Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música en viu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música en viu. Mostrar tots els missatges

divendres, 16 de febrer del 2024

SATCHMO. Jazz Cava. Balmes 169 (1977-1979)

MIQUEL BARCELONAUTA



Cap a finals de la dècada dels 1970's l'afició al gènere musical del jazz era, com gairebé sempre, minoritària. D'altra banda, la pròpia dinàmica de la transició, un cop desaparegut el dictador, incentivava més la música de caire reivindicatiu o de cançó protesta, a banda de la tradicional música comercial pròpia de l'establishment. A Catalunya i Barcelona aquests nous gustos musicals es concretaven en la nova cançó, que gaudia d'una revifalla i la música progressiva laietana, mentre que a Madrid es preparava el camí cap a la movida madrileña dels anys 1980's.  

El Jazz a Catalunya com es ben sabut disposava d'una figura indiscutible i indiscutida en la persona del pianista Tete Montoliu. En aquest context històric va aparèixer un local petit, que gairebé ha passat desapercebut en la història de la ciutat pel seu caràcter efímer, que va ser la jazz cava Satchmo.

El local era al costat del restaurant eròtic Crazy Horse emplaçat als baixos del Palau Pérez Samanillo  seu de l'aristocràtic Círculo Ecuestre. En aquells temps el Círculo no passava pels seus millors moments i ja des dels temps del Papillón tenia llogats els baixos de l'edifici. D'altra banda, sembla que els responsables del Crazy Horse eren aficionats al jazz i van aprofitar un tros del local per instal·lar-hi un petit espai per als amants del gènere. Òbviament el nom de Satchmo va quedar molt lligat a la figura del gran Tete Montoliu que juntament amb Lou Bennet en van ser els animadors habituals. 

La vida del Satchmo va ser curta i amb prou feines va passar de les dues temporades  El Crazy Horse no va ser un negoci d'èxit més enllà del seu boom inicial i acabaria tancant portes a l'abril de 1979 arrossegant també la desaparició de la jazz cava. Una pèrdua que els bons aficionats al jazz van sentir molt perquè, apart de bona música, els preus eren força raonables.

diumenge, 19 de febrer del 2023

WAWANCO / WAWANKO. Pub . Disco Bar. Oliva 41 (1978 - 2000's)

L'expressió Wawanco, Wawanco o Uauancó fa referència a un dels ritmes llatins del continent sudamericà, nascut a Cuba al final del segle XIX coincidint amb l'abolició de l'esclavatge i exportat a d'altres països de l'entorn inclosos els Estats Units. D'aquest ritme, emparentat amb la rumba, en parla Xavier Patricio Pérez, el mític Gato Pérez, en el seu inoblidable tema La Rumba de Barcelona, la lletra del qual repassa i barreja els ritmes llatins i els barris de la ciutat  

La rumba que coneixem no és de la Xina ni del Japó

La rumba neix al carrer, filla de Cuba i d'un gitanet

La nostra rumba de Barcelona està marejada de voltar el món

Gato ens parla del wawankó (uauancó) com un ritme de New York i un altre concepte lligat a aquest nom és un grup musical (Los Wawanko) format cap a finals de la dècada dels 1950's, que integrava músics de diferents nacionalitats de l'Amèrica llatina i fusionava diversos ritmes llatins. 

El Candombe a l'Uruguai

la Milonga es argentina

el Bolero mexicà

i la Plena que és boricua

Fabricant el uauancó

que és un ritme de New York

neix un boogaloo simpàtic

que és el ritme més mafiós

El Wawanco barceloní va ser un local de música en directe nascut a finals dels anys 1970's al barri de la Sagrera, en un carrer estret anomenat Oliva que discorria paral·lel al de Garcilaso. En realitat la sala va tenir dues etapes. El primer Wawanco, on s'interpretaven ritmes diversos, ja existia almenys des de l'any 1978 i la cartellera d'alguns periòdics barcelonins de l'època fins i tot anunciaven els grups que hi actuaven. Bambú era un d'ells. Als inicis dels anys 1980's se'l coneixia amb el nom de T&S i a la publicitat s'acompanyava del reclam Especialidades musicales

 

*1978-1980.- Dos retalls de la cartellera d'aquells anys on apareixia el pub Wawanco amb grups que hi actuaven habitualment (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


1980's.- Logo dels primers anys del pub Wawancó en una capsa de mistos de l'època.

