EUCORT. Automòbils. Nàpols 124. (1945-1953)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

Als anys 1940's acabada la Guerra Civil, Eusebio Cortés Cherto (1912-1993), un emprenedor natural de la localitat tarragonina de Bot (Terra Alta), va aconseguir reunir un capital social de 6 milions de pessetes per tal de registrar una empresa de fabricació d'automòbils, que va batejar amb el nom d'Eucort (un acrònim que enllaçava les primeres lletres del seu nom i primer cognom). La fàbrica es va instal·lar al número 124 del carrer de Nàpols, entre la Gran Via i el carrer de Casp, a les mateixes instal·lacions que anteriorment havien ocupat les empreses Carrocerías Marrugat i Talleres Pujol, ambdues adquirides prèviament per Cortés. Les instal·lacions d'Eucort ocupaven una gran superfície d'aquella illa de cases arribant fins al carrer de Casp i amb accés també des del número 131 de carrer de Sícilia.  

*1940's.- Vista del carrer de Nàpols, amb la Gran Via al fons, captada abans de la construcció de la fàbrica d'automòbils Eucort al número 124, que apareix a la dreta de la imatge sota una bandera espanyola que en aquells anys era habitual de veure a l'entrada de moltes empreses i fàbriques. Aquest gran magatzem era aleshores ocupat per l'empresa Carrocerías Marrugat. (Foto: Cuyàs /ANC). 

L'empresa es va constituir al juny de 1945 i a la Fira de Mostres de l'any següent l'estand d'Eucort fou una autèntica novetat i ja s'hi acceptaven comandes. Havia nascut la primera marca automobilística genuïnament espanyola de l'època franquista.

*1946.- Text del reportatge publicitari sobre l'empresa Eucort aparegut a les pàgines de La Vanguardia en la seva edició del 8 de juny d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

Aquella presentació a la Fira de Mostres incorporava una espectacular exhibició de fotos de la fàbrica amb maquetes de la cadena de muntatge, que van generar una extraordinària expectació. El cotxe presentat era un sedan de quatre portes amb motor de dos cilindres i dos temps. que feia força patxoca perque s'allunyava dels cotxes petits que s'anirien consolidant en el mercat als anys següents.

La difícil conjuntura de postguerra mundial que es vivia al país feia difícil abastir-se de matèries primeres. Eucort, però, gestionada amb la una política d'allunyar-se del refinament tècnic d'altres marques va aconseguir la confiança dels seus clients i estabilitzar-se durant alguns anys en el mercat.

Cap a finals de 1946 ja se servien els primers cotxes a gairebé tota Catalunya i a l'any següent es va procedir a l'abordatge del mercat a tot l'estat, a través d'una acurada xarxa de concessionàries i assistència tècnica

Al mateix temps, es varen fabricar nous models entre els què destacaven una camioneta amb sostre de lona i capacitat per a 500 kg. de càrrega, com també un cotxe de tipologia rural popularment anomenat rubia amb carrosseria de fusta.

La camioneta Eurcot de 1946.

La rubia o cotxe rural, un dels models fabricats per Eucort.

El 1948 Eucort va signar un contracte amb la República Argentina per a l'exportació d'un d'automòbils del model rural. El país sud-americà, aleshores governat pel general Juan Domingo Perón, era dels pocs que mantenien relacions amb Espanya en aquells anys d'aïllament internacional. Tot i la gran quantitat de cotxes que s'embarcaren al port de Barcelona amb destí a Buenos Aires, la comanda prevista no s'arribaria a completar.

A la Fira de Mostres de l'any següent (1949) Eucort presentava un nou model anomenat Victoria de línies més modernes, que va tenir gran èxit al mercat i que d'alguna manera marca el moment més àlgid de creixement de l'empresa, que a partir de la nova dècada dels cinquanta començaria una davallada de producció i vendes.

