dijous, 30 de setembre de 2021

LA LLAVE.- Restaurant. Consell de Cent 388. (1980-2021)

 



La Llave va obrir al públic en format d'snack-bar el 27 de novembre de 1980. El 1995 va incorporar un menjador amb capacitat per a 25 persones i un reservat per a 8.

En realitat era força difícil per algú que no conegués el restaurant trobar-lo per primera vegada a la cantonada Consell de Cent / Bailèn. La seva aparença externa era d'allò més simple, més propera a un bar convencional de barri o a un bar-comidas com es diu popularment, que no pas a un restaurant de cuina acreditada i solvent.  A l'interior del local hi havia varies dependències i l'aspecte intern anava millorant a mesura que t'hi endinsaves.

Álvaro Igualador, un home especialment amable i conversador, dirigia el menjador mentre la seva dona Manuela s'encarregava dels fogons. El matrimoni, juntament amb el seu fill Carlos, va desplegar aquest petit tresor de cuina castellana i de mercat al bell mig de la Dreta de l'Eixample. Hi destacaven els seus callos, la cua de brau, les sardines marinades i un entrant marca de la casa anomenat caviar, que consistia en unes exquisides làmines de torrezno fregit.

*2020.- Álvaro Igualador exercint de sommelier en el seu restaurant (Foto: El Periódico)

Un altra característica del restaurant era el cava que en els últims anys elaborava el propi Álvaro i que es presentava sota el nom de CAALMA,  un acrònim format amb les primeres lletres dels noms dels membres de la família: Carlos, Álvaro i Manuela 

Caalma era el cava de elaboració pròpia de la família Igualador.

Després de més d'un any de dificultats per aconseguir mantenir el negoci amb la manca d'activitat generada per la pandèmia del COVID-19, les desavinences entre el propietari i el llogater es van intensificar. Malgrat que inicialment es va aconseguir dipositar en un jutjat  un 40% de la renda, del que l'arrendatari en reclamava una rebaixa, el propietari va continuar litigant donant reiterades mostres de voler acabar la relació contractual. Finalment Álvaro va optar per tancar el negoci al setembre de 2021.

dissabte, 25 de setembre de 2021

ACHURI. Restaurant basc. Carrer Consolat 23. (1936-1938)

Situat sota els pocs porxos que encara quedaven al carrer del Consolat (avui Consolat de Mar), davant del Palau de la Llotja, el restaurant Achuri (en algunes cròniques escrit en euskera Atxuri), fou un establiment de cuina basca tradicional, que durant els últims anys de la Segona República, ja durant de Guerra Civil, acollia trobades polítiques i socials, moltes d'elles relacionades amb la comunitat basca establerta a Barcelona.  

*1936.- Vista interior del restaurant Achuri amb les parets decorades amb motius euskalduns.

Emplaçament del restaurant Achuri al carrer del Consolat 23 (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)


*1936.- Al mes de maig d'aquell any, molt poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, l'Achuri acollia una celebració d'homenatge als nedadors del Club Natació Barcelona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia


*1936.- Indalecio Prieto i els seus seguidors també van celebrar aquest banquet a l'Achuri. (Font: Diario Gráfico).

El curs de la guerra i l'avenç de les tropes nacionals al nord van portar al Govern d'Euskadi a establir-se a Barcelona. Aquest fet va enriquir encara més les relacions entre ambdues comunitats que culminaren en la celebració de la Setmana Pro Euzkadi, celebrada entre el 29 de maig i el 6 de juny de 1937, amb nombrosos actes de solidaritat entre ambdós pobles. Malgrat que els estralls de la guerra començaven a comportar greus dificultats d'abastiment,  molts d'aquells actes es van poder complementar amb àpats de germanor celebrats a les taules de l'Achuri.


No tenim noticia que el restaurant sobrevisqués al conflicte bèl·lic civil per la qual cosa, la seva pista es perd després de 1938.

diumenge, 19 de setembre de 2021

GALERIA JOAN PRATS. Rambla de Catalunya 54. (1976-2014)


*1976.- La Galeria Joan Prats durant la seva exposició inaugural. (Foto: Arxiu Històric de Barcelona)

Inaugurada el 23 de març de 1976 per Manuel i Joan de Muga, pare i fill, aquesta galeria va ser durant l'últim quart del segle XX i les dues primeres dècades del XXI un dels punts referencials de projecció de l'art contemporani a Barcelona.

Instal·lada en el mateix local que anteriorment ocupava la barreteria Joan Prats, davant del desaparegut cinema Kursaal, la nova galeria va conservar el nom de l'antic propietari, en reconeixement da la seva tasca de suport a l'art contemporani i d'avantguarda i va arrencar amb una exposició inaugural titulada Presència de Joan Prats on s'exposava obra del seu amic Joan Miró. Efectivament, Joan Prats i Vallès (1891-1970) va ser un notable col·leccionista d'art i promotor cultural que des dels foscos anys del franquisme va  mantenir oberta la connexió de Barcelona amb el món de l'art d'avantguarda. Prats havia estat encarregat de gestionar la barreteria familiar del carrer Ferran que després va passar al local de Rambla de Catalunya 54. Muga havia heredat de la seva família un negoci de gravació que a principis dels anys 1960's esdevindria l'Editorial Polígrafa, especialitzada en llibres d'art. Va ser en aquella època que Muga i Prats van començar a col·laborar estretament.