El 26 de gener de 1985 el local va ser reinaugurat sota la direcció de Jordi Rodero, que el va dedicar a música de rock dur i heavy metal, una de les seves passions. La nova fòrmula va atraure ràpidament força clientela amant d'aquest gènere. S'hi punxaven temes com Apettite for destruction de Guns n' Roses i el local es va convertir en uns dels referents del rock dur a Barcelona. Posteriorment Rodero va optar per obrir una altra sala. Es deia Mephisto i era localitzada a la zona del Poblenou que s'havia revaloritzat molt amb l'arribada de les Olimpiades del 1992.

*1990's.- Flyer del Wawanco durant la seva etapa dedicada al rock dur

La pìsta del local es perd al 2004 quan la part baixa del carrer Garcilaso va ser eixamplada i reurbanitzada, de manera que va absorbir el carrer Oliva entre la Meridiana i el carrer Gran de la Sagrera. Aquesta obra va afectar les finques de la zona i entre elles el solar que havia ocupat el Wawanco.

dijous, 21 d’octubre del 2021

ALFA. Bar musical. Gran de Gràcia 36. (1991-2021)

 


Situat a la part baixa el carrer Gran del barri de Gràcia, entre els carrers de Jesús i de Maria, l'Alfa era un local a mig camí entre un bar musical, una discoteca i un local de música en viu. De fet, a través dels seus gairebé trenta anys de vida va arribar a congregar a una parròquia fidel i molt engrescada, que va fer seu aquell enclau de la sempre animada nit gracienca. 

Obert en plena febre olímpica a finals d'octubre de 1991, a l'Alfa hi van actuar des d'artistes que després serien famosos com la Rosalía, fins a d'altres menys coneguts com Laia Vehí & Iseo o el trio Pelogruesoul. S'hi organitzaven també xerrades científiques i d'altres propostes artístiques i el local va servir de palanca de promoció de noves bandes i grups musicals emergents de l'època. 

Va ser també un lloc habitual per veure en grup els partits del Barça i xalar amb els blaugranes de l'època daurada de Guardiola i Messi. L'interior era molt acollidor amb elements de fusta i una llarga barra amb tamborets rodons que donava pas al fons a una pista de ball on s'hi organitzaven els concerts 

L'Alfa va ser probablement un dels local més emblemàtics de l'època del canvi de segle a Gràcia. La pandèmia del COVID-19 i els seus estralls econòmics en molts locals i botigues de la ciutat, van precipitar també en aquest cas la caiguda i clausura d'aquest entranyable local, que va tancar portes definitivament a l'octubre de 2021.




*2010's.- Diverses imatges dels acollidors espais de l'interior del local (Font: facebook del bar Alfa)

*2018.- Vista del bar Alfa des del carrer al numero 36 de Gran de Gràcia.

dilluns, 6 de gener del 2020

SALÓN GRANADA. Ball. València 569. El Clot (1953-1966)


Una de les sales de ball de barri molt arrelada a la vida del Clot fou el Salón Granada, que va estar actiu durant bona part dels anys 1950's i 1960's. Era situada al número 569 del carrer València entre els de la Independència i Xifré.
La primera vegada que aparegué a la cartellera fou al març de 1953, amb una oferta presentada com a ball familiar que era amenitzat en directe per diverses orquestres.  

*1953.- Primer anunci publicat a la cartellera d'espectacles de La Vanguardia referent al Salón Granada.

