dimarts, 16 d’abril del 2024

BUDAPEST. Ball d'estiu. Final de la Diagonal. (1948-1950's)

 MIQUEL BARCELONAUTA   

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Inaugurat el 22 de juny de 1948, el Budapest era un local a l'aire lliure amb quatre pistes de ball, que venia a complementar la ja nombrosa oferta de balls d'estiu que durant la postguerra es van desplegar per la zona alta de la Diagonal, freqüentada habitualment per una clientela benestant i aburgesada. El nom del local va passar de Club Budapest en la seva etapa inicial a Jardines Budapest en els seus últims anys.

No hem trobat més informació sobre d'aquest local més enllà del desembre del 1952, quan s'hi va celebrar el Día del Autógrafo amb la revista de cinema Fotogramas. Tampoc el seu emplaçament exacte està prou concretat i els anuncis de l'època el situen a la zona del final de la Diagonal, entre el Palau de Pedralbes i la carretera d'Esplugues.


*1948.- Dos anuncis de la primera temporada d'estiu del Club Budapest correponents a les revetlles del mes de juny d'aquell any (Font: ARCA / El Noticiero Universal)

*1949.- Anunci del local, ara ja  identificat com a Jardín, convidant a veure com es fa de dia amb un bon pà amb tòmàquet amb pernil. (Font: ARCA / El Noticiero Universal

*1951.- Amb el nom del local simplificat ja només a Budapest, aquest era l'anunci de la revetlla de Sant Joan d'aquell any. (Font: ARCA / El Noticiero Universal). 


*1952.- Anuncis del Día de l'Autógrafo que organitzava la revista Fotogramas al Budapest precedit del nom Jardines. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les).

dimecres, 10 d’abril del 2024

KESSLER GALIMANY. Pastisseria. Carrer de Sants 53. (1950-2024)

 MIQUEL BARCELONAUTA



Una de les pastisseries més emblemàtiques de la història del barri de Sants, la confiteria Kessler Galimany ocupava els baixos del número 53, en una de les cantonades de l'eix comercial del carrer de Sants amb el carrer Cros. Havia estat fundada el 1950 per Teresa Kessler i Josep Galimany, que havien contret matrimoni just aleshores. La botiga escollida va ser al mateix local que anteriorment havia ocupat pel l'antic Forn de Pa de Cal Pere Brut, una altra institució al barri que despatxava pa als santsencs i hostafranquins des del segle XIX. 

Kessler Galimany va adquirir amb el pas dels anys la fama d'una de les millors confiteries del barri on era frequënt encarregar-hi els pastissos de les celebracions familiars. El negoci va passar a la segÑuent generació i des de l'any 2001 es complementava amb el Sweety, un espai de cafeteria- degustació instal·lada al número 3 del carrer Cros a la finca adjacent al forn de pa. Aquest negoci, dirigit per Judith Galimany néta del fundador, va sobreviure al tancament de la pastisseria, que amb la pandèmia del Covid-19 havia passat un dels moments més difícils. Com a nota curiosa, cal destacar també que a l'any 2017, el caràcter emprenedor de la família va portar a la creació d'un Escape Room a la vorera d'enfront al carrer del Cros número 4  [1]


Joan Galimany, fill del fundador de la botiga, expressava al març de 2024 les dificultats que travessava el negoci amb els nous impostos i requeriments, cada cop més rigorosos, de les normatives municipals. Una conjuntura que afavoria l'establiment de negocis de franquícia i que a la vegada enterrava els negocis històrics i de proximitat al barri.

El dia 3 d'abril e 2024, la pastisseria va tancar portes per sempre després de 74 anys al servei dels veïns del barri.

*2020's.- La pastisseria Kessler Galimany en els seus últims anys.

____________

[1].- Escape Room de Kessler Galimany.

