Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Porta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Porta. Mostrar tots els missatges

dissabte, 11 d’abril del 2026

EL CAMP DE LA DAMM C.F. Selva / Pintor Almansora. (1954-2023).

MIQUEL BARCELONAUTA 

La Damm CF ha passat a la història del futbol barceloní i català com un dels equips punters en la formació de joves valors en aquest esport. 

Ja al 1953 un grup de treballadors de l'empresa cervesera havia decidit constituir un equip de futbol juvenil. El va inscriure a les competicions que organitzava l'Obra Sindical Educación y Descanso, que era l'organització esportiva, cultural i recreativa competent, lligada al règim franquista. A l'any següent el flamant nou club es va dotar d'un camp de futbol propi.

La instal·lació esportiva es va emplaçar prop del terrenys de la Ferroviària en el sector nord de la Meridiana, molt a prop del cementiri de Sant Andreu de Palomar. Aquell primer camp de la Damm va ser sempre de terra i sense graderies, els espectadors s'aliniaven rera de la línies de banda que delimitaven el terreny. Exteriorment el camp estava envoltat pels carrer Selva, Pintor Alsamora i Escultor Ordóñez al costat del cementiri. L'entrada al recinte era pel carrer Selva que també va donar nom al camp i des d'allà s'accedia a la zona del bar i als vestidors. 

Aquest fou el primer camp de l'entitat cervesera, que ha aportat nombrosos jugadors rellevants al futbol professional. Entre ells hi destaca en primer lloc el porter Jaume Creixell, home popular per la seva habitual vehemència i passió, que va arribar fins a primera divisió amb equips com el Betis o l'Elx. Després va ser entrenador del Sant Andreu, Badalona, Gramenet i d'altres equips del futbol català.

Jaume Creixell en els seus anys de porter de la Damm i d'entrenador

El camp del carrer Selva va estar actiu fins al 2023, després quedà abandonat. L'ajuntament va aprofitar l'avinentesa per eixamplar i rectificar les voreres del carrer Pintor Alsamora fins al vei cementiri de Sant Andreu on el carrer era més estret a causa de les dimensions del camp.

Tot seguit, el club es dotà d'una moderna ciutat esportiva al districte de Sants-Montjuïc per continuar amb la seva tasca de formació de joves futbolistes. 

*2020's.- Una imatge aèria dels últims anys del camp de la Damm amb el carrer de la Selva a l'esquerra i el cementiri de Sant Andreu a la dreta.

divendres, 27 de març del 2026

LA BENZINERA DEL PARAIGUA. Carrrer del Doctor Pi i Molist. Estructura original visible. (1967)

 MIQUEL BARCELONAUTA


*1967.- La bezinera poc després d'inaugurar-se. (Font: Cuadernos de Arquitectura)

Situada al barri de Porta, entre la plaça del Virrei Amat i l'antic Hospital Mental de la Santa Creu, al número 110 del carrer del Doctor Pi i Molist fent cantonada amb el carrer de Deià i limitant amb el barri del Turó de la Peira, aquesta benzinera destacava en el seu dia per l'entramat metàl·lic que servia de protecció contra la pluja als clients i als vehicles que hi repostaven. Això li va valer en l'imaginari popular del barri el nom de la benzinera del paraigua i també de la benzinera del bolet.

La benzinera va ser projectada per l'arquitecte tarragoní Josep Puig i Torné (1929-2020), autor entre d'altres obres del Canòdrom Meridiana. L'estructura del paraigües era de 20 metres de diàmetre i d'alumini anoditzat natural. Actuava como a superfície reflexant de la il·luminació nocturna, que es resolia amb uns grans focus orientats cap al sostre i complementada amb tubs fluorescents, que ajudaven a  definir l'estructura pintada de color gris. Altrament, l'estructura de les oficines, situades en l'edifici annex, era pintada en color vermell viu.

Josep Puig i Torné

*1967.- Plànol de la planta de la benzinera (Font: Cuadernos de Arquitectura)

La benzinera va ser inicialment propietat del senyor Miquel Casaponsa i Reig i el seu soci Manuel Sánchez, que posteriorment la va dirigir. 

La particular estructura va quedar coberta pel revestiment que posteriorment se li va practicar i que va comportar la pèrdua de la seva originalitat inicial. Avui és una benzinera més de la marca Repsol, que ha perdut qualsevol tipus de singularitat fins al punt que passa pràcticament desapercebuda a l'observador. 

