CLUB NIÁGARA. Taquígraf Serra 18. / Equador (1966-2010's)

  

Dins del que s'anomenà Barri Xino Perfumat, un dels locals de més anomenada entre els d'aquest sector va ser el Club Niágara, situat a la cruïlla entre els carrers Taquígraf Serra i Equador, davant de la Colònia Castells. Aquesta zona, a cavall entre l'Esquerra de l'Eixample i el barri de Les Corts, es va anar poblant de nous edificis a partir dels inicis dels anys 1960's i els seus baixos van atraure el negoci de la prostitiució en la seva modalitat de les barres americanes. En  el cas del Niágara l'entrada al local es podia fer discretament per un accés pel carrer Equador, mentre que al carrer Taquígraf Serra hi havia l'entrada més cridanera amb rètol de neó, parets revestides de miralls i sovint també un gestor de porta per evitar problemes. 

*1966.- Les ofertes de treball de cambrera d'alterne al Niágara van ser habituals durant varies dècades als fulls d'anuncis de la premsa de la ciutat. Aquí reproduim el primer que hem localitzat de l'any 1966 quan es va obrir el Niágara. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

Oriol Comas i Ángel Juez van incloure una ressenya d'aquest establiment en el seu recull de locals nocturns de Barcelona [1], una guia editada durant l'esclat de l'oci nocturn a la ciutat en el període preolímpic. En ella els autors feien esment de l'encarregada del local, una tal Fara, a la que se la considerava un autènctica experta en saber adjudicar a cada client el més adequat a les seves preferències. 

[1].- Comas i Coma, Oriol & Àngel Juez. Nits de Bars. Parsifal Edicions. Barcelona. 1990. 

CASES DE PROSTITUCIÓ A LA RAMBLA DE SANTA MÒNICA (1930's-1950's)

L'últim tram de la Rambla. abans d'arribar a Colom i el port, és el de més amplària i va ser durant els anys de la postguerra un sector presidit per les cases de prostitució. Moltes ja havien obert portes abans de la Guerra i durant l'època republicana. Un cop acabat el conflicte civil, malgrat la repressió social i la creuada moral contra els mals costums que imposava el franquisme, alguns d'aquests bordells van tornar a renéixer al mateix lloc perquè, malgrat el canvi radical en la ideologia oficial dominant, l'anomenat ofici més vell del món continuava el seu camí emmascarant-se com podia. No seria fins a la nova normativa de tancament de bordells del 1956 que la prostitució va haver de redefinir-se, per trobar noves fórmules que propiciaren un anomenat barri xino perfumat, caracteritzat pels nombrosos bars de cambreres (altrament dites barres americanes) que s'establiren a zones mes allunyades del centre de la ciutat com alternativa dins la nova normativa.

A la Barcelona de la postguerra, durant els anys 1940's i 1950's, la Rambla de Santa Mònica va ser un dels sectors on es concentraven un gran nombre de cases de prostitució on es llogaven dones i cambres per hores. Eren establiments situats als pisos superiors dels edificis i dotats de petites habitacions algunes amb quartet de bany. En general les seves condicions higièniques havien minvat en relació a l'època anterior a la Guerra, quan s'anunciaven en algunes revistes d'oci. Ara, la misèria i pobresa en que vivia gran part de la societat s'hi feien notar. L'accés als bordells es realitzava a través de les escales de veïns. A diferencia d'altres zones de concentració d'aquest negoci (en carrers estrets i foscos com el de Robador o les Tàpies) en aquell tram de la Rambla era menys discret passar desapercebut era més difícil. La visita a una d'aquestes cases comportava pel client més risc de ser descobert per qualsevol conegut que passejava per la Rambla. A les nits el panorama canviava i la figura del sereno, com a  posseïdor de totes les claus de les portes dels edificis, assumia una posició preferent com a  facilitador del trànsit, funció que li reportava bones propines per part del client que buscaven resoldre el tema de l'accés al prostíbul amb la major rapidesa i la màxima discreció.

Emplaçaments dels bordells més populars durant la postguerra, a la part baixa de la Rambla (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). 

Quatre establiments d'aquestes característiques, que ja procedien de l'etapa anterior a l'arribada del règim franquista, destacaven a la Rambla de Santa Mònica als anys de la postguerra: 

CASA CAROLA

Era prop de la Plaça del Teatre, al numero 9 de la Rambla. La façana posterior donava al carrer Ginjol on hi havia locals com el cabaret La Buena Sombra o el de flamenc Los Cabales. El negoci ocupava tota la planta de l'entresòl. El pis estava a nom de Concepció Vila i només disposava de sis habitacions per satisfer els baixos instints dels seus clients. La llegenda urbana diu que a Casa Carola va començar a exercir la prostitució Carmen Broto [2], la que seria amant del poderós industrial Muñoz Ramonet abans de morir assassinada en circumstàncies poc clares

MADAME RITA 

Situada al número  6, entre el Teatre Principal i l'Església de Santa Mònica, era la més gran de les cases de prostitució de la part baixa de la Rambla. Les habitacions ocupaven els pisos principal, segon i tercer pis de l'immoble. El negoci estava registrat a nom d'una senyora coneguda com Teresa Tarragó [1] i els tres pisos completaven una oferta de 22 habitacions de les quals les 7 del pis principal disposaven d'un petit lavabo. 

