diumenge, 26 de juny de 2022

CARRER DE WAGNER (1907-1970's)

En els darrers anys del segle XIX i els primers del XX es van agregar a la ciutat de Barcelona diverses localitats del pla. L'antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles, agregat a Barcelona al 1897, va ser dels primers. Aquest fenòmen va comportar la necessitat de renomenar molts carrers que ja tenien el mateix nom en d'altres localitats agregades o en la pròpia Barcelona.

El carrer de l'Alsina de Sant Gervasi de Cassoles discorria entre el carrer Jules Verne i l'eix format pels carrers Alfons XII i Major de Sant Gervasi. El 1907 va ser rebatejat com molts d'altres per evitar duplicitats i va se'l va renomenar com a carrer de Wagner en honor al músic alemany. Una figura tan important com el compositor d'òpera alemany Richard Wagner (1813-1883), que tant havia triomfat al Liceu i als millors escenaris europeus amb les seves peces operístiques, mereixia disposar d'un carrer a la Barcelona del segle XX. Al carrer Wagner hi va néixer el 19 de gener de l'any 1919 el poeta Joan Brosa. El seu pare hi treballava coma gravador.

*1907.- El 12 de novembre d'aquell any, La Vanguardia publicava un seguit de canvis de noms de carrers entre els que s'hi trobava el canvi d'Alsina a Wagner.

El carrer Wagner connectava l'eix mar-muntanya provinent dels carrer de Saragossa i Jules Verne i els desviava cap al carrer de Sant Gervasi de Cassoles (antic carrer Major) per a poder arribar fins a la plaça Bonanova. Cal recordar que aleshores l'últim tram del carrer Balmes encara no estava del tot obert i pel carrer Wagner discorrien diverses línies de tramvies [1].

*1920's.- El curt carrer Wagner, situat entre els turons de Monterols i del Putget, abans de l'obertura i  consolidació del carrer Balmes en aquella zona. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

A la dècada dels 1930's es comença a formar l'eix del carrer Balmes que divideix en dos trams el carrer Wagner que partint de Jules Verne formava cantonades amb els d'Elisa, Ríos Rosas, el futur carrer Balmes, Miño i finalment l'eix Alfons XII-Major de Sant Gervasi de Cassoles. 

*1932.- El carrer Wagner  quan ja als plànols es dibuixava el curs del carrer Balmes. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


*1934.- Durant la Segona República el carrer Alfons XII va ser dedicat a Bèlgica. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


A finals de la dècada dels 1950's s'inicia la progressiva obertura de la Ronda del General Mitre, que a la llarga provocarà la desaparició del carrer de Wagner que resultarà engolit per la nova via ràpida.

*1958.- Inici del procés de desaparició del carrer de Wagner amb l'obertura de la Ronda del General Mitre. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

El cop de gràcia definitiu al carrer Wagner el va suposar l'obertura total de la Ronda General Mitre en aquella zona i especialment la construcció del túnel sota el carrer Muntaner, que consolida aquella via ràpida per facilitar el trànsit transversal a la part alta de la ciutat. 

Posteriorment l'ajuntament de Barcelona va voler reparar la mancança d'un espai públic dedicat a Wagner amb la creació de la plaça Wagner, situada a l'interior d'illa format pels carrers Beethoven, Bori i Fontestà, Ganduxer i l'avinguda Diagonal.

-----------

[1].- Durant l'existencia del carrer Wagner van ser diverses les línies de tramvies que hi van passar:

Linia 10 (Plaça Catalunya-Sarrià). El 1932 va ser suprimida i va passar a ser la 17 
Línia 16 (Via Laietana- Plaça Frederic Soler) va ser l'última en suprimir-se. 
Línia 17 (Plaça Catalunya - Plaça Frederic Soler) va ser suprimida el 1945.
Línia 18 (Plaça Catalunya - Plaça Frederic Soler) va ser suprimida el 1930.

