencia en el tema como lo es su autor.
EliminaHola soleadas y preciosas entradas iluminan este bello blog,si te gusta la palabra en el tiempo, la poesía, te invito al mio,será un placer,es,
ResponEliminahttp://ligerodeequipaje1875.blogspot.com/
gracias, buen lunes, besos intrépidos...
Qué sorpresa al visitar esta página. Mi abuelo estuvo trabajando desde los años 20 a principios de los 60 cuando falleció. Él podría haber reconstruido prácticamente toda la historia de La Lune. Sé que conoció a muchos artistias del mundo del espectáculo teatral y musical, del toreo...Me hubiera gustado tanto conocerlo...
ResponEliminaJosé Luis González Mora
Mi abuelo también trabajó en La Luna a principios del siglo pasado. Me gustaría ver alguna foto de los camareros.
EliminaVaig treballar des del 69 fins el 86 al mateix edifici. Vaig coincidir per tant amb els darrers anys de La Lluna. Per el preu, per a mi era prohibitu ser-ne client, però el meu jefe em feia anar a buscar-li per esmorzar un entrepà de truita de patata amb ceba. El feien en uns panets rodons tous i esponjosos bonísims. Costaven 4'- pessetes !!, per fer-nos una idea paral-lelament i a la mateixa època al bar del vestíbul del metro de la mateixa Plaça Catalunya entrant per l'escala de Rda. Universitat, els entrepans similars valien d'150 a 2'- pessetes. També recordo l'elegància dels cambrers uniformats amb jaquetes blanques impecables i amb els botons daurats.
ResponEliminaEl meu pare hi va treballar molts anys recordo anar a buscar-lo amb la mare , entrar per la porta giratòria i anar corrent cap a la cuina perquè em dones una cirera confitada ( anys 60 ) si teniu fotos de la cuina seria fantàstic !
ResponEliminaEl meu pare tanbé i va treballar, no sé exactament quins anys.
ResponEliminaEl meu avi frequentava una tertulia a la Lune i després de la guerra el va continuar frecuentant. Més tard ja als anys 60 encara hi amavem a sopar esporadicament i ell ens esplicava com n'era de fantàstic quan ell era jove.
ResponEliminael propietari Jaume Tarradellas Rovira era germà de Salvador Terradellas Rovira pare de Josep Tarradellas i Joan. Segons una esquela aquest Jaume Tarradellas va morir 11 de desembre de 1936 a Cervelló. Era pare d'Alberta Tarradellas Ayet casada amb en Frederic Garcia Hilla de la "Granja Garcia" de Cervelló.
ResponEliminaPare d'Alberta (la petita) que va morir a Zarazoza, d'Antoni i de la meva àvia Mercè Tarradellas casada amb el doctor Lluís Raso Badia. El dinar de la meva Primera Comunió es va fer a la Luna el maig de 1958
EliminaEl meu pare va traballe a la Luna
ResponEliminaHoy 29 de Mayo del 24 e tenido un recuerdo del Restaurant qué con unos amigos después del Teatro íbamos a cenar buenos recuerdos.
ResponElimina