Tot i això, el 1950 Eucort encara va dissenyar un altre model destinat al servei de taxi a Barcelona amb una estètica de monovolum que finalment no es va arribar a desenvolupar. 

*1950.- El prototip de taxi que Eucort va intentar comercialitzar en els seus últims anys d'activitat de la seva fàbrica. (Font: Col·lecció d'automòbils de Salvador Claret de Sils)

A partir d'aquí en endavant, l'empresa va entrar en crisi i les últimes matriculacions de cotxes d'Eucort es van formalitzar el 1954, tot i que un any abans Eusebio Cortés ja havia decidit tancar la seva fàbrica i iniciar la liquidació del negoci. 

La fàbrica del carrer Nàpols, caracteritzada per les seves petites tessel·les ceràmiques (gresites) de color verd de la façana, va romandre encara dempeus durant molts anys al barri de Fort Pienc acabant en un estat de semiabandonament. 

*2010.- Dues imatges del lamentable estat d'abandonament de la fàbrica d'Eucort al carrer de Nàpols anys abans del seu definitiu enderrocament el 2021. (Fotos: Jordi Mas /autopasion 18.com).

________

Enllaços d'interès per accedir a més informació:

https://www.autopasion18.com/HISTORIA-EUCORT.htm de Josep Astudillo.

https://historiesdebcn.com/eucort-els-cotxes-pioners-fets-a-barcelona/ de David Martínez Herrada.

EL PICADOR DEL CARRER ALCALÁ DE GUADAIRA (avui C. Dr. Rizal). Gràcia. 1940's-1954's.

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat amb ENRIC COMAS i PARER 

La història barcelonina dels picadors (entesos com a instal·lacions orientades a la doma i l'ensinistrament de cavalls i també per aprendre a muntar-los), seria incompleta si no parés atenció en el que hi va haver a mitjans del segle XX al carrer gracienc d'Alcalà de Guadaira, una via estreta que transcorre entre la Riera de Sant Miquel i l'inici de la Via Augusta i que al 1960 va ser rebatejada com a carrer del doctor Rizal.  

Eudald Puig i Valls havia dirigit aquest picador durant els anys immediatament posteriors a l'acabament de la Guerra Civil i figurava en la publicitat amb el nom de El Ecuestre, un nom que va mantenir a l'emplaçament de la nova hípica que el propi Puig obrir al carrer Babilonia (avui Ciutat de Balaguer) al barri de la Bonanova, prop de l'últim tram del carrer Muntaner.  

L'abandonament del negoci per part de Puig i Valls al carrer Alcalá de Guadaira 5-9 es va produir a l'octube de 1943. Aquesta nova situació, però, no va provocar el tancament del picador, sinó que un altre director, l'antic rejoneador Antonio Hernández Marcet (1980-1954), esdevingut professor d'equitació, en va agafar les regnes per a continuar l'ensenyament de l'art de muntar cavalls i ensinistrar-los

*1953.- El picador va servir també com a lloc d'exposició de les obres del retratista suís de pintures a l'oli Schmid von Biel. (Font: ARCA). 

Aquest picador va estar actiu fins a mitjan dels anys cinquanta, quan Hernández Marcet, que ja s'havia incorporat al del carrer de la Ciutat de Balaguer, va deixar-lo definitivament. Els locals van esdevenir un magatzem que va acollir un dipòsit de mobles fins a la construcció de nous habitatges als anys 1970's.  

LUTZ. Bar-Restaurant. Mallorca 196 (1940-1946)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ALFRED PUIG

Des que el general Juan Yagüe va entrar victoriós a la plaça de Catalunya aquell 26 de gener de 1939, Barcelona va viure un procés imparable, que va convertir la capital catalana en un centre de conspiracions i d'espionatge nazi almenys fins que la guerra no es va decantar clarament a favor de les potències aliades 

Entre els locals proalemanys que es van establir a la Barcelona de la immediata postguerra espanyola, hi destacà especialment el bar restaurant Lutz situat al número 196 del carrer de Mallorca, entre els d'Aribau i d'Enric Granados. Allà s'hi reunia habitualment la flor i nata dels alemanys afincats a Barcelona, que mantenien una inquebrantable adhesió al règim hitlerià [1]. El local ja existia des d'almenys el 1935, abans de la Guerra Guerra civil segons es desprèn d'un anunci publicat a La Vanguardia aquell any en què es cercava un violinista acordió pel restaurant. 

