LA CASA DE VIDRE. Estudi cinematogràfic de Fructuós Gelabert. Boreal Films (1916-1918) i Studio Films (1918-1926). Carretera de Sants 106.

 MIQUEL BARCELONAUTA

*1919.- Aspecte de la Casa de Vidre quan era ocupada per l'empresa Studio Fims S.A. En primer terme es veu la barana del pont sobre les vies del tren que coincidia amb l'actual passeig de Sant Antoni. (Foto: Autor desconegut)

Aquest va ser el primer estudi cinematogràfic instal·lat no tan sols a Barcelona, sino també a Catalunya i a Espanya. Era ubicat prop de l'actual plaça de Sants al costat de la carretera que duia cap al barri d'Hostafrancs i Barcelona 

El seu fundador Fructuós Gelabert i Badiella (1874-1956) fou un dels pioners de l'arribada del cinema a Barcelona a finals del segle XIX. Tot i que nascut a la vila de Gràcia, la seva família es traslladà a Sants on establiren el negoci familiar d'ebenisteria i començà a treballar amb el seu pare. Però ja de molt jove es despertà en ell una profunda afició al naixent fenomen del cinema. 

Fructuós Gelabert en els seus anys de joventut.

La fascinació de Gelabert per les pel·lícules dels germans Lumière el va dur a fabricar la seva pròpia càmera seguint els patrons del model dels francesos. Amb el seu aparell Gelabert va filmar les seves primeres cintes entre les quals va destacar l'anomenada Riña en un cafè datada del 1897.

La Casa de Vidre era en realitat el nom popular que els veïns del barri van donar a aquesta construcció, caracteritzada per les seves àmplies finestres vidriades que li donaven un aspecte singular. L'objectiu era permetre l'entrada màxima de llum natural a l'estudi per tal d'aprofitar-la per la filmació de pel·lícules. S'emplaçava al número 106 on avui es conserva un passatge [1] amb el nom del cineasta al costat de l'edifici de les cotxeres. L'any 1914 Gelabert va decidir arrencar el projecte de construir aquests estudis al centre de Sants. Fou aleshores quan va fundar els anomenats Estudis Boreal que s'emplaçarien a l'anomenada Casa de Vidre. La construcció disposava de dues plantes i s'aixecava al costat de les vies del tren. Al nivell baix hi havia les oficines administratives de l'empresa amb el laboratori i un seguit de magatzems, mentre que l'alt, molt més espectacular, acollia els estudis amb una nau de parets altes i cobertes de vidres, la qual cosa com s'ha apuntat, va promoure la denominació popular de Casa de Vidre. Dos anys després de l'inici de les obres, s'inauguraven els estudis. 

El projecte de Gelabert, però, va durar poc perquè el 1918 el cineasta es va veure obligat a vendre els seus estudis de la Casa de Vidre a la productora Studio Films S.A., que intentaria comercialitzar un cinema d'arrel catalana per exportar-lo als Estats Units. Tres causes expliquen les dificultats que culminaren en la desaparició a mitjans de la dècada següent d'aquesta construcció santsenca. En primer lloc, les conseqüències derivades de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), que havia suposat una davallada considerable de la producció cinematogràfica atès que els canals internacionals de distribució van quedar bloquejats pel conflicte bèl·lic. Una altra causa seria l'arribada del cinema sonor que va deixar obsoleta la producció de les pel·lícules mudes que es realitzaven als estudis de la Casa de Vidre. Finalment, els plans d'expansió de les vies ferroviàries i l'ampliació de l'estació de Sants que acabarien amb l'expropiació i enderroc de la Casa de Vidre el 1926.

____________

[1].- El passatge de Fructuós Gelabert es la via que connecta el carrer de Sants amb la plaça de Bonet Muixí (anteriorment coneguda com a plaça de Màlaga), al costat de les cotxeres.

SALÓN CATALUÑA / CINE CATALUÑA (1912-1993). Plaça de Catalunya 3.

