L'Ou Dur era un local alternatiu situat al barri del Poble-Sec, que aplegava una clientela de joves progres en els apassionats anys de la transició. Va obrir portes cap a finals de 1978 i va tenir una vida relativament efímera de poc més de dos anys. Oferia música en directe tot donant oportunitats a grups joves i gaudia de l'encant propi dels llocs marginals. Les parets eren cobertes amb oueres de cartró pintades de negre (una sol·lució segurament poc eficaç per esmorteïr els sorolls). Els veins no van trigar a queixar-se i les visites policials eren a l'ordre del dia. També la delinqüència, tant estesa en aquells anys, va colpir sovint el local.
Tot plegat va portar a un gairebé obligat tancament, que es produiria en els primers mesos del 1981. L'última actuació en directe a L'Ou Dur va ser el 31 de gener. Gràcies a l'afany col·leccionista de l'amic Joan Puig, hem pogut disposar del missatge de comiat a tots els clients que els encarregats del local els hi varen adreçar en forma d'octavetes. En el text agraïen el suport dels que havien col·laborat a engegar i tirar endavant el local, però també tenien unes paraules pels que n'havien dificultat la seva existència i continuïtat.
Una invitació per accedir al local (Font: Col·lecció Joan Puig).
*1981.- Octaveta en forma de comiat que varen editar els encarregats del local al gener de 1981, un cop decidit el tancament i el traspàs de L'Ou Dur. (Font: Col·lecció Joan Puig).
La veritat és que jo el desconeixia. Nunca te acostarás sin saber una cosa más
ResponEliminammm, quins records.
ResponEliminaPensava que havia funcionat més temps perquè per a mi era com un "clàssic" al barri
hi havia un personatge a qui deien 'Farina', no sé si era amo, encarregat o què
ResponEliminaAl meu pare i a mi Ena ha sobtat gratament que encara hi hagi algú que encara s’enrecordi de l’Ou Dur.
ResponEliminaEl meu pare, Marià Roig va ser el fundador de l’Ou Dur.
Postdata: les caixes d’ous eren per sonoritzar, no per insonoritzat, el local ja estava insonoritzat, a més a més era part de l’estetica del local��
Quants records baixant aquelles escales...era com baixar a la llibertat
ResponElimina