dimarts, 20 de setembre de 2022

TXECA DEL CARRER MUNTANER. (1936-1938). Casa Assumpció Parellada. Muntaner / Madrazo.

 

Vista de la façana lateral del carrer Madrazo del Xalet d'Assumpció Parellada, utilitzat com a txeca del SIM durant la Guerra Civil.

Durant els dos anys i mig llargs que va durar la Guerra Civil, la ciutat de Barcelona, tot i quedar a la reraguarda i distant del front on es lliuraven les lliutes directes entre els dos bándols, va viure episodis d'una violència despietada, inhumana i esgarrifosa. Des del mateix dia del fracassat aixecament militar del 19 de juliol de 1936, la ciutat es va posar al costat de la República i els revoltats detinguts, sotmesos i en molts casos afusellats.
La Guerra va obrir però, una agitació revolucionària al carrer sovint descontrolada, que inicialment es va centrar en la cerca i captura dels elements que havien defensat la revolta militar feixista (quintacolumnistes, falangistes, requetès, eclesiàstics i burgesos) i posteriorment va enfrontar a les diverses faccions antifeixistes que, lluny de cercar una unitat d'acció enfront l'enemic comú, es van dedicar a passar comptes entre ells en funció d'ideologies antagòniques i formes diferents de veure el món i la revolució. Anarcosindicalistes, comunistes fidels a Moscou, trotskistes, socialistes i nacionalistes radicals van conformar una amalgama de violència que va dividir les forces populars en una operació, que molts historiadors han identificat com l'essència del fracàs de la República davant les tropes de Franco. 
La Barcelona que va de l'estiu de 1936 als ultims dies de gener de 1939 és una ciutat sense ordre on la desconfiança, la revenja, la crueltat i l'assassinat són a l'ordre del dia, malgrat tenir molt aprop el somni revolucionari. De l'eufòria dels primers dies amb l'aplastament dels feixistes, es va passar ben aviat a un carrer cada cop més agitat, del que progressivament se n'apropiaren grups d'incontrolats de signes diferents. 
És en aquest context on apareixen les txeques o establiments de retenció de sospitosos. Els poders públics incapaços de contenir l'allau revolucionari i posar en marxa la maquinària de la justícia, optaren per acceptar un cert ordre revolucionari. Aquests primers dispositus de retenció no eren txeques sino simples espais de detenció de personers. De fet, l'objectiu de la CNT-FAI no era la tortura per assolir una confessió per després jutjar al detingut i condemnar-lo, sino que els anarquistes aplicaven una altra estratègia molt més simple que era eliminar fisicament tot aquell que pertanyia a un determinat estament social que consideraven contrari a la revolució. Així doncs, els preventoris eran simples dipòsits de persones en espera per a ser afusellades a la nit, després de ser passejades cap a l'Arrabassada i el cementiri de Montcada on s'executaven a gran escala.
Contràriament les txeques eren dispositius pensats especialment per torturar físicament i psicológica als detinguts i aconseguir-ne una confessió que els portés a desactivar nous grups i al capdavall a condemnar a mort als propis detinguts que confessaven. Havien estat ideades a la Russia soviètica i consituïen espais idonis, pensats a consciència, per executar les més sofisticades i esgarrifoses tortures que aconseguien destrossar mentalment als apressats. A Catalunya les txeques del SIM (Servei d'Intel·ligència Militar)  fundat amb àmbit estatal pel ministre socialista Indalecio Prieto, van caure ben aviat en mans dels comunistes prosoviètics, enemics del trotskisme i de l'anarquisme, que les van gestionar de forma que combinaven la tortura psicològica amb la física.
Entre els centres d'internament o txeques més conegudes hi hagueren les dels carrers Sant Elies i Vallmajor al barri de Sant Gervasi i la dels antics magatzems Busutil a la Plaça de Berenguer el Gran a la Via Laietana. 
La txeca de Muntaner 321 era situada dins un xalet envoltat d'un petit jardí, que avui (2022) encara es conserva a la cantonada amb Madrazo. Havia estat projectat el 1916 per Enric Sagnier i Villavechia en un estil que ja abandonava el modernisme per abraçar clarament la causa arquitectònica noucentista. Va ser construit per a la senyora Assumpció Parellada que hi visqué els primers anys. 

*1930's.- Emplaçament del xalet que va servir com a txeca al carrer Muntaner 321. Com es pot apreciar al plànol, l'actual carrer dels Madrazo es deia aleshores Molins de Rei. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Amb l'esclat de la guerra va ser ocupat i expropiat pels anarcosindicalistes que incialment el van destinar a un dels seus dipòsits de presoners en espera per a ser executats. Quan a partir de 1937 va acollir la prefectura del SIM, el xalet fou protagonista de les tortures més inhumanes. Molts van ser els veins del barri del Mercat de Galvany i de l'altre costat del carrer Muntaner que, dècades després encara recordaven els crits esgarrifosos de dolor i desesperació que a la nit emetien els presos torturats. D'altra banda, el jardí de la casa desprenia una fortor d'escombraries i materials putrefactes i en descomposició que feia dificil passar per la vorera d'aquella cantonada de Muntaner/Madrazo. Alguns dels torturats al soterrani d'aquesta petita mansió burgesa convertida en infern, recorden a les seves memòries les penúries viscudes. El periodista falangista Manuel Tarín Iglesias, que va dirigir alguns diaris barcelonins durant l'època franquista, en va deixar constància al seu llibre Los años rojos [1], on dedica un munt de planes a descriure l'edifici i tot el que hi passava a dintre.      
El que avui coneixem com a memòria històrica ha tendit sovint a passar de puntetes per tota aquella manifestació de terror que no provingués del bàndol vencedor a la Guerra Civil. Considerem però, que cal conèixer el que va passar en ambdós bàndols, durant una època com aquella en què l'esser humà podia acabar anul·lat com a persona i cometre o patir les més grans de les atrocitats. La història de Muntaner 321, un xalet avui (2022) ocupat per les oficines de l'Autoritat Metropolitana del Transport (AMT) n'és una mostra.    
Dissortadament la fi de la Guerra no va acabar amb aquestes pràctiques repressives que es van perllongar en comissaries i d'altres edifics oficials per part del bàndol vencedor.

