MIQUEL BARCELONAUTA
Als anys 1870's, l'actual Plaça Catalunya era encara una esplanada polsosa on de forma desordenada s'instal·laven barraques de fira, envelats i tota mena d'atraccions provisionals per captar l'atenció i els diners dels que hi passejaven.
Cap a mitjans d'aquella dècada començaria a tenir una ocupació més estable i a acollir locals més o menys permanents, tot i que canviaven sovint de nom. Gràcies a algunes ressenyes aparegudes en algunes revistes de l'època i a les cròniques publicades al popular Brusi (Diari de Barcelona), hem pogut saber alguns detall d'aquesta prehistòria de las plaça Catalunya.
La primera notícia [1] és de l'any 1867 quan es va instal·lar una mena de sala de ball a la part sud de la futura plaça a la zona que avui discorre entre el carrer Rivadeneyra i la Rambla. L'any següent aquest saló de ball es va convertir en el primer Teatre Talía que hi hagué a la ciutat, la història del qual podeu consultar a l'article corresponent que li dedica aquest blog. Va deixar de funcionar el 1872.
Teatre de l'Estrella (1875-76)
Al maig de 1875 es va obrir al centre de l'esplanada, un local d'espectacles que quedava situat a la zona sud més propera a la muralla davant de les hortes de Santa Anna i el Portal de l'Àngel. Consistia en una barraca molt austera on diàriament, des de les 5 de la tarda fins a les 11 de la nit, s'hi feien funcions de teatre, pantomimes i ball. Es va batejar amb el nom de Teatro de la Estrella i només va durar una temporada.
Al maig de 1875 es va obrir al centre de l'esplanada, un local d'espectacles que quedava situat a la zona sud més propera a la muralla davant de les hortes de Santa Anna i el Portal de l'Àngel. Consistia en una barraca molt austera on diàriament, des de les 5 de la tarda fins a les 11 de la nit, s'hi feien funcions de teatre, pantomimes i ball. Es va batejar amb el nom de Teatro de la Estrella i només va durar una temporada.
Teatre Quevedo (1876-77)
A l'any següent es va convertir en el Teatro Quevedo obert el 27 de maig de 1876. El nou local era una estructura de fusta amb coberta de zinc i disposava de platea amb cadires enreixades i llotges laterals a banda i banda més un primer pis. Tot i que es va inaugurar amb la sarsuela El Relámpago, posteriorment l'oferta del local es va decantar cap al teatre de vers i declamació, que segons alguns comentaris de la premsa de l'època no eren espectacles gaire recomanables. El seu aforament total s'acostava als 750 espectadors i disposava també d'un cafè a l'aire lliure.
A l'any següent es va convertir en el Teatro Quevedo obert el 27 de maig de 1876. El nou local era una estructura de fusta amb coberta de zinc i disposava de platea amb cadires enreixades i llotges laterals a banda i banda més un primer pis. Tot i que es va inaugurar amb la sarsuela El Relámpago, posteriorment l'oferta del local es va decantar cap al teatre de vers i declamació, que segons alguns comentaris de la premsa de l'època no eren espectacles gaire recomanables. El seu aforament total s'acostava als 750 espectadors i disposava també d'un cafè a l'aire lliure.
Teatre de la Comèdia (1877-78) i Cafè Parisien (1879)
Un any després tornaria a canviar de nom per esdevenir Teatro de la Comedia a partir del 24 d'abril de 1877 i posteriorment va acollir el Cafè Parisien, inaugurat el 20 d'agost de 1879 amb un accidentada funció (s'havien venut més entrades que localitats), que acabaria en una petita revolta dels espectadors indignats davant la mala qualitat de l'espectacle i els preus massa alts.
[1].- Carreras Candi, Francesc. La Plaça Catalunya a Barcelona. Catalunya Gràfica. núms. 1-3. Barcelona 1922
Un any després tornaria a canviar de nom per esdevenir Teatro de la Comedia a partir del 24 d'abril de 1877 i posteriorment va acollir el Cafè Parisien, inaugurat el 20 d'agost de 1879 amb un accidentada funció (s'havien venut més entrades que localitats), que acabaria en una petita revolta dels espectadors indignats davant la mala qualitat de l'espectacle i els preus massa alts.
[1].- Carreras Candi, Francesc. La Plaça Catalunya a Barcelona. Catalunya Gràfica. núms. 1-3. Barcelona 1922
vale la pena matarte
ResponElimina