CRISTAL CITY. Bar-Llibreria. Balmes 294. (1957-2000's)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Un establiment un pèl insòlit en el seu temps, el Cristal City va obrir-se al públic a l'any 1952 com un bar cafeteria convencional al número 294 del carrer de Balmes, tocant a Santjoanistes, prop de la plaça Molina. No va ser però, fins el 1957 que se'n feu càrrec Pelegrí Rovira, l'home que hi va incorporar els llibres. En aquell mateix barri, al carrer Sant Elies, l'editor Carles Barral hi tenia el seu pis, que era el lloc habitual de reunions literàries d'un grup d'escriptors emergents del moment (Ferrater, Goytisolo, Gil de Biedma...).  El Cristal City donava sovint continuïtat externa a aquestes tertúlies.

Al local s'hi venien llibres a la vegada que s'hi consumien begudes. L'interior era ple de prestatgeries que arribaven fins al sostre i permetien fullejar i llegir els exemplars exposats, però no emportar-se'ls. Per tant, no va fer mai les funcions de biblioteca. Les novetats editorial s'exhibien rere el mostrador. Durant la dictadura allà s'hi podien llegir també els llibres prohibits pel règim, que publicava Ruedo Ibérico i que el propietari ocultava amb cura i precaució. Ben aviat aquest bar es convertiria en un lloc idoni per celebrar-hi còctels literaris (els de Seix Barral eren força habituals ). La part del fons del local tenia un aire familiar i intimista, que semblava més aviat l'interior d'un habitatge privat que no pas el d'un establiment públic. Durant els anys 1960's i 1970's, el Cristal City va tenir especial anomenada per la seva singularitat i perquè tothom el considerava un lloc tranquil de clientela culta. 

EL PRADO CATALÁN. Jardins, cafè d'estiu i teatre. Passeig de Gràcia/Casp/Granvia. (1863-1880's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1863.- Il·lustració publicada a El Pájaro Azul el 29 d'agost d'aquell any on es mostra l'entrada al Prado Catalán, un lloc selecte i distingit amb senyores ben vestides i barrets de copa alta entre el senyors. 

A l'estiu de l'any 1863, en un país trasbalsat per la caiguda del liberal O'Donell i l'inici de la crisi que acabaria conduint a l'exili a la reina Isabel II, es va obrir a Barcelona un dels més importants establiments que, sota la fórmula cafè d'estiu començaven a poblar l'emergent Passeig de Gràcia. El promotor del negoci, Ramon Llosellas, volia portar allà la bona experiència estiuenca assolida amb el cafè del jardí de l'Ateneu. L'arribada de l'estiu generava una calor sufocant en els habituals dels cafès i s'imposava dotar-los de jardí exterior, la qual cosa no sempre era possible. En aquell temps el passeig de Gràcia ja començava a estar força nodrit de barracons i altres locals que acollien cafès i la seva concurrència als mesos d'estiu, era força creixent i reconeguda socialment. 

La inauguració del nou establiment era prevista pel dia 3 de juny, si bé problemes tècnics van impedir-ho. La direcció però, no va voler desaprofitar la convocatòria i va permetre visitar el nou recinte a un grup selecte de convidats  (autoritats i socis).  Només una setmana després, el dissabte 13 de juny a les 7 de la tarda, el Prado Catalán obria portes al públic en general, si bé les condicions d'accés estaven subjectes a uns preus i condicions especials. Ja hem comentat que la primera inauguració havia estat reservada als notables de la ciutat i als socis, i precisament aquesta era la fórmula escollida pels gestors del Prado Catalán per tal de preservar la qualitat del local i garantir-ne una especial posició social. No era per tant un cafè d'estiu a l'abast de tothom i aquest era precisament l'objectiu de la direcció. 

*1863.- Retall de la publicació El Lloyd Español, del 8 de maig d'aquell any on s'anuncia la propera obertura del Prado Catalán a la part baixa del passeig de Gràcia. (Font: ARCA).

*1863.- Crònica de l'obertura del Prado Catalán en el primers dies de juny d'aquell any a les planes del Diario de Barcelona, que inclou una detallada descripció del lloc. (Edició del 8/6/1863). (Font: ARCA).

*1863.- Retall de l'edició del dia 13/6/1863 de El Telégrafo on s'explica el sistema establert per la direcció del Prado Catalán per tal de possibilitar que els convidats dels socis poguessin accedir al local.(Font: ARCA).