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments ENRIC COMAS i PARER i ROBERTO LAHUERTA MELERO

Sala de cinema construïda a la plaça de Catalunya, als baixos de la Casa Teodor Bosch, entre l'inici de la Rambla de Canaletes i el carrer de Bergara. En els seus més de vuitanta anys d'història va tenir moments àlgids i altres no tan esplendorosos, però sens dubte passarà a la història com un dels grans cinemes de la ciutat i, sens dubte, com el més rellevant de la plaça de Catalunya, en la que l'oferta cinematogràfica pràcticament només s'ha limitat a aquesta sala. Va ser inaugurat el dissabte 22 de juny de 1912, d'acord amb un projecte de l'arquitecte Claudi Durán i Ventosa (1864-1925) [1] i del decorador i interiorista Boix. El seu primer gerent i propietari fou Josep Vives Oliver. 

Segons apuntava l'historiador del cinema Joan Monsó Cabús [2] la construcció d'aquesta sala va requerir d'uns fonaments fins a de 17 metres de profunditat, perque per allà hi havia la llera de l'antiga Riera de'n Malla en el seu camí cap a la Rambla, abans de ser desviada de la Rambla de Catalunya a l'alçada del carrer Casp. El cinema s'assentava sobre el frontis de l'antiga muralla que discorria pel carrer de Pelai. La ventilació va ser resolta amb uns grans finestrals situats rere de la paret de la pantalla que s'obrien a la veïna estació del tren de Sarrià encara sense soterrar.

Amb un aforament de 1.112 espectadors, el Salón Cataluña va cobrir la seva primera etapa projectant pel·lícules de cinema mut fins al 1930 després de posar-se en servei amb la presentació dels films Un héroe, Mirka la gitana, El santo rosario, Ciudado de la tisis i el noticiari d'Actualitats Gaumont.

*1912.- Article sobre la imminent obertura del Salón Cataluña a les planes de El Diluvio (20 de juny) i retall de La Vanguardia (22 de juny) amb l'anunci del primer programa projectat en aquest local (Font: ARCA).

L'èxit de la sala va possibilitar ben aviat la projecció de films de llarga durada amb metratges superiors a les dues hores. El primer va ser La alondra y el milano també coneguda com El muchacho de París, estrenat el 19 de maig de 1913 i Fantoches, presentada el 9 de juny del mateix any. 

*1913.- Retalls de La Publicidad (18 de maig) i La Veu de Catalunya (7 de juny).

*1928.- L'entrada al Salón Cataluña en els seus temps de cinema mut, quan s'hi projectava, entre d'altres la comèdia Muy confidencial (Very confidential) amb l'actriu Madge Bellamy, i el film de George O'Brien Tenorios del mar (Sharp Shooters), els cartells de les quals veiem a la imatge inferior

L'any 1930 el Salón Cataluña va tancar la seva etapa de cinema mut per convertir-se en una de les primeres sales de la ciutat en projectar cinema sonor. El canvi va requerir tancar la sala durant uns mesos, així com l'adquisició d'un nou equip de projecció de la Western Electric. El film escollit per encetar la nova etapa fou la producció de la Fox amb actors de parla espanyola Del mismo barro, que s'hi estrenà el dia 10 d'octubre [3].

*1930.- La notícia del primer programa de cinema sonor al Salón Cataluña a les pàgines del diari El Diluvio del divendres 10 d'octubre d'aquell any. (Font: ARCA)

Mona Harris i Juan Torena protagonistes del film Del mismo barro i un cartell del film

*1930's.- Interior del Salón Cataluña durant la Segona República.

Des de la irrupció del cinema sonor la sala combinava indistintament les denominacions de Cine Cataluña i Salón Cataluña. Durant el període republicà va adquirir més protagonisme i continuava essent considerada com aristocràtica i de màxim confort.

El 4 de maig de 1933 s'hi va inaugurar la setmana del cinema català, que va organitzar Seleccions Muria i era patrocinada pel comitè pro catalanització del cinema. S'hi va estrenar Gloria, amb subtítols en català i la pel·lícula catalana Draps i Ferro Vell.

*1933.- El film Gloria. amb l'actriu alemanya Brigitte Helm, famosa pel seu paper a Metropolis, va ser projectada amb subtítols en català.  

