EL JABALÍ. Tapes. Xarcuteria. Restaurant. Ronda de Sant Pau 15. (1959-2019)

Molt abans de l'aparició de les primeres franquícies “pernileres”, avui tan esteses en el marc de l'oferta de restauració a la ciutat, aquest singular establiment conegut com El Jabalí (anteriorment Géminis) situat a la Ronda de Sant Pau cantonada Aldana, just al davant d'on temps enrere hi va havia hagut el Teatre Circ Olympia, va ser un referent de qualitat per degustar un bon pernil així com d'altres viandes.

*2013.- La terrassa del Jabalí.

Local ideal per gaudir d'un bon entrepà de pernil ibèric també era un lloc privilegiat per fer-hi el vermut a la terrassa o degustar qualsevol àpat servit amb embotits i productes de qualitat. Al migdies oferien un menú amb una excel·lent relació qualitat/preu i als vespres era un lloc molt freqüentat pel públic habitual dels espectacles del Paral·lel i la zona.

A l'interior, la singularitat del local es completava amb un acollidor altell i un mostrador de bons embotits on es podia realitzar compra directa.

L'establiment va tancar al febrer de 2019, després de 60 anys de funcionament, deixant darrera un record inesborrable als seus fidels del que eren unes bones tapes de patates braves i uns bons entrepans de pernil ibèric. La mort del propietari hi va tenir molt a veure amb aquesta pèrdua, tot i que la pressió immobiliària i la gentrificació seguien sent les causes principals de la despersonalització del barri, que gairebé d'immediat va veure com es perdia un altre local entranyable de restauració a pocs metres d'allí, el Pa i Trago de Borrell/Parlament.
La xarcuteria del mateix nom del carrer Parlament va sobreviure un temps a la desaparició del local, mentre que l'històric Jabalí sortosament no va caure en mans de cap franquícia. Als inicis del 2022 va acollir un nou restaurant (La Jabata) després d'un excel·lent treball de restauració de l'interior del local on els tons blancs van adquirir major protagonisme. 

*2018.- Interior de l'establiment. Al davant de la barra convencional hi havia aquest mostrador d'embotits i formatges de qualitat. 

CASA EL AGÜELO. Taverna. Avinyó 37. (1960's-2013)

Article elaborat en col.laboració amb JORDI SERRANO

Al cor de Ciutat Vella, molt aprop de la plaça de Sant Jaume i el barri gòtic es trobava una de les tavernes típiques més populars de Barcelona. Casa El Agüelo acumulava tots els tòpics i característiques d'aquella tipologia de locals rústics que coneixem amb el nom genèric de tasca.

Era al carrer d'Avinyo número 37, amb un gran rètol de lletres vermelles sobre la porta que no donava opció a perdre's a cap despitat que anés a la seva cerca. De l'Agüelo se'n comença a tenir notícia als anys 1960's quan un nou jovent autòcton i progressista va començar paulatinament a ocupar els carrers a les nits barcelonines. Amb el pas del temps la seva creixent popularitat va fer que convoqués a una parròquia molt diversa, que es nodria bàsicament d'universitaris, joves progressistes i alguns grups de turistes a la recerca del més autòcton. 

El nivell inferior era com una autèntica cova de parets de pedra amb segles d’història a les seves esquenes. Les taules allargades i els bancs de fusta a la manera de les tavernes més antigues, el feien un lloc idoni per anar-hi en grup i muntar tota la gresca possible. Aquell soterrani era un territori pràcticament sense normes on gairebé tot era permès o, si més no, tolerat. A banda de pimplar i jalar a dojo, s'hi podia cantar i cridar a crit pelat, llançar-se trossos de menjar els uns als altres i fins i tot ballar dempeus sobre la taula davant la folia col·lectiva de tots els presents. Molts barcelonins havien agafat allà les borratxeres més memorables de la seva vida. 

En els seus primers anys les típiques gerres de vi de qualitat més que justeta, acompanyades de platets de tacs de formatge i llesques de pa amb tomàquet amb pernil o altres embotits eren el paisatge habitual del local. D'aquesta oferta hi destacaven les cassoletes de xoricets flamejats (choricillos al diablo) que ben aviat van assolir una mena de pedigrí especial identificatiu de l'Agüelo.

