dimarts, 20 de setembre de 2022

TXECA DEL CARRER MUNTANER. (1936-1938). Casa Assumpció Parellada. Muntaner / Madrazo.

 

Vista de la façana lateral del carrer Madrazo del Xalet d'Assumpció Parellada, utilitzat com a txeca del SIM durant la Guerra Civil.

Durant els dos anys i mig llargs que va durar la Guerra Civil, la ciutat de Barcelona, tot i quedar a la reraguarda i distant del front on es lliuraven les lliutes directes entre els dos bándols, va viure episodis d'una violència despietada, inhumana i esgarrifosa. Des del mateix dia del fracassat aixecament militar del 19 de juliol de 1936, la ciutat es va posar al costat de la República i els revoltats detinguts, sotmesos i en molts casos afusellats.
La Guerra va obrir però, una agitació revolucionària al carrer sovint descontrolada, que inicialment es va centrar en la cerca i captura dels elements que havien defensat la revolta militar feixista (quintacolumnistes, falangistes, requetès, eclesiàstics i burgesos) i posteriorment va enfrontar a les diverses faccions antifeixistes que, lluny de cercar una unitat d'acció enfront l'enemic comú, es van dedicar a passar comptes entre ells en funció d'ideologies antagòniques i formes diferents de veure el món i la revolució. Anarcosindicalistes, comunistes fidels a Moscou, trotskistes, socialistes i nacionalistes radicals van conformar una amalgama de violència que va dividir les forces populars en una operació, que molts historiadors han identificat com l'essència del fracàs de la República davant les tropes de Franco. 
La Barcelona que va de l'estiu de 1936 als ultims dies de gener de 1939 és una ciutat sense ordre on la desconfiança, la revenja, la crueltat i l'assassinat són a l'ordre del dia, malgrat tenir molt aprop el somni revolucionari. De l'eufòria dels primers dies amb l'aplastament dels feixistes, es va passar ben aviat a un carrer cada cop més agitat, del que progressivament se n'apropiaren grups d'incontrolats de signes diferents. 
És en aquest context on apareixen les txeques o establiments de retenció de sospitosos. Els poders públics incapaços de contenir l'allau revolucionari i posar en marxa la maquinària de la justícia, optaren per acceptar un cert ordre revolucionari. Aquests primers dispositus de retenció no eren txeques sino simples espais de detenció de personers. De fet, l'objectiu de la CNT-FAI no era la tortura per assolir una confessió per després jutjar al detingut i condemnar-lo, sino que els anarquistes aplicaven una altra estratègia molt més simple que era eliminar fisicament tot aquell que pertanyia a un determinat estament social que consideraven contrari a la revolució. Així doncs, els preventoris eran simples dipòsits de persones en espera per a ser afusellades a la nit, després de ser passejades cap a l'Arrabassada i el cementiri de Montcada on s'executaven a gran escala.
Contràriament les txeques eren dispositius pensats especialment per torturar físicament i psicológica als detinguts i aconseguir-ne una confessió que els portés a desactivar nous grups i al capdavall a condemnar a mort als propis detinguts que confessaven. Havien estat ideades a la Russia soviètica i consituïen espais idonis, pensats a consciència, per executar les més sofisticades i esgarrifoses tortures que aconseguien destrossar mentalment als apressats. A Catalunya les txeques del SIM (Servei d'Intel·ligència Militar)  fundat amb àmbit estatal pel ministre socialista Indalecio Prieto, van caure ben aviat en mans dels comunistes prosoviètics, enemics del trotskisme i de l'anarquisme, que les van gestionar de forma que combinaven la tortura psicològica amb la física.
Entre els centres d'internament o txeques més conegudes hi hagueren les dels carrers Sant Elies i Vallmajor al barri de Sant Gervasi i la dels antics magatzems Busutil a la Plaça de Berenguer el Gran a la Via Laietana. 
La txeca de Muntaner 321 era situada dins un xalet envoltat d'un petit jardí, que avui (2022) encara es conserva a la cantonada amb Madrazo. Havia estat projectat el 1916 per Enric Sagnier i Villavechia en un estil que ja abandonava el modernisme per abraçar clarament la causa arquitectònica noucentista. Va ser construit per a la senyora Assumpció Parellada que hi visqué els primers anys. 