*1930's.- La casa de barrets de Madam Rita quan ja s'anunciava en català en algunes revistes durant els anys de la República.

CASA  RAQUEL

Situada al portal del costat de Casa Carola, ocupava el pis principal del numero 11 de la Rambla de Santa Mònica i venia a nom de Montserrat Villegas i disposava també de 6 habitacions.

CASA MARUJA LA GALLEGA

Aquest bordell era situat al pis primer primera del mateix número 11, just a sobre de Casa Raquel, amb la senyora Indalecia Soler que  figurava com a propietària. Oferia també 6 habitacions als clients.

Als inicis de 1951 la Sisena Flota Americana va començar a fondejar els seus vaixells al port de Barcelona i grups de mariners amb les seves gorretes blanques començaren a fer-se presents a la Rambla de Santa Mònica i els seus bordells. Al 1956 un Decret Llei de 3 de març comportava l'abolició de les cases de prostitució que, com s'ha apuntat a l'inici, va haver de cercar noves fórmules. Així doncs, la conversió dels bordells en meublés i la irrupció de les barres americanes (generalment anomenades clubs) canviarien el paisatge d'aquella sector del final de la Rambla i dels carrers adjacents.

-----------------

[1].-  Burgos, Rafa. Barcelona: Putas. Web Metròpoli Abierta. 2017  https://www.metropoliabierta.com/opinion/barcelona-putas_2368_102.htm

[2].-  Villar, Paco.  Cuando la riqueza se codeaba con el hambre. Ajuntament de Barcelona. 2020 

BAR TEXAS. Carrer Heures 8. Bar de cambreres (1962-1979). Local de música punk (1980-1982)

*1960's.- Marins nordamericans al bar Texas (Foto: Autor desconegut)

L'edifici del carrer de les Heures numero 8 tocant a la Plaça Reial va acollir a finals del segle XIX la primera redacció i tallers del diari La Vanguardia, després que els germans Godó lloguessin els baixos al seu propietari Joan Santpere i Tomàs.

En aquell mateix lloc, els orígens del bar Texas cal situar-los a l’any 1962, quan les nits de l’entorn de la plaça Reial eren territori dels marins de la Sisena Flota nordamericana que des de 1951 fondejaven les seves naus de guerra al port de Barcelona amb una recurrent habitualitat.

El Texas es va inaugurar amb un concert de jazz a càrrec de Josep Farreres i en aquells primers anys ja programava algunes sessions de música al soterrani per als marins fins al punt que va arribar a tenir dues barres separades, una pels oficials i una altra pels mariners. La Marina nordamericana tancava sovint el local per organitzar-hi festes privades. La senyora Nati que va viure al mateix carrer de les Heures (aleshores Euras), just davant del local, era l'encarregada del bar que amb el temps va esdevenir un més dels molts bar d'alterne de la zona com a lloc de trobada dels marins amb noies que hi exercien la prostitució. Al pis superior hi havien sis habitacions i a la barra uns calaixos amb les claus i el nom de les noies. 

El final de la dictadura i l’esclat de les ànsies de llibertat que va presidir la transició en els seus primers anys, varen canviar la imatge de la marina americana i la política exterior dels Estats Units, una imatge molt erosionada a partir de la intervenció a Vietnam i a d’altres països del context internacional. Això provocà que els bars de cambreres del sector Escudellers-Plaça Reial deixessin de tenir la concurrència de les dècades anteriors. aquest procés acabaria uns anys més tard eliminant el port de Barcelona de la llista d'escales de la marina nordamericana. En el cas de Texas cap a finals dels anys 1970's, la davallada de la clientela ianqui uniformada era força notòria i els propietaris van optar per donar un altre caire al local [1] i buscar noves fórmules per atraure clients.

Paral·lelament,  amb l’entrada de la dècada dels 1980’s la cultura punk arriba a Barcelona. A la seva estètica radical i extremadament transgressora de xupes i xapes, cuir negre, pírcings a tot el cos i crestes acolorides al cap, s'hi acompanya una actitud vital violenta, on el vòmit, l’escopinada i l’insult gratuït i desfermat són sempre a l’ordre del dia.

Al nou moviment no li resulta facil establir llocs de trobada i esbarjo, tenint en compte que el concerts i festes punk degeneren sovint en autèntiques batalles campals. Els punks s’empenten compulsivament mentre ballen, de l’empenta es passa després al mastegot i ja la tenim liada. És habitual vomitar al terra sense miraments i trencar les ampolles de cervesa un cop han quedat buides. Tot plegat deixava uns escenaris plens de porqueria i de fortor, que a ells els resultàven atractius i excitants. El Bar Texas acaba esdevenint un d'aquests locals amb un concert inaugural del grup Último Resorte amb la seva líder Silvia Escario al front [2].

*1980.- Cartell i actuació del grup punk Ultimo Resorte al soterrani del Texas

*1980.- Cartell de l'actuació del grup Clinic Humanoyds

La reconversió del Texas en local punk amb concerts continuats als seus baixos va comportar un canvi substancial en l’entorn. El petit carrer de les Heures va passar a esdevenir un centre de concentració dels adeptes aquest nou fenòmen nascut a les illes britàniques. El període però, serà curt, amb prou feines durarà dos anys, tot i que passarà inevitablement a la història efímera del fenòmen punk a Barcelona,

El Texas morirà a finals de 1981 per donar pas al Sidecar, un altre local de música en viu, que va ser promogut per Roberto Tierz i un grapat de socis amb propostes molts més variades i contingudes que a l’etapa anterior.