Els tramvies de totes aquestes línies arribaven al carrer Wagner des de l'eix dels carrers Saragossa-Jules Verne.

dilluns, 30 de maig de 2022

MANTEQUERÍAS LEONESAS a Barcelona (1946 - 1990's)






Marcelino Rubio amb els seus fills César i Rafael


Las història de Mantequerias Leonesas a Barcelona arrenca després de la Guerra Civil quan a partir de mitjans de la dècada dels 1940's, els seus colmados de luxe van arribar a la nostra ciutat. El veritable promotor de l'empresa dels dels inicis del segle XX havia estat Marcelino Rubio, un empresari lleonés, que a la lleteria de Villager de Laciana, va començar a fabricar manteca fina desenvolupant els coneixements que havia adquirit a l'Escola de Sierra Pambley de la localitat de Villablino. Inicialment rebia el nom de La Laciánega, però a partir que va ser premiada a l'Exposició Universal de Brusel·les del 1910, va acabar obrint una botiga al carrer Cedaceros de Madrid. El negoci de Rubio es va anar consolidant durant el primer terç del segle XX a la capital d'Espanya.
Mariano Rubio i dos dels seus cinc fills van morir durant la Guerra Civil. Amb l'arribada del franquisme la família reprèn el negoci que es començarà a estendre bàsicament a Andalusia i Barcelona. Amb la represa del negoci a la postguerra, Mantequerias Leonesas es tranformà en una empresa de productes de qualitat que s'orientava lògicament a una clientela benestant i acomodada dins del panorama de mancances que vivia el país a conseqüència dels estralls de la guerra.
En aquest escenari de represa de l'empresa, els productes són de qualitat i sovint de caràcter exclusiu amb molta cura per la bona presentació. La manteca elaborada a Laciana, que en el seu dia havia estat el germen de l'empresa, era presentada en caixes de llauna. El formatge CRAM (acrònim format per les inicials dels noms dels seus cinc fills (César, Rafael, Amílcar, Manuel i Tomàs) era un producte de gran qualitat que els gourmets del moment comparaven amb un Cabrales o un Roquefort. La llet condensada Los Mellizos fabricada a Villager era un altre dels seus productes exclusius.
En aquest context de postguerra la penetració de Mantequerías Leonesas a Barcelona es desplega a traves de quatre establiments, que progressivament es van obrint a la ciutat


Rambla de Catalunya 5.

Va ser la primera botiga del grup en obrir a Barcelona al 1946 i també la que va romandre més anys activa. La seva obertura comportava també la penetració d'aquesta cadena d'establiments a Catalunya. La familia Rubio va optar per la centralitat a l'hora d'escollir el local en establir-se. Ben aviat el públic va veure que la diversitat i qualitat dels productes atorgava a Mantequerias un marchamo de calidad  com la pròpia publicitat de la companyia expressava. En aquell temps de mancances, en una ciutat ferida per les conseqüències de la guerra, pocs podien permetre's el luxe de gaudir dels productes que s'exposaven als amplis aparadors de la botiga. Així doncs, Mantequerias optaria ben aviat per buscar zones més benestants per establir-se a partir de la dècada següent.  


*1946.- Notícia publicada a La Vanguardia, sobre la inauguració de la primera botiga a Barcelona de Mantequerías Leonesas a la Rambla de Catalunya.


Balmes 206 (Travessera de Gràcia 86)

Aquest ve ser el segon establiment a Barcelona de la cadena i era situat just davant de l'Escola Pia a la cruïlla entre Balmes i Travessera de Gràcia.



*1951.-  L'establiment de Balmes 206 amb publicitat de les cistelles de Nadal que s'hi exposaven.


Diagonal 598 / Travessera de Gràcia.