A partir de 1955 el Salón Granada comença a aparèixer habitualment a la cartellera anunciant sessions de ball els dissabtes al vespre i els diumenges a la tarda.
 
Deu anys més tard, al 1965, el local fa un canvi d'orientació i busca aliniar-se i posar-se en sintonia amb els nous temps. Escurça el seu nom deixant-lo primerament en Granada's (ja al 1964) i després només en Granada i comença a programar concerts de conjunts emergents com Los Jóvenes (28 de novembre) o Los Vampiros (8 de desembre) o bandes ja consolidades com Los Jóvenes o Los Gatos Negros (21 de novembre). La pista d'aquesta sala es perd a la primavera de 1966. 
 

 

*1965.- Anuncis de l'última época del local, ja només conegut com a Granada. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 
 

Alguns dels artistes, orquestres i grups musicals que van actuar a la sala Granada:

1953
Bohemios
Cubanacan

1954
Ámbar

1955
Granada
Niza

1956-57
Cuban Boys

1958
Joaquín Egla i Picos Pardos

1959
Antonio Campany i Picos Pardos
José Ventura

1960
Gran Gala

1961-62
Dinamicos

1965
Los Rágares
Orquestra Gran Palace i Martín Salvador
Abilio y su Combo
Orquestra Cataluña i Sergio
Los Gatos Negros
Los Vampiros

1966
Los Centauros
Los Pingüinos
Los Wandals

dimecres, 25 de desembre del 2019

ZYNKO. Salo de té i club nocturn. Passeig de Gràcia 112. (1942)


 
Local inaugurat al febrer de 1942, en plena postguerra, com a club d'esbarjo amb algunes pretensions culturals (exposicions d'art) i actuacions musicals en directe. Era situat a l'entresòl de la Casa Rupert Garriga, l'edifici situat a la cantonada entre el passeig de Gràcia i el carrer Còrsega, davant d'aquell desnaturalitzat Cinc d'Oros, que els franquistes havien dedicat a la seva Victòria en la Guerra Civil.

*1942.- Notícia de la inauguració del local publicada a La Vanguardia.

Les hemeroteques consultades no li donen vida més enllà de l'any 1942 amb parèntesi estival i reobertura a l'octubre d'aquell any.
Entre les seves activitats hi destaca una exposició de dibuixos d'Alejo Vidal-Quadras, oncle del polític conservador i espanyolista que milità en el Partit Popular i Vox.
 
 
 
*1942.- Algunes activitats musicals i culturals organitzades a Zynko durant aquell any (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

diumenge, 1 de desembre del 2019

SHANGRI-LA. Discoteca. Muntaner 494. (1962-1966)


 
 
Inaugurat el 22 de desembre de 1962, en el mateix edifici on anys abans hi havia el Club Biscuter de Barcelona (una associació que aplegava els amants d'aquest petit automòbil), el saló de té i boîte Shangri-la s'anunciava com el primer local oriental d'aquestes característiques a Barcelona. De fet, el caràcter oriental es limitava exclussivament a la decoració que incorporava motius de la cultura japonesa.
Aquells primers dies d'activitat del nou local van quedar condicionats per la contundent nevada que va caure sobre la ciutat i que impedia la normal circulació de vehicles. El pendent del carrer Muntaner semblava una autèntica pista d'esquí mentre al Shangri-la es presentava l'actuació del cantant argentí Ricardo Ceratto amb el seu conjunt Los Big Boys i del català Grau Carol.
 
*1962.- La inauguració del Shangri-la a les planes de La Vanguardia
 
 
*1960's.- Discos de Ricardo Ceratto y Los Big Boys i temes en català i en castellà de Grau Carol i la seva orquestra. Aquests van ser els artistes que van inaugurar el Shangri-la. 
  