[1].-  Xavi Cot a La web sense nom
[2].-  Silvia Escario a BCblog. Harto de todo

LA FLORIDA. Bordell. Madrazo 43. (1930's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a GALDERICH PISCOLABIS i FRANCISCO ARAUZ

1934.- Anunci publicat a les planes del popular setmanari satíric Papitu amb una errada tipogràfica (Medrazo) en el nom del carrer

 

Cap als anys 1920's el negoci de la prostitució a l'abast de les classes populars era localitzat bàsicament a l'àrea del Raval i Ciutat Vella amb especial consideració a la practicada dins el límits del ja anomenat Barri Xino. Algunes publicacions com Papitu inserien a les seves planes publicitat d'aquests meublés i cases de barrets que incloïen breus indicacions sobre els seus serveis a manera de reclam per fer decidir al client que dubtava. Aquesta publicitat s'adreçava als clients de classe mitjana potencials consumidors d'aquests serveis, als quals pretenien també donar una certa pàtina de seguretat, capaç de vèncer el seu temor a ficar-se en qualsevol local de mala mort com molts dels que hi havia a la part baixa de la ciutat.

*1932.- Emplaçament del meublé prop de la plaça Molina al barri de Sant Gervasie 

En aquest univers d'anuncis de cases de prostitució i de meublés per portar la querida, sovint en sortia algun de localitzat fora del centre neuràlgic de la zona pecaminosa abans esmentada. Aquest era el cas de La Florida un petit xalet existent al número 43 del carrer Madrazo, tocant gairebé a Balmes. La torreta havia estat abans integrada dins el conjunt de petits edificis que formaven el complex de la Clínica Hospital del Pilar, inaugurada en aquella zona en els últims anys del segle XIX.

La Florida va ser durant els anys 1930's un establiment per a que el senyors i senyorets de l'època, sense fer un gran dispendi, alliberessin els seus sentits sense haver d'endinsar-se dins les llòbregues i estretes vies de la ciutat antiga amb el perill de coincidir amb coneguts o simplement ser vist. Una alternativa al capdavall, molt més segura.

*1933.- Un altre dels anuncis que publicava La Florida, fent esment a la bona relació qualitat-preu i presentant els serveis en el llenguatge metafòric habitual, no exempt d'imaginació. (Font: Papitu / BNC)  

 

Ignorem si acabada la Guerra Civil aquesta torreta va continuar aixoplugant exercicis íntims de pagament per acontentar la líbido. Sospitem que sí. El que queda clar és que els nous temps ja no estaven per anunciar-se tan obertament a diaris ni revistes i que l'accés dels clients al local des del carrer esdevindria d'allò més furtiu i mirant sempre enrere abans d'entrar. La torre va ser enderrocada a finals dels 1960's i substituïda tot seguit per un edifici d'habitatges.    

EL BARRI XINO PERFUMAT. Barres americanes. (1950's-1980's)

La celebració a Barcelona del Congrés Eucarístic el 1952 i sobretot la promulgació del Decret-Llei de 3 de març de 1956 que abolia i prohibia la prostitució i comportava el tancament dels bordells, van suposar un canvi radical en les pràctiques de captació de clients i en l'exercici del conegut com l'ofici més vell del món. Una de les primeres conseqüències va ser un creixent desplaçament cap a la part alta de la ciutat del negoci de la prostitució. 

Els tipics bars de cambreres, coneguts com a  barres americanes, que amb l'arribada de la VI Flota ja havien començat a proliferar a Ciutat Vella i al Barri Xino, van convertir-se aviat en la tipologia bàsica de lloc de contacte en aquest reenfocament de la prostitució com a resultat de la nova legalitat. Tot i que s'estendrien per gairebé tota la ciutat, la zona delimitada pel final del carrer Urgell en direcció a Sants-Les Corts va esdevenir un territori que amb el temps assoliria l'apelatiu de Barri Xino Perfumat. Els bars de cambreres s'hi amuntegaven, presentats generalment amb la denominació de clubs. I mentre a la llum del sol passaven gairebé inadvertits per la seva opacitat que impedia veure'n l'interior, cap a mitja tarda començaven a posar-se en marxa per adquirir els seus moments més àlgids als voltants de la mitjanit en endavant.

*1963.- Delimitació en blau del Barri Xino Perfumat amb les zones de més gran presència de barres americanes marcades amb òvals grocs. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília)

La fòrmula era força senzilla. El propietari del local contractava un encarregat, generalment una dona d'una certa edat amb experiencia en l'ofici i en el ram, que gestionava un grup de noies joves d'entre 21 (majoria d'edat de l'època) i 25 anys, a les quals asseguraven uns bons ingressos per atendre els clients. A partir dels anys 1960's, les pàgines de publiciats dels diaris van començar a poblar-se d'anuncis reclamant els serveis de cambreres amb bona presència a les que s'assegurava un bon nivell d'ingressos. Les noies tenien com a objectiu bàsic aconseguir que el client consumís el màxim possible i de pas les convidessin també a elles. Com ja s'esdevenia en d'altres temps, les estratagemes per evitar que les noies ingeríssin més alcohol del compte estaven perfectament planificades i controlades. Elles es deixaven fer i tenien un percentatge sobre la despesa que havia fet el client i si a més a més volien treure'n més partit podien compartir intimitat amb ell en certes estances o reservats instal·lats dins el mateix local o desplaçar-se a algun pis pròxim on s'hi arribava a través dels contactes pertinents.