Botiga oberta al públic el dilluns 16 de febrer de 1953. Ocupava els baixos i soterrani del vèrtex de l'edifici situada a l'inici de la Travessera de Gràcia a la cruïlla d'aquesta via amb Calvet i Diagonal. Va ser la de durada més curta ja que va tancar portes a començaments de la dècada dels 1970's  



*1953.-  La botiga de Diagonal (Generalísimo Franco aleshores), va ser la tercera sucursal de Mantequerías a Barcelona 


Balmes 370 (Wagner -després General Mitre-)

L'última botiga de Mantequerias es va obrir al barri del Putxet. també al carrer Balmes fent cantonada amb la Ronda del General Mitre, quana aquesta via encara coincidia amb molts dels seus trams amb l'antic i desaparegut carrer Wagner.  


1957.- Publicitat de la botiga de Mantequeries de Balmes/Mitre, que va incorporar la modalitat anomenada de Libre Servicio, on el client anava escollint i recollint els productes i pagava tot al sortir. El precedent del que després coneixeriem com supermercat. 

L'empresa Mantequerias Leonesas va protagonitzar un auge espectacular dins el sector alimentari sota la direcció dels germans César i Rafael Rubio. A l'any 1982 va ser adquirida per Galerias Preciados que formava part del holding Rumasa, propietat del polèmic empresari Jose Maria Ruiz Mateos. Un  any després Rumasa va ser expropiada pel govern socialista de Felipe González i  Mantequerias va anar a parar a mans de la cooperativa sindical alemanta Coop AG que acabaria fent fallida i els antics gestors van recuperar la propietat. Tot acabaria a l'any 1995 quan la històrica empresa fundada per Marcelino Rubio va desaparèixer definitivament.


*1980's.- Un dels últims logotips de Mantequerías Leonesas.

diumenge, 22 de maig de 2022

CAMP DE FUTBOL DEL CARRER URGELL / ROSSELLÓ (1910-1920)


Als inicis del segle XX, l'arribada del futbol a Barcelona i l'augment exponencial any rera any de la popularitat d'aquest esport, la cerca d'espais per establir-hi els camps de joc van convertit la zona colindant amb la fàbrica Batlló (actual Escola Industrial) i l'Hospital Clínic en un barri ple de camps de futbol per a poder exercitar aquell nou esport de procedència anglesa que guanyava més adeptes cada dia que passava.

Més enllà del camps més coneguts, des de l'Escopidora, també conegut com el Camp del carrer de la Indústria del FC Barcelona, el Camp del carrer Muntaner on va jugar l'Espanyol o el Camp de l'Espanya al carrer Villarroel davant de l'Hospital Clinic, us presentem avui aquest altre, d'aspecte absolutament rupestre sense cap mena de graderia, que s'estenia per l'illa corresponent a la quadrícula formada per Urgell / Rosselló / Borrell / Provença. No hem pogut trobar a les hemeroteques si va tenir com a propietari algun club pioner del futbol a la ciutat o per quin tipus d'iniciativa es va aplanar aquest terreny i s'hi van marcar les linies del terreny de joc. De porteries no se n'hi veuen a les fotos.

*1911.- En primer terme l'espai habilitat com a terreny per la pràctica del futbol a Rosselló/Urgell. Al fons l'edifici del Rellotge i la xemeneia de la Fàbrica Batlló. (Foto: Frederic Ballell i Maymí).  

*1910's.- Una altra imatge d'aquest camp de futbol on s'hi aprecien algunes línies del terreny de joc. Al fons a la dreta, la cruïlla Rosselló/Urgell amb l'edifici que durant molts anys va acollir el bar Manhattan. (Foto: Lluís Girau Iglesias/Centre Excursionista de Catalunya).


diumenge, 8 de maig de 2022

FABRICA LA ESPAÑA INDUSTRIAL (1851-1970's)

 