Estructura original de la benzinera (Foto: Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris). 

*2018.- La benzinera reformada (Foto: José M. Medina)

dissabte, 21 de març del 2026

INDRET DE LA MORT DE JOSEP LLUIS FACERIAS. Passeig de Verdum / Carrer del doctor Pi i Molist

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO, JOANA FRANCÈS, ALFRED PUIG i RICARD FERNÁNDEZ-VALENTÍ


Imatge de Josep Lluís Facerías a la terrassa d'un bar barceloní captada en data indeterminada.

Josep Lluís Facerías (1920-1957), juntament amb Quico Sabaté (1915-1960), va ser el principal guerriller urbà anarquista i activista del maquis durant la postguerra. 

L'episodi del seu assassinat va tenir lloc el dia 30 d'agost de 1957 al barri de Porta i va constituir un dels èxits més importants de l'aparell policial de repressió del règim contra la guerrilla urbana antifranquista. 

A l'inici d'aquell mes d'agost de 1957 Josep Lluís Facerías, ja duia prop de cinc anys fora del país. Havia fugit primer a França i després a Itàlia, com a mesura precautòria després d'haver protagonitzat diversos cops a Barcelona, Hi destacàven els assalts als clients de diversos meublés com el de l'hotel Pedralbes, el de l'hotel Augusta al carrer de Regàs número 6. així com diversos atracaments e entitats bancàries [1]. Facerías però, tenia la pretensió de tornar a Barcelona disposat a continuar la seva lluita contra el règim. 

Segons el relat d'Antonio Téllez Solà [2], el 17 d'agost de 1957, Facerías va aconseguir passar la frontera francesa cap a Catalunya acompanyat de dos companys anarquistes, l'italià Goliardo Fiaschi (Carrara 1930-2000) i l'espanyol Luis Agustín Vicente àlies El Metralla, natural de Lorca (Múrcia). Aquest últim va deixar el grup a Sant Quirze de Besora (Osona) i va decidir continuar el viatge en tren cap a Barcelona en solitari, mentre Goliardo i Facerías continuaren el camí amb les seves bicicletes.


Goliardo Fiaschi i Luis Agustín Vicente, companys de Facerías durant aquells últims dies.

En el decurs dels dies següents, tant Agustín Vicente com Goliardo serien detinguts per la policia, el primer a Sabadell on s'amagava a casa d'Emilio Tena Gorriti, i Goliardo en una casa apartada als boscos de Collserola que li havia servit de refugi després d'arribar a Barcelona juntament amb el propi Facerías. Els policies de l'excomisari Pedro Polo Borreguero (1897-1972), que s'havia jubilat al 1955 com a cap de la Brigada Político-Social (BPS), si bé continuava fent tasques d'informació, havien seguit a distància els moviment de Facerías i el seus companys de viatge i no els va resultar difícil detenir-los i obligar-los a confessar sobre els moviments de Facerías, que era l'activista més buscat per les seves activitats dels últims anys. 

Facerías tenia prevista una trobada pel divendres 30 d'agost a les 11 del matí a la cruïlla entre el carrer Doctor Pi i Molist, el passeig de Verdum i el passeig Urrutia. El que ignorava Facerías era que els seus dos companys de viatge ja havien estat detinguts per la policia i que, en els duríssims interrogatoris posteriors acompanyats de les habituals tortures, havien acabat revelant informació sobre Facerias. 

Malgrat que Facerias va extremar les precaucions i prèviament va donar un tomb en taxi pels voltant del lloc d'encontre per tal de comprovar que no hi havia moros a la costa, la policia assabentada de la cita havia ocupat totes les cases del voltant, els seus terrat i situat diversos tiradors plantats al recinte del veí Hospital Mental de la Santa Creu, conegut popularment com el manicomi.