*1935.- Anunci publicat el 30 de març d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El promotor del local va ser Otto Hermann Lutz Konz, un exmariner nascut a Dürmenz el 1903, que havia exercit d'espia a Bèlgica d'on va ser expulsat al començar el conflicte europeu abans d'establir-se definitivament a Barcelona a l'any 1939 poc després d'acabar la Guerra Civil. El 1941 va fer-se càrrec del restaurant amb la seva esposa Rosa [2]

El novembre de 1944, quan al règim franquista començava a tenir clar que els nazis perdrien la guerra, Lutz va ser internat en un balneari de Caldes de Malavella i finalment repatriat al 1946. Havia posseit un terreny a Castelldefels i el restaurant que duia el seu nom i que servia cobertura als agents nazis i de contacte amb l'Abwehr a Barcelona [3] 

La caiguda en desgràcia i desmoronament de l'Estat nacionalsocialista de Hitler amb la victòria final dels aliats a la Segon Guerra Mundial, va precipitar la desaparició del bar Lutz. que un any després esdevindria el restaurant El Caballito Blanco després d'un breu període com El Caballo Blanco.   

*1947.- Acabada la Segona Guerra Mundial amb la derrota de l'Alemanya de Hitler, el Restaurant Lutz va tancar i es va convertir en El Caballito Blanco. (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

La llista d'establiments que van acollir trobades habituals de la parròquia hitleriana a Barcelona era llarga i incloïa els locals següents:

* Bar Cádiz, també conegut com Bar La Jungla (Montserrat 10)

* Bar Tokio (Consell de Cent 257)

* Joieria Bauer (València 270 bis)

* Cafè El Oro del Rhin (Gran Via 601 - Rambla de Catalunya)

* Cafè Sevilla (Gran Via 624 - Rambla de Catalunya). Davant de l'anterior

* Cafè Terminus (Aragó - Passeig de Gràcia)

* Cafè Zum Zillertal (Provença 228)

* Parador del Hidalgo (Passeig de Gràcia XXX)

* Hotel Majestic

* Hotel Ritz

* Hotel Peninsular (carrer de Sant Pau 34-36) 

* Partit nazi (seu del carrer d'Aragó 275)

_______

[1].- A l'any 2006 es van desclassificar documents reservats de la Segona Guerra Mundial, que eren dipositats a l'Administració dels Estats Units, i es va poder disposar d'aquestes dades gràcies a que el peridosta Jordi Finestres hi va accedir (Diari de Girona 23/2/2007)

[2].- Informació publicada a La Vanguardia el 25 de febrer de 2007

[3].- L'Abwehr (defensa en alemany) van ser els serveis d'intel·ligència, espionatge i contraespionatge alemanys. Havien estat creats el 1921 i van ser fortament reorganitzats durant el nazisme. Van mantenir una gran rivalitat amb la Gestapo i las SS per raons d'influència sobre el Führer. Finalment. el 1944, Hitler va dissoldre l'Abwehr després de patir un atemptat frustrat.  

ELS INTERCANVIS DE PRESONERS DE GUERRA NAZIS I BRITÀNICS. Port de Barcelona. (1943-1944)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

 

Entre 1943 i 1944 el port de Barcelona va ser testimoni de dues cerimònies d'intercanvi de presoners entre l'Alemanya nazi i el Regne Unit.

