A l'octubre de 1934 el Govern de la República Espanyola va comprar un antic vapor d'acer que havia estat armat a les drassanes escoceses de Dumbarton i botat al mar el 1912. Les seves mesures eren 146 metres d'eslora (llargària), 18,5 de màniga (amplada) i 10,8 de puntal. Pesava 10.348 tones i es desplaçava mitjançant tres hèlixs mogudes per dues màquines de vapor de triple expansió amb una velocitat que podia assolir els 18,64 nusos. Inicialment va ser dissenyat per transportar 1376 passatgers (159 de primera, 290 de segona, 122 de tercera i 805 de classe emigrant), tot i que posteriorment el nombre de passatges autoritzats va baixar a 996 (123 de primera, 113 de segona i 760 de tercera) [1].
Aquest vaixell, amb el nom original d'Infanta Isabel de Borbón, va donar servei a la Companyia Transatlàntica que cobria els desplaçaments des de la Península fins al Mar del Plata. A partir de 1919 sortia des de Barcelona fent escales a diversos ports espanyols i després de 18 dies de viatge arribava a Rio de Janeiro i posteriorment a Montevideo i Buenos Aires.
Aquest vaixell, amb el nom original d'Infanta Isabel de Borbón, va donar servei a la Companyia Transatlàntica que cobria els desplaçaments des de la Península fins al Mar del Plata. A partir de 1919 sortia des de Barcelona fent escales a diversos ports espanyols i després de 18 dies de viatge arribava a Rio de Janeiro i posteriorment a Montevideo i Buenos Aires.
El 1932 la línia va deixar de funcionar i el vaixell va quedar ancorat ibn fora de servei passant a formar part del paisatge portuari barceloní. Dos anys després, el govern de la Republica el va adquirir amb la finalitat d'utilitzar-lo com a presó. Després dels fets d'octubre de 1934, el govern espanyol de dretes va empresonar a l'Uruguay al president de la Generalitat Lluís Copmpanys i a tots els consellers del govern català. En total un grup de prop de 2.500 persones detingudes, bàsicament politics, funcionaris, professionals lliberals i sobretot catalanistes, hi van fer cap durant el aquell període republicà conegut com el bienni negre.
Companys i els seus consellers varen abandonar l'Uruguay el dia 7 de gener de 1935 i foren traslladats a diverses presons de l'Estat per a complir els 30 anys de reclusió a que havien estat condemnats.
*1934.- Pompeu Fabra a la coberta del Vapor Uruguay on també va quedar detingut durant sis setmanes a resultes dels Fets d'Octubre de 1934. (Font: Pompeu Fabra (1968) de Josep Miracle)
*1934.- Una foto històrica. El president Companys i alguns dels consellers del seu govern detinguts a les cel·les del Penal de Puerto de Santa María (Cadis), on van ser traslladats després d'abandonar el vaixell-presó Uruguay.
La victòria del Front Popular i les esquerres a Catalunya al febrer de 1936 va canviar radicalment el panorama politic i social del país. L'Uruguay però, tornaria a ser gran protagonista de l'actualitat carcerària de la ciutat a partir de l'esclat de la Guerra Civil.
Fracassat el cop militar del 19 de juliol a Barcelona, els generals Manuel Goded i Álvaro Fernández Burriel hi varen ser empresonat a l'espera dels Consells de Guerra respectius, que es van celebrar al propi vaixell i acabaren amb condemna a mort i afusellament dels dos militars colpistes el 12 d'agost als fossats del castell de Montjuïc.
*1936.- Reportatge fotogràfic publicat a La Vanguardia sobre la celebració al Vapor Uruguay del Consell de Guerra contra els generals Goded i Fernández Burriel per aixecar-se contra la República. (Fotos: Agustí Centelles)
L'Uruguay va quedar a mans de les forces lleials a la República, però bàsicament del SIM (Servei d'Informació Militar) controlat pels comunistes estalinistes que seguien fil per randa els dictats provinents de la Unió Soviètica. El vaixell-presó va començar aleshores a omplir-se de detinguts fidels als colpistes, (falangistes, monàrquics, religiosos...), però també de comunistes contraris a la doctrina de Moscou, bàsicament seguidors del POUM (trotskista).
Aquesta etapa de la Guerra Civil va ser la més atroç pels confinats a l'Uruguay que hi malvivien en condicions infrahumanes en un ambient sinistre presidit per les tortures, la brutícia, les rates i la fam.
Un dels responsables més notoris del vaixell-presó fou el tinent de la Guàrdia d'Assalt comunista Anastasio Sánchez Monroy. Gairebé cada dia era habitual recollir grups de presoners per treure'ls i afusellar-los tot seguit.
En els últims dies de la Guerra, l'Uruguay va ser víctima dels bombardeigs sobre el port del 16 de gener de 1939 juntament amb altres 24 vaixells, La sort dels ultims reclusos va ser diversa, uns foren alliberats i altres afusellats en funció de la seva ideologia. L'Uruguay va quedar mig enfonsat i en un estat lamentable, fins que acabada la guerra, a l'estiu de 1939, va ser reflotat com a pas previ al seu desballestament definitiu al 1942 a València.
[1].- Vida Marítima. 1914
[1].- Vida Marítima. 1914
Mi madre vivió en casa hasta el fin de sus días, que fueron muchos.
ResponEliminaHace ya 5 años que no está, pero en nuestras conversasiones, que no fueron pocas, siempre solía hablar de la guerra, a veces pienso que quería descargarse.
Les pescó con 18 años cumplidos, un domingo que iba a la Barceloneta a bañarse.
Affiliada a la CNT como representante de modistas. Estuvo en el frente de Cervera y pasó después de la guerra por once (11) cárceles, la mejor, según sus memorias, la de Córdoba, la peor , la de Burgos.
Se enredó con un italiano (mi padre) que era camisa parda (fascista) ¡ ver para creer ¡ y en la ladera de Montjüic montaron una chabola.
Ya está todo resumido.
Salut SRABSENTA.
Impressionant la teva història Miquel, desconeixia aquests detalls de la teva ascendència familiar, segur que tens moltes coses per explicar.
Eliminaconversaciones ¡¡¡
ResponEliminaperdón por la falta de ortografía ¡¡¡¡¡
Es poden trobar els llistats de presos?
ResponElimina