Guitarres i més guitarres s'amuntegaven al voltant de la barra i les parets de Ca'l Quimet. (Foto: Hey Beans)
Un trosset molt valuós de la història recent de Gràcia i de Barcelona es va perdre per sempre més el dia que va tancar portes Ca'l Quimet, el singular i entranyable bar de les guitarres. Va ser el 5 d'abril de 2009, un Diumenge de Rams, un diumenge com tants altres, de tardes amb el local atapeït de joves, com al llarg dels seus 70 anys de vida.
El nom oficial de Ca'l Quimet era però, Bar Bosque, denominació que li venia per estar emplaçat just davant de la sala de cinema que porta aquest nom.
Durant molts anys fou un lloc idoni per les xerrades amb els amics, les tertúlies i les xerinol·les grupals. Més d'un hi va aprendre a tocar la guitarra perque sempre hi havia algú que n'agafava una de les moltes que s'acumulaven el local i es posava a cantar. Alguns personatges populars com Peret, Núria Feliu, Gato Pérez o Los Manolos, n'havien estat habituals o simplement hi havien passat algun cop i l'amo en deixava constància amb les múltiples fotografies que penjaven de les parets.
El bar del Quimet era un espai petit i enxubat. Calia baixar dos graons per entrar en aquella mena de cova, on tot semblava molt desordenat i del sostre penjaven multitut de paperets enganxats. Malgrat que, si hem de ser sincers, el local no es caracteritzava precisament per la seva netedat, se li podia perdonar aquesta mancança perque passar-hi una estona era com una evocació permanent a la bohèmia en un racó màgic, que semblava quedar totalment aïllat del brogit ciutadà.
Les cròniques coincideixen a constatar que la raó del seu tancament va ser un increment exagerat del lloguer per part del propietari que va impedir continuar amb el negoci.
Dues imatges més de l'interior del local (Fotos: Hey Beans)
2009.- Última sessió a Ca'l Quimet. Els incondicionals s'acomiaden del local la tarda del 5 d'abril entre acords de guitarra. (Foto: Éric Lluent. L'Independent de Gràcia).
Tinc la sort de ternir, tres peces de l'empresa Mecanicas Carreras Soujol SA, que fins abans de la guerra, a Ca`l Quimet, les feien funcionar junt amb sistema per a dispensar les primeres canyes de cervesa.
ResponEliminaHi un un filtre vertical amb nivell de vidre i un manòmetre fins a 20 Bar, la segona sembla un agitador que amb un pinyó de bicicleta i una cadena removia el xarop i la tercera és el dispendador verical semblant als actuals.
Voleu fotos? 609 178879
Visc al mateix edifici a on estava el Bar Quimet i crec que el que cal es destacar la personalitat del primer propietari, obert a la gent i a activitats socials de bonhomia. Crec que tocava l'acordió i que alguns dies anava a distreure al nens d'algún hospital. A mi me donava carmels que sempre duia a la butxaca, perque no fumés tant. L'hereu del local, el seu fill, i la seva parella crec que francesa no va eretar precisament la seva sociabilitat i simpatia i els ultims anys va viure el local de la remenbrança dels antins temps.
ResponEliminaJJ
Era com can60... molt divertit. Un punt de trobada i d'esbarjo prohibit pels pares
ResponEliminaEra com can60... molt divertit. Un punt de trobada i d'esbarjo prohibit pels pares
ResponEliminaJo anave amb el meu pare de molt petitona tocaba la guitarra i cantavem i el senyor Quimet sempre ens posave un sombrero. I la senyora Pila em deie sempre nena Pastor i encara recordo unes ninetes rusas que em donave per jugar el senyor Quimet. Cuants anys de records amb el meu pare. Fa pena��
ResponEliminaJ'ai connu il y a de nombreuses années (55-60), un bar, rendez-vous des artistes.... c'était, "El Bar Bosque" Rambla d'el Prat chez José Arcas Lafont. Quelqu'un as-il connu ce haut lieu de Barcelona ?
ResponEliminaI just bought a guitar from the bar does anyone have any history on the hanging guitars?
ResponEliminaAls anys 60's, hi anava molt sovint i disfrutavem molt. Encara tinc moltes fotos de les que fèia el mateix Quimet. Bòns records!!
ResponEliminaGràcies per publicar aquestes imatges a Internet. Veure aquestes fotos ens porta tants records rics del 1960-61, quan jo era un jove guitarrista que estudiava a Espanya. Va ser al bar de Quimet quan vaig poder asseure una taula amb Narcisso Yepes mentre jugava tan bonic. I Quimet em va prestar moltes guitarres per tocar, incloent un experimental Santos Hernandez amb un tub enganxat al forat del so. Va ser emocionant al número 9 de la Rambla del Prat. Allà es van congregar tantes persones de la comunitat creativa de Barcelona i molts membres de la premsa. Recordo que solíem embolicar pessetes (i un duro ocasional) en paper de celofà i llançar-les fins al sostre on es van enganxar a causa d’una estranya anomalia amb la pintura al sostre. A la segona imatge podeu veure algunes d’aquestes pessetes embolicades amb paper. Perdoneu la meva llengua. Quan era a Barcelona no es permetia parlar català i no el vaig aprendre. Jonathan Talbot, Warwick, Nova York, Estats Units www.talbot1.com
ResponEliminaThank you for posting these pictures to the internet. Seeing these photos brings back so many rich memories from 1960-61, when I was a young guitarist studying in Spain. It was at Quimet's bar that I could sit down at a table with Narcisso Yepes while playing so beautiful. And Quimet lent me many guitars to play, including an experimental Santos Hernandez with a tube stuck in the sound hole. It was exciting at number 9 on the Rambla del Prat. There so many people from the creative community of Barcelona and many members of the press gathered. I remember we used to wrap pesetas (and occasional duros) in cellophane paper and toss them to the ceiling where they got stuck because of a strange anomaly with the paint on the ceiling. In the second picture you can see some of these pesetas wrapped in paper. Forgive my tongue. When I was in Barcelona speaking Catalan was not permitted. Jonathan Talbot, Warwick, New York USA
Els anys 60, que es quant era un assidu client, recordo que en la consumició que demanaven, en cada taula sempre hi posaven un plat de bunyols, no eren gaire bons, però, és la contribució que havies de pagar per gaudir d'aquest lloc entranyable. Quant demanaven una guitarra, el Quimet sempre l'afinava.
ResponEliminaJo el vaig descobrir tard, a principis dels 90. Ens reuníem normalment els dissabtes al vespre. Hi vaig conèixer molta gent. Demanàvem una guitarra i no paràvem de cantar fins que tancava. Una llàstima que tanqués.
ResponEliminaMolt bons records!