El carrer Rosselló, entre Comte d'Urgell i Viladomat davant de l'Escola Industrial, congregava el primer nucli important de locals amb barra americana. A la mateixa cantonada amb Comte Borrell hi havien, a tocar l'un de l'altre, el Saint Germain des Lis amb un suggerent neó de color rosa amb la silueta de la Torre Eiffel i el Bar Astur i en la mateixa finca el Club Piratas. Una mica més en direcció a Viladomat es trobava el bar Mi Cafetal posteriorment esdevingut Mirlan's, que tingué una vida més efímera. Al carrer Calàbria 228 tocant a Roselló hi havia la cafeteria Aries i tot seguit al 230 el Kontiki.

*1960's.- Un recull d'anuncis ofertant feina a cambreres de barra americana. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Un altre nucli important quedava situat al començament de l'avinguda de Sarrià després de la benzinera, entre Londres i Infanta Carlota (actual Josep Tarradellas), amb especial activitat al carrer Buenos Aires entre Urgell i Borrell.  En aquesta zona entre d'altres hi havien el bar Borrell (Comte Borrell 294), una bona pila a l'Avinguda de Sarrià: Gessamí (núm. 8) Les Amis (núm. 13) o Las Vegas (núm. 39) i a Buenos Aires: Yuma (núm. 11)

Finalment en altres zona més allunyades d'aquest nucli principal destacaven la de l'inici del carrer de Londres amb els clubs Sinuhé (núm. 20), Nicosia i Pequeño Rancho (núm. 23) i D'Aivis (núm. 39) i la de l'embocament del carrer Entença amb Infanta Carlota on, malgrat la presència a tocar de la Parròquia de Maria Mitjancera de Totes les Gràcies, s'hi podien trobar entre d'altres el club Yoncano (Entença núm. 189), així com Las Infantas i el Rancho Grande (Infanta Carlota 56 i 58 respectivament).
Aquesta modalitat de prostitució a la barra, tan estesa entre els anys 1960's i 80's, s'aniria apagant progressivament amb el canvi de segle a mesura que es globalitzava la immigració i es consolidava cada cop més la prostitució als pisos. Les barres americanes van anar desapareguent de la zona, tot i que avui (2015) encara en queden algunes d'actives. 

CAL MANCO. Prostíbul. Portal de Santa Madrona 22. (1920's - 1938)

*1930's.- L'entrada al bordell del Manco al número 22 del carrer del Portal de Santa Madrona.

L'evolució del fenòmen de la prostitució al Barri Xino durant el primer terç del segle XX i fins a la desaparició de la Segona República, va ser meteòrica i presenta un conjunt de circumstàncies que el fan singular com a zona d'aquest sector sud del Raval on es concentrava el més gran nombre de negocis i serveis dedicats al conegut popularment com l'ofici més vell del món. Però al mateix temps fa palesa una gran diversitat pel que fa a les característiques de les cases de prostitució. En un extrem hi trobariem els bordells de categoria que ostentaven un reconegut pedigrí dins el sector amb uns preus allunyats de l'abast de tothom i visitats per les classes benestants i els forasters rics. Ens referim a casos com Madame Petit o La Sevillana. A l'altre extrem hi quedarien aquells altres locals que, sense deixar de ser un negoci rendible i d'èxit, eren freqüentats per sectors socials més humils amb dones que exercicen la prostitució en unes condicions de risc i perillositat per la salut pública i en àmbits i entorns impregnats de brutícia, misèria i pobresa material i d'esperit.

El bordell conegut com Cal Manco o Casa El Manco, situat al número 22 del carrer del Portal de Santa Madrona entre Migdia i Peracamps, va ser el més popular i visitat d'aquesta tipologia de prostíbuls de preus econòmics i condicions miserables. El propietari d'aquest local de mala vida era Rafael Salvà, que curiosament en regentava també un altre, només uns metres més enllà en direcció a la Rambla, de característiques ben diferents. Era una taverna tipica flamenca de nom Cal Manquet, que va viure el naixement artístic de la gran Carmen Amaya, mentre el cronista Sebastià Gasch quedava embaladit per les maneres que apuntava aquella jove gitaneta com a bailaora.  

Davant de Cal Manco els caps de setmana es formaven cues inacabables de clients delerosos d'aconseguir el favor sexual de pagament de les meuques del bordell. Paco Villar en la seva magnífica immersió per la història dels  racons del Barri Xino ha recollit [1] els testimonis de dos escriptors que amb un salt temporal entre l'un i l'altre de gairebé una dècada van tenir l'oportunitat (o el mal tràngol) de visitar Cal Manco i descriure el tipus de personal que s'hi movia així com algunes característiques de la seva miserable existència. 

