Si haguéssim d'escollir un local d'oci que representi la victòria dels franquistes a la Guerra Civil i l'establiment del nou ordre a Barcelona durant els primers anys de la postguerra, probablement el Parador del Hidalgo seria la selecció més encertada.
Aquest reducte d'incondicionals i inquebrantables al nou ordre imposat pels vencedors de la Guerra Civil, va obrir portes a la tardor de 1939 al número 65 del Passeig de Gràcia (entre Mallorca i València), una travessia més amunt del Salón Rosa, un altre dels establiments preferits per la burgesia. Al Parador del Hidalgo el propi nom del local ja evocava una castellania radical en consonància amb la imperativa espanyolització de qualsevol nom aplicat als nous negocis. En els vells locals els noms estrangers eren proscrits, llevat d'alguns alemanys o italians en els primers anys, i molts més els catalans que calia esborrar dels carrers o, com a molt, reduir-los a la categoria d'anècdota folclòrica i residual.
Presentat sota la denominació de saló de tè amb restaurant, el local era pensat per a un públic selecte especialment masculí. A banda dels addictes al règim solien freqüentar-lo també dones ben vestides que la guerra havia deixat en estat de necessitat econòmica. Però també l'ocupaven jovenetes amb ànsies de contactar amb aquells hidalgos de la nueva España i així orientar millor les seves necessitades vides, a canvi de complementar amb favors la vida oficial, aparentment decent i endreçada, del mascle de torn.
La vida del local discorria doncs en dos ambients diferents. D'una banda, el de les festes i celebracions socials que les classes benestants hi organitzaven tot sovint, i de l'altra el del dia a dia, caracteritzat per ser un local de contactes on triar l'objectiu desitjat, prendre un cafè més o menys ràpid amb la femella escollida i sortir junts o separats a la recerca i consumació d'altres objectius.
En complir-se el primer aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, s'hi va celebrar un banquet d'honor ofert pels barons de Güell a les més altes autoritats militars destinades a Catalunya. En general aquest tipus de celebracions van omplir els primers anys del Parador, amb els guanyadors de la guerra fent ostentació del nou règim en festes privades, on no hi mancaven els finals de festa d'eufòria patriòtica al so de l'himne nacional a tot volum.
L'escriptor Jordi Sierra i Fabra, en una de les aventures de postguerra de l'inspector Miquel Mascarell [1], descrivia l'ambient que es vivia a l'interior de l'establiment un dia qualsevol. El local era d'una gran llargària i dones joves ocupaven les taules a l'espera d'alguna oferta dels influents parroquians habituals, molts d'ells casats, que exercien de la manera més discreta possible la doble moral imperant a l'època.
*1944.- Anunci corresponent a l'inici de la temporada 44/45 on el restaurant incorporava ja el servei a domicili. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
A finals de 1945 hi va haver un canvi de direcció i el local va ser ampliat per la part del darrera amb la inauguració a l'abril de 1947 de la Boite El Hidalgo, un espai estable per al ball amb sortida pel número 4 del Passatge Domingo.
La pista del Parador del Hidalgo es perd a finals de 1949 quan l'orquestra de José Matas amenitzava les seves sessions de ball. A finals de l'any següent l'accés pel passatge Domingo 4 era ja a la Boite Kansas. mentre que al Passeig de Gràcia, l'altra banda del local, la Cafeteria Kansas substituïa al Parador.
M'agradaría haver estat en aquestes festes, visca Espanya!
ResponEliminaEts molt tonto
ResponElimina