A l'any següent (1864) l'accés al Prado Catalán va deixar de ser reservat exclusivament als socis i es van ampliar considerablement les instal·lacions amb la incorporació de terrenys de la finca adjacent. La modesta tarima on s'instal·laven els músics va ser substituïda per un teatret d'estiu que ja s'inaugurà al mes de maig. Amb l'ampliació del terreny es va col·locar un elegant saló circular totalment cobert amb un escenari. Del bell mig del sostre hi penjava un gran quinqué i les columnes que envoltaven el saló eren il·luminades per canelobres. L'aforament total del Prado Catalán s'apropava a les 2000 persones Una escala comunicava el saló circular amb l'edifici del cafè restaurant.  Finalment, al costat de la porta d'accés al recinte s'hi emplaçà una cabanya rústica amb les atraccions del Panorama i Ciclorama. Aquestes últimes reformes s'inauguraren al juliol d'aquell 1864, en la que va ser la temporada més àlgida del local. 

*1864.- L'interior dels jardins del Prado Catalán (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada Jorge Álvarez).

*1868.- Il·lustració de T. Padró/Sadurní publicada a El Museo Universal amb motiu dels Jocs Florals i crònica de la celebració (a sota). 

*1868.- Una de les poques fotos existents de l'interior del teatre del Prado Catalán publicada a La Vanguardia del 6 de gener de 2011. (Font: Arxiu Jordi Barón Rubí).

*1870's.- Emplaçament del Prado Catalán i ampliació del seu entorn (a baix). Aquest plànol correspon als seus primers anys, abans que el jardins s'ampliessin cap al carrer Llúria. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1877.- Un altre plànol de l'època en el que es pot veure l'arrencada del passeig de Gràcia des de Plaça Catalunya. A diferència de l'anterior aquí es pot apreciar com la superfície dels jardins ja anaven més enllà del curs del carrer Claris que quedava tallat per les instal·lacions del Prado. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

A partir de 1870 el recinte del Prado Catalán va perdent superfície a causa de les primeres edificacions que s'hi realitzen. El llindar mar dels jardins, establert pel curs de la Riera de'n Malla, es converteix en el carrer Casp que comença a urbanitzar-se. Al setembre de 1877 es procedeix a l'enderroc del teatre del Prado Catalán i alguns dels terrenys de l'entorn són sectoritzats en solars. Allà s'edificaria el Col·legi dels Jesuïtes del carrer Casp (1881) amb l'església corresponent. En el sector més pròxim al passeig de Gracia va emergir al 1884 el nou edifici que acollia el Cafè Novedades. 

No obstant, el nom de Prado Catalán com identificador del lloc, va seguir essent emprat fins ben entrada la dècada dels 1880's i en els seus primers anys s'hi anunciaven concerts i balls de societat. 

THE EMBASSY. Discoteca. Torre Catalunya. Avda de Roma 2-4 (1978-1980's)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Als inicis de la dècada dels 1970's el panorama que presentava la cruïlla entre l'avinguda de Roma, l'inici del carrer de la Infanta Carlota (avui Josep Tarradellas) i l'eix format pels carrers Numància i Tarragona, era encara força desolador. En aquell indret s'agrupaven una caserna de cavalleria en vies d'extinció al carrer Tarragona, on subsistien un seguit de magatzems i quadres de bestiar que nodrien al veí Escorxador, una històrica fàbrica (La España Industrial) que demanava a crits un relleu i un mar de vies ferroviàries en procés lent de soterrament i cobertura, que amb el temps donaria pas a la plaça dels Països Catalans i a la nova l'estació de Sants.  

En pocs anys tot aquell espai aniria canviant radicalment. Una de les icones que s'associen a aquell canvi d'imatge de la zona fou la construcció de la Torre Catalunya, un edifici de 24 alçades amb un cos més baix de 8 que acollia l'Expo Hotel i marcava els inicis del carrer Mallorca després interromput per la caserna i avui pel complex d'edificis que s'anomenà Roma-2000.     

La torre i l'Hotel que acollia era un dels preferits pels forasters congressistes i esporàdics visitants de les múltiples events que es celebraven a l'espai firal de Montjuïc

Una instal·lació d'aquestes característiques no podia deixar de disposar d'una discoteca on els allotjats poguessin gaudir i esplaiar-se en els moments d'oci de la visita a la ciutat. Als baixos i soterrani del gratacels va ser instal·lada una discoteca The Embassy que va obrir portes abans de l'estiu de 1978. De fet, el nom d'Embassy ja havia estat lligat a la nit barcelonina de la postguerra mitjançant la sala de ball d'aquest nom que hi hagué al final del carrer Casanova

Durant els seus primers anys, la nova discoteca ve ser força visitada per artistes del món de l'espectacle i acollia sovint lliuraments de premis, homenatges i presentacions, generalment amenitzades per la figura de Jean Michel, un dels animadors i presentadors més habituals de les nits barcelonines. 