*1930's.- Emplaçament del xalet que va servir com a txeca al carrer Muntaner 321. Com es pot apreciar al plànol, l'actual carrer dels Madrazo es deia aleshores Molins de Rei. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Amb l'esclat de la guerra va ser ocupat i expropiat pels anarcosindicalistes que incialment el van destinar a un dels seus dipòsits de presoners en espera per a ser executats. Quan a partir de 1937 va acollir la prefectura del SIM, el xalet fou protagonista de les tortures més inhumanes. Molts van ser els veins del barri del Mercat de Galvany i de l'altre costat del carrer Muntaner que, dècades després encara recordaven els crits esgarrifosos de dolor i desesperació que a la nit emetien els presos torturats. D'altra banda, el jardí de la casa desprenia una fortor d'escombraries i materials putrefactes i en descomposició que feia dificil passar per la vorera d'aquella cantonada de Muntaner/Madrazo. Alguns dels torturats al soterrani d'aquesta petita mansió burgesa convertida en infern, recorden a les seves memòries les penúries viscudes. El periodista falangista Manuel Tarín Iglesias, que va dirigir alguns diaris barcelonins durant l'època franquista, en va deixar constància al seu llibre Los años rojos [1], on dedica un munt de planes a descriure l'edifici i tot el que hi passava a dintre.      
El que avui coneixem com a memòria històrica ha tendit sovint a passar de puntetes per tota aquella manifestació de terror que no provingués del bàndol vencedor a la Guerra Civil. Considerem però, que cal conèixer el que va passar en ambdós bàndols, durant una època com aquella en què l'esser humà podia acabar anul·lat com a persona i cometre o patir les més grans de les atrocitats. La història de Muntaner 321, un xalet avui (2022) ocupat per les oficines de l'Autoritat Metropolitana del Transport (AMT) n'és una mostra.    
Dissortadament la fi de la Guerra no va acabar amb aquestes pràctiques repressives que es van perllongar en comissaries i d'altres edifics oficials per part del bàndol vencedor.

Façana i balcó del xalet amb vistes al carrer Muntaner 

[1].- Tarín Iglesias, Manuel. Los años rojos. Colección Espejo de España. Editorial Planeta. Barcelona. 1985 . ISBN 8432058432.

dissabte, 10 de setembre de 2022

CINE-CLUB MONTSENY. València 680. (1964-1971)

Situat dins de les instal·lacions de l'Escola Tècnica Professional del Clot, (València-Navas de Tolosa) una entitat de formació professional gestionada pels jesuites, el Cine-Club Montseny va ser un centre de difusisó de cinema molt actiu als anys 1960's i inicis dels 970's. Va ser gimpulsat i gestionat en els seus inicis per Carlos Benito Para (Barcelona, 1948), després conegut director i productor de cine amb el nom de Carlos Benpar. A finals dels anys 1960's el Cine-Club Montseny havia esdevingut un punt de trobada obligat per a tots els amants del cinema de la ciutat. 

Carlos Benpar.

Seguint la pràctica habitual en els cine-clubs, les projeccions de les pel·licules d'autor anaven complementades amb col.loqui sobre el propi film i el seu director davant del públic que l'havia visionat. Així doncs, l'activitat del Montseny va ser protagonista de moltes iniciatives inoblidables pels cinèfils de l'època. Havia estat  inaugurat el 3 d'octubre de 1964 amb la projecció de la cinta d'Orson Welles The Trial i juntament amb l'esmentat Carlos Benpar, Carlos Gorbea i Josep Balcells van acompanyar-lo en aquest projecte. Josep Maria Forn hi va presentar La piel Quemada i Josep Maria Nunes Noches de vino tinto abans de les respectives estrenes d'aquests films al circuit comercial.

Eren també molt concorregudes les sessions anomenades Cadidoscopios Veraniegos en les que diàriament  durant els mesos d'estiu es repassaven clàssics del cinema europeu i nordamericà. Al febrer de 1970 va tenir molt èxit una Setmana de Cinema Txec i al març de 1971 es va organitzar una sortida a Andorra per visionar tretze films prohibits a Espanya per la censura.

