MIQUEL BARCELONAUTA
Agraïments a MARIA JOSÉ GONZALEZ
*1976.- L'entrada al restaurant Reno, al carrer Tuset tocant amb Travessera de Gràcia (Foto: Diari de Barcelona)
Un dels restaurants més selectes i de prestigi que va tenir la ciutat va ser Reno. Era situat al final del carrer Tuset fent cantonada amb Travessera de Gràcia i durant més de 50 anys va estar a l'elit de la gastronomia barcelonina.
Un dels restaurants més selectes i de prestigi que va tenir la ciutat va ser Reno. Era situat al final del carrer Tuset fent cantonada amb Travessera de Gràcia i durant més de 50 anys va estar a l'elit de la gastronomia barcelonina.
Va obrir el 1954, quan l'aristocràcia ciutadana vinculada a la nova oficialitat derivada del franquisme necessitava alternar socialment en nous espais per sobre de la Diagonal en l'anomenada zona alta. La frase Comemos en Reno va esdevenir aviat una nota d'indubtable prestigi social.
Un dels elements més característics de Reno era la seva marquesina blanca que s'estenia sobre la vorera del xamfrà Tuset-Travessera. Josep Julià va ser durant molts anys el veritable artífex de l'èxit i el prestigi d'aquest establiment. El restaurant va veure passar impassiu els anys, va viure l'eclosió de modernitat de l'època daurada de Tuset Street a finals dels 1960's, i després la fi del franquisme i l'adveniment de la democràcia. El 1981 va fer una renovació a fons de les instal·lacions i la decoració i continuava sent un dels líders de la restauració a Barcelona. Però com sovint passa amb els restaurants, la jubilació de l'amo comporta la decadència i l'inici del declivi del negoci. Això és justament el que va passar a Reno quan Julià va haver de deixar el negoci a causa de l'edat. El Grup Paradís el va comprar, va introduir canvis en la carta i la clientela fidel va començar a trobar a faltar el Reno d'abans. El juliol de 2007 el restaurant va plegar veles deixant enrera una història que l'havia situat durant molts anys entre els grans de Barcelona.
El mateix lloc l'ocupa avui un altre restaurant, obert el 2008 i dirigit per Josep Olivé, que portava per nom Two7, jugant amb la coincidència entre el número de la finca (27) pronunciat en anglès i català i el nom del carrer.
El 2017 una altra proposta gastronòmica: Feroz, va instal·lar-se en aquest local.
De ste restaurante si me acuerdo...La gente que iba a al Cova del Drac a escuchar jazz , después iba al Reno a cenar, y al Don Pancho a tomarse unas copas...(Aribau( T de Gracia)...salut bones festes
ResponEliminaEstaba revisando las recetas de Julià publicadas en el libro Cien recetas magistrales, editorial Aguilar, 1981, y decidi seguir la pista de los 10 chefs y sus restaurantes; Arzak en Donostia, Neichel en Barcelona, Frutos en Murcia y Horcher en Madrid siguen activos, al dia de hoy. En la pesquisa descubrí que Ramón Cabau se suicidó poco despues de cerrar el Agut d'Avinyó en Barcelona.
ResponEliminaTe dejaste el Raco de en Binu a Argentona
EliminaUn dels clients habituals era el Néstor Luján.
ResponEliminaSi.Era un gran gastrònom.Vaig tenir el gust de coneixer-lo.Tenia una biblioteca de mil-lers de llibres de gastronomia i història de la cuina mundial.El primer cop que vaig dinar a Reno,va ser en companyia del seu deixeble,en Luis Bettónica.Gran gastrónom.Italià afincat a BCN,a la que va arribar com a corresponsal del Corriere de la Sera.Col.laboraba a la desapareguda revista Destino.Va ser a primers dels anys 70.L'amo de Reno,el Sr.Juliá,ens va recomenar vivament,i obviament li varem fer cas, un llom de bacallá al forn,amb una musselina d'all gratinada,sobre un llit de coulís de tomàquet.Un plat excel.lent.Encara avui es un plat destacat i estimat a casa.Vaig lamentar el tancament de Reno.Era un referent a la nostre ciutat.Un restaurant que no fallaba mai,en cap dels sentits.
EliminaUna pequeña corrección: "Two7" no juega con el número 27 pronunciado en inglés, sino con las pronunciaciones de "two" en inglés y "7" en catalán, [tu] + [set] = [tuset].
ResponEliminaSi, senyor... tal cual !!
EliminaYo en pece el oficio en el Reno con el chef Pedro Gonzalez k epocas tan buenas
ResponEliminaHola, buenos días:
EliminaEl chef Pedro González era mi padre. ¿Cómo se llama Ud.?
Conocisteis al Jefe de Cocina! Jaume Gorro y Banet?
EliminaTrabajé con el en Tárrega Lleida. Era el dueño del restaurante Fangara.
EliminaYo adquirí parte de mi formación en las cocinas de Reno en aquel entonces con un Julia ya mayor pero creo que tuve el privilegio de trabajar al lado de grandes maestros de cocina como J.Figeras , Francisco López, y unos tantos más, es para muchos afortunados la dosis de una cocina francesa clásica hoy en desuso pero de buen saber, productos de muy alto nivel i elaboraciones en aquel entonces pioneras como la elaboracion del salmón ahumado, o de unas piernas de venado al horno con cocion de 5 horas lentamente que se servia en el bufete con un carro caliente. En definitiva un gran recuerdo.
ResponEliminaJo vaig conèixer en Josep Julià (fill) . Per quin motiu no va seguir l'obre del pare?
ResponEliminaTrabajé en ese restaurante 3 meses, año 75
ResponEliminaLa comida que nos daban para los ayudantes de camarero, bazofia, literal. Sr. Juliá, un miserable con la comida de los ayudantes de camarero.
Llegué aquí buscando si todavía existía este restaurante al verlo en el libro "La cocina moderna en Cataluña" Ed. bilingüe de Néstor y Tin Luján. (año 1985) Ed. Espasa-Calpe donde se incluyen algunas de sus recetas. En el apartado en el que habla de su historia indica que fue fundado en 1945 (en lugar de 1954 como aquí consta).
ResponElimina"El restaurante "Reno" fue fundado en 1945 por Antonio Julià Rafecas y desde muy pronto se convirtió en una verdadera institución en la vida política, financiera, artística y cotidiana de la ciudad."
Que restaurante tan bueno. Es aquellos años acudiamos a la Fira de Barcelona y nos encantaba comer alli y elTriton,Amaya, La Gut, etc
ResponElimina