*1976.- Cartell de l'exposició inaugural de la Galeria Joan Prats a la Rambla de Catalunya

*1976.- Congregació de personalitats del mon artístic i cultural barceloní la nit de la inauguració de la Galeria Joan Prats

*1976.- Apunt de Lluís Permanyer publicat a La Vanguardia amb motiu de la inauguració de la galeria.

La conversió de l'antiga barreteria en una moderna galeria d'art contemporani va anar a càrrec de l'arquitecte Josep Lluís Sert, en la que seria una de les seves últimes obres en vida. Sert va conservar i respectar al màxim l'antiga barreteria adaptant-la a les necessitats d'espais i llums d'un galeria d'art  


  

      




Alguns dels cartells de les exposicions i actes que va acollir la Galeria Joan Prats al llarg dels seus anys a Rambla Catalunya.

El prestigi i la projecció de la Galeria Joan Prats de Joan de Muga va possibilitar d'obrir sucursals a Nova York, Tòquio i Los Angeles 

En la seva darrera etapa Patrícia i Marta de Muga van ser les directores de la sala. La Galeria Joan Prats va continuar la seva vida en l'altra sala d'exposicions, emplaçada al mateix número 54, però del veí carrer de Balmes.

El 2015 tancada ja la galeria, una multinacional va reformar el local on desaparegueren un gran nombre de les intervencions que Sert hi va executar al 1975 en transformar l'antiga barreteria en la Sala Joan Prats. Una botiga de moda (Nautica) [1] va ser la següent inquilina del local un cop tancada la galeria. Es van respectar els miralls exteriors que emmarcaven els aparadors amb el nom de Joan Prats gravat en color daurat sobre el vidre. Lògicament però, tot el glamour artístic que desprenien aquells espais i parets va passar a millor vida. 

[1].- Actualment (2021) el local és ocupat per una botiga de la marca catalana de moda Kaotiko.

divendres, 3 de setembre de 2021

PALAU DE L'ESTAT ESPANYOL. Exposició Internacional de 1929. Montjuïc. (1929-1931)

 Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1928.- Vista a vol d'ocell del Palau d'Espanya poc després de completar-se la seva construcció. Al fons veiem el Palau Nacional i al costat el desaparegut Palau d'Art Modern.

El Regne d'Espanya, aleshores representat per la figura del monarca Alfons XIII, va disposar lògicament d'un pavelló propi a l'Exposició de Barcelona del 1929. Tot i l'extensa superfície que abastava, no va ser una construcció especialment reeixida ni destacada entre la multitud d'edificis que es van erigir per representar a països i empreses. S'estenia entre l'actual avinguda de l'estadi i l'aleshores coneguda com Avinguda Internacional, avui ocupada per l'esplanada i on abans de la cita olímpica de 1992 es realitzaven els obligats exàmens per aconseguir el permís de conduir.

*1929.- Emplaçament exacte del Palau de l'Estat Espanyol en el plànol editat durant l'exposició. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz).

*1929.- Accés principal al palau. Al fons es pot veure la torre de l'estadi. (Font: Targetes Postals E.I.B.)

L'arquitecte que va dissenyar aquest palau va ser Antoni Darder (1885-1956), que també havia construït a pocs metres el Palau d'Art Modern, així com el Palau de les Missions i el Pavelló de la Compañia de Tabacos de Filipinas. Darder, un home vinculat a l'ajuntament de la ciutat, on exercí diversos càrrecs vinculats a les àrees d'arquitectura i urbanisme, va participar en el projecte de reforma de la plaça Catalunya i també en el projecte de la plaça d'Espanya com accés principal al recinte de  l'Exposició Internacional. 

El Palau d'Espanya (oficialment conegut com el Palacio del Estado Español) destacava per les seves dues torres situades als extrems de l'edifici amb una ornamentació d'estil plateresc amb arcs de mig punt i columnes de capitells corintis. Els diversos cossos que conformaven l'edifici quedaven disposats simètricament amb una façana posterior d'aspecte molt més auster. 

Durant l'exposició aquest pavelló es va dedicar a presentar les novetats dels Govern de l'Estat i els seus ministeris i va començar a ser enderrocat poc després de tancar el certamen el 1930.

*1929.- Retall de les Notas de un visitante de la Exposición on es descriu amb detall el contingut que es presentava a l'interior del Palau de l'Estat Espanyol (Font: Col.leció privada Francisco Arauz).

*1929.- Una altra imatge de la façana principal del palau. (Font: Diario de la Exposición. Col·lecció privada Francisco Arauz). 

*1929.- Façana posterior del palau en una targeta postal de l'època. (Font: Targetes Postals E.I.B.)