*1964.- Anunci de l'obertura de la temporada al local (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
 
El local va romandre actiu durant quatre temporades combinant les actuacions en directe amb la música enllaunada. Finalment va tancar a finals de 1966 i el seu lloc seria ocupat pel night club Le Clochard, en un barri on simultàniament esclatava el fenòmen Bocaccio.
 

diumenge, 13 d’octubre del 2019

ARTÍCULO 26. Gran de Gràcia 25. (1987-1991)

MIQUEL BARCELONAUTA





Successor del Monumental en ple cor de Gràcia, aquest bar musical, apte per actuacions en directe, va aparèixer a l'abric de la imparable febre preolímpica de locals freds i de disseny, que va embolcallar tota Barcelona durant els últims anys de la dècada dels 1980's.
La inauguració del local es va produir a finals de novembre de 1987 amb una festa amb gran presència dels mitjans a la que hi varen fer cap músics com Jorge Pardo,  Salvador Benavent, Josep Mas Kitflus i el mag Idrox.
La direcció de la sala anava a càrrec de Jorge Rodriguez.  Roda de Saxos i el guitarrista Diego Cortés van ocupar l'escenari en els dies següents.


*1988.- Algunes de les actuacions que es van poder veure a Artículo 26 durant els primers mesos  d'aquell any. (Font: todocoleccion.com)
 
A l'abril de 1988 hi va actuar Betsy Pecanins (1954-2016), una artista mexicana d'origen nordamericà nascuda de mare catalana i coneguda com la reina del blues de Mèxic 

*1990.- Cartell anunciador d'una festa de presentació de l'álbum Violator del grup britànic Depeche Mode.
La pista de l'Artículo 26 es perd poc després de començada la dècada dels 1990's, amb una programació que presenta dues sales separades amb activitats de discoteca, balls de saló, salsa, sevillanes i algun espectacle porno. El 3 de gener de 1991 apareix per darrera vegada a la cartellera de La Vanguardia.
*1990.- Amb l'arribada de la nova dècada Artículo 26 comença ja a mostrar signes de decadència respecte del projecte inicial com ho palesa aquest anunci. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
*1991.- Activitats diverses a Artículo 26 segons aquest anunci que fou l'últim aparegut aparegut a la cartellera al gener d'aquell any.

dilluns, 24 de juny del 2019

BAR TEXAS. Carrer Heures 8. Bar de cambreres (1962-1979). Local de música punk (1980-1982)


*1960's.- Marins nordamericans al bar Texas (Foto: Autor desconegut)

L'edifici del carrer de les Heures numero 8 tocant a la Plaça Reial va acollir a finals del segle XIX la primera redacció i tallers del diari La Vanguardia, després que els germans Godó lloguessin els baixos al seu propietari Joan Santpere i Tomàs.
En aquell mateix lloc, els orígens del bar Texas cal situar-los a l’any 1962, quan les nits de l’entorn de la plaça Reial eren territori dels marins de la Sisena Flota nordamericana que des de 1951 fondejaven les seves naus de guerra al port de Barcelona amb una recurrent habitualitat.
El Texas es va inaugurar amb un concert de jazz a càrrec de Josep Farreres i en aquells primers anys ja programava algunes sessions de música al soterrani per als marins fins al punt que va arribar a tenir dues barres separades, una pels oficials i una altra pels mariners. La Marina nordamericana tancava sovint el local per organitzar-hi festes privades. La senyora Nati que va viure al mateix carrer de les Heures (aleshores Euras), just davant del local, era l'encarregada del bar que amb el temps va esdevenir un més dels molts bar d'alterne de la zona com a lloc de trobada dels marins amb noies que hi exercien la prostitució. Al pis superior hi havien sis habitacions i a la barra uns calaixos amb les claus i el nom de les noies. 
El final de la dictadura i l’esclat de les ànsies de llibertat que va presidir la transició en els seus primers anys, varen canviar la imatge de la marina americana i la política exterior dels Estats Units, una imatge molt erosionada a partir de la intervenció a Vietnam i a d’altres països del context internacional. Això provocà que els bars de cambreres del sector Escudellers-Plaça Reial deixessin de tenir la concurrència de les dècades anteriors. aquest procés acabaria uns anys més tard eliminant el port de Barcelona de la llista d'escales de la marina nordamericana. En el cas de Texas cap a finals dels anys 1970's, la davallada de la clientela ianqui uniformada era força notòria i els propietaris van optar per donar un altre caire al local [1] i buscar noves fórmules per atraure clients.
Paral·lelament,  amb l’entrada de la dècada dels 1980’s la cultura punk arriba a Barcelona. A la seva estètica radical i extremadament transgressora de xupes i xapes, cuir negre, pírcings a tot el cos i crestes acolorides al cap, s'hi acompanya una actitud vital violenta, on el vòmit, l’escopinada i l’insult gratuït i desfermat són sempre a l’ordre del dia.
Al nou moviment no li resulta facil establir llocs de trobada i esbarjo, tenint en compte que el concerts i festes punk degeneren sovint en autèntiques batalles campals. Els punks s’empenten compulsivament mentre ballen, de l’empenta es passa després al mastegot i ja la tenim liada. És habitual vomitar al terra sense miraments i trencar les ampolles de cervesa un cop han quedat buides. Tot plegat deixava uns escenaris plens de porqueria i de fortor, que a ells els resultàven atractius i excitants. El Bar Texas acaba esdevenint un d'aquests locals amb un concert inaugural del grup Último Resorte amb la seva líder Silvia Escario al front [2].