Curiosament, els orígens de l'empresa La España Industrial Sociedad Anónima Fabril y Mercantil els trobem a Madrid, on va ser fundada per igualadí Josep Antoni Muntadas i Campeny (1816-1880) i els seus germans el 28 de gener de 1847. Aquesta societat va ser la tercera en tot l'Estat Espanyol dotada de màquines de vapor (el Vapor Vell de Sants, propietat de Joan Güell i Ferrer, havia estat fundada un any abans).
Va ser a l'any 1851 quan l'Espanya Industrial es va traslladar a Barcelona a causa dels problemes econòmics dels accionistes madrilenys. Muntadas ja havia adquirit el 1847 uns extensos terrenys al costat de la riera de Magòria entre Sants i Hostafrancs en un indret conegut com l'Olivera Rodona. L'arrencada de l'Espanya Industrial a Barcelona va generar una gran competència i rivalitat amb el Vapor Vell de Güell i Ferrer. És per això que els santsencs aviat identificaren la nova fàbrica com el Vapor Nou
L'Espanya Industrial es va nodrir de màquinària adquirida al Regne Unit i Alsàcia, regions aleshores capdavanteres en el desenvolupament de la indústria tèxtil. La posada en marxa de la nova fàbrica va ser ràpida i en pocs anys funcionava ja a ple rendiment. A les vigílies de la exposicó universal de 1888 disposava d'una plantilla de més de 2.500 treballadors, la qual cosa havia comportar un important creixement demogràfic de la vila de Santa Maria de Sants abans de la seva annexió a Barcelona. Dels 2.500 habitants que tenia abans de l'obertura de la fàbrica al 1840 va passar als prop de 30.000 al 1887 consolidant un barri majoritàriament obrer.  La producció industrial de la fàbrica abastava bàsicament teixits, filats i estampat en cotó però també incloia panes i paper de relligar. S'hi executava tot el procés tèxtil, des de l'extracció del fil fins als brodats i acabats finals.
Però l'Espanya Industrial va suposar al mateix temps un concepte d'empresa diferent a l'habitual pel que fa a l'acció social sobre els seus proletaris. La fàbrica disposava de menjador social, guarderia per als fills dels treballadors i una zona esportiva on la Sociedad Deportiva La España Industrial, fundada el 1934, competia en diverses modalitats esportives. 

*1929.- Sortida dels treballadors de la fàbrica (Foto: Autor desconegut)

*1936.- Una imatge de la fàbrica durant la col·lectivització de la Guerra Civil. (Foto: Autor desconegut)


Després de l'ocupació de la fàbrica pels sindicats anarquistes durant la Guerra Civil, l'empresa tornaria a la família Muntadas amb la victòria de Franco fins el seu tancament al 1969. El 1971 la fàbrica es trasllada a Mollet del Vallès fins a la seva desaparició definitiva el 1981.

Els terrenys que ocupava la fàbrica van passar a propietat municipal i avui són ocupats pel Parc de l'Espanya Industrial,  inaugurat el 1985 durant el mandat municipal de l'alcalde socialista Pasqual Maragall. De la fàbrica original només se'n conserven l'arc d'entrada, la Casa del Mig i el Casinet d'Hostafrancs al carrer Rector Triadó on també s'hi van construir dos blocs d'habitatges d'onze plantes. 

*1980.- Accions reivindicatives en el mur de L'Espanya Industrial demanant la conversió en parc dels terrenys de l'antiga fàbrica. (Foto: Arxiu El Periódico de Catalunya.)  

dilluns, 2 de maig de 2022

PANOT DE CERCLES ENCREUATS (Inicis del segle XX)

 


Entre els models de panot que no han sobreviscut al pas dels temps hi figura aquest disseny format per circumferències i linies creuades que va cobrir algunes voreres de la zona de la Dreta de l'Eixample a començaments del segle XX.