L'oferta de serveis de la torre i l'hotel es complementava amb la cafeteria La Mandarina a la planta baixa, el Caesar's a un restaurant panoràmic situat a l'última planta des d'on es podia gaudir d'unes extraordinàries vistes sobre la ciutat i la discoteca-restaurant del soterrani Le Consulat.

METEMCRÓMOFO. Projeccions al Teatre Principal. (1903-1905)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a JOANA FRANCÈS i DARIUSZ OSIAK. 

En els albors de la implantació del fenomen cinematogràfic a Barcelona varen ser molts els sistemes de projecció, que s'assajaren per seduir als espectadors que acudien impacients per trobar nous al·licients a la projecció d'imatges en moviment. És per això que proliferaren noms diversos d'aquests sistemes per tal d'assolir les patents corresponents que permetessin la seva explotació comercial. Kinetographe, Ekadsographe o Fonocromoscop en són només alguns exemples.

Un d'aquest sistemes va ser l'anomenat Metemcrómofo, que havia estat patentat al 1903. L'adjudicatari de la patent fou el religiós mossèn Francisco Viñas juntament amb Vicente Costes. A l'estiu d'aquell mateix any ja s'havien ofert algunes projeccions i al 1904 l'invent ja funcionava a ple rendiment i s'oferien funcions amb caràcter permanent a la sala del Teatre Principal al Pla de les Comèdies.

1904.- El Metemcrómofo, anunciat sobre la porta d'accés al Teatre Principal de la Rambla quan es va presentar al públic. Abaix detall del rètol. (Font: Col·lecció privada de Dariusz Osiak).

*1903.- Concessió de la patent del Metemcrómofo a Francisco Viñas i Vicente Costes. 

Les projeccions metemcromòfiques presentaven un ventall de combinacions de llums de colors sobre les imatges projectades en la pantalla, de manera que van constituir un dels múltiples reclams de la naixent indústria cinematogràfica.

*1903.- Primeres aparicions del Metemecrómofo a la cartellera. (Font: La Dinastía edició del dia 22/8/1903.  ARCA. Arxiu de Revistes Catalanes).

*1904.-  Descripció del sistema del Metemcrómofo i del seu èxit entre el públic, explicat a les pàgines de La Dinastía el 14 de juny d'aquell any.

Entre la ciutadania d'aquells primers anys del segle XX, es percebia un creixent atabalament per la diversitat de noms que, com s'ha apuntat al principi, adoptaven aquests sistemes de projecció i les mateixes sales on s'oferien al públic. Alguns eren de difícil pronúncia, la qual cosa provocà fins i tot algun comentari sarcàstic a la premsa de l'època.

*1904.- Comentaris d'un elevat nivell d'ironia sobre el Metemcrómofo, publicats a L'Esquella de la Torratxa. (Font: ARCA. Arxiu de revistes catalanes)

*1904.- En aquest dibuix publicat a l'Almanach de l'Esquella de la Torratxa d'aquell any, no s'oblidaren del Metemcrómofo (requadre vermell).

Hi ha notícies de que fora ciutat, concretament al teatre Los Montes de Sabadell, també va funcionar  un metemcrómofo el mateix any 1904, mentre que a Barcelona va estar actiu fins al 1905 quan apareixia també referenciat al local Gruta Luminosa [1] del carrer Casp 24. 

_______

[1].- Gruta Luminosa va ser el nom que va adoptar el cinema anomenat Electro Cinemágico (1904-1905) situat al carrer Casp després del Tívoli. La sala s'havia reobert amb aquell nom amb l'objectiu d'atraure clients després del tancament de l'esmentada sala de cinema. Malgrat la incorporació del Metemcrómofo a la programació i d'establir uns preus molt baixos, la iniciativa va fracassar als pocs mesos i el local va tancar portes.

GUARDA-MOBLES BARNADAS. Gran Via 414. (1914-1930's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

*1920's.- Una imatge captada des de la cruïlla de Gran Via amb Vilamarí on es pot veure l'edifici que acollia el Guarda-Mobles Barnadas. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada de Dariusz Osiak).