*1980.- Cartell i actuació del grup punk Ultimo Resorte al soterrani del Texas
*1980.- Cartell de l'actuació del grup Clinic Humanoyds

La reconversió del Texas en local punk amb concerts continuats als seus baixos va comportar un canvi substancial en l’entorn. El petit carrer de les Heures va passar a esdevenir un centre de concentració dels adeptes aquest nou fenòmen nascut a les illes britàniques. El període però, serà curt, amb prou feines durarà dos anys, tot i que passarà inevitablement a la història efímera del fenòmen punk a Barcelona,
El Texas morirà a finals de 1981 per donar pas al Sidecar, un altre local de música en viu, que va ser promogut per Roberto Tierz i un grapat de socis amb propostes molts més variades i contingudes que a l’etapa anterior.
[1].-  Xavi Cot a La web sense nom
[2].-  Silvia Escario a BCblog. Harto de todo

divendres, 8 de març del 2019

EL PINAR. Ball i espai d'esbarjo. Mare de Déu del Remei 33. Poble-Sec (1952-1972)

 
*1960's.- L'entrada a El Pinar (Foto: Autor desconegut)

Qualsevol crònica històrica poblesequina, localitzada al veïnat de la França Xica i el seu entorn durant el segon terç del segle XX, resultaria incompleta i injusta si no fes cap referència a El Pinar, un espai de festa i esbarjo, que durant més de vint anys ocupà la finca número 33 del carrer de la Mare de Déu del Remei, prop de la parròquia de la Mare de Déu de Lourdes.
Es tractava d'un local extraordinàriament modest, que durant tota la seva existència va estar mancat de qualsevol connotació glamourosa o burgesa. Ans al contrari, era d'allò més popular i atenent a aquesta condició hi era pròpia la fortor dels alès d'anís i carajillo i l'ambient carregat de barreja de fum de tabac i suor. També hi sovintejaven els incidents, que en general tenien el seu orígen en la voluntat de marcar territori per part dels grups de joves habituals, o en inoportunes mirades a xicotes alienes que despertaven el dimoni de la gelosia i tenien la seva continuació a l'exterior amb corredisses, crits, mastegots i fins i tot episodis de lliuta cos a cos sobre el capó d'algun cotxe aparcat al carrer on es decidia el guanyador de la trifulca.
A El Pinar, que anteriorment havia estat conegut com El Jardín, s'hi organitzaven qualsevol mena de celebracions amb motiu de casaments, comunions, bateigs i festes d'aniversari. Com que no hi havia restaurant, calia portar el menjar fet o acabar de preparar-lo in situ.  
El local disposava de jardí i de tres espais separats. En els primers anys de la dècada dels 1960's El Pinar es va convertit en el bressol artístic de grups musicals locals emergents, especialment dels Sirex del Leslie i dels Mustangs del Santi Carulla. Allà mateix s'hi podia viure la rivalitat, sovint ferotge, entre seguidors d'uns i altres. També Ramon Arcusa i Manolo de la Calva (el popular Dúo Dinámico) hi havien interpretat el seus temes alguna tarda de diumenge.