Molts crítics i cinèfils han coincidit amb la idea que el Cine-Club Montseny va morir d'èxit. A l'abril de 1971 s'hi va projectar el film irlandès Rocky Road to Dublin (Peter Lennon. 1968) i la gran quantitat de públic que es va concentrar a la sala va provocar que els propietaris del Colegi Sant Pere Claver i l'Escola Tècnica Professional del Clot consideressin que allò podia perjudicar al centre i deneguessin el permís per seguir amb les activitats del cine-club, que ja no tornaria a funcionar com a tal. És molt probable que l'oficialitat franquista també hi posés el seu granet de sorra per evitar el creixement d'aquell niu de progres contraris al règim.  

*1971.- Rocky Road to Dublin, darrer film projectat al Cine-Club Montseny.

divendres, 9 de setembre de 2022

SALA DE PROJECCIONS DIORAMA del Poble Espanyol. Montjuïc (1929)

La sala de projeccions Diorama, situada dins el recinte del Poble Espanyol de Montjuïc, va ser oberta amb la inauguració d'aquest espai amb motiu de la celebració de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929. S'utilitzava per projectar documentals amb l'objectiu de donar a conèixer als visitants del recinte i de l'Exposició tot un seguit de monuments i pasisatges típics i emblemàtics estesos per la geografia espanyola, com a complement a la visita durant la que podien admirar les reproduccions de racons i cases de pobles d'arreu d'Espanya.

*1929.- Així quedava descrit aquest espai en la publicació Exposición Internacional de Barcelona, notas de un visitante. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz) 

Aquest petit cinema era emplaçat prop de l'entrada principal del recinte, en el racó de l'església abans d'accedir a la plaça Major a través de la porxada d'accés. Concretament va ser dins l'anomenada Galería Artesanal Miquel Utrillo on es va condicionar aquesta sala. Amb el pas dels anys i l'abandonament que va patir arrel de la Guerra Civil i la dura postguerra, s'hi va paralitzar pràcticament tota la seva activitat, entrant, igual que la resta del recinte, en una etapa d'explícita decadència.  

A l'any 1956 es va intentar revifar el recinte del Poble Espanyol i entre les diverses iniciatives que s'hi van desplegar, hi hagué la de celebrar una sessió de cinema amateur dins la sala de projeccions. Pero, tal com descriu l'erticle de La Vanguardia del 27 d'octubre d'aquell any, la iniciativa va tenir tant d'èxit que finalment le ssessions de projeccio dels films es van haver de realitzar dins l'edifici de l'Ajuntament que hi ha a la plaça Major del Poble Espanyol. Així ho recollia la premsa de l'època.

*1956.- Sessió de cinema amateur, inicialment previst a la sala de projeccions, que finalment es va celebrar a l'edifici de l'Ajuntament del Poble Espanyol. (Font. Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 27 d'octubre de 1956).

La sala tornaria a reviure per uns pocs anys a finals de la dècada de 1980's com a Cinema Aventura.

dimecres, 7 de setembre de 2022

CINEMA AVENTURA. Poble Espanyol (1988-1990)

Sala de cinema d'existència efímera (poc més de 2 anys) emplaçada a l'interior del recinte del Poble Espanyol a Montjuïc. El projecte del cinema Aventura neix al 1988 quan l'Ajuntament decideix restaurar l'interior de l'edifici Galeria Miquel Utrillo. situat a la zona de l'església, molt a prop de la plaça Major del complex. L'espai havia encabit antigament el Diorama del Poble Espanyol, un espai per poc més de 300 localitats on es projectaven audiovisuals de monuments espanyols com atracció addicional enfocada als turistes i visitans del recinte 

Coincidint amb aquell moment d'efervescència ciutadana propi de les vigílies de la cita olimpica del 1992, finalment el 23 de novembre de 1988 s'hi inaugurà el nou cinema Aventura sota la gestió de l'empresa Círculo A amb la projeccio d'un audiovisual titulat Barcelona Experience,  el capítol pilot del programa televisiu Max Headroom i el film, de Derek Jaman The Last of England

*1988.- Max Headroom

La proposta de Circulo A era una programació de pel·lícules de repertori i cinema d'autor amb sessions golfes fins a les tres de la matinada. L'entrada, al preu de 200 pessetes de l'època, permetia visitar el recinte incloent també el transport gratuït des de la plaça Espanya per facilitar-ne l'accés. 