El local servia sovint de tret de sortida per iniciar la ruta de les tasques que menava cap al barri de la Mercè pels voltants de Correus i la Capitania General. Tavernes típiques com El Corral, La Reja, el Portalón o El Jamón Canario, entre moltes altres, eren parades obligades en aquest pelegrinatge que acostava Barcelona a d'altres ciutats del nord de la península on aquest costum era i és tant corrent i habitual. 

Una de les èpoques daurades, tant d’El Agüelo com de la resta de tasques, varen ser els intensos anys de la transició. L'ebullició que vivia la societat i que es plasmava a diari als carrers de la ciutat, va trobar en aquests locals un lloc de trobada i d'expressió ideal. Per la zona hi havien seus dels partits polítics legalitzats feia poc. Jordi Serrano recorda que en aquells anys no era estrany veure-hi grups de militants de partits d'esquerres que cantaven i cridaven eslògans com “Sí, sí, sí, Dolores a Madrí....” en referència a La Pasionaria, aquell 9 d'abril de 1977 que es va legalitzar el Partit Comunista d’Espanya.

Recuperades les llibertats i consolidat l'estat democràtic, El Agüelo va continuar la seva singladura intentant sobreviure amb les limitacions pròpies que imposava el manteniment del caràcter del local. La sangria i els montaditos van començar a ocupar els taulells i les taules i fins i tot s'hi va instal.lar un futbolí, mentre la inclusió del local a moltes guies de viatges hi portava cada cop més grups de turistes àvids de tapa, pernil i tintorro. 

L'imparable procés de turismització salvatge de la ciutat i especialment del seu barri antic, ja iniciat a partir de l'etapa olímpica del 1992 i consolidat ja de forma descarada a partir de la segona dècada del segle XXI, va acabar afectant també l'Agüelo. El 2013 l'antiga taverna va tancar i va ser substituïda per un nou establiment que, tot i respectar l’arrel del nom original del local, s'orientà cap a restaurant i cocteleria moderna enfocada al turisme que durant tot l’any omple aquells carrers. Havia nascut Agüelo 013 i haviem perdut per sempre aquella entranyable taverna que recordàvem carregada de fum i d'olors i que ens havia acompanyat en més d'un moment de feblesa etíl·lica.  

Alguns històrics elements de la decoració i el mobiliari de l'Agüelo van ser instal·lats posteriorment al bar de tapes Blai 9 al barri de Poble-Sec.

LA GRAN BODEGA . València 193. (1940's - 2000's)

 

Un dels llocs més enyorats per fer trobades grupals a base de menjars econòmics però frugals i de qualitat va ser La Gran Bodega del carrer València, entre Aribau i Enric Granados. Amb una decoració carregadísima, que incloia tota mena d'objectes tipics que penjaven del sostre, varietat d'ampolles, pernils, barrils de vi i llaunes de tota mena de queviures, el menjar característic i més desitjat d'aquest local eren les tapes, molt anys abans que, a risc de perdre autenticitat,  quedessin globalitzades a causa de la implacable captura gastronòmica del turista. José Maria Utrillos va estar molts anys rera la barra del local servint als clients.

La desaparició de La Gran Bodega va deixar un buit immens en aquell sector de l'Eixample. Avui altres establiments de la ciutat han adoptat com a nom Gran Bodega, però cap d'ells poden competir amb el record que ens va deixar la del carrer València.

XARCUTERIA LA CASTELLANA. Rambla. (1899-1990's)

Fundada l'any 1899, aquesta típica xarcuteria era situada just a la vorera d'enfront de l'entrada a la plaça Real, a l'antic número 26 de la Rambla del Centre. Destacava per la qualitat i varietat dels seus embotits i funcionava tant de botiga com de bar on es podien prendre algunes tapes amb un bon got de vi.