*1960's.- Els Sirex en els seus inicis actuant a l'escenari de El Pinar. (Foto: Editorial Milenio /Angel Lenoir)

*1968.- Cap a finals dels anys 1960's El Pinar es convertia en Stifanis Club per programar el seves actuacions musicals.

Hi eren habituals les bodes i celebracions gitanes, que alteraven considerablement el silenci al barri amb sorollosos repics de palmes esquitxats amb el so rascat de les cordes de les guitarres durant llargues estones que es feien inacabables.
En els seus últims anys s'hi va instal·lar una autoescola que després va ser traslladada prop del mercat de Sant Antoni.
El Pinar va desaparèixer pocs anys després de començar la dècada dels 1970's quan el fenòmen de les discoteques ja s'havia generalitzat conquerint tota la geografia urbana.


Enllaç d'interès:
Júlia Costa. Un balcó al Poble-Sec

dijous, 27 de setembre del 2018

SHADOWS. Discoteca. Muntaner 4 (1985-1995)



 
 
Durant l'interí de temps comprès entre la sala de festes i discoteca Muntaner 4 i l'escenari teatral de la Sala Muntaner, aquest local va ser ocupat pel Shadows, una discoteca amb actuacions musicals en directe, que es mantingué activa durant gairebé una dècada. La proposta d'oci del local no diferia gaire de l'anterior quan els germans Riba dirigien en negoci   
Shadows combinava la música de l'època amb la dels anys 1960's. amb actuacions en directe de grups legendaris en el panorama pop barceloni com Los Salvajes o Los Sírex o de veus de la música comercial espanyola, com la del mallorquí Lorenzo Santamaría o el barceloní Juan Erasmo Mochi. Per al conjunt musical capitanejat per Antoni Miquel Cerveró Leslie, les actuacions setmanals del dijous a la nit al Shadows varen representar com una mena de ressurrecció del grup.
A començaments dels 1990's hi actuava regularment el músic i guitarrista Frank Mercader. La historia de Shadows va acabar el 1995 a partir del moment que Josep Maria Coll va adquirir el local i el va convertir en la Sala Muntaner

dissabte, 9 de juny del 2018

PUB 2'40. Aribau 240 (1971-2015)


El gripau amb el canotier i la guitarra símbol inconfundible del Pub 2'40 durant tota la seva història

Fundat a l'any 1971 per Luís Sagnier de Sentmenat (1933-2005), comte de Múnter, i situat als baixos de l'edifici David, al costat del Nigth-club Las Vegas, el Pub 2'40 va ser durant varies dècades un dels referents de la nit de la ciutat. La història d'aquest local la componen dues èpoques força notables i diferenciades
Els inicis de Pub 2'40 a començaments dels anys 1970's destil·laven encara un ambient gauche divine comparable, en certa mesura i salvant les distàncies, amb el Boccacio de d'Oriol Regàs.
La música sudamericana en directe n'era un producte habitual i la parròquia que freqüentava el local no estava exempta de la presència reiterada de famosos i coneguts del món de l'art (Salvador Dalí), de l'esport (futbolistes, tennistes i del món del motor -Sagnier era un gran amant i aficionat al motociclisme-), del cinema (Sara Montiel, José Luis de Vilallonga) o la de la música i la cançó (Tete Montoliu i Serrat). Hi eren habituals també les exposicions d'art i l'argentí Bebu Silvetti (1944-2003) va arribar a gravar un disc titulat Una noche en el Pub 2'40, produït pel mateix Luís Sagnier. Un gripau amb cara de felicitat, que tocava la guitarra i evocava el tema Sapo Cancionero, es va convertir en el logotip del local.