Un altre film que va quedar per sempre lligat a la història d'aquest cinema és Morena Clara (1936) de Florián Rey amb Miguel Ligero i Imperio Argentina. Havia estat estrenada poques setmanes abans de l'esclat de la guerra civil el juliol de 1936, però l'evolució del conflicte bèl·lic i el clima de tensió creixent que es vivia al carrer, va obligar a suspendre les projeccions i tancar la sala. Amb l'arribada dels nacionals i l'inici de la dictadura de Franco, el film va ser reposat a partir del 2 de febrer de 1939 amb un notable èxit entre la ciutadania. 

*1939.- La Reina Mora va ser una de les primeres pel·lícules que es van projectar a la sala després de l'acabament de la Guerra Civil. (Foto: Carlos Pérez de Rozas).

*1939.- Canvi de decorat per l'estrena de La Canción de Aixa amb Imperio Argentina. (Foto: Carlos Pérez de Rozas).

*1939.- A finals d'aquell any s'estrenava l'adaptació cinematogràfica de Gonzalo Delgrás de La tonta del bote. (Font: Destino / ARCA).

La sala va continuar funcionant durant tots els anys de la dictadura, alternant la seva condició de cinema d'estrena i reestrena. El 1943 va ser reformada en profunditat amb l'eliminació de les llotges dels laterals.

 

A l'edició de l'Anuario del Cine Español de la temporada 1955/56 hi constava que l'aforament del Catalunya en aquells anys era de 1.088 butaques i que l'empresa explotadora de la sala era Comercial Verdaguer S.A. 

El 1970 es va emprendre una gran reforma del cine Catalunya amb un projecte de l'interiorisme de Jordi Galí, que va reduir notablement l'aforament del local fins a deixar-lo en 427 butaques. El nou Catalunya destacava per la comoditat dels seus seients i la separació que hi havia entre ells. Això el va convertir en el més ampli i confortable de la ciutat.

 

*1970's.- Les còmodes i àmplies butaques de l'interior del cinema després de la reforma de la sala. 

El 8 de maig de 1974 Cinesa prenia la direcció del cinema i van tornar les estrenes amb Gritos y Susurros del director suec Ingmar Bergman. El tancament definitiu del cinema va ser el 2 de novembre de 1993 amb la projecció de Jurassic Park de Steven Spielberg.

*1989.- Porta d'accés al cinema Catalunya en la seva darrera etapa

________

[1].- Claudi Duran i Ventosa era fill del polític Manuel Duran i Bas i fins a la seva mort va ser l'arquitecte de la Diòcesi de Solsona. També va ser arquitecte municipal als pobles del Pla de Barcelona Sant Joan d'Horta i Sant Martí de Provençals per incorporar-se posteriorment a l'Ajuntament de Barcelona. Se'l considera un dels pioners en la utilització del ciment armat en l'arquitectura.

[2].- Monsó Cabús, Joan. El cinemes de Barcelona. Editorial. Barcelons 199x.

[3].- Al film Del mismo barro hi actuava l'actor Juan Torena (1898-1983). El seu nom real era Juan de Garchitorena, un esportista d'ascendència basca i nascut a Manila (Filipines). Segons la revista Panenka, era cosí germà de Paulino Alcántara, també filipí, i havia jugat a les files del Futbol Club Barcelona prèviament a iniciar la seva carrera d'actor als Estats Units. 

CINE COMÈDIA DE GRÀCIA / CINE GRÁFICO i TEATRO DE LA COMEDIA. Carrer de Gràcia 6. (1915-1962)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb ENRIC COMAS i PARER

Després de l'obertura a Gràcia del Cinematògraf Saló de Varietats [1] del carrer Bonavista 1, i un cop construida la Casa Fuster, un nou local va obrir portes al 1915 en aquell mateix sector situat al final del passeig de Gràcia. El mes d'octubre d'aquell any s'anunciava l'obertura del Cine Gráfico, que disposava de l'exclusiva de les produccions Gaumont per a la vila de Gràcia.

