Conegut indistintament com a Cirés o Arc d'en Cirés, aquest carrer fou una de les vies més populars i singulars de l'històric Barri Xino. Arrencava del final del carrer del Migdia, del qual en realitat n'era el seu perllongament, des de la cantonada del carrer de l'Arc del Teatre (indret popularment conegut com les quatre cantonades) fins el carrer Nou de la Rambla (també conegut durant molts anys com Conde del Asalto). Fou urbanitzat cap a finals del segle XVIII sobre els terrenys dels Horts d'en Cirés, nom corresponent a la família que n'era propietària.
Antigament aquest carrer havia estat conegut popularment com el carrer de les baralles perque era el lloc habitual on la gent dels baixos fons resolien els seus desencontres de forma violenta a cops de pal o a gavinetades. Els episodis de violència amb morts hi eren habituals així com les bronques amb persecucions i crits que, a totes hores constituien la normalitat d'aquell indret, però especialment a les nits on la foscor feia extremadament perillós circular-hi.
*1930.- Una vista del carrer Cirés des de la cantonada amb l'Arc del Teatre. Aquesta via era habitualment ocupada per mercats improvisats on es venia de tot en unes condicions d'higiene i salubritat molt deficients. Si s'observa bé la fotografia es pot veure que pel mig del carrer passeja un policia uniformat amb les mans al darrera, la qual cosa explica l'atenció de les persones que aparexien en primer pla que no li treuen l'ull de sobre. (Foto: Josep Domínguez. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la)
Durant pràcticament tota la seva existència, l'Arc d'en Cirés fou la representació màxima de la misèria humana. Segons el testimoni dels cronistes de l'època, aquest carrer conformava un paissatge brut i angoixant on s'amuntengaven les escombaries en un ambient irrespirable dominat pels orins, les deixalles i la putrefacció extrema. Als matins s'hi organitzava una mena de mercat del peix i a les tardes s'hi venien tota mena d'objectes robats i productes de contraban. Les concentracions humanes arribaven a omplenar de gom a gom el carrer. La presència intermitent de la policia, que hi patrullava habitualment per parelles, provocava la desaparació sobtada dels delinqüents i gent de mal viure que hi mercadejava i, només uns minuts després, quan els agents de l'autoritat s'allunyaven, l'escena tornava a recomposar-se i el carrer recuperava el seu aspecte habitual de misèria i bullici humà. Arribada la nit, a la part del carrer coberta per l'arc s'hi amuntegaven cossos malaltissos de captaires i altres personatges de mal viure privats de per vida d'un sostre sota el qual dormir.
Durant pràcticament tota la seva existència, l'Arc d'en Cirés fou la representació màxima de la misèria humana. Segons el testimoni dels cronistes de l'època, aquest carrer conformava un paissatge brut i angoixant on s'amuntengaven les escombaries en un ambient irrespirable dominat pels orins, les deixalles i la putrefacció extrema. Als matins s'hi organitzava una mena de mercat del peix i a les tardes s'hi venien tota mena d'objectes robats i productes de contraban. Les concentracions humanes arribaven a omplenar de gom a gom el carrer. La presència intermitent de la policia, que hi patrullava habitualment per parelles, provocava la desaparació sobtada dels delinqüents i gent de mal viure que hi mercadejava i, només uns minuts després, quan els agents de l'autoritat s'allunyaven, l'escena tornava a recomposar-se i el carrer recuperava el seu aspecte habitual de misèria i bullici humà. Arribada la nit, a la part del carrer coberta per l'arc s'hi amuntegaven cossos malaltissos de captaires i altres personatges de mal viure privats de per vida d'un sostre sota el qual dormir.
Acabada la Guerra Civil, que havia castigat fortament aquell entorn amb bombes i destrucció de cases, l'Arc de'n Cirés va ser afectat de ple per l'obertura de l'avinguda Garcia Morato (antecessora de l'actual avinguda de les Drassanes). Primer va desaparèixer el carrer del Migdia, del que ja només quedaven runes i solars abandonats i miseriosos, i el 1965 ja s'havien enderrocat totes les cases de l'Arc d'en Cirés. Una operació urbanística que les autoritats qualificaren d'exemplar i higienitzant, però que trencava la essència històrica d'aquella zona, la més degradada i miserable del barri.
Localització del carrer de l'Arc d'en Cirés. A l'esquerra, sobre un plànol de 1935, hi veiem marcat en vermell tot el recorregut del carrer amb la part final coberta per l'arc entre les finques 57 i 59 del carrer Conde del Asalto (Nou de la Rambla). A la dreta, sobre un plànol datat del 1891, s'hi assenyala en groc la situació del carrer enmig del barri de les Drassanes. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la)
*1935.- Fotograma del film francès La Bandera de Julien Duvivier on apareixen diverses imatges del carrer Cirés. Aquest fotograma apareix en una escena al minut 3 de metratge. (Podeu veure el film sencer en aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=NX9A9A1bDuU#t=183s )
Al principi de la pelicula "la bandera" de Julien Duvivier de 1935 surt el carrer cires:
ResponEliminaAquests enllaç al youtube on es pot veure;
http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=NX9A9A1bDuU#t=183s
Gràcies Carlos per la teva oportuna observació. Com veuràs a banda del fotograma del film on es veu el rètol del carrer, he incorporat l'enllaç a la pel·lícula al final de l'article.
ResponEliminaMuchas gracias por la información. Hace tiempo que la buscaba con interés ya que la calle forma parte de mi infancia. Mi familia materna vivía allí y estuvo afectada por el plan mencionado, con el consiguiente traslado al Barri del Bèsos.
ResponEliminaMis recuerdos son alegres y peligrosos, pues en los bajos de la finca, todavía llena de escombros de la guerra nos decían que quedaban bombas son explotar. Recuerdo el estraperlo y el lavadero público que había hacia el final de la calle. Sigo paseando por allí con mucho cariño.
Ciertamente mi infancia es muy similar a la suya lo unico que nosotros vinimos de castilla en el 62 y nos metimos en un piso de la calle cires, a los meses vinieron para desalojarlo, con la suerte que nos dijeron que nos btrasladaramos a la calle aRCO DEL TEATRO Y alli en otro piso vacio tuvimos la suerte de dejarnos vivie casi 20 años fue una suerte, pues no estaba plificado tirar dicho bloke.desde los 5 años hasta los 23 vvi una infancia alegre los amigos, tambien vi cosas vcvosas que me traumatizaron de forma pasajera, asesinatos,palizaspor parte del Grabao un hombre que se encargaba de mantener limpio el barrio de una manera abusiva y yo dire siempre de manera criminal, pues no disdtinguiA DE COLORES YA FUERAS buena persona o delicuente, por eso siempre ibamos con la alerta para cuando lo veiamos de lejos tirar por otro lado, siempre se acompañaban dos secretas para dar palos y notras cosas que no me atrevo a decir.Pese a todo esto recuerdo con mucho cariño a mis amigos y mis primeras novietas, y valorar que el vivir alli nos hizo muy fuertes para luchar con loa avatares de la vida .
Elimina