Façana i balcó del xalet amb vistes al carrer Muntaner 

[1].- Tarín Iglesias, Manuel. Los años rojos. Colección Espejo de España. Editorial Planeta. Barcelona. 1985 . ISBN 8432058432.

12 comentaris:

  1. En els darrers anys moltes d'aquelles històries se silencien o es minimitzen, trobo necessari que es donin a conèixer sense fer volar coloms, expliquen molt franquisme sociològic.

    ResponElimina
  2. https://totbarcelona.blogspot.com/2016/03/la-pintura-al-servicio-de-la-tortura-en.html

    ResponElimina
  3. Gairebé ningú recorda avui els afusellats a l'Arrabassada o a Montcada, que també formen part d'aquesta "memòria històrica", com tampoc dels sinistres vaixells-presó que hi havia al port. Tots els morts per a la barbàrie, siguin del color que siguin, mereixen memòria i respecte.
    És la millor manera de no tornar a repetir aquelles barbaritats

    ResponElimina
  4. Habían tres en la bocana de puerto. No recuerdo el nombre del tercero, pero el más siniestro, RODERICUS, era el Uruguay, donde cada día traían desde la bocana al Moll de la Fusta en una barcaza a las cinco de la mañana, de tres a cuatro muertos, en un saco. Allí se recogían en una furgoneta, una de ellas era una Ford T, y se llevaban al cementerio de Montcada. La misma furgoneta, dejaba a su vez el pan de la mañana. En esa furgoneta iban siempre tres personas, dos hombres y una mujer.
    No conocía a ninguno de los dos hombres y no podría decir si siempre eran los mismos, que creo que si era de esa manera por razones de seguridad, pero no lo se, a quien si conocí y no voy a entrar en más detalles, era a la mujer.
    El otro barco era el Villa de Madrid.

    ResponElimina
  5. PD: Se me comentó de una fuente directísima que en ocasiones se llevaban a la Asland de Montcada para ponerlos en el horno de cal, pero como esa circunstancia no se dió a la persona que me lo contó no puedo asegurarlo. Lo demás con pelos y señales y más cosas que ya me guardo porque no vienen al caso.
    Un abrazo

    ResponElimina
  6. Ja és un fet que la Història de la GCE que ens varen contar els franquistes era quasi totalment falsa, escrita per adeptes y socis dels revoltats, per tant, s'ha de posar en quarantena qualsevol explicació de fets sense base documental car la memòria es perd quan no és certa o és de part. Per cert, el nom de "txeques" prové del franquisme, per aquí es deien "Preventoris".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Le podría dar base documental una de las personas que cito, y a la que me refiero un par de artículos arriba.
      Poseo horas de grabación porque supongo tendría ganas de hablar cuando vió, ya de muy mayor, cercana la hora.
      Era mi madre. Me bastan y me sobran documentos, porque me se todos los cuentos.
      Els dolentes sempre els altres, els bons, els de casa.
      Salut

      Elimina
  7. Cierto, en el Cementerio de Montcada hay cerca de 700 represaliados por el "Gobierno legítimo" de la época. A día de hoy, ni el Govern ni el Gobierno hacen nada, ni un simple recordatorio por personas que quizás tampoco tenían nada que ver con aquello.
    Eso sí, la placa conmemorativa en la sede la Policía Nacional de Via Layetana que no falte.
    Después nos preguntamos, porqué tanto odio, no?
    Me gustaría que las fosas "nacionales" también se nombrasen y se honrasen a todos los muertos que existen en una mácabra Guerra Civil.
    Sirva de ejemplo el de los Mártires de Paracuellos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Durant més de 40 anys les víctimes de les txeques que van sobreviure i/o els seus hereus van gaudir de tota mena d'homenatges, monuments, recomanacions, prebendes i beneficis mentre la majoria de la població passava gana, misèria i repressió, que això va ser la Dictadura Franquista. Només a Catalunya van ser assasinats pels Consells de Guerra Franquistes més de 2.300 persones. Als que recorden Paracuellos s'obliden de Màlaga, Badajoz, Almendralejo, on els assassinats dels franquistes van superar les 4.000 persones. Demanar ara un recordatori per la gent que va patir la repressió franquista els sembla a alguns "odi", el que encara porten ells a dins.

      Elimina
    2. Le pido por favor me ponga un monumento en Barcelona de alguna victima de las checas.
      Doy por finalizada mi entrada aquí, porque ud hasta pone en duda las declaraciones de mi madre, y eso, comprenderá no lo puedo permitir..
      Eso de "odio que llevan dentro", mireselo, todo sea que lo que llevan dentro otras personas sea fanatismo.
      Los homenajes han de ser trasversales, para todos. porque murió mucha gente inocente de ambos bandos, y es a esa gente a quien se ha de dignificar .

      https://www.metropoliabierta.com/protagonistas/cultura-y-ocio/susana-frouchtmann-las-checas-de-barcelona-fueron-terribles_5961_102.html

      Elimina
  8. A sota encara es conserva el refugi antiaeri 955.

    ResponElimina