Avui només en podem trobar alguns vestigis al carrer Bailèn entre Valencia i Diagonal a la vorera del costat Besòs enganxats a la paret de la façana i a les entrades dels edificis números 122 i 124 


diumenge, 17 d’abril de 2022

MONTSE GUILLÉN . Restaurant. Marià Cubí 195. (1980 - 1986)


Formada a la cuines dels restaurants Can Borrell a Meranges i La Venta, al cim del trajecte del tramvia blau del Tibidabo, la Montse Guillén (Melilla 1946), filla d'una coneguda familia de restauradors (Jaume Guillén i Lola Pijoán són els seus pares), va decidir al 1980 muntar el seu propi restaurant al barri de Galvany, un sector aleshores molt animat i concorregut a les nits barcelonines. Per dur a terme el seu projecte, va comptar amb la col·laboració de reconeguts artistes, emergents i consolidats del panorama barceloní.

Així doncs, noms com Mariscal, América Sánchez, Llorenç Torrado, Eloy Lanciego, Carlos Riart o Gabriel Ordeig van intervenir en el projecte de disseny i execució d'aquest local. La propietària declarava que molts artistes havien decidir canviar la seva obra per menjars al Montse Guillén. El restaurant no era gaire gran, però tant el seu disseny tant a nivell d'interiorisme com contingut de la carta de menjars representaven una inequívoca aposta per la innovació. Era el naixement del que després s'anomenaria nova cuina catalana.

*1980.- Una il·lustració de Javier Mariscal per a la promoció del local.

*1980.- L'entrada al local des del carrer Marià Cubí.


*1980.- Montse Guillén, al centre de la imatge, amb l'equip de cuiners i cambrers del seu restaurant. (Foto: © Montse Guillén)


La carta oferia un ventall de propostes molt suggerents i sobretot originals. 

La vida del restaurant Montse Guillén a Barcelona no va ser gaire llarga. La inquieta restauradora catalana va deixar el negoci en mans dels seus pares per marxar als Estat Units i iniciar nous projectes. Un d'ells, al barri de TriBeCa del Baix Manhattan de  Nova York, va ser especialment rellevant i es materialitzà en l'obertura del restaurant Internacional Tapas & Bar (1984-86), que va descobrir les tapes i la nova cuina catalana a la gran metrópoli nordamericana. Tots els famosos del moment residents a la gran poma (Basquiat, Warhol, Bianca Jagger, Robert de Niro entre molts d'altres) hi feien cap habitualment. 


*1984.- Dues imatges del Internacional Tapas- Bar obert el 1984 per Montse Guillén i Toni Miralda a Nova York.

Després de la marxa de la Montse Guillén a Nova York el restaurant només va durar un parell més de temporades i va tancar a l'estiu de 1986. Al local s'hi va emplaçar després un nou restaurant, el Cavallet de Mar.

divendres, 15 d’abril de 2022

CLUB NIÁGARA. Taquígraf Serra 18. / Equador (1966-2010's)

  

Dins del que s'anomenà Barri Xino Perfumat, un dels locals de més anomenada entre els d'aquest sector va ser el Club Niágara, situat a la cruïlla entre els carrers Taquígraf Serra i Equador, davant de la Colònia Castells. Aquesta zona, a cavall entre l'Esquerra de l'Eixample i el barri de Les Corts, es va anar poblant de nous edificis a partir dels inicis dels anys 1960's i els seus baixos van atraure el negoci de la prostitiució en la seva modalitat de les barres americanes. En  el cas del Niágara l'entrada al local es podia fer discretament per un accés pel carrer Equador, mentre que al carrer Taquígraf Serra hi havia l'entrada més cridanera amb rètol de neó, parets revestides de miralls i sovint també un gestor de porta per evitar problemes. 

*1966.- Les ofertes de treball de cambrera d'alterne al Niágara van ser habituals durant varies dècades als fulls d'anuncis de la premsa de la ciutat. Aquí reproduim el primer que hem localitzat de l'any 1966 quan es va obrir el Niágara. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

Oriol Comas i Ángel Juez van incloure una ressenya d'aquest establiment en el seu recull de locals nocturns de Barcelona [1], una guia editada durant l'esclat de l'oci nocturn a la ciutat en el període preolímpic. En ella els autors feien esment de l'encarregada del local, una tal Fara, a la que se la considerava un autènctica experta en saber adjudicar a cada client el més adequat a les seves preferències. 