Sapo cancionero interpretat per María Dolores Pardera i Los Sabandeños
 
*1974.- Un dels habituals actes vinculats a figures dels esports del motor que es celebraven al Pub 2'40. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Portada del disc Una noche en Pub 2'40

Porta d'accés al Pub 2'40
 
Va ser amb l'arribada dels anys 1980's quan el local va viure una progressiva metamorfosi interna fins esdevenir, en molt poc temps, una mena de temple de la prostitució de luxe de la nit barcelonina. I no pas perquè l'objecte social de l'empresa estigués vinculat al comerç carnal, sino perquè el local va començar a poblar-se, nit rere nit, d'unes femelles de bellesa exagerada que, en condició de clientes normals, el convertiren en una mena de centre de contractació dels seus serveis sexuals, que oferien fora del local, després de les copes i les converses de rigor a la barra o als còmodes seients escampats al voltant de les dues pistes de ball. En un escenari com aquest no era d'estranyar que els voltants de la zona acabessin plens d'apartaments per consumar tot el que s'havia preparat i contractat prèviament a l'interior del Pub 2,40. Els dies que coincidien amb fires i congressos, així com els de partits de Champions, el local acabava ple de gom a gom. 
Finalment el Pub 2'40 va tancar portes en els primers mesos del 2015.
 
*2000's.- Flyer dels últims anys del Pub 2'40 que es podia trobar a les recepcions de molts hotels de la ciutat.

diumenge, 20 de maig del 2018

STEEL CLUB 68. Discoteca. Avda. Jordà 1. (1968-1970)

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO FRANCISCO ARAUZ


1960's.- Un Dodge Dart, l'únic cotxe de luxe que es fabricava en l'Espanya de l'època, davant de la Sala de Festes - Discoteca Steel Club 68 i el veí cinema Lux. (Foto: Colecció privada Francisco Arauz)

Una de les discoteques perifèriques nascudes a resultes del boom d'aquest tipus de locals cap a finals dels anys 1960's, l'Steel Club 68 era situada al costat de la sala de cinema Lux, on arrenca l'Avinguda del Jordà davant de l'Hospital de Sant Rafael. al barri de la Vall d'Hebron, si bé l'entrada al local era a la part del darrera, al costat de la Masia Figuerola, entre els carrers Judea i Sinaí.
Funcionava els caps de setmana i festius i era freqüentat per joves dels barris de la zona i també pel personal que treballava als hospitals de la zona. Oferia actuacions en directe i va tenir una vida força efímera.
A les pàgines de la cartellera d'espectacles de La Vanguardia durant els anys 1968 i 1969 s'hi podien trobar alguns inserts publicitaris d'aquest local. Una gran quantitat de conjunts que no arribarien a l'èxit com Su-and-So, Los Pumas, Grupo 66, Los Fugitivos, Los No, Los Amos, Ruffo y sus 4, Los Tiburones, Coalas Grup, King's Boys o Spiral-7 van actuar sobre la pista d'aquesta discoteca. Altres de més coneguts com Micky y los Tonys hi van tocar al març de 1969. El local funcionava també com a sala de festes i espai de ball per a banquets de noces. 
El local va ser posteriorment ocupat per magatzems de diverses empreses.

*1968.- L'empresa de cotxes de luxe de J. Sendino oferia cotxes de luxe per a les celebracions de noces al Steel Club 68. (Colecció privada Francisco Arauz).
 
*1968.- Una de les primeres actuacions en directe a la discoteca. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
 
*1969.- L'Steel Club 68 a la cartellera de La Vanguardia (Edició del 19 d'abril)


Micky y los Tonys, probablement l'únic grup d'èxit dels molts que van actuar al Steel Club 68.