La pista del Cinema Aventura es perd a les cartelleres el divendres 19 de gener de 1990. La cinta September de Woody Allen va ser el darrer títol que s'hi va projectar.

1990.- Una de les últimes aparicions de la programació del Cinema Aventura a la cartellera de la premsa diària. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 3.1.90).

dimarts, 16 d’agost de 2022

AQUARAMA. Zoològic. Parc de la Ciutadella. (1968-2022)

 


La dècada dels anys 1960's va ser una etapa de gran expansió del Zoològic de Barcelona. L'equip de govern municipal de Jose María de Porcioles s'hi va dedicar a fons. Més enllà de l'arribada de Floquet de Neu (Copito de Nieve), el gorila albí que esdevingué icona d'aquesta instal·lació i de la pròpia ciutat, sovintejaren les inversions per mantenir el zoològic barceloní en un primer nivell .

Entre aquestes noves inversions la construcció de l'Aquarama, entre 1966 i 1968, va ser la novetat més sonada. Cal recordar que en aquells temps triomfava a la televisió una sèrie nordamericana titulada Flipper, una coproducció entre Ivan Tors Films i la Metro-Goldwyn-Mayer Telelevision rodada a Florida i projectada entre 1964 i 1967 per l'NBC, sobre un dofí intel·ligent d'un parc aquàtic que es relacionava amb humans. Al nostre país, la sèrie va tenir una gran acollida especialment entre el públic infantil i jovenil.

 
*1964.- Els protagonistes de la sèrie de televisió Flipper. Un pare vidu (Porter Ricks que encarnava l'actor Brian Kelly) i els seus joves fills Sandy i Bud.

De fet, la renovació del parc zoològic de Barcelona ja s'havia iniciat el 1955 quan, sota la direcció del farmacèutic de Granollers Antoni Jonch i Cuspinera, es va iniciar el procés de renovació. Aquella vella instal·lació pràcticament no havia experimentat canvis des de la seva inauguració al 1894, llevat d'algunes ampliacions i refornes executades amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929. Les primeres operacions van consistir en l'eliminació de gàbies, així com d'aquelles zones que reduien notòriament l'espai als animals i que van passar a ubicar-se en nous espais sense tancaments evidents, tal com marcaven les últimes tendències aplicades als zoològics d'Europa i Amèrica.

Porcioles es va prendre la renovacio del zoològic com un dels punts cabdals de la seva gestió i el 1962 va enviar a Jonch i altres empleats municipals a visitar els aquaris i oceanaris de Florida i Califòrnia. Paral·lelament es va negociar la compra i enviament des de Miami dels primers dofins que serien ensinistrats al zoològic de Barcelona al qual van arribar al mes de maig de 1965.

Durant la visita del general Franco a Barcelona al 1966 es va celebrar una primera exhibició amb dofins amb el delfinari encara sense enllestir. Finalment coincidint amb les Festes de la Mercè de 1968 es van inaugurar les instal·lacions del complex anomenat inicalment Grans Aquaris, que posteriorment seria rebatejat com l'Aquarama

L'Aquarama era situat a l'extrem sud, el més pròxim al mar del recinte del Parc de la Ciutadella i del zoo. El formaven diverses construccions orientades a allotjar animals aquàtics que incloien dos delfinaris, una piscina per pinnípedes i un recinte paisagístic per a flamencs. El complementaven diverses instal·lacions de manteniment i serveis, bàsicament dedicades al tractament d'aigues.

El Gran Tanc era l'element més notable del complex. Amb el pas del temps se'l va coneixer com a Gran Aquari, Oceanari i finalment com Aquarama. Consisitia en un cos circular de tres plantes d'alçada construit al voltant d'un gran tanc d'aigua també circular de 22 metres de diametre i 5,60 de fondària que podia allotjar prop de 2.000 metres cúbics d'aigua salada. El perímetre del tancament del tanc disposava de 48 finestres a dos nivells, que permetien l'observació subaquàtica dels animals des de la primera planta i la planta soterrània. Els passadissos perimetrals del tanc, a les dues plantes, disposaven de petits aquaris emplaçats a la banda contraposada al tanc, on s'hi exhibien espècies marines i també d'aigua dolça. Al nivell superior de l'edifici un àmplia graderia circular a cel obert amb capacitat per 900 persones, permetia veure les evolucions i acrobàcies dels cetacis en superfície duarnt els espectacles que diàriament s'hi programaven.