Imatge de l'escenari de la mort de Facerías a la cruïlla entre el Passeig de Verdum (esquerra) i el carrer del doctor Pi i Molist (dreta) captada un temps després dels fets. Al centre de la foto, davant d'un Renault 4/4 de l'època i del petit mur on seuen diversos veïns del barri, es veu l'edifici (que avui correspon al carrer Doctor Pi i Molist 122), aleshores en construcció, que es va aixecar al lloc on Facerías va intentar escapar i a la dreta el solar on el van rematar i va quedar sense sentit. Les vies que es veuen en primer terme corresponen a la linia del tramvia 47 [3] que es van instal·lar després de l'episodi. (Foto: Autor desconegut)

Considerat com un anarquista perillós que sens dubte aniria armat, la policia armada sota les ordres dels germans Juan Creix, successors de Pedro Polo, li tenien moltes ganes a Facerías i recordaven que els havia deixat en evidència més d'un cop per la seva facilitat en escapolir-se. És per això, que van optar per no intentar una detenció a peu de carrer, sino procedir directament a disparar-li a distància amb la intenció de ferir-lo greument o causar-li directament la mort. Així doncs, aquell 30 d'agost de 1957 un ampli contingent de guàrdies armats es van parapetar discretament al voltant de l'Hospital Mental de la Santa Creu des d'on tenien una àmplia visió del lloc de la trobada .

Quan van veure aparèixer Facerías, que arribava sol al lloc de la cita, van descarregar els seus fusell sobre ell. El guerriller anarquista va caure sobre un muret que hi havia a la vorera de la cruïlla i va intentar escapar malferit a través d'un edifici en construcció que hi havia darrera i pel solar descampat que hi havia al costat, però, tot i que portava armes, ja no li quedaven forces per oposar resistència i allà mateix va ser rematat. Les cròniques asseguren que en caure sense vida duia una granada a la mà. Va ser traslladat a l'Hospital Clínic on es va certificar la seva mort.
La versió oficial i judicial afirmava que se li havia donat l'alto per intentar detenir-lo, Altres versions però, defensen que Facerías va arribar al lloc de la cita en bicicleta i que no hi va haver cap intent de detenció, ans al contrari va ser acribillat sense advertència. José Molina Ayala recorda que amb vuit anys era en un descampat prop del lloc amb d'altres nens buscant cargols i va sentir un cúmul de detonacions [4]. 

*1957.- Titular amb que el diari El Noticiero Universal anunciava la notícia de la mort de Facerías en l'edició del 31 d'octubre d'aquell any.


*1964.- Dues imatges aèries del lloc on va caure Facerías davant de l'entrada al recinte de l'Hospital Mental de la Santa Creu, que es veu en primer terme. (Fotos: TAF).

Avui (2026) aquell fet és encara recordat sobre la vorera del passeig central del carrer del Doctor Pi i Molist, davant del lloc on es van produir els fets. Allà hi ha una plaça dedicada a les mares de maig, una font i una placa en record de Facerías al que cada any, a finals d'agost, se li ret un homenatge en la seva memòria.   


________________
[1].- Segons recollia l'edició de El Noticiero Universal de 31 d'agost de 1957, la relació d'accions dutes a terme pels grups de Facerías entre els anys 1940's i 1950's van ser les següents:
Atracaments a Bancs; 
18-12-47.- Banco Español de Crédito del carrer de Mallorca 537.  (180.000 pessetes i un anell). 
30-04-48.- Banco de Vizcaya del carrer de Rocafort. 
21-12-48.- Banco Hispano Colonial. (400.000 pessetes).
Atracaments a fàbriques i botigues:
31-07-48. - Fábrica de taulers de Juan Jover a la carretera del Port, 125. (125.000 pesetas i un obrer de la fàbrica ferit).   
12-08-49. - Joieria Rudolf Bauer del carrer de València, 260. (300.000 pessetes).
13-08-49. - Automòbils Eucort. (100.000 pessetes).
17-04-50. - Ferrocarrils Catalans. (Robatori frustrat). 
20-06-51. - Joieria Milicúa, del carrer de Casanova, 97 (12.000 pessetes, 200 dòlars i joies). 
Assalts a meublés:
05-08-49. - Meublé Pedralbes, (robatori de joies i diners als clients)
11-08-49. - Meublé Augusta, al carrer Regàs 6 (robatori de joies i diners als clients) 
16-05-51. - Meublé Augusta. 
22-10-51. - Meublé Pedralbes on és assassinat l'empresari immobiliari Antonio Massana Sanjuán. 

[2].- Tellez Solá, Antonio.- Sabaté. Guerrilla urbana en España (1945-1960). Editorial Plaza & Janes. Barcelona.1978. 

[3].- La linia del tramvia número 47 va ser perllongada fins a la plaça de Llucmajor des de Virrei Amat i va entrar en funcionament l'1 de maig de 1959.