El règim franquista, en el fons aliat moral i ideològic dels nazis alemanys i dels feixistes italians, volia rentar la seva imatge internacional oferint un posat de neutralitat. Feia pocs mesos que Franco havia decidit retirar la División Azul del front oriental i, tot creient que les coses es podrien anar complicant progressivament per al Tercer Reich va declarar oficialment la neutralitat d'Espanya. En realitat, la dictadura no era gens ni mica neutral, però també era cert que aquells deliris de grandesa per entrar en el conflicte mundial al costat de Hitler s'havien apaivagat i tot plegat semblava més orientat a la reconstrucció de la pàtria amb una societat que moria de fam i de misèria després del revés de la Guerra Civil.

Aquesta falsa neutralitat ja es va posar de manifest durant els dies previs al primer intercanvi de presoners del 27 d'octubre de 1943. La delegació britànica era encapçalada per l'ambaixador britànic sir Samuel Horae, que va haver d'allotjar-se a casa del consul britànic a Barcelona mentre que el representant alemany, l'ambaixador alemany Hans Dieckhoff es va hostatjar a l'hotel Ritz, el més luxós de la ciutat, tot rebent les més cordials mostres de simpatia i una esplèndida recepció organitzada per les autoritats del règim. 

Sir Samuel Horae i  Hans Heinriuch Dieckhoff, ambaixadors britànic i alemany respectivament.

L'estada d'Horae a la ciutat va ser de només quatre dies, mentre que la de Dieckhoff es va perllongar més d'una setmana. L'ambaixador alemany va ser convidat a una excursió a Montserrat organitzada pel general Moscardó el diumenge 24 d'octubre quan el representant britànic encara no havia arribat a la ciutat. A nivell mediàtic, els comentaris de la premsa de l'època sobre una i altra delegació, encara posaven més de manifest qui eren els amics i qui els enemics.

En aquest estat de coses el dimecres 27 d'octubre de 1943 va tenir lloc la cerimònia d'intercanvi. El règim de Franco hi va dedicar un notable desplegament de mitjans. Gran presència de personal de la Creu Roja per ajudar als presoners a desplaçar-se i asssitència de les màximes autoritat civils (alcalde  Mateu), eclesiàstiques (bisbe Modrego), militars (general Moscardó), falangistes, i altres faccions d'adeptes i inquebrantables al règim.

*1943.- Els membres de la Creu Roja van tenir un paper destacat durant el procés d'intercanvi de presoners ajudant als més desvalguts. (Fotos: Josep Brangulí)

*1943.- L'ambaixador alemany Hans Heinrich Dieckhoff amb un oficial de l'exércit nazi al port de Barcelona durant l'intercanvi de presos (Foto: Josep Brangulí).

*1943.- Titulars de La Vanguardia el dia després del primer intercanvi de presoners. 

A l'any següent l'escena es va repetir. Fou al mes de maig de 1944 i el protocol va diferir notablement del de l'any anterior. Aquest cop no hi assistirien els ambaixadors alemany i britanic, sino solament el dels Estats Units, país que, aquest cop, va adquirir un especial protagonisme en l'intercanvi. Hi hagué una considerable presència de corresponsals de premsa de tots els països i les dues representacions així com l'americana van ser convidades per l'ajuntament a sengles dinars al restaurant del Salón Rosa del passeig de Gràcia. Paradoxalment, hi hagué més comensals franquistes al dinar amb els aliats que no pas amb els alemanys [1]. La guerra havia començat a fer un viratge sobtat en detriment dels nazis i això semblava animar als franquistes a departir i conèixer les inquietuds dels representants dels aliats. El dia 18 de maig, més de 200 camillers i unes 100 infermeres de la Creu Roja van donar suport en tasques de trasllat dels presoners. Un vaixell suec, el Gripsholm, que s'encarregà d'acollir els presoners aliats, i un altre d'alemany, el Gradiska, receptor dels alliberats alemanys, varen traslladar-se al port de Barcelona per executar les operacions d'intercanvi.