[1].- Comas i Coma, Oriol & Àngel Juez. Nits de Bars. Parsifal Edicions. Barcelona. 1990. 

dimecres, 13 d’abril de 2022

CARRER DE BERNAT METGE (1931-1944)


*1939.- El carrer Bernat Metge apareix en aquesta foto a l'esquerra de la imatge sense urbanitzar. A la dreta veiem el carrer Gelabert. (Font: Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya).

Via projectada per recórrer el límit entre l'Eixample i els barris de Les Corts i Sants seguint el trajecte de la que avui coneixem com Avinguda Josep Tarradellas. Aquest carrer ja figurava al Pla d'Ildefons Cerdà (1860) com tancament de la quadrícula de l'Eixample per la zona de Ponent. Posteriorment va ser anomenada Via P (1917) per enllaçar l'actual plaça de Francesc Macià amb els barris de Sants i Hostafrancs. Durant la dècada dels 1920's i la dictadura primoriverista, va adoptar el nom de la Infanta Carlota Joaquima fins que amb l'arribada de la República va passar a ser dedicat a Bernat Metge [1], nom que se li va adjudicar el 26 d'agost de 1931.


De fet, era poc coneguda amb seu nom oficial. A la part més pròxima a la Presó Model coincidia amb el curs del carrer de Joanot Martorell fins a la cruilla amb el carrer Crabinetti i algun nuclis de barraques en part desapareguts durant l'esponjament al que fou objecte la zona amb motiu de l'Exposició de 1929. El curs del carrer Bernat Metge seguia després cap a Les Corts coincidint amb el de la Riera de Magòria.    

Com a carrer de Bernat Metge se'n conserven ben porques imatges. Això no és estrany si considerem que el seu traçat presentava múltiples trams interromputs per la presència d'instal·lacions industrials i grans magatzems en aquella zona a cavall entre els barris de Les Corts i Sants. En realitat era un espai poc agradable a la vista, ple de descampats i mancat d'asfalt i de voreres, amb zones que els dies de pluja esdevenien autèntics fangars. Una de les fabriques més importants i que tallava radicalment el seu projectat recorregut era la Fàbrica de Productes Químics coneguda propularment com El Vidriol. Per la part més propera a la carretera de Sarrià també van haver-se d'expropiar terrenys pertanyents a les religioses del convent de Loreto.

*1932.- Marcat en vermell sobre el plànol veiem el curs del carrer Bernat Metge des de la Presó Model en direcció a la Diagonal (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Oficialment el carrer Bernat Metge va sobreviure a la Guerra Civil. Finalment però, va desaparèixer el 27 de desembre de 1944, quan el règim franquista va optar per rescatar oficialment el nom de la Infanta Carlota a qui es va tornar a dedicar el carrer. No obstant, les hemeroteques ens diuen que, ja des de després de la Guerra, als edificis del tram situat entre la Plaça de Calvo Sotelo (actual Francesc Macià) i la carretera de Sarrià se'ls identificava amb número del carrer Infanta Carlota Joaquima. 

*1950.- La fàbrica del Vidriol poc abans de ser expropiada. Era situada al final del carrer Entença i va impedir durant molts anys l'obertura del carrer de Bernat Metge. Finalment, la urbanització del carrer de la Infanta Carlota va provocar la seva desaparició. (Foto: Bonaventurt Batlle i Piera. AMDC


--------
[1].- Bernat Metge (1340-1413) va ser un notable escriptor, traductor i un dels millors prosistes en llengua catalana. 

diumenge, 27 de març de 2022

CAFETERIA DAKAR. Plaça Salvador Anglada / Galileu. (1950's-1975)

Un dels bars més populars del barri de Sants. Era situat a la cantonada de Galileu amb l'actual plaça de Sants aleshores de Salvador Anglada. El local era als baixos de l'alt edifici que va construir la Caixa en aquella zona i que va presidir la plaça a partir de mitjans dels anys 1950's.