*1915.- Primer anunci del Cinema Gráfico publicat a La Vanguardia al setembre d'aquell any.

*1915.- L'actriu italiana Lyda Borelli en un cartell del film Flor del Mal que va inaugurar el Cinema Gráfico.

Un any després, al març de 1916, s'anuncià a les cartelleres dels diaris l'obertura d'un nou teatre anomenat Salón de la Comedia amb entrada pel carrer Gràcia 6. En realitat, la sala simultanejava les projeccions de cinema com a Cine Gràfico, amb les representacións de varietats i obres teatrals com a Salón de la Comedia, talment con si hi haguessin dos recintes amb dues entrades diferents, una pel carrer Bonavista i una altra pel carrer Gràcia. La publicitat feia esment a que les funcions teatrals no alterarien les projeccions cinematogràfiques [2].

Segons l'historiador Josep Artís l'aforament del local arribava a les 600 localitats distribuides en 430 a la platea i 170 al galliner. El mateix Artís fa referència a la companyia d'Enric Giménez [3] com la primera que hi va actuar. Posteriorment va ser la companyia de Torres-Castillo qui va agafar el timó del teatre, el 1917 la sala del carrer Gràcia 6 adopta el nom oficial de Teatro Salón de la Comedia. Al 1919 s'hi presenten les primeres varietats i el teatre hi va tornar a viure grans moments amb les companyies de Eduardo Torres o la de Jaume Capdevila que hi va presentar Tenorios. Finalment al març de 1926 les cartelleres tornaven a incloure l'antic Salon de la Comedia, rebatejat com a Cine Teatro de la Comedia i orientat exclussivament al cinema.  

L'actor teatral Enric Giménez

Amb el pas dels anys per tant, el Salón de la Comedia li guanyaria la partida al Gráfico [4], que va desaparèixer al 1925 per convertir-se en Cine Teatre de la Comedia.  

*1950's.- El carrer de Gràcia amb el rètol del Cine Comèdia a la dreta de la imatge al costat de la Casa Fuster. A l'altra banda del carrer es veu l'Església de Jesús (Foto: Arxiu Municipal de Gràcia / Fons del Club Excursionista de Gràcia).

Des de la postguerra fins al seu final la sala, ja dedicada exclusivament al cinema, va patir una decadència progressiva i no era gaire ben vista pels graciencs a causa dels seus habituals talls de fluid elèctric i l'arribada tard de les bobines que compartia amb d'altres sales. Jordi Torras descriu el risc que suposava ocupar butaques de platea i quedar a mercè dels espectadors del galliner que sovint s'entretenien llençant tota mena d'objectes al pis inferior. L'única nota positiva, sobretot pels joves i per la gent amb les butxaques migrades, era que era la sala més econòmica. Els westerns i els films d'aventures eren els més habituals. Tot i que el Comèdia de Gràcia apareixia molt poc o gens a les cartelleres, l'obertura al 1941 del Teatre Comedia a l'antic Palau Marcet, esdevingut sala de cinema a partir de 1960, va generar polèmica i una certa tibantor entre els gerents d'ambdues sales per la coincidència de nom. Alguns cinèfils i veïns de la zona el recorden el Comèdia de Gràcia com el Comedieta o el Cacahuet Palace.

*1950's.- Entrada al Cinema Comedia des del carrer de Gràcia número 6. (Foto: Josep Barrillón Paradell. Fons Núria Barrillón Pi).

*1955.- Solo ante el peligro i El prisionero de Zenda, un dels programes dobles que es projectaren aquell any.

Al 1962 la sala va tancar les seves portes [5] per convertir-se en un pàrquing i posteriorment, coincidint amb la compra per part de l'elèctrica ENHER de l'edifici de la Casa Fuster, va passar a ser propietat d'aquesta empresa. Enderrocada anys més tard i substituïda per una edifici d'obra nova, a l'any 1994 es va obrir el carrer Alpel·les Fenosa, que uneix el carrer Bonavista i el carrer de Gràcia a través d'una part dels terrenys que en el passat servien d'accés al cinema Comedia de Gràcia.

