L'últim tram de la Rambla. abans d'arribar a Colom i el port, és el de més amplària i va ser durant els anys de la postguerra un sector presidit per les cases de prostitució. Moltes ja havien obert portes abans de la Guerra i durant l'època republicana. Un cop acabat el conflicte civil, malgrat la repressió social i la creuada moral contra els mals costums que imposava el franquisme, alguns d'aquests bordells van tornar a renéixer al mateix lloc perquè, malgrat el canvi radical en la ideologia oficial dominant, l'anomenat ofici més vell del món continuava el seu camí emmascarant-se com podia. No seria fins a la nova normativa de tancament de bordells del 1956 que la prostitució va haver de redefinir-se, per trobar noves fórmules que propiciaren un anomenat barri xino perfumat, caracteritzat pels nombrosos bars de cambreres (altrament dites barres americanes) que s'establiren a zones mes allunyades del centre de la ciutat com alternativa dins la nova normativa.
A la Barcelona de la postguerra, durant els anys 1940's i 1950's, la Rambla de Santa Mònica va ser un dels sectors on es concentraven un gran nombre de cases de prostitució on es llogaven dones i cambres per hores. Eren establiments situats als pisos superiors dels edificis i dotats de petites habitacions algunes amb quartet de bany. En general les seves condicions higièniques havien minvat en relació a l'època anterior a la Guerra, quan s'anunciaven en algunes revistes d'oci. Ara, la misèria i pobresa en que vivia gran part de la societat s'hi feien notar. L'accés als bordells es realitzava a través de les escales de veïns. A diferencia d'altres zones de concentració d'aquest negoci (en carrers estrets i foscos com el de Robador o les Tàpies) en aquell tram de la Rambla era menys discret passar desapercebut era més difícil. La visita a una d'aquestes cases comportava pel client més risc de ser descobert per qualsevol conegut que passejava per la Rambla. A les nits el panorama canviava i la figura del sereno, com a posseïdor de totes les claus de les portes dels edificis, assumia una posició preferent com a facilitador del trànsit, funció que li reportava bones propines per part del client que buscaven resoldre el tema de l'accés al prostíbul amb la major rapidesa i la màxima discreció.
Quatre establiments d'aquestes característiques, que ja procedien de l'etapa anterior a l'arribada del règim franquista, destacaven a la Rambla de Santa Mònica als anys de la postguerra:
CASA CAROLA
Era prop de la Plaça del Teatre, al numero 9 de la Rambla. La façana posterior donava al carrer Ginjol on hi havia locals com el cabaret La Buena Sombra o el de flamenc Los Cabales. El negoci ocupava tota la planta de l'entresòl. El pis estava a nom de Concepció Vila i només disposava de sis habitacions per satisfer els baixos instints dels seus clients. La llegenda urbana diu que a Casa Carola va començar a exercir la prostitució Carmen Broto [2], la que seria amant del poderós industrial Muñoz Ramonet abans de morir assassinada en circumstàncies poc clares
MADAME RITA
Situada al número 6, entre el Teatre Principal i l'Església de Santa Mònica, era la més gran de les cases de prostitució de la part baixa de la Rambla. Les habitacions ocupaven els pisos principal, segon i tercer pis de l'immoble. El negoci estava registrat a nom d'una senyora coneguda com Teresa Tarragó [1] i els tres pisos completaven una oferta de 22 habitacions de les quals les 7 del pis principal disposaven d'un petit lavabo.
CASA RAQUEL
Situada al portal del costat de Casa Carola, ocupava el pis principal del numero 11 de la Rambla de Santa Mònica i venia a nom de Montserrat Villegas i disposava també de 6 habitacions.
CASA MARUJA LA GALLEGA
Aquest bordell era situat al pis primer primera del mateix número 11, just a sobre de Casa Raquel, amb la senyora Indalecia Soler que figurava com a propietària. Oferia també 6 habitacions als clients.
Als inicis de 1951 la Sisena Flota Americana va començar a fondejar els seus vaixells al port de Barcelona i grups de mariners amb les seves gorretes blanques començaren a fer-se presents a la Rambla de Santa Mònica i els seus bordells. Al 1956 un Decret Llei de 3 de març comportava l'abolició de les cases de prostitució que, com s'ha apuntat a l'inici, va haver de cercar noves fórmules. Així doncs, la conversió dels bordells en meublés i la irrupció de les barres americanes (generalment anomenades clubs) canviarien el paisatge d'aquella sector del final de la Rambla i dels carrers adjacents.
-----------------
[1].- Burgos, Rafa. Barcelona: Putas. Web Metròpoli Abierta. 2017 https://www.metropoliabierta.com/opinion/barcelona-putas_2368_102.htm
[2].- Villar, Paco. Cuando la riqueza se codeaba con el hambre. Ajuntament de Barcelona. 2020
Itàlia, molt més propera al nostre país del que vegades pensem, va fer la coneguda com a llei Merlin al 1958. En l'esmentada llei també es prohibien els bordells (case di tolleranza) en un intent que l'Estat no amparés una activitat moralment reprobable amb el consentiment i regulacio d'aquests bordells, com ocorria prèviament.
ResponEliminaPODI-.