[4].- Molina Ayala, José. La Gavilla Verde enllaç aquí  

dijous, 5 de març del 2015

LA CUEVA DEL TÍO JESÚS. Restaurant. Piferrer 61. (1972-1991)



Restaurant típic del districte de Sant Andreu i del barri de Porta especialitzat en cuina catalana i carns a la brasa, La Cueva del Tío Jesús va nèixer al número 61 del carrer de Piferrer promogut per la familia Samper i va arribar a tenir una gran acollida entre els veins del barri i de la zona. L'interior d'aquell primer local destacava per una decoració molt personal que evocava una gran gruta amb estalactites i una espectacular trama de sostres i parets de textures i formes absolutament irregulars.
El restaurant va desaparèixer del carrer Piferrer durant les vigílies olímpiques a conseqüència de la reurbanització de la zona i de la construcció del Parc Esportiu de Can Dragó. Posteriorment la família Samper va obrir un altre restaurant amb el mateix nom i una decoració similar, però menys cridanera, al número 5 del carrer Escòcia, que avui continua servint amb el mateix entusiasme de sempre menjars de tot tipus de carns a la brasa i uns exquisits cargols a la llauna a l'estil lleidatà. 

*1980's.- Vista d'un dels menjadors interiors del local (Fotos: Máximo López)

dilluns, 22 d’abril del 2013

EL BARCO. Sala de ball i cinema. Eduard Tubau 2. (1940's-1969)

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO
 
*1963.- Vista aèria de l'entorn de l'actual plaça Llucmajor amb el futur Parc de la Guineueta (encara per urbanitzar) a la dreta i l'Institut Mental de la Santa Creu a l'esquerra. Enquadrat en vermell es pot veure la silueta del cinema El Barco. (Foto: TAF/ANC. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la)


*1963.- El cinema El Barco, enquadrat en groc, en una ampliació de la primera fotografía. (Foto: TAF/ANC. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la)

Ni el gran historiador cinematogràfic Joan Munsó Cabús ha pogut precisar amb exactitud l'any en que es va obrir El Barco, una de les sales històriques del barri de la Guineueta tocant a la plaça de Llucmajor. El treball de recerca de Munsó [1] conclou que inicialment es va habilitar una pista de ball a l'aire lliure, ideal per a les nits de revetlla,  al carrer de la Selva. Uns any després va ser coberta i convertida en sala i transcorreguts encara uns anys més fou aixecada la sala de cinema al carrer Eduard Tubau,  a l'altra banda de l'illa. Com que la sala de cinema era sensiblement més alta que la sala de ball i la seva aparença externa evocava una embarcació, el públic va començar a anomenar-la El Barco i la propietària del recinte, Paula Pinazo Lloret, va optar per posar-li oficialment aquest nom, tot decorant-la fins i tot amb motius mariners.


Roberto Lahuerta, estudiós de la història de les sales de cinema del districte de Nou Barris, va poder localitzar als Arxius Municipals la memòria descriptiva i els plànols del projecte presentats al Col·legi d'Arquitectes el 5 de gener de 1942
A banda de les projeccions de cinema el local va ser famós per les seves varietés. El Barco era un local molt popular on els dies no festius el públic s'hi podia endur el sopar i la senyora de la taquilla i l'acomodador eren matrimoni [2]. En aquells primers anys, per un preu de quatre pessetes, s'hi podien veure dues pel·lícules i un espectacle de varietats entre els dos films. Artistes aleshores emergents com Antonio Molina, Manolo Escobar o Antonio Machín van passar per El Barco.

*1946/1947.- Programes de cinema i varietats a El Barco.

Fins l'any 1958 va canviar de propietari almenys vuit vegades i només s'estabilitzà quan el negoci va anar a parar a mans de la parella d'empresaris Joan Pagès i Jaume Fontanils. A partir d'aleshores El Barco començà a ser un local rendible del que deien que programava com a aptes per a tots els públics totes les pel·lícules que hi projectaven, amb independencia de la seva qualificació moral oficial. Les programacions eren un poti-poti on es podia trobar de tot. Des de funcions de cinema infantil fins a picants actuacions de vedettes de revista.
La història d'aquesta mítica sala es va tancar per sempre més el dia de Sant Josep de 1969.
 
*1962/1966.- Cartells amb les variades programacions que es presentaven al cine El Barco.

[1]  Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Editorial Proa. Barcelona 1995.
[2]  Lahuerta Melero, Roberto. Cines de barrio. Col·lecció Favència. Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. Barcelona. 2013.