Per a molts santsencs era un costum molt tradicional anar-hi a fer el vermut als diumenges, en aquells temps que de les escopinyes en deiem berberetxos almejes a les cloïses. El local estava decorat amb motius alusius al seu nom: Dakar, la capital del Senegal. Piràmides i camells eren presents en els seu interiorisme.

*1962.- Nens treient la neu amb pales i escombres sota el rètol del Bar Dakar després e la nevada del desembre d'aquell any.

El Dakar va desaparèìxer a meitat de la dècada dels anys 1970's per tranformar-se en el Bar Pius 2 (al carrer de Vallespir hi havia un altre Pius) i després va ser la Pizzeria Caleros.

diumenge, 20 de març de 2022

TORRE CATALUNYA. Façana original. Avinguda de Roma 2-4. Plaça dels Països Catalans. (1970-2021)

Els inicis de la dècada dels 1970's van suposar l'acabament d'una de les obres d'infrastructura més importants de l'últim terç del segle XX a Barcelona. Ens referim a la cobertura de les vies a l'Avinguda de Roma des del carrer Comte d'Urgell fins a l'eix Numància-Tarragona i la construcció de l'Estació Central de Barcelona-Sants que perllongava aquella gegantina obra pública. La intervenció realitzada va permetre uns anys després la construcció de la Plaça dels Països Catalans sobre la gran esplanada resultant. El projecte d'ordenació d'aquesta gran plaça, obra d'Albert Viaplana i Helio Piñón, guardonat amb el premi FAD 1984, va ser l'exponent més clar d'una tendència arquitectònica de tractament de l'espai públic, que els primers ajuntaments democràtics van convertir en una mena d'estàndard dels nous temps: la plaça dura, un concepte altament discutit al seu dia per l'absència vegetal i la radical grisor del ciment i els revestiments que s'hi aplicaven.    

A l'espai format pels carrers Avinguda de Roma, Rector Triadó, Mallorca i Tarragona es va edificar un complex d'edificis que incloien un hotel en forma d'edifici horitzontal, amb façana a l'inici del carrer Mallorca, i una torre d'una alçada de 25 plantes per allotjar-hi oficines, que posteriorment va ser reconvertida en hotel. L'edifici té 80 metres d'alçada i va ser dissenyat per l'arquitecte Agustí Borrell i Calonge (1940-2006). Amb la instal·lació d'una agulla publicitària de 20 metres, avui desapareguda, l'altura total del l'edifici arribava fins als 100 metres fins al juny de 2021 quan va ser enretirada aquesta estructura.

Agustí Borrell i Calonge
.
*2010.- L'aspecte de la façana de la Torre Cataluny, després de la seva conversió en hotel a principis dels anys 1990's, es caracteritzava per les seves tonalitats més clares i l'agulla publicitària que coronava l'edifici.

La reforma posterior de l'edifici va eliminar les plaques de marbre blanc i el revestiment de les finestres que van permetre que l'edifici presentés una nova aparença de línies més fosques i modernes.

*2022.- El nou aspecte de la Torre Catalunya després de l'última reforma realitzada a la façana.   

dilluns, 28 de febrer de 2022

CONSULATS A LA PLAÇA CATALUNYA

 ARTICLE EN CONSTRUCCIÓ



La centralitat indiscutida que va assolir la plaça Catalunya des de principis del segle XX, va portar a les delegacions consulars dels països més rellevants del planeta a establir les dependències del seus consulats a edificis d'aquesta plaça.