Als inicis del segle XX ja començaven a ser habituals les empreses dedicades a emmagatzemar o simplement guardar tota mena de mobles, andròmines i objectes de gran volum. El Guardamobles Salat del carrer Lleida, al costat de l'Exposició, en va ser un de força popular a partir dels anys 1930's. No gaire lluny d'allà, al numero 414 de la Gran Via (carrer Corts aleshores), ja se n'havia obert un a mitjans de la dècada dels 1910's: l'anomenat Guarda-Mobles Públic Barnadas. Ocupava tota la finca  situada entre els carrer d'Entença i Vilamarí a la vorera mar de la Gran Via. La profunditat de la superfície de la finca permetia sectoritzar les dues alçades i els baixos de l'interior de l'edifici per disposar d'un notable nombre de departaments de diverses capacitats, que es llogaven per metres cúbics satisfent un pagament mensual al propietari del guarda-mobles. 

*1914.- Primers anuncis de lloguer de superfícies (aleshores se les anomenava quadres) per guardar-hi mobles. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

A partir de 1915 l'empresa reforma l'edifici i passa a anomenar-se Guarda Muebles Público, a la vegada que anunciava superfícies per guardar no solament mobles, sinó qualsevol tipus d'efectes, i disposava d'oficines als Hotels de Vendes dels carrers Pelai i Tallers.

*1915.- Anuncis del Guardamobles de Gran Via 414 després de la seva reforma. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

És a la dècada següent quan seguint la publicitat emesa, el negoci passa a anomenar-se Guarda Muebles Público Barnadas. Finalment amb l'obertura de l'Exposició de 1929 el Guarda-mobles es convertiria en Garatge Barnadas, un aparcament per deixar els cotxes durant les visites al certamen internacional i es va ampliar a les finques adjacents dels números 34 i 36 del carrer Vilamarí. El 1933 va esdevenir Mercat d'Ocasions.

Emplaçament del Guarda-mobles (en vermell) i posterior ampliació a aparcament (en taronja) sobre un plànol de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). 

CANÒDROM MERIDIANA. Carrer de la Riera d'Horta / Concepción Arenal (1964-2006)

MIQUEL BARCELONAUTA

El Canòdrom Meridiana va ser construït entre els barris del Congrés i La Sagrera sobre una superfície rectangular de 10.000 metres quadrats. que correspon a l'illa delimitada pels carrers Concepció Arenal, Riera d'Horta, Pardo i Ignasi de Ros. Les curses de llebrers i especialment les apostes que duien aparellades havien generat una notable afició a Barcelona. En acabar la Guerra Civil, continuaven  actius el Canòdrom Sol de Baix a Les Corts i el Canòdrom Barcelona, que havia substituït a l'antic Kennel a la carretera de Sarrià. Durant el franquisme s'hi afegiren tres noves instal·lacions d'aquest tipus: A l'entorn de la plaça d'Espanya i a partir de 1953 el Pabellón del Deporte (Llança(Sepúlveda/Gran Via) va ser convertit en canòdrom; el 1955 apareixia el Canòdrom Loreto que romangué actiu fins el 1962 i aquell mateix any, al costat del Reial Club de Polo, al final de la Diagonal, va obrir-se el Canòdrom Avenida, després rebatejat com Diagonal. Finalment, ja entrada la dècada dels 1960's, l'oferta d'instal·lacions per acollir curses de llebrers es va completar amb la construcció del Canòdrom Meridiana, que va ser l'últim i el més modern de la ciutat.

La construcció d'aquest nou canòdrom s'havia iniciat a finals de 1962 segons un projecte dels arquitectes Antoni Bonet Castellana (1913-1989) i Josep Puig i Torné (1929-2020). L'edifici principal s'estenia al llarg de la Riera d'Horta i constava d'una única graderia en forma de grill de taronja. A la planta superior, plantejada com una mena de mirador, un ampli passadís permetia la circulació interna dels espectadors cap a les finestretes de les apostes i el bar, mentre que la planta inferior era reservada a l'activitat dels cuidadors dels gossos amb espais dedicats a serveis, oficines i a les gosseres on descansaven els llebrers que competien a la pista.    

Arquitectònicament hi destaca l'estructura penjant que suporta el forjat de la coberta i que està constituïda per una successió de lamel·les de protecció solar a manera de brise soleil. Per la seva singularitat el canòdrom va ser catalogat com Patrimoni Arquitectònic de la ciutat. La inauguració oficial del recinte es va celebrar als inicis de 1964.