Recollim només una petita selecció de fragments d'aquests testimonis reproduint el text literal amb el que van ser escrits:

Paco Madrid, al 1926 descrivia Cal Manco amb aquestes paraules [2]:

En la puerta una mujer gruesa con cara de hombre y los pechos caídos, con un cigarrillo y las nalgas desarrolladísimas, acaso por estar tantos años sentada en la misma silla de enea, sirve de portero (...) Alrededor de la gran sala hay una banqueta adosada a la pared forrada con hule rojo y lamentable (...) En el fondo una mesa de mármol y una pianola (...) La pianola funciona casi permanentemente. Las pupilas se encargan de ir pidiendo a cada cliente diez céntimos para darle marcha (...) Por los divanes hay seis o siete lupanarias gruesas, grotescas, absurdas, que no pueden inspirar pasión alguna a ninguna persona de sensibilidad y que son todavía la pasión de alguien. Hay campesinos con las manos callosas de mirada profundamente conmovida por la lujuria. De cuando en cuando pasa el Manquet que observa como funciona el negocio y mira a toda aquella gente con harta compasión.

Per la seva part, al 1933 Francisco Oliva feia aquestes consideracions sobre el famós bordell [3]:

La casa llamada del Manco es ya popular en Barcelona por ser la más acreditada en su género y al mismo tiempo las más económica. El dueño procura tener siempre a su disposición los más variados ejemplares de la fauna prostibularia. Una mujer vale tres pesetas y viene obligada a practicar el coito bucal solamente, en lo que algunas son destacadas maestras. (...) El salón es amplio, rodeado de divanes. En él hay una gramola que funciona mediante la introducción de una pieza de diez céntimos. Las mujeres corren de un lado para otro en camisa breve y transparente. Todas ellas fuman y parecen contentas de su suerte. Por cada hombre cobran tres pesetas  de las cuales deben entregar la mitad para la casa. Algunos sábados y domingos se calcula que desfilan por la casa cinco mil hombres, lo cual produce al dueño siete mil quinientas pesetas y generalmente la casa ingresa un mínimo de mil pesetas diarias.(...)

Todas ellas practican el safismo y generalmente sienten asco hacia el hombre al que solo ven a través del tipo que las ha perdido para dejarlas en manos de otros que forman cola y que por imperio de sus tres pesetas les exigen el máximum de asquerosidades. (...) Hay mujer de la casa El Manco que en día de concurrencia numerosa llega a masturbar con la boca hasta quinientos príapos. la operación la realizan indiferentemente, automáticamente (...) Son máquinas de provocar espasmos, insensibles al goce que proporcionan.

[1].- Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona. 1996

[2].- Madrid, Francisco. Sangre en Atarazanas. Ediciones La Flecha. Barcelona. 1926

[3].- Oliva, Francisco. Carne Cruda. La verdad sobre el Barrio Chino. Ediciones Adán y Eva. Barcelona. 1933.

SOCIEDAD EL CANAL. Cafè de Cambreres i Bordell. Sant Pau 113 (1900's-1912) i Nou de la Rambla 92 (1913-1921)

El cafè de cambreres El Canal, propietat de Martín Vila Maresme, va ser un dels locals de prostitució més notables del Barri Xino durant els anys 1910's. La seva singularitat però, no li venia pas pel luxe de les seves instal·lacions ni tampoc per la bellesa de les fèmines que hi treballaven, ans al contrari, El Canal era com una mena de temple de la sordidesa, la brutícia i una exposició permanent de les més baixes manifestacions de l'exercici del vell ofici de vendre el propi cos a altres.

El local va tenir dues seus al llarg de la seva història. Inicialment es va establir al número 113 del carrer de Sant Pau i a partir de 1913 es va traslladar als baixos del numero 92 del carrer Nou de la Rambla.

Gràcies a Paco Villar [1] que ha escodrinyat minuciosament la història del local a través dels informes i altres documents policials dels nombrosos expedients oberts a aquest establiment, hem pogut saber que, sota l'aparença d'una Societat Recreativa oficialment registrada, s'hi encobria un autèntic negoci de prostitució, sense cap observança de les normes que regien tals societats, ni pel que fa a les normes de comptabilitat i estatus dels associats, ni tampoc a les condicions sanitàries i higièniques de les seves dependències que constituïen un permanent perill per a la salut pública. La pràctica del joc il·legal i la prostitució completaven la llarga llista d'infraccions i sancions que s'imposaven al local.

Probablement aquest allau d'irregularitats i la pressió governativa van ser les causes del trasllat del local el 1913. En el seu nou emplaçament El Canal va continuar la seva vida amb el mateix nom i amb el mateixa tipologia de parroquians: prostitutes i delinqüents habituals barrejats amb clients de condició humil i obrera que aprofitaven els caps de setmana per desfogar-se sexualment. Exteriorment el local era com una vella taverna de dimensions reduïdes i al seu interior una sala de ball era el nucli central, que donava pas a un laberíntic circuit de passadissos i escales que portaven a un llòbrec soterrani amb estances petites, brutes, fosques i pèssimament condicionades on clients i prostitutes feien la seva. 