Entrar-hi era un autèntic exercici de plaer per al sentit de l'olfacte a causa de la barreja d'olors d'embotits, formatges i altres productes que conformàven uns aromes increiblement agradables. Els tacs de fuet eren d'allò més deliciosos. Unes quantes tauletes amb cadires de fusta permetien seure contemplar un decorat farcit fins a l'infinit d'ampolles de licors, llaunes, pernils penjats i altres queviures. Tot això amb el bullici de la Rambla de fons. Una escaleta de fusta donava l'accés als labavos situats en una mena d'altell.  En els seus ultims anys La Castellana era oberta fins a altes hores de la nit i mantenia el seu aspecte antic i entranyable de taverna i bodega.

Algunes curiositats històriques:

*1921.- A començaments d'aquell any el governador Martinez Anido va decidir com a mesura populista perseguir els establiments i botigues on es detectaven irregularitats en el pes dels productes. La Xarcuteria La Castellana i el seu propietari figurava entre una de les denunciades (Font: La Vanguardia 12/gener/1921. Cliqueu a sobre per engrandir)

*1965.- Al maig d'aquell any un camió va empotrar-se contra La Castellana després de provocar un accident de trànsit a la Rambla (Font: La Vanguardia 25/maig/1965. Cliqueu a sobre per engrandir)

LOS CAZADORES. Tapes. Lepant 298.

Al carrer Lepant entre Provença i Rosselló, molt aprop de la Sagrada Família, però lluny de la remor dels grups de turistes conduits per guies i dels badocs que contemplen les torres del temple de Gaudí, hi havia un baret d'aquells de tota la vida on se servien unes de les millors tapes de la ciutat. El capítol d'ensaladilles era especialment reeixit -especialment destacable era la de remolatxa- i en general tot acompanyament per al vermutet, la cervesa o el refresc. Entrant a mà esquerra, uns bancs de fusta -una mica estretets de cul, aixó sí- sobre els que hi havien uns grans barrils de vi, eren el lloc predilecte del client que davant mateix, esteses sobre el taulell, podia contemplar una gran varietat de tapes. Al fons del local hi havia un altre espai amb més taules i cadires.

El negoci va ser traspassat l'any 2005. Inicialment semblava que volia continuar amb el mateix criteri històric. Avui el local encara existeix, amb un altre nom i un altre tarannà i l'interior conserva bàsicament la disposició descrita abans. Però les actuals tapes, -també bones- ens fan enyorar aquella excel·lència de les que servien allà mateix quan del bar se'n deia Los Cazadores.

BAR LOS CUERNOS. Sant Oleguer 3 (1923-1983)

El carrer Sant Oleguer -que actualment connecta, l'avinguda de les Drassanes amb la Rambla del Raval-, era abans un dels centres neuràlgics de l'històric Barri Xino. Al número 3 d'aquell carrer estret, envoltat d'un ambient decadent amb presència permanent de prostitutes i gents de vida dubtosa, hi havia el bar Los Cuernos. Destacava per la seva curiosa decoració plagada de cornamentes de tot tipus d'animals, que penjaven del sostre i de les parets. No hi faltaven tampoc petits rèptils (cocodrils, llargandaixos) i peixos dissecats. Segons explica Paco Villar en la seva interesantíssima obra Historia y leyenda del Barrio Chino, el local va atraure un gran nombre de clients seduits per la bona relació qualitat-preu de les tapes, els vermuts i els vins que s'hi servien. 

L'establiment era propietat de la família Amador, que l'havia obert l'any 1923 amb el nom de La Masía. En els seus inicis era només botiga modesta de queviures bàsics. Però amb el pas del temps es va anar consolidant com a taverna i especialitzant-se en servir vermuts i delicioses tapes. Segons comenta l'esmentat Villar, el nom de Los Cuernos va sorgir a partir de que l'amo va començar a decorar les parets del local amb diverses antiguitats consistents en corns d'animals als que progressivament se n'hi varen afegir cada cop més. Aleshores els propis clients del local van començar a anomenar-lo Los Cuernos fins que la taverna es va quedar ja de manera oficial amb aquest nom 

Després de la Guerra Civil el negoci va continuar el seu desenvolupament i l'assortit de tapes era cada cop més complet i exquisit, la qual cosa va començar a atraure gent de fora del barri.

La degradació progressiva del barri i la reforma urbanística que comportava l'obertura de la Rambla del Raval i  l'enderroc de l'entorn va condemnar a mort aquesta entranyable taverna, que va tancar definitivament les seves portes a finals de 1983.