*1944.- L'alemany  Hans Thomsen, cap del Partit Nacionalsocialista a Espanya amb el governador civil de Barcelona Antonio Correa Veglisón. Ambdós estigueren presents al port per assitir al segon intercanvi. (Foto: Carlos Pérez de Rozas).

*1944.- Una imatge del nou intercanvi de presoners a l'any següent. (Foto: Josep Brangulí).

_____________

[1].- Capdevila, Mireia i Vilanova, Francesc. Nazis a Barcelona. L'esplendor feixista de postguerra (1939-1945). L'Avenç. Ajuntament de Barcelona, 2017.

ATÓMICO CLUB. Boite. Aribau 250 / Travessera de Gràcia (1946-1949)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Durant la segona meitat dels anys 1940 i especialment a partir de 1947, amb l'oficialitat franquista tan estricta en vetllar per la puresa de la llengua de l'imperio i en evitar que mots i denominacions estrangeres la infectessin, es va produir una excepció amb la paraula boite que, llevat dels personatges més cultes i viatjats s'emprava habitualment amb la pronúncia espanyola sense el so francès buat.  

Així doncs, els locals anomenats boites havien començat a proliferar en les nits barcelonines. Al costat de Saratoga, emplaçada a les Galeries Maldà amb accés pel carrer del Pi número 5, la del Parador del Hidalgo a la que s'accedia pel passatge Domingo o la de l'Atlanta al carrer Trafalgar sota el gratacels dels carrer Jonqueres, aquests locals varen utilitzar sense problemes la denominació afrancesada que evocava locals de música amb poca llum i ambient íntim. 

En els últims dies de desembre de 1946 es va obrir l'Atómico Club, inicialment publicitat com a Ball, Saló de Tè i Bar Americà. En aquells primers temps del local hi actuava el conjunt de Pancho Melguizo. A l'octubre de 1947, va passar a ser dirigit per Ramon Rocabruna, aleshores gerent del Restaurant Chipi de Sant Just Desvern, amb l'orquestra del pianista Pere Masmitja que amenitzava les sessions i la ballarina La Luana evolucionant sobre l'escenari. Els van succeir Alfredo Alcácer amb el seu conjunt instrumental i una altra ballarina coneguda com Finita Pérez.

Alfredo Alcácer

L'Atómico era situat al carrer Aribau, en els baixos de la primera finca de la vorera del costat Besòs, un cop creuada la Travessera de Gràcia en direcció muntanya. Era un edifici d'inicis dels anys 1940's enlairat obre els terrenys que havia ocupat el jardí del Convent de les de les Dames Negres de les Germanes de l'Infant Jesús.

L'últim curs del local va ser el 1948-1949, que va ser amenitzat en gran part pel conjunt de Pere Masmitjà, que va obrir la temporada el 20 de desembre.

*1948.- L'últim anunci aparegut en premsa de l'Atómico va coincidir amb el reveillón de Cap d'Any per rebre al 1949.

COMEDIA. Teatre (1941-1960). Cinema (1960-2024). Passeig de Gràcia 13/Gran Via.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Teatre Comedia (1941-1960)

Acabada la Guerra Civil un nou teatre va emergir al centre de Barcelona en un emplaçament envejable, la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i la Granvia´.

Ja abans d'iniciar-se el conflicte civil, s'havia projectat d'instal·lar un teatre al Palau Marcet. Amb aquest objectiu, l'empresari Josep Maria Padrós l'havia comprat amb un grup d'accionistes i el 1935 van començar les obres que comportaven inicialment el buidatge de l'espai interior per emplaçar-hi l'escenari, els camerinos dels actors, el pati de butaques i altres servei addicionals. No obstant, la guerra va esguerrar la continuïtat de l'execució del projecte de l'arquitecte Josep Rodríguez Lloveras. que mantenia totalment la façana i l'aspecte exterior de l'antic palau. 