*1962.- Un dels últims programes dobles projectats al Comèdia de Gràcia.

____________

[1].- El Cinematògraf Saló de Varietats, que alternava espectacles de cinema, teatre i varietats, és considerada la sala de projecció cinematografica més antiga del barri de Gràcia.

[2].- Torras i Comamala, Jordi. El cine teatro Comedia de Gracia. Viaje sentimental por los cines de Barcelona. La Vanguardia 1 d'octubre 1990.

[3].- L'actor Enric Giménez i Lloberas (1868-1939) havia estat descobert per Enric Borràs el 1894. Giménez i la seva companyia no tant sols va inaugurar el Teatre de la Comèdia sino que hi van romandre almenys els primers 18 mesos. El drama El corazón en la mano i la peça Los corridos s'hi van presentar el 19 de març de 1916. L'etapa de Giménez es pot considerar com a molt fructífera portant al Comèdia peces de Muñoz Seca, Arniches, Julià Pous i Ferrer i Codina. Al maig de 1917 s'hi va celebrar la quarta vetllada catalana amb la representació del drama en tres actes Papa Ministre de Gerolamo Rovetta amb traducció de Narcís Oller. 

[4].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio.  Editorial Temporae. 2015

[5].- L'historiador del cinema Jordi Torras i Comamala arrel d'una entrevista amb Josep Maria Badal i Basora fixa erròniament la data de tancament del Comedia de Gràcia en el dia 11 de juny de 1961. L'existència de programes de mà datats del 1962 dóna fe d'aquesta errada.

CASA GABRIEL BOADA (Muntaner- Descartes). Cúpula i terrat original (1917).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraiments a JORGE ÁLVAREZ

*1918.- Perfil original de la façana del carrer Descartes de la Casa Gabriel Boada. (Foto: Autor Desconegut. Gentilesa de Jorge Álvarez. Col·lecció privada).

Edifici residencial d'estil monumentalista i noucentista, que l'arquitecte Francesc de Paula i Nebot (1883-1965) va projectar el 1915 a la cantonada entre els carrers Descartes i Muntaner al barri de Monterols. Constava de baixos i cinc alçades i la part més destacable de la façana era a la cantonada que presentava unes grans columnes adossades amb capitells d'estil corinti amb espirals i fulles d'acant i una corbatura coronada per una cùpula coberta amb escates de pissarra, que realçava i donava elegància i singularitat a l'edifici. L'obra va ser premiada amb la primera menció a l'edició de 1918 del Concurs d'Edificis Artístics [1], que  anualment convocava l'ajuntament de Barcelona. Va ser coneguda també com a Casa Carme Oliveres d'Aixemús.

Dissortadament la cupula va desaparèixer en data que no hem pogut acreditar i l'edifici va ser remuntat en una alçada afegint un sisè pis. Aquesta intervenció no va respectar l'estil original de la construcció,  

La rehabilitació de la façana, executada a principis del segle XXI, tampoc va recuperar la cúpula desapareguda ni va adequar la remunta a l'estil de la resta de l'edifici original.  

2010's.- Vista de la Casa Gabriel Boada en el seu estat actual, remuntada i sense la cúpula original. 

_______

[1].- Aquell any 1918 el primer premi del Concurs fou pel Casal de l'Estalvi, seu de la Caixa de Pensions, a la Via Laietana / Jonqueres.

GUARDA-MOBLES BARNADAS. Gran Via 414. (1914-1930's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

*1920's.- Una imatge captada des de la cruïlla de Gran Via amb Vilamarí on es pot veure l'edifici que acollia el Guarda-Mobles Barnadas. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada de Dariusz Osiak).

Als inicis del segle XX ja començaven a ser habituals les empreses dedicades a emmagatzemar o simplement guardar tota mena de mobles, andròmines i objectes de gran volum. El Guardamobles Salat del carrer Lleida, al costat de l'Exposició, en va ser un de força popular a partir dels anys 1930's. No gaire lluny d'allà, al numero 414 de la Gran Via (carrer Corts aleshores), ja se n'havia obert un a mitjans de la dècada dels 1910's: l'anomenat Guarda-Mobles Públic Barnadas. Ocupava tota la finca  situada entre els carrer d'Entença i Vilamarí a la vorera mar de la Gran Via. La profunditat de la superfície de la finca permetia sectoritzar les dues alçades i els baixos de l'interior de l'edifici per disposar d'un notable nombre de departaments de diverses capacitats, que es llogaven per metres cúbics satisfent un pagament mensual al propietari del guarda-mobles. 