*1970's.- Vista aèria del Gran Tanc de l'Aquarama durant una exhibició de dofins. (Foto: Zoo Barcelona).

El Pavelló Cobert era el segon delfinari del complex. Era integrat per una graderia que permetia un aforament per a 600 persones encarada a un escenari format per cinc piscines interconnectades, L'edifici es caracteritzava per una coberta metàl·lica de 40 metres de longitud amb encavallades de cables pretensats, inspirat en en els delfinaris nordameticans si bé la incorporació de la coberta va ser una innovació pròpia de l'equips de tècnics del zoològic de Barcelona, amb l'objectiu de poder presentar espectacles de dofins durant l'hivern considerant que en aquella època els animals no poguessin sobreviure a les baixes temperatutes existents a la ciutat.  La piscina principal, especialment dedicada a l'exhibicio de dofins, tenia una superfície de 91,7 metres quadrats i un volum d'aigua de 322 metres cúbics. D'altra banda, a l'espai situat sota la graderia s'hi allotjaven els grans filtres i els equips de depuració i tractament de l'aigua. juntament amb alguns magatzems.

2000's.- Interior del Pavelló Cobert

2020's.- Vista exterior de l'edifici del pavelló cobert durant els seus últims anys.

El complex es completava amb dues instal·lacions més, que van desaparèixer quan es van executar les obres del col·lector d'aigues residuals del Bogatell a finals de la dècada dels 1980's, una obra que va afectar a tot el Parc de la Ciutadella i que era una de les inversions previstes al programa d'actuacions de cara a la celebració dels Jocs Olímpics de 1992. 

La primera d'aquestes instal·lacions era una piscina de pinnípedes que s'estenia entre el Gran Tanc i el Pavelló Cobert resseguint el perímetre del parc que separava el zoo del carrer de Circumval·lació. Aquesta piscina era prevista inicialment per acollir elefants marins, si bé van ser els lleons marins californians i els óssos marins sudamericans els animals que la van ocupar, La piscina era de poca profunditat amb uns plataformes inclinades que permetien el descans dels animals.

Un recinte per a flamencs completava el complex. Era d'estil paisagístic i situat entre els dos delfinaris. En realitat era com un gran escossell ajardinat que disposava d'un estany central allargat d'escassa profunditat envoltat de gespa i plantes decoratives. 

Des del dia de la seva inauguració l'Aquarama va esdevenir una de les atraccions principals dels zoologic barcelon´ñia. L'accés era de pagamanet suplementari a l'entrada al zoològic i sovint s'hi realitzaven exposicions de fauna marina diversa als petits acuaris que envoltaven el gran  tanc, així com  exhibicions d'espècies de rèptils, amfibis i invertebrats. 

Al juliol de 1983 va arribar al Gran Tanc l'orca Ulises, un cetaci que esdevindria tambe una de les grans icones del zoològic. Hi va viure fins al febrer de 1994. El recinte se li havia quedat petit i va ser retornada en avió fins a les aigues del Sea World de San Diego (Califòrnia).

*1983- Arribada de l'orca Ulises. (Foto: Zoo Barcelona).

*1990's.- L'orca Ulises en plena exhibició. (Foto: Zoo Barcelona).

