*1970.- Cartell anunciador de la setzena edició de la cursa.
Les 24 Hores de Montjuïc van animar el panorama motociclista de la ciutat entre 1955 i 1986. Es tractava d'una cursa de resistència organitzada per la Penya Motorista Barcelona, inspirada en les 24 Hores de Le Mans. Es posaven a prova simultàniament la força física dels pilots i la solidesa de la mecànica de les motos.
L'esdeveniment s'organitzava en els primers dies de juliol al circuit de Montjuïc i el rogir de les motos durant el dia i la nit es deixava escoltar en una gran part de la ciutat.
La primera edició tingué lloc el 3 de juliol de 1955. El primer reglament de la cursa establia que les motocicletes havien de ser de sèrie i els equips havien d'estar formats per dos pilots, cadascun dels quals havia de conduir la moto un mínim de sis hores totals i un màxim de sis sense interrupció. Als boxes només s'autoritzava la presència del copilot, un delegat de l'equip, un mecànic i l'encarregat de l'aprovisionament. Durant la cursa eren permeses les reparacions, però no el canvi de peces. La sortida era com a Le Mans (a moto parada els pilots arrencaven a còrrer cap a ella des de l'altra banda de la pista). Per a les primeres edicions es definiren un seguit de cinc categories, lliurant-se un trofeu a l'equip guanyador de cadascuna d'elles: 100cc (superior a 75cc), 125cc, 250cc, 350cc i 500cc.
*1982.- Una típica imatge de la sortida de la cursa amb els pilots corrent cap a les motos davant la Font Màgica.
Els guanyadors de la primera edició varen ser Joan Soler Bultó i Josep Maria Llobet, que amb una Montesa Brio de 125 cc. de sèrie, varen fer 510 voltes al circuit, amb una distància recorreguda de 1.935,922 km. a una velocitat mitjana de 80,633 km/h.
A partir de 1958 van començar a participar-hi equips estrangers i tres anys després la cursa va ser inclosa a la Copa d'Europa i posteriorment al Campionat del Món de Resistencia. El primer equip estranger guanyador van ser els italians Gandosi i Spaggiari pilotant una Ducati 125 cc, que va recòrrer 2.228,266 km, a una mitjana de 92,870 km/h. Va ser en l'edició de 1959. La crònica negra de la cursa va començar a escriure's també aquell mateix any. Conrad Cadirat, un pilot català de 29 anys que conduia una Ossa, va sortir de la pista i s'estavellà contra un pal. Amb la violència de l'impacte el cos del pilot va sortir projectat sobre la pista i va ser colpejat mortalment per la moto que venia al darrera. El dramatisme del fet adquiria encara més grans proporcions perque la nòvia del pilot, la jove gimnasta Olga Soler Hörner, havia mort només uns mesos abans en l'accident aeri que també va costar la vida a Joaquim Blume.
El 1961 la cursa de Montjuïc era inclosa a la primera Copa d'Europa per la FIM i el 1966 es va superar la mitjana de 100 km/h per l'equip format pel català Josep Maria Busquets i l'italià Francesco Villa que pilotàven una Montesa 250 cc.
Als anys 1970's les marques catalanes (Montesa, Bultaco i Ossa) cedirien terreny davant l'entrada de les japoneses (Honda, japauto, Suzuki i Kawasaki) i europees (BMW, Laverda, Ducati i Guzzi)
El 1980 la cursa fou inclosa en el Campionat del Món de Resistència, però dos anys més tard el boicot dels pilots francesos va portar al FIM a excloure Montjuïc per a aquest campionat a partir de 1983. Tot i això, les 24 Hores de Montjuïc van continuar celebrant-se fins al 1986, quan un altre tràgic accident va comportar la seva definitiva cancel·lació.
De fet, el vell circuit de Montjuïc havia quedat obsolet per acollir les potents màquines i les grans velocitats que podien assolir (les mitjanes eren ja de 120 km/h), i la seguretat dels participants i del públic no quedava suficientment preservada. Barcelona, que ja havia perdut els Grans Premis d'Automobilisme i Motociclisme per idèntics motius, es quedava sense aquesta competició esportiva de ressó mundial.
A partir de 1995 la cursa es reprengué, però ja allunyada de la ciutat, al Circuit de Catalunya de Montmeló amb el nom de 24 Hores Motociclistes de Catalunya.
En el palmarès de la cursa de Montjuïc hi destaca el nom de Benjamí Grau amb un total de set victòries assolides entre 1972 i 1986.
Cuando habían carreras, los habitantes de las chabolas quedaban casi aislados. Se había de bajar y subir a las viviendas por la parte del cementerio, por el campo la Iberia, donde la Báscula. Era imposible dormir...En contraprestación se podían ver gratis, dado la cantidad de entradas que habían sin ser vigiladas por lo abrupto del terreno
ResponEliminaJo entrava al circuit abans que es tanques a la circulació de vehicles i no sortia fins diumenge quant el tornaven a obrir desprès d'acabada la cursa.
ResponEliminaQuins records. Mai he sentit tant la velocitat com a Montjuich. Veure aquells monstres tant a prop dels murs possabe els pels de punta. Estaba cantat que el tancarien i la mort de Santi Parés (si la memoria no em falla DEP) va ser el fet que ho va precipitar.
ResponEliminaRecordo quan a les primeres voltes entraven a la Font del Gat tremolava tot el terra, era impresionant
ResponEliminaJo era Control, de la penya motorista barcelona, i recordo que els dijous estavem part de la tarda i la nit pels entrenaments, i divendres crec que a les 6 de la tarde arrivavem al nostre lloc que era la Recta del Estadi i no sortiem d'alla cap a les 12 de la nit del diumenge. Era una pasada, estabem amb un equip de comunicacions y ens montaverm una petita tenda de campanya per fer torns de descans. Mai m'ho e passat tant be com aquells 5 anys, que inclos ens van donar una menció d'honor
ResponEliminaVaig estar al control 7 (la de la zona de practiques de carnet de moto on hi havia el bar Tranvía ) en les darreres 24 hores, allo hem va marcar tant que no vaig parar fins a poder correr en moto, vaig començar fent el Critérium de l'any 88, i fins ara. De tots aquests anys, el millor...haver participat al Montjuic Revival, malgrat que va ser molt curt, durant 20 minuts, vaig aconseguir ser el que he volgut ser tota la vida... Pilot de motos a Montjuic.
ResponEliminaEl pilot que va morir a l'edició del 1986 va ser Mingo Parés, justament al canvi de rasant que hi ha abans d'arribar a la Plaça Sant Jordi. Durant temps, en el punt on va morir, just quan comença la carretera antiga que va a El Polvorí, deixaven rams de flors. Aquella edició del 1986 la recordaré sempre perquè jo col·laborava amb Ràdio Poble Sec i la vaig transmetre amb un companys que feien un programa de motor amb un walki-talki connectat amb l'emissora. Vaig tenir el plaer d'entrevistar a alguns dels cracks del moment, com ara Benjamí Grau, Quique de Juan o Jorge Martínez 'Aspar', que no competia però va venir a Montjuïc.
ResponEliminaQuina cuota es pagaba per participari?
ResponElimina