Les obres es reprendrien al 1939 i el dia 2 d'abril del 1941 es procedia a la solemne inauguració del teatre amb un espectacle titulat El carrillón mágico. que va durar quatre dies i on hi va participar el ballet del Gran Teatre del Liceu amb direcció de Joan Magriñá.  

L'estructura del nou teatre incloïa a banda de la platea dos pisos més amb llotges i butaques que totalitzaven un aforament de 1.246 localitats. El dia 12 d'abril s'hi va estrenar la primera obra teatral que fou Aves y Pájaros de Jacinto Benavente amb el propi autor interpretant el pròleg. 

Durant el 20 anys que el Comedia va funcionar com a teatre, s'hi van presentar obres principalment de teatre espanyol contemporani però també algunes d'autors estrangers.

*1954.- El teatre Comedia quan s'hi representava l'obra El drama de la familia invisible, d'Álvaro de la Iglesia amb paper protagonista per Pau Garsaball. 

*1959.- Aurora Bautista en el paper principal de La gata sobre el tejado de zinc (Cat on a Hot Tin Roof), obra de Tennessee Williams.

Algunes de les obres teatrals representades al Comedia.

Diálogo de carmelitas

La ratonera

Los padres terribles

El diario de Anna Frank

Las brujas de Salem

Un soñador para un pueblo

La rosa tatuada

Muerte de un viajante

Altrament, el Comedia va acollir altres representacions no teatrals que van incloure òperes, sarsueles, festivals de dansa i concerts de música i al 1956 s'hi va celebrar una temporada d'òpera de cambra amb les estrenes d' Amahl and the visitors (Gian Carlo Menotti) i Maria Egiziaca (Ottorino Respighi).  

*1947.- Fullet d'un programa de dansa al teatre Comedia. (Font: todocoleccion.com)

Cinema Comedia (1960-2024)

El 18 de novembre de 1960 el film Un Grito en la niebla de David Miller va obrir la pantalla del Comedia, ja reconvertit en cinema, amb Rex Harrison i Doris Day al capdavant del repartiment.

*1960.- A dalt, cartell de la pel·lícula Un grito en la niebla (Midnight Lace) que va suposar l'estrena del Comedia com a cinema el 18 de novembre d'aquell any. Al centre, l'actriu Doris Day en un moment del film. A baix, retall de la cartellera al El Noticiero Universal de l'esmentada data. [1].

Algunes pel·lícules estrenades o projectades al Comedia:

 

 

  

Amb el pas dels anys, el Comedia es va anar ampliant amb més sales en dues tongades. La primera al 1983 de tres sales i posteriorment al febrer de 1995 fins a cinc. En ambdós casos es va conservar la sala principal que disposava de 839 butaques Les altres en tenien 224 i 153 (les tres últimes) fins arribar en total a les 1.670 localitats.

Finalment el cinema Comèdia va tancar definitivament les seves portes el 14 de gener de 2024, a l'espera d'una ampliació i reforma de l'edifici per convertir-lo en un espai museístic promogut per la família Thyssen- Bornemisza.

2025.- Un dels projectes de reforma i ampliació del Palau Marcet, antiga seu del Comedia per acollir-hi el Museu Thyssen-Bornemisza.  

--------

[1].- Algunes persones han fet constar erròniament que el film que va estrenar el Comedia era la producció mexicana Un grito en la noche, sens dubte una confusió en el títol.