Enllaç : https://unicornsonfire.wordpress.com/2017/12/06/kessler-galimany-lobrador/

diumenge, 7 d’abril del 2024

ZARZAPARRILLA 1.001 (1958 -1960's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS



A la tardor de 1958 les planes dels principals periòdics de la ciutat anaven plenes d’anuncis d’un nou producte. Era una beguda refrescant que es presentava amb el nom de Zarzaparrilla 1001 i que era derivada de la cola. En realitat es tractava d’una alternativa nacional a la tradicional Coca-Cola, el popular refresc d’orígen nordamericà que havia aconseguit ja grans quotes de mercat des de la seva arribada generalitzada a Espanya a l'any 1953.

*1958.- Un anunci de Zarzaparrilla 1001 al programa d'actes de la festa major del barri de  Sant Andreu de Palomar  

Zarzaparrilla 1001 arribava doncs al mercat amb el clar objectiu de demostrar a la societat de l'època que es podia disposar d'un refresc, fet a casa, capaç de plantar cara a la Coca-Cola, que aleshores només tenia una discreta competència amb Pepsi-Cola. A nivell publicitari, el nou refresc autòcton es presentava envoltat d’una aura patriòtica, fomentada i aplaudida pel règim, que destacava en tot moment el caràcter espanyol del producte i el seu preu més econòmic. Un dels eslògans publicitaris era "1001, el capicua de la simpatía española".

*1958.- Un anunci promocional del producte que es difonia a les sales de cinema amb una manera molt curiosa de presentar els components del refresc.


*1959.- La publicitat negava l'exotisme del producte utilitzant imatges escapçades d'animals i refermant així el seu caràcter espanyol. 

1001 es presentava al públic en un doble format. D'una banda, en un petit botellí de 200 cc. per al consum immediat i personal similar al de Coca-Cola. D'altra banda però, es podia adquirir també en versió d'ampolla d'un litre similar a les gasoses habituals amb tancament hermètic per evitar l’esbravament del refresc. L'empresa que el fabricava i comercialitzava era BECAMSA (Bebidas Carbónicas Mundiales Sociedad Anónima), una companyia catalana amb domicili social al tercer pis del número 50 del carrer Pelai.

*1960.- L'empresa barcelonina BECAMSA era la productora de Zarzaparrilla 1001 i d'altres refrescos de l'època com Sinalco. Publicitat amb felicitació dels nadals. (Font: todocolección.com

*1959.- Una convocatòria de la Junta d'Accionistes de BECAMSA al seu local social del carrer Pelai 50, publicada al BOE núm. 68 d'aquell any.

El component bàsic d'aquest producte era una barreja d'arrels de la sarsaparrilla, una planta també coneguda amb el nom d'aritjol, cola, sucre, mel i aigua. Tot i que l’experiència en el mercat de Zarzaparrilla 1001 va tenir un notable èxit en els seus primers anys, Coca-Cola no es va quedar amb els braços creuats i algunes són les hipòtesis, mai confirmades, d'estratègies de la poderosa companyia nordamericana per deixar en fora de joc al seu modest rival. El 1965 abandonava la fàbrica del carrer Almogàvers i inaugurava la planta embotelladora de Cobega a La Verneda i ja havia llançat al mercat la Coca-Cola doble en envàs de 400 cc. No obstant, sembla que va ser la descoberta d'un component anomenat safrol en la fórmula de la Zarzaparrilla 1001, el fet que va accelerar el final d'aquest procésAquest component havia causat perjudicis en ratolins i es va considerar que era cancerigen [1]. Això va començar a representar el final del producte mentre que Coca-Cola continuava el seu camí i encara trigaria uns anys més a presentar la sortida al mercat del seu envàs d’un litre amb tap de rosca. 