La llegenda negra de El Canal no va desaparèixer en el nou emplaçament i els tancaments per actes d'immoralitat continuaven a l'ordre del dia. Al febrer de 1920, la premsa anunciava una completa reforma del local que reobria portes després d'una llarga clausura governativa amb 30 cambreres i 20 tanguistes. Aquesta etapa va ser l'última i va durar només un  parell d'anys fins a finals de 1921. Aleshores El Canal va perdre el seu nom i va passar a ser conegut com Cafè El Peñón.    

[1] Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona 1996.

BAR INTERNACIONAL. Arc del Teatre 15 / Montserrat 1. (1920's-1968)

*1934.- Dones a la porta de l'establiment esperant clients (Foto: Margaret Michaelis)

Entre els locals històrics de prostitució del Barri Xino el situat al número 1 del carrer de Montserrat, fent cantonada amb el de l'Arc del Teatre, conegut com a Bar Internacional va ser un dels més populars. Era un bar clàssic de la zona que aprofitava la seva privilegiada situació en un dels trajectes habituals des de la Rambla cap a la sempre animada zona del carrer Cid en aquella bulliciosa Barcelona del primer terç del segle XX. Ja funcionava als anys 1920's i enacabar aquesta dècada era regentat per Joan Moriscot que hi va fer reformes l'any 1929 aprofitant el boom de l'Exposició Universal. En aquella època a l'Internacional hi havia ball amb orquestra de jazz-band i les dones s'hi prostituien per preus força assequibles i era  habitual de veure-les exhibir-se sobre la vorera a l'entrada del local en espera de trobar client.    

El local va sobreviure a la Guerra Civil i a la posguerra i va continuar obert en un ambient molt més miserable convertit en bar de cambreres.

*1929.- Anunci publicat al diari El Diluvio

*1932.- Ambient nocturn a la cruïlla entre els carrers Arc del Teatre i Montserrat davant del Bar Internacional. (Foto: Josep Maria de Sagarra)

*1930's.- Una altra imatge del Bar Internacional captada des del final del carrer Guàrdia i l'inici del carrer Montserrat. (Foto: Autor desconegut)

Paco Villar el descriu com un establiment de catorze metres de llarg per cinc d'ample, amb un reservat al fons separat per un envà de la sala principal, en la que només hi havia una barra, una gramola i uns divans. Per entrar al reservat el client havia de convidar a la noia a un whisky. L'encarregada del local barrejava el whisky de les noies amb aigua i el servia en gots de vidre fosc per passar desapercebut l'aigualiment i així evitar que s'emborratxessin. [1].

Al gener de 1968 el local va ser tancat per ordre governativa amb una acusació als propietaris per corrupció de menors. Posteriorment l'edifici va ser enderrocat i se n'hi va construir un altre d'aparença modesta a començaments dels anys 1970's. 

*2013.- Imatge actual de la cantonada Arc del Teatre/Montserrat i del local on hi hagué el Bar Internacional. (Font: GoogleEarth)

[1].- Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona. 1996.

LA SEVILLANA. Prostíbul. Arc del Teatre Núm. 13

La Sevillana va ser un altre dels bordells que varen atraure grans quantitats de clients i popularitat a la llegenda del Barri Xino barceloní especialment durant els anys 1920's i 1930's.

Aquest prostíbul era situat al número 13 de l'estret i sempre animat carrer de l'Arc del Teatre, a la vorera d'enfront de Madame Petit i prop de la cruïlla amb els carrers Montserrat i Guàrdia. La Sevillana se situava en un segment mitjà entre el luxe de Madame Petit (situat molt aprop) o del Xalet del Moro i la sordidesa de Cal Manco.

Ubicació exacta de La Sevillana al número 13 de l'Arc del Teatre. (Font. Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu a sobre per ampliar el plànol)

A La Sevillana s'utilitzava també el sistema de fitxes. Aquesta mena de moneda pròpia era canviada per diners pels clients poc després d'entrar al local. Després de cada servei entregaven les fitxes a les meuques que així certificaven la feina feta davant les propietaris del local. Les fitxes tenien exactament el mateix disseny que les de Madame Petit amb al·lusions a Venus Urania i Priapo al revers. Només una diferència, com que el local no era de tant luxe, el valor de cada peça era de 3 pessetes en comptes de les 5 pessetes que valien les fitxes a Madame Petit.

MADAME PETIT. Bordell. Carrer Arc del Teatre 6. (1888-1956)

*1920.- La senzilla i discreta entrada al bordell de Madame Petit.  (Foto: Gabriel Casas i Galobardes)

Madame Petit ha estat sens dubte el prostíbul més famós de la història del Barri Xino de Barcelona. Al llarg de la seva existència va viure moments de màxim esplendor, pero també la miserable decadència dels seus últims anys.

Tot i no existir cap document fidedigne sobre els seus orígens, Paco Villar situa la seva obertura al voltant de l'Exposició Universal de 1888. Només un any després el bordell apareix relacionat en un informe governatiu sobre la prohibició de reixats a les cases de prostitució [1].

Els anys de major activitat del bordell se situen entre 1915 i 1920 i la descripció més exacta del local i les seves característiques la fa Ramon Draper. La gran activitat que generava el negoci va obligar a construir un mur a l'interior de l'illa que privava a les cases veines de la visió de les finestres del bordell. La identificació externa del local era senzilla i discreta i consistia en un simple i petit rètol lluminós situat sobre la porta d'accés en el que es llegia Petit.