*1962.- Vista a vol d'ocell de la construcció de la graderia del canòdrom. A l'extrem inferior dret es pot veure l'església del barri del Congrés i al fons la Meridiana. (Foto: Fons TAF/ANC).

  

*1961.- Dues imatges més de la construcció de la tribuna del Canòdrom Meridiana. 

*1964.- Aspecte general que oferia el canòdrom en els seus primers mesos d'activitat. (Foto: Francesc Català-Roca).

*1964.- Dues imatges de la graderia del canòdrom amb l'ambient que es formava entre els jugadors d'apostes al passadís interior i les lamel·les que pengen de la coberta. (Fotos: Francesc Català-Roca).

*1970's. Cues a les finestretes per formalitzar les apostes. (Foto: Xavier Martí Alavedra / Marge Books).

1960's.- Els llebrers preparant-se per la cursa amb la graderia del canòdrom plena de gom a gom. (Foto: Canòdrom Meridiana). 

*1964.- Moment del tret de sortida d'una cursa  (Foto: Francesc Català-Roca).

*1970's.- Una cursa en ple desenvolupament.  (Foto: Arxiu La Razón).

*1980's.- Imatge nocturna del Canòdrom Meridiana. (Foto: Xavier Martí Alavedra / Marge Books).

Puntualment sobre la gespa del centre de la corda s'hi celebraven competicions i exhibicions gimnàstiques. Durant el període d'esplendor de les curses de llebrers (1970's-1980's) aquest canòdrom va acollir diversos Campionats d'Espanya d'aquesta disciplina arribant a celebrar-ne 14 entre 1965 i 2005. Les curses de llebrers van iniciar un declivi notable a partir dels anys 1990's i des de 1999 el Canòdrom Meridiana va ser l'únic que es mantenia en actiu a Espanya.

Finalment al 2006 es va clausurar com a canòdrom i va passar a propietat municipal al 2010. L'edifici acull des de novembre de 2020 l'Ateneu d'Innovació Digital i Democràtica i l'antiga pista de curses una zona verda.

MAISON ODETTE. Plaça Catalunya 12. (1915-1917)

 MIQUEL BARCELONAUTA 

Article elaborat en col·laboració amb JOANA FRANCÈS

Agraïments a VÍCTOR OLIVA

*1915.- Il·lustració de Josep Porta i Galobart. (Font: Col·lecció privada de Víctor Oliva)

Tot i l'esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), la fascinació per la moda parisenca continuava vigent entre les classes més benestants de la ciutat i malgrat l'escenari bèl·lic en què es veia immers l'estat francès no era estrany l'obertura creixent de filials d'acreditades cases de moda de París, que veien en Barcelona un lloc segur per establir-se atesa la neutralitat espanyola a la guerra.

En aquest context, la casa Maison Odette, radicada al número 273 de la Rue Saint Honoré de París, va obrir inicialment una botiga situada al primer pis del número 18 del Passeig de Sant Joan tocant a Ali-Bei. Ben aviat però, aquest negoci requeriria d'un trasllat a un local més espaiós i dotat de més centralitat com era la Plaça de Catalunya. 

*1915.- Un dels primers anuncis de la Maison Odette, redactat en francès, quan encara tenia el seu centre de vendes en un pis del Passeig de Sant Joan. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 12 de maig d'aquell any)

Els baixos de la Casa Vicens Ferrer (Plaça Catalunya/Ronda de Sant Pere) van ser el lloc escollit i el 25 d'octubre d'aquell mateix any es procedia a la inauguració de la nova botiga, de la qual la premsa de l'època en donava oportuna informació.

*1915.- Anunci de la inauguració de la botiga de Maison Odette a la Casa Vicens Ferrer. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 7 d'octubre d'aquell any)

*1915.- En els anuncis es feia referència també al termini de lliurament dels models fets a mida (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

*1915.- Al desembre d'aquell any, la Maison Odette va ser acceptada com a membre de la Societat d'Atracció de Forasters. (Font: El Poble Català. Edició del 8 de desembre de 1915). 

*1916.- La selecció del personal era rigorosa com es despèn del text d'aquest anunci.

*1916.- La popular actriu Margarida Xirgú va ser també clienta de la Maison Odette tal i com es recull en aquest anunci. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

*1916.- Anuncis de final de temporada del desembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

La pista de la Maison Odette es comença a perdre al llarg de l'any 1917. Al gener se celebra una reunió de la Junta General d'Accionistes sota la presidència de Jean Faquis i al juliol s'anuncia el trasllat de les oficines al Passeig de la Duana número 19.