* Video Recordando la bebida 1001 (Font: TeleTick) 

____________

[1].-  La zarzaparrilla nos enredó (Azucena Sanpedro) 

https://azufactorianatural.com/2023/10/03/la-zarzaparrilla-nos-enredo/

dilluns, 1 d’abril del 2024

BAR LAS ARENAS/ EL RUEDO. Plaça Espanya / Tarragona (1929- 1990's)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

*1940's.- La terrassa del Bar Las Arenas amb el pal dispensador de benzina davant i la torre de la Llum al fons de la imatge. (Font: Col·lecció Jorge Álvarez. La Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro).  

Coincidint amb la preparació de l'Exposició Internacional de 1929 i la urbanització de la Plaça Espanya i el seu entorn, la Plaça de Toros Les Arenes va iniciar també un procés de reforma d'alguns dels espais del seu recinte, que incloïa la construcció d'un bar annex situat a l'arrencada del carrer Tarragona. Des de la inauguració de la plaça de braus a començaments de segle fins aleshores, l'espai esmentat havia estat ocupat per una pujada que permetia accedir a l'entrada principal de la plaça, que quedava situada a un cinc metres per sobre de la cota del nivell del carrer.

*1900's.- Vista de la pujada en pendent existent a l'inici del carrer Tarragona a traves de la qual s'accedia a l'entrada principal de la plaça de toros.

El nou local s'emplaçaria al costat d'aquesta rampa d'accés al recinte taurí on també estaven sectoritzats diversos espais per cavallerisses i corrals on romania el bestiar mentre esperava l'hora de la lídia i la sortida a la plaça. Aquests espais, que pràcticament envoltaven tot el perímetre de la plaça -llevat del frontal amb la Gran Via-, van ser retallats en part a la cantonada de la plaça Espanya amb l'inici del carrer Tarragona per donar cabuda al bar restaurant que s'hi construiria. La concessió del bar mitjançant lloguer va sortir a concurs públic a l'estiu de 1929. Fins aleshores locals de l'entorn com La Pansa o La Montera havien compartit l'ambient i el debat taurí entre els parroquians i aficionats a la fiesta nacional

*1920's.- Plànol on s'identifica la pujada a la plaça de toros que va ser suprimida per construir el local del Bar Las Arenas. (Font: Ajuntament de Barcelona).

*1932.- Plànol de la Placa de toros on s'ha delimitat la superfície que ocupava el local del Bar Las Arenas. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1927.- L'espai que ocuparia el Bar Las Arenas (rectangle groc) abans de la seva construcció, quan s'estava enlairant l'hotel de l'Edifici del Rellotge i es començava a preparar la plaça per a la seva nova  urbanització. (Foto: AFB).

*1928.- L'edifici del rellotge i la font de Jujol en la seva última fase de construcció. Al fons, davant la plaça de toros, es poden veure les obres per aixecar l'edifici que acolliria el Bar Las Arenas. (Foto: Estorch /AFB).

*1929.- Fotografia datada del 5 de maig d'aquell any on s'aprecia l'avanç de les obres de construcció de petit edifici que acolliria el Bar Las Arenas. (Foto: Josep Brangulí).

*1929.- Anunci publicat per la Societat que gestionava la plaça de Toros Les Arenes convocant concurs per l'arrendament del local. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 12 de juny)

*1930.- Una imatge aèria de la plaça Espanya poc després de la clausura de l'Exposició. S'hi pot veure tota la terrassa del Bar Las Arenas protegida del sol per tendals.

*1930's.- Imatge captada des de la terrassa del Bar Las Arenas des d'on es podia contemplar la Plaça Espanya en tota la seva grandària. Al fons, les torres venecianes, la font monumental de Jujol i la desapareguda cúpula del Palau del Vestit. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez.- Portada del llibre La Barcelona Desapareguda de Giacomo Alessandro. Volum I.)  

*1930's.- Una altra imatge del Bar Las Arenas captada des del Paral·lel. 

*1935.- Notícia d'un atracament al carrer Creu Coberta amb una víctima mortal i detenció final de l'atracador al Bar Las Arenas.  (Font: La Humanitat. Edició del dia 22 de maig). 