INSTITUT OFTALMOLÒGIC BARRAQUER. Construcció original. Muntaner/Laforja (1941)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a MERITXELL CARRERAS GALDÓS

Ignasi Barraquer i  Barraquer (1884-1965), fill de Joan Antoni Barraquer i Roviralta i de la seva cosina Concepció Barraquer i Garrigosa, va estudiar Medicina a Barcelona i va llicenciar-se el 1907. Obtingué el doctorat un any després amb la tesi titulada Dacriocistitis. El 1910 es va casar amb Josefa Moner i van tenir set fills, dos dels quals van continuar la nisssaga d'oftalmòlegs. Era coneguda l'atracció de Barraquer pels animals i va arribar a tenir un petit zoològic al jardí de la seva mansió de Torre Vilana a la Bonanova i després a l'avinguda Pearson. Al 1917 va presentar a la Reial Acadèmia de Medicina la seva tècnica de la intervenció de les cataractes mitjançant un instrument ideat per ell mateix i anomenat Erisífaco. Entre 1929 i 1939 va presidir la Societat Catalana d'Oftalmologia i el 1933 va ser nomenat professor Universitari a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. 

*1940's.- Imatge del primer edifici de l'Institut Oftalmològic Barraquer al carrer Muntaner xamfrà Laforja. (Foto: Autor desconegut.)

Els orígens de la història de l'edifici de la Clínica Barraquer estan vinculats a l'obertura del tram del carrer Laforja que fins als anys 1930's quedava interromput entre els carrers Muntaner i Camp de'n Vidal. En aquest sector s'estenia la mansió anomenada Quinta Eugènia propietat de Juan José Ferrer Vidal casat amb Maria Parellada Santaló, que pertanyia a una família que disposava d'una gran extensió de terreny al barri Galvany i que donà nom al carrer del mateix nom. Aquesta operació urbanística va permetre unir el barri de Galvany amb el nucli corresponent als voltants de la plaça Cardona, més enllà del carrer Aribau en direcció a Gràcia. 

La Clínica Oftalmològica va ser construida entre 1934 i 1941 a cavall entre el període republicà i l'inici de la posguerra. amb les interrupcions pròpies dels anys de la Guerra Civil, sobre un projecte dissenyat en l'època del GATPAC amb inspiracions de l'expressionisme alemany d'Enric Mendelsohn. El seu arquitecte va ser el sarrianenc Joaquim Lloret i Homs (1890-1988). El projecte de l'edifici de la clínica va preveure dos patis centrals que iluminen zenitalment les estances interiors.  

L'edifici original disposava de baixos, dues plantes i un àtic amb la façana de la cantonada arrodonida i una escala lateral al carrer Laforja amb interiors amb detalls art decó, que suposen una especial singularitat, atès que el propi doctor Barraquer hi va col·laborar incorporant aspectes propis de la iconografia de l'antic Egipte (un dels elements preferits del famós facultatiu), el qual tenia l'habitatge privat a la planta de l'àtic del propi edifici. L'emblema del centre és l'ull udjat que penjava del coll del faraó Tutankhàmon.  

Logotip del Centre Oftalmològic Barraquer inspirat en el mitologia egípcia.

La segona fase de l'edifici o primera ampliació de la clínica es va executar als anys 1950's i va consistir en allargar-la pel carrer Laforja en direcció al carrer Camp d'en Vidal. L'edifici nou era ja més alt que l'original i no va mantenir la continuïtat del marc de les finestres de la façana.

*1955.- L'ampliació de la clínica pel carrer Laforja va mantenir encara l'edifici orginal de la cantonada amb Muntaner, si bé el nou ja era més alt, amb finestres separades i arribava fins als cinc pisos (Foto: Autor desconegut).

Finalment al 1971 es va remuntar l'edifici afegint-hi tres plantes mitjançant una remunta que va respectar escrupulosament el projecte original tot mantenint la unitat de l'edifici respecte del projecte inicial. Aquesta ampliació va obligar a reforçar l'estructura mitjançant uns pilars metàl·lics exteriors. La corba de la cantonada va perdre però, el volum circular tangent que coronava la façana original. Aquest detall li va fer perdre part del marcat caràcter expressionista de la construcció de 1941.  

*1971.- Obres de remunta i ampliació de la Clínica Barraquer afegint-hi tres plantes més. (Font: Institut Oftalmològic Barraquer).

*2000's.- Imatge de l'edifici de la Clínica en l'actualitat.