*1932.- Dues imatges de les habitacions del bordell de Madame Petit. (Fotos: Josep Maria de Sagarra. Arxiu Paco Villar)

Segons Draper [2] el saló principal del local era d'allò més luxós amb el sostre decorat amb pintures que representaven escenes sexuals. Tot l'espai era envoltat de columnes amb figures femenines i de petites llotges. Des d'allà els clients podien escollir la pupil·la que més els agradava per satisfer els seus desitjos. En els seus millors anys Madame Petit va arribar a disposar també de servei de restaurant i d'un petit saló privat, reservat als clients més rics, on es representaven escenes pornogràfiques i tota mena de perversions, entre les que no hi faltaven les relacions amb animals. Un altre racó curiós era una habitació fosca per als amants de les fantasies necrofíliques que només disposava d'un taüt envoltat de quatre ciris encesos. Una cinquantena de prostitutes hi treballaven simultàniament en les millors èpoques del local.

Moneda equivalent a cinc pessetes del bordell de Madame Petit

*1933.- Dues prostitutes s'exhibeixen a Madame Petit.

A Madame Petit es van fer famosos serveis com el de menage à trois (amb dues prostitutes simultàniament), així com el de cama redonda, que permetia als clients intervenir en petites orgies en grup. També es podia gaudir de serveis amb escenes lèsbiques, de prostitució homosexual i d'una àmplia gamma de disfresses per als clients més fetitxistes. Les habitacions eren netes i acollidores, disposaven de bidet i el canvi de llençols i tovalloles era obligat després de cada servei. Era un local absolutament interclassista on podien coincidir perfectament un ric industrial de doble moral i un proletari de Sants que no se'n podia estar de dedicar al plaer una part del seu migrat salari. Atrets per la fama i el ressó que aquest bordell va arribar a tenir a l'estranger, els turistes eren també un altre segment important de la clientela. L'escriptor Jean Genet, que havia viscut en condicions de precarietat al Barri Xino, va inspirar-se en aquest bordell per escriure la seva obra Querelle de Brest.

L'estada mitjana laboral de les dones que treballaven a Madame Petit rarament ultrapassava els dos anys, el procés de renovació era constant i la major part eren estrangeres d'Europa i Sudamèrica. El bordell tenia la seva propia moneda, unes fitxes que es canviaven a l'entrar i que permetien pagar els serveis.  

L'escriptor Francisco Madrid [3] aporta més dades sobre el bordell en constatar que disposava també d'ascensor per accedir als pisos superiors i d'un petit espai clínic per atendre situacions imprevistes.

La història de Madame Petit va rebre un important revés amb l'esclat de la Guerra Civil, la posguerra i el franquisme. El conflicte bèlic, la misèria i les penúries dels anys 1940's el van convertir en un bordell més del Barri Xino, sòrdid, brut i barat on només només hi quedaven alguns vestigis ruinosos de tot el què va arribar a ser. Luis Bronchud va ser el seu últim propietari i l'escriptor Carlos Barral  descrivia a les seves memòries [4] aquells ultims anys del prostíbul com un local amb "cadires i tamborets agrupats de qualsevol manera on s'asseien homes de cinquanta anys d'aspecte miserable i barba de tres dies o putes grasses i velles, sovint embarassades, vestides amb parracs de suposada seda brillant que deixaven entreveure mamelles caigudes i cuixes dibuixades de venes i varisses".  

L'any 1956 la nova normativa que abolia la prostitució va suposar el final de Madame Petit, que va ser clausurat i després va quedar convertit en la pensió Los Arcos, deixant enrera un dels locals més legendaris de la història de la prostitució a Barcelona. A finals dels anys 1990's l'edifici va ser enderrocat. 

El periodista Xavier Theros ha comentat recentment [5] que als magatzems del Museu d'Història de la Ciutat es conserven encara unes vidrieres de l'any 1933 amb escenes eròtiques que pertanyen a l'antiga decoració del Madame Petit. Serà interessant veure-les exhibides en algun racó del museu. 

[1] Paco Villar. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona 1996
[2] Ramon Draper Miralles. Guía de la prostitución femenina en Barcelona. Ediciones Martínez Roca. Barcelona. 1992
[3] Francisco Madrid. Sangre en Atarazanas. Ediciones La Flecha. Barcelona. 1926
[4] Carlos Barral. Años de penitencia. Alianza Editorial. Madrid. 1975.
[5] Xavier Theros. El País. Edició 15 setembre 2008.

CHALET DEL MORO. Prostíbul. Passatge de la Pau 3. (1910's-1956)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ


No s'han trobat dades fiables sobre la data exacta d'obertura del prostíbul del Chalet del Moro, però és de preveure que coincidís amb els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Fou aleshores quan al numero 3 del passatge de la Pau va començar a destacar aquesta casa de barrets  habilitada sobre el que havia estat l'antiga casa de banys de Tras Correo oberta cap a 1870. Això explica la seva decoració d'estil oriental molt pròpia d'aquell tipus establiments recreatius.