Amb l'esclat de la Guerra Civil el local fou incorporat a la llista de Restaurants Populars.

*1937.- Anunci publicat al diari La Publicitat del dia 15 d'octubre d'aquell any.

Acabada la Guerra Civil el bar reprengué la seva activitat i oferia també servei de restaurant a la carta. La seva terrassa seguia sent un lloc privilegiat per admirar la plaça i l'entrada del recinte de l'Exposició, que amb el pas del anys va acollir les múltiples Fires i Congressos que s'hi celebraven. Pel seu emplaçament, força assolellat a partit del migdia, calia protegir-la del sol mitjançant uns amplis tendals, davant d'un dels accessos al metro transversal i d'un brollador de benzina.     

*1940's.- El Bar Las Arenas cobert de tendals amb un dels accessos al Metro Tranversal davant i gent transitant pel centre de la plaça. (Foto: Postal Soberanas. Col·lecció privada Enric Comas i Parer).

*1940.- Un retall publicitari del Bar Las Arenas, que funcionava també com a restaurant, extret d'un programa de mà d'una corrida de toros.


*1950's.- El local en una foto d'una targeta postal editada per C. Mauri. 

*1970's.- El Bar Las Arenas/El Ruedo en el nou entorn resultant de la construcció del túnel pel pas de vehicles sota la plaça Espanya. Les àmplies voreres foren revestides de peces de terratzo de color rosat i el centre de la plaça va deixar de ser transitable.   

*1970's.- Vista des de la plaça Espanya del Bar La Arenas, ja rebatejat com El Ruedo com indica el seu tendal. (Foto: Joan Planàs i Llorens).

No obstant, la vida del Bar Las Arenas, que en la seva darrera etapa es va anomenar El Ruedo, estigué sempre vinculada a la plaça de toros, que començà a traspuar una creixent decadència a partir de la dècada dels 1980's. Les corrides ja havien passat a millor vida i les especulacions sobre el seu futur començaven a proliferar. Finalment coincidint amb l'ultima dècada del segle XX s'acabà la darrera concessió i el bar fou tancat i barrat juntament amb la profunda degradació de la plaça. El nou projecte de conversió de la plaça de toros en centre comercial no va contemplar el manteniment del petit edifici de l'històric Bar Las Arenas/El Ruedo que fou finalment enderrocat. Allà s'hi aixeca avui l'ascensor que dóna accés al mirador del centre comercial. 

dijous, 21 de març del 2024

LA MAQUINISTA TERRESTRE Y MARÍTIMA. Fàbrica de la Barceloneta (1861-1967)

 MIQUEL BARCELONAUTA


La simbologia del logotip de La Maquinista Terrestre y Marítima integrava un flama industrial entre les inicials de la companyia, envoltades per quatre línies rectes paral·leles que evocaven les vies del tren i quatre d'ondulades que recordaven les onades del mar.

*1860's.- Gravat que reprodueix els tallers de la fàbrica de La Maquinista a la Barceloneta amb el mar al fons en els seus els primers anys de funcionament (Font: Ajuntament de Barcelona).

Una de les empreses més importants de la ciutat i la més destacada del sector metal·lúrgic va ser La Maquinista Terrestre y Marítima (MTM) i la seva fàbrica de La Barceloneta.

Els antecedents històrics de La Maquinista els trobem d'una banda en el Vapor Bonaplata, una fàbrica que era situada al carrer Tallers en l'entorn actual de la plaça Castella, i de l'altra en l'empresa La Barcelonesa (Sucesores de Tous, Ascalíbar i Compañía) que era emplaçada als terrenys de l'antic Convent de Sant Agustí al carrer de Sant Pau.