*1914.- Primers anuncis de lloguer de superfícies (aleshores se les anomenava quadres) per guardar-hi mobles. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

A partir de 1915 l'empresa reforma l'edifici i passa a anomenar-se Guarda Muebles Público, a la vegada que anunciava superfícies per guardar no solament mobles, sinó qualsevol tipus d'efectes, i disposava d'oficines als Hotels de Vendes dels carrers Pelai i Tallers.

*1915.- Anuncis del Guardamobles de Gran Via 414 després de la seva reforma. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

És a la dècada següent quan seguint la publicitat emesa, el negoci passa a anomenar-se Guarda Muebles Público Barnadas. Finalment amb l'obertura de l'Exposició de 1929 el Guarda-mobles es convertiria en Garatge Barnadas, un aparcament per deixar els cotxes durant les visites al certamen internacional i es va ampliar a les finques adjacents dels números 34 i 36 del carrer Vilamarí. El 1933 va esdevenir Mercat d'Ocasions.

Emplaçament del Guarda-mobles (en vermell) i posterior ampliació a aparcament (en taronja) sobre un plànol de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). 

MAISON ODETTE. Plaça Catalunya 12. (1915-1917)

 MIQUEL BARCELONAUTA 

Article elaborat en col·laboració amb JOANA FRANCÈS

Agraïments a VÍCTOR OLIVA

*1915.- Il·lustració de Josep Porta i Galobart. (Font: Col·lecció privada de Víctor Oliva)

Tot i l'esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), la fascinació per la moda parisenca continuava vigent entre les classes més benestants de la ciutat i malgrat l'escenari bèl·lic en què es veia immers l'estat francès no era estrany l'obertura creixent de filials d'acreditades cases de moda de París, que veien en Barcelona un lloc segur per establir-se atesa la neutralitat espanyola a la guerra.

En aquest context, la casa Maison Odette, radicada al número 273 de la Rue Saint Honoré de París, va obrir inicialment una botiga situada al primer pis del número 18 del Passeig de Sant Joan tocant a Ali-Bei. Ben aviat però, aquest negoci requeriria d'un trasllat a un local més espaiós i dotat de més centralitat com era la Plaça de Catalunya. 

*1915.- Un dels primers anuncis de la Maison Odette, redactat en francès, quan encara tenia el seu centre de vendes en un pis del Passeig de Sant Joan. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 12 de maig d'aquell any)

Els baixos de la Casa Vicens Ferrer (Plaça Catalunya/Ronda de Sant Pere) van ser el lloc escollit i el 25 d'octubre d'aquell mateix any es procedia a la inauguració de la nova botiga, de la qual la premsa de l'època en donava oportuna informació.

*1915.- Anunci de la inauguració de la botiga de Maison Odette a la Casa Vicens Ferrer. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 7 d'octubre d'aquell any)

*1915.- En els anuncis es feia referència també al termini de lliurament dels models fets a mida (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

*1915.- Al desembre d'aquell any, la Maison Odette va ser acceptada com a membre de la Societat d'Atracció de Forasters. (Font: El Poble Català. Edició del 8 de desembre de 1915). 

*1916.- La selecció del personal era rigorosa com es despèn del text d'aquest anunci.

*1916.- La popular actriu Margarida Xirgú va ser també clienta de la Maison Odette tal i com es recull en aquest anunci. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

*1916.- Anuncis de final de temporada del desembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

La pista de la Maison Odette es comença a perdre al llarg de l'any 1917. Al gener se celebra una reunió de la Junta General d'Accionistes sota la presidència de Jean Faquis i al juliol s'anuncia el trasllat de les oficines al Passeig de la Duana número 19.