Expliquen els cronistes de l'època que el Chalet del Moro semblava talment un palauet sortit d'algun conte  d'Aladí i la llàntia meravellosa o de l'Alhambra i que la seva ornamentació no estalviava en detalls per donar-ne una aparença real. El seu director era un alemany que havia convertir el local en una moderna i afamada casa de prostitució que contrastava amb la marginalitat que es veia al carrer. Aprofitant la neutralitat espanyola a la Guerra, el local era també centre de tancament de negocis i s'hi organitzaven festes amb participació de les noies de la casa. El client tenia al seu abast tot tipus de serveis d'higiene i seguretat, la qual cosa va convertir el local en un dels més afamats d'aquell sector de la ciutat. Les prostitutes que hi oferien els seus serveis anaven guarnides com autèntiques odalisques i assajaven dances del ventre per atraure i fer decidir als clients. Tot els treballadors masculins de serveis auxiliars anaven mudats amb vestits moriscos, plantofes i turbants,  inclosos els músics, que animaven el local interpretant a totes hores melodies orientals.

El Chalet del Moro va viure els seus anys de màxim esplendor durant la dècada dels 1920's i els primers anys dels 1930's. Posteriorment va anar entrant en progressiva decadència, fins esdevenir a la postguerra un bordell vulgar, un de tants, que només conservava restes de l'antiga decoració oriental, però cada cop en estat més ruinós. 

*1934.- Publicitat en català al setmanari satíric Papitu durant els anys de la Segona República.

*1930's.- L'espai en vermell indica l'emplaçament exacte del Chalet del Moro al número 3 del passatge de la Pau, que era la continuació del passatge Escudillers. (Plànol: Institut Cartògrafic de Catalunya. Cliqueu a sobre per ampliar-lo).

L'any 1956 va tancar les portes a conseqüència de les noves disposicións legals contra la prostitució que obligaven a clausurar els bordells

Malgrat conservar les columnes i les finestres originals, el local va acollir posteriorment altres negocis. El de més durada va ser un taller de reparació d'automòbils (Talleres Doj), que va mutilar una de les portes del baixos per engrandir l'entrada. El 1984 l'edifici encara romania dempeus convertit en una sòrdida pensió, que bàsicament es nodria de clients magribins [1] en un entorn dominat pels traficants de drogues. 

Finalment, al 1997 coincidint amb les reformes urbanístiques executades rera la Plaça del Teatre, que van obrir la plaça de Joaquim Xirau, el vell edifici va ser enderrocat per substituir-lo per un bloc d'habitatges protegits.  

*1970's.- L'edifici que acollia el Chalet del Moro conservava encara a la façana els motius orientals dues dècades després del seu tancament (Foto: Arxiu Jordi Ardanuy)

*1994.- El taller de reparacions instal·lat als baixos de l'edifici en el seus últims anys abans de l'enderroc. (Foto: Sergio Sainz. El Periódico)

*2010.- Edifici construit sobre l'emplaçament de l'antic prostíbul del Chalet del Moro 

[1].-  Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona. 1996.

LA SUERTE LOCA. Carrer Estel 2. (1907-1918)

Agraïments a JORDI CARBONELL i ROSIÑOL

Un dels locals més emblemàtics de la nit barcelonina de començaments del segle XX va ser La Suerte Loca. Era un cafè de senyoretes amb restaurant inclòs situat al número 2 del carrer de l'Estel, (un minúscul carreró que connectava el carrers de les Tàpies i Nou de la Rambla) i es trobava en un pis principal ple de miralls, que va conèixer la presència de Pablo Picasso i de tants i tants amants del desenfrè i de l'art de donar sortida als instints més baixos. Els cafès de senyoretes eren en realitat prostíbuls encoberts on el personal masculí es desfogava a partir del ball amb les noies de la casa per continuar després el periple amb experiències sexuals més complexes. 

La Suerte Loca havia obert el 1907 com a societat recreativa propietat d'Antoni Anguera. Passats sis anys es va fer càrrec del negoci Francisco Buxó, propietari del cabaret La Buena Sombra i de l'Edén Concert, que va aconseguir situar-lo entre els primers del seu gènere.

*1910's.- Diverses planes d'un fullet publicitari de La Suerte Loca (Gentilesa de Jordi Carbonell i Rosiñol)

El setmanari El Escándalo, en un reportatge publicat el 1925, havia glossat amb detall els trets més característics d'aquell niu de llibertinatge entre els que hi destacava la perfecta diferenciació per classes de la clientela que feia la pròpia estructura física i l'ordenació dels espais del local. A La Suerte Loca estaven perfectament separades les classes més humils, que prenien cafè amb llet i grosella amb gasosa, de les més benestants i riques, que consumien licors diversos i convidaven a les pupil·les de la casa a galetes amb vi ranci.

El local estava decorat amb gran sumptuositat i tenia una curiosa cascada al vestíbul d'accés que es posava en marxa, amb aigua de veritat, quan algun client important hi feia acte de presència. La pràctica del joc estava a l'ordre del dia, la qual cosa va provocar diverses etapes de persecució implacable del local per tal de l'autoritat governativa. A partir de 1918 La Suerte Loca va canviar de nom i orientació i va encetar una nova etapa com a cabaret amb el nom de Palacio del Cristal.

*1910's.- Tres imatges de l'interior de La Suerta Loca. A la superior, l'entrada al local amb la petita cascada artificial, a la central el foyer i a la inferior el cafè central. (Gentilesa de Jordi Carbonell i Rosiñol).