L'antic Vapor Bonaplata, incendiat el 1835, havia estat adquirit el 1839 per Valentí Esparó i Giralt, havent adoptat el nom comercial oficial de Talleres de Esparó y Consocios amb posterioritat al tancament de la Bonaplata, si bé ocupava al carrer Tallers el mateix espai. La fundació de La Maquinista Terrestre y Marítima datada del dia 14 de setembre de 1855 provenia doncs, de la fusió de les empreses d'Esparó i La Barcelonesa. La nova societat tindria com a homes forts i socis destacats per la quantitat d'accions de l'empresa que posseïen a Ramón Bonaplata, Joan Güell i Ferrer, José A. Mendiguren, Josep Maria Serra i Nicolàs Tous i Soler. El cofundador Valentí Esparó seria el primer president de La Maquinista

Joan Güell i Ferrer, Nicolàs Tous i Ramon Bonaplata, tres dels capitalistes destacats de la MTM en el moment de fundar-se l'empresa.

*1900s.- Plànol del port i de la Barceloneta, on està delimitada la notable superfície que ocupava la fàbrica de La Maquinista (Font: Fons MTM / Ajuntament de Barcelona).

*1920's.- La fàbrica de la Maquinista quedava situada davant del mar i al costat de la Catalana de Gas. (Font: Ajuntament de Barcelona).

Durant els primers anys de la seva vida com empresa La Maquinista va mantenir els tallers i les fàbriques dels carrers Tallers i de Sant Pau, però ja al 1846 s'havia decretat que no hi podien haver indústries de vapors dintre del perímetre dels casc antic de la ciutat. Aquesta prohibició no incloïa el barri de la Barceloneta que va ser l'escollit per aixecar la nova fàbrica.

L'aparició de la fàbrica de La Maquinista a la Barceloneta va alterar considerablement la vida social i laboral d'aquell barri, que fins aleshores havia estat dedicat gairebé exclusivament a la pesca, al mar, a la construcció naval i als treballs vinculats a la vida comercial del port de la ciutat. Tot i que ja s'hi havien establert els tallers Nueva Vulcano (1836), s'incorporava ara al barri una instal·lació industrial de gran calat, que ocupava una superfície de més de 17.500 metres quadrat i que donava feina a uns 600 treballadors en l'inici de les seves activitats i que arribaven a 1.400 a l'any 1896. La fàbrica s'estenia entre els carrers Alegria (actualment Andrea Doria) i Ginebra. S'hi arribava per l'antic carrer de Sant Ferran (rebatejat amb el mateix nom que l'empresa el dia 15 de setembre de 1907), un cop passada la Caserna de Sant Ferran en direcció a mar. Avançant per aquell carrer apareixia l'arc de l'entrada a la fàbrica amb l'escut i el nom de la MTM. En aquell mateix sector de la Barceloneta hi hagueren establerts els tallers de la Unión Naval de Levante i la fàbrica de la Catalana de Gas al costat de l'antiga plaça de toros, també coneguda com El Torín.

*1930's.- La fàbrica de La Maquinista en un plànol de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

A principis del segle XX l'Armada Espanyola vivia sumida en un procés de desmoralització per la desfeta de la Guerra de Cuba (1898) i no hi havia una planificació acurada sobre com rearmar els bucs de guerra. Amb la visita a la fàbrica del Rei Alfons XIII a l'abril de 1904, l'Armada Espanyola va fer diversos encàrrecs a la MTM, si bé al cap de pocs anys (1909) la creació de la Sociedad Española de Construcción Naval monopolitzaria tota la producció naviliera militar deixant fora a la MTM i a qualsevol altre competidor industrial.

El llegat deixat a la ciutat per La Maquinista de la Barceloneta és immens. D'allà varen sortir totes les peces de les estructures metàl·liques que van permetre bastir els principals mercats de la ciutat; Des del Mercat Central del Born (1876) fins al Mercat de Sant Antoni (1882) passant pels de La Barceloneta (1884), la Concepció (1888), Hostafrancs (1888) i els graciencs de Santa Isabel (Abaceria Central) (1892) i la Llibertat (1893) entre d'altres.