Amb l'arribada del nou mileni, els criteris sobre el manteniment dels animals en captivitat i la seva exhibició en espectables públics van canviar radicalment i certificarien progressivament l'obsolescència d'aquesta mena instal·lacions. El Gran Tanc va ser tancat al públic provisionalment i reobert al 2011, ja sense dofins i només amb lleons marins de Califòrnia, fins al seu definitiu tancament al públic al 2015. En aquells últims anys, els dofins es van exhibir només al Pavelló Cobert fins al juliol de 2020, -ja en época de pandèmia-  quan els darrers quatre exemplars van ser traslladats al recinte del zoològic d'Àtica (Grècia). L'Ajuntament de Barcelona havia aprovat una resolució que declarava a Barcelona com a ciutat lliure de cetacis en captivitat

En aquesta tesitura mantenir l'edifici de l'Aquarama no tenia gaire sentit. Finalment al juliol de 2022 es van iniciar les obres de desmuntatge i enderroc del Gran Tanc  

*2022.- Inici dels treballs d'enderrocament del Gran Tanc i les dependències de l'Aquarama.

dissabte, 30 de juliol de 2022

RAMBLA DE CATALUNYA. Botigues i comerços. (Anys 1970's)

 
Recull ordenat per carrers de muntanya a mar dels comerços i botigues de la Rambla de Catalunya dels anys 1970's
(Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)



 ====== Diagonal ======
== (Avda. Generalísimo Franco) ==



Diputació de Barcelona.- 126


====== Còrsega ======
 
 
123.- Banco de Londres y América del Sur
(des de 1975)



 


Nergui. Perfumeria.- 120
121.- Arte España (des de 1975)
Tomás. Joieria.- 120



 Vayreda. Galeria d'Art.- 116

Banco de Santander.- 114


 
====== Rosselló ======
 
 
Edificio Catalonia (des de 1971)













113.- Tapirama. Moquetes






.- 100





95.- 



. 100







95.- 





                                           Ps. Concepció =====

.- 98

 








====== Provença ======


87.- General Optica









87.- Japora. Rellotgeria





85.- Perfumeria Serret 




 Cine Alexandra.- 90
 Teatro Alexis.- 90

 


79.- Banco Español de Crédito

A. Serrahima. Joieria.- 88


 
 
75.- FERPA. Alta Fidelitat


                    ====== Mallorca ======

 Monza. Restaurant.- 86


Ramon VidalFarmàcia.- 86



67.- Rebagne. Decoració. 
 
65.- ICAB. Agència de viatges                                                       

Sarrió. Galeria d'art.- 78.
 



Hotel Regente.- 76. 






Turkestan. Catifes.- 76. 


                                                                 
 
 
 
 
 
====== València ======


59.- 
El Bulevard Rosa. Centre de Moda.- 66
(des de 1978)





Sala Rovira. Exposicions d'Art.- 62


====== Aragó ======

Urbe. Drogueria.- 58 


Galería Joan Prats.- 54
53-55.-- Banco del Noroeste.


 


49.- Galería Trece. Sala d'Art

 
 
 


49.- Banca Jover


 
47.- Galería Ignacio de Lassaletta. Sala d'Art
 




 
====== Consell de Cent ======

 
43.- Konema. Mobles i decoració (des de 1973)



41.- El Turia. Cafeteria

Artema.- 42


 





Tronc. (Tèxtil) - 32.
  





37.- Cine Alcázar

33.- Sennacheribbo. Galeria d'Art
 

 


====== Diputació ======

Gran Hotel Calderón. (des de 1971).- 26.











SEAT. (des de 1971).26
 
 



29.- Balcells. Llums
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 


27.- Banco Central

 
23.- Club Coliseum. Cinema (des de 1978)
 
 

   

                                                                                                 Iberia. Línies Aèries.- 18.
 
 
  Miss Carol. Moda.- 18.
17.- Unión Suiza. Joieria i Rellotgeria                                       
 


 




 
==== Gran Via Corts Catalanes====
== Avda. José Antonio Primo de Rivera ==
 
 

15.- Pelleteria La Sibèria.

 
Pelleteria Solsona.- 14.










Rodríguez Hermanos.12.
Catifes i Cortines
 
 


13. Aixelà. Imatge i so











13.- Consorcio del Mueble de La Garriga. 






11.- Belcor. Llenceria.

 
  

Soler. Arques i bàscules.- 10.






  Ready. Moda.- 8.






5.- Mantequerías Leonesas.



Maxcali. 
Moda. (Des de 1973).- 8.



Rodier Llorca. Moda.- 6.

 


 
 
3.- Güell. Sabateria                                                                      
 
Teatre Barcelona.-4.  
1.- Farmàcia Baltà
 
 Ronda Universitat                        
Plaça Catalunya