USA

(1920's-1930's)

Plaça de Catalunya 22. (Banca Arnús)


A l'any 1797 el president nordamericà John Adams va nomenar William Willis com a primer consul dels Estats Units a Barcelona. De fet, la capital catalana va ser una de les primeres ciutats europees, després de Belfast i Nàpols, que disposà de consol nordamericà. El 1895 els Estats Units van concedir a la seva seu consular de Barcelona la categoria de Consulat General.
Va ser a les vigílies de l'Exposició Universal de 1929 quan el Consolat es va establir en un pis de l'edifici de la Banca Arnús situat a la cantonada de la plaça Catalunya amb la Rambla de Canaletes.

*1929.- La bandera americana oneja des d'un balcó de la façana de la Banca Arnús. (Foto: Merletti)

Allà hi romangué fins a l'any 1937 quan s'establí en una torre de l'avinguda del Tibidabo i va arribar a acollir l'Ambaixada de la República Espanyola a causa del replegament de l'exércit republicà a la Guerra Civil. Aquella seu era el domicili particular del ciutadà nordamericà Max Klein.

El 1959 el consolat es va establir a la seva seu actual al passeig de la Reina Elisenda al barri de Sarrià prop del Monestir de Pedralbes. 


FRANÇA

(1932?-1955?)

Plaça de Catalunya 20. (Société Générale de Banque)



*1932.- Una de les habituals recepcions que oferia el consul francès el dia 14 de juliol. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El Consulat va estar emplaçat a la segona planta de l'edifici. L'edifici de la Société Générale va acollir al llarg de la seva història nombroses entitats frenaces a banda del Consulat


ALEMANYA

(1939-1945)

Plaça de Catalunya 21. (Banco de Vizcaya)


Obert el desembre de 1939 a l'edifici del Banco de Vizcaya situat a la cantonada amb Rivadeneyra. El triomf de les tropes franquistes a Barcelona va propiciar l'obertura de la seu consolar del III Reich a la plaça Catalunya. El segon pis de l'edifici va acollir les dependències que tingueren una gran activitat durant el transcurs de la Segona Guerra Mundial. 
La caiguda del II Reich amb la mort de Hitler al maig de 1945 es va organitzar una sèire d'actes al conmsolat per rebre el condol de tost els que  No cal dir que de l'oficialitat franquista i la seva afinitat a la causa nazi va propiciar l'èxit d'aquests actes, tot i que començava a albirar-ser una creixent preocupació pel futur del règim davant la imminent victòria total dels aliats.


*1939.- Retall de l'edició de La Vanguardia del 19 de desembre on s'informa de l'obertura del consulat del III Reich a la plaça Catalunya.

*1945.- Retall de l'edició de La Vanguardia del 6 de maig sobre l'agraiment del cònsul a les mostres de condol dels barcelonins per la mort del Führer.


ITÀLIA

(1923-1929)

Plaça de Catalunya 17. (Casa Segura)




*1925.-

*1926.-


Posteriorment les dependències del Consolat van ser traslladades a Via Laietana 47 (19??) davant l'imminent enderroc de l'edifici 


IRLANDA

(1960's?)

Plaça de Catalunya 20. (Société Générale de Banque)

Rivadeneyra 1. 3r.




AÚSTRIA

(1959-1960's)

Plaça de Catalunya 9. 5è pis. (Casa Pich i Pon)



Inaugurat el 26 d'octubre de 1959 a la casa Pich i Pon essent cònsol el senyor Gunther Müller Roeffs. Posteriorment es va emplaçar al número 147 del carrer de Sepúlveda (1968)

*1959.- Retall de La Vanguardia del dia 27 d'octubre de 1959 recollint la notícia de la reobertura del Consulat d'Aústria a la Casa Pich i Pon

CANADÀ

(1990's - Actualitat)

Plaça de Catalunya 9. 1r. 2a. (Casa Pich i Pon)



L'últim consolat obert a la plaça Catalunya fou el de Canadà que encara hi roman a la casa Pich i Pon