Especialment activa era pel que fa a ala fabricació de locomotores i material ferrroviari (vagons, màquines, etc.) motors, maquinària naval per impulsar vaixells i automòbils, etc. L'empresa disposava fins i tot d'un himne composat el 1867 per Anselm Clavé, que de jove havia estat treballador de La Maquinista.

*1920's.- El primer arc d'entrada a la fàbrica (foto superior) havia quedat situat a dins de la fàbrica a causa de successives ampliacions i va ser substituït per una altre (foto inferior) amb una disposició diferent de les lletres del nom de l'empresa. (Fotos: Fons MTM)



A l'any 1917 l'empresa de La Maquinista va créixer considerablement amb l'obertura de la seva nova fàbrica al barri de Sant Andreu de Palomar, una factoria que era molt més gran (gairebé 80.000 metres quadrats més que la de La Barceloneta) i que arribaria a ocupar a més de 3.000 treballadors, centralitzant la producció de maquinària i material ferroviari. 

*1937.- Val d'una pesseta emès durant la Guerra Civil a la fàbrica.

*1955.- Tapa del llibret anunciador dels actes commemoratius del centenari de l'empresa.

La fàbrica de La Maquinista a la Barceloneta va començar a ser desmantellada al 1965. Havia perdut el seu accés directe al mar amb la urbanització del passeig marítim i va quedar durant algun temps només com a dipòsit de mercaderies acabades fins que en les dècades posteriors es va començar a urbanitzar la zona.

Pel que fa al conjunt de la MTM, ja a la dècada dels 1960's i atès el caràcter estratègic de l'empresa, l'Estat havia decidit integrar-la a l'INI (Instituto Nacional de Industria) que en privatitzar-se va optar per vendre-la al grup francès Alsthom al 1989

Als voltants de finals dels 1980's amb la nova reurbanització de tot el sector del Bogatell, la Vila Olímpica i el front marítim va desaparèixer definitivament la fàbrica. Només es van salvar com a elements històrics i referencials l'arc de l'entrada a la fàbrica amb les lletres i el logotip de l'empresa, així com una xemeneia circular i un pont-grua sostingut per quatre pilars.

*1979.- Projecte de construcció d'habitatges i equipaments docents en els terrenys que havia ocupat la fàbrica La Maquinista de la Barceloneta. (Font: Revista Arquitectura núm. 245. 1983. pàgs. 41-43)

dimarts, 19 de març del 2024

TOOTSIE. Bar cinèfil. Calàbria 29 (1984-2021)

 MIQUEL BARCELONAUTA



Local d'entrepans i tapes envoltat de temàtica cinèfila, molt conegut i popular al barri de Sant Antoni. Era situat entre l'equipament assistencial del CAP Manso i el jardinets de l'Alguer, a l'extrem de l'avinguda Mistral més pròxim al mercat que dóna nom al barri. 

L'obertura i la pròpia existència del Tootsie estava vinculada a la presència de les 4 multisales del Waldorf Cinema a la vorera d'enfront. Era un local idoni per fer-hi una parada abans o després de veure la pel·lícula a la sala de cinema. Es va inaugurar al 1984 i va ser batejat amb el nom del personatge que interpretava Dustin Hoffman a la cinta dirigida per Sydney Pollack de 1982.

*2000's.- Entrada del Tootsie amb el rètol del local decorats amb neons.

Especialitzat en tapes (hi destacaven especialment les seves braves), plats combinats, entrepans i hamburgueses imaginatives que hom podia trobar a la carta del local sempre identificats amb noms d'actors i actrius del món del cinema i de pel·lícules famoses.

Un fragment de la carta del Tootsie amb els sandvitxos que s'hi servien

El Tootsie i els seus neons de color rosa van sobreviure amb dignitat al tancament i desaparició dels Waldorf esdevingut a l'any 2003. Fins al 2021 va continuar sent el local simpàtic i imaginatiu decorat cartells de pel·lícules, fotos d'actors i fotogrames de films que sempre havia estat