dissabte, 26 de gener de 2019

LA MODA.- Grans Magatzems. Hospital / Jerusalem. (1905-1908)




Botiga successora de l'Antiga Casa Majem, va obrir el 1905 amb el nom de Grans Magatzems La Moda. Era situada davant de la plaça de Sant Agustí a la cantonada entre el carrer Hospital i el carreró de Jerusalem que menava al Mercat de la Boqueria.
Va der un negoci de vida efímera i com el seu antecessor va continuar amb la comercialització tant a l'engròs com al detall d'articles de vestir i complements per a senyora, amb especial atenció a guants, capellines, sedes, calçat i perfumeria.
Al maig de 1908 es va anunciar la liquidació d'existències per tancament del negoci, fet que es va produir al mes següent.
Uns anys després el local va ser ocupat per Casa Vilardell.
 
 
 
 *1907.- Dos anuncis publicats a la premsa de l'època. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
*1908.- Anunci de liquidació d'existències per tancament forçat dels Magatzems La Moda. 
 

divendres, 25 de gener de 2019

CAFETERIA COSMOS. Plaça del Teatre / Escudellers. (1911-2019)


*1950's.- Vista de la terrassa i l'entrada al Cosmos reformat encara dins el vell edifici. (Foto: Josep Brangulí)  

Tot i que generalment s'associa la Cafeteria Cosmos amb l'arribada dels marins nordamericans a Barcelona als anys 1950's, l'orígen d'aquest establiment de la part baixa de La Rambla era molt més antic.
Paco Villar en el seu magnífic i exhaustiu estudi històric sobre el Barri Xino, fixa la  inauguració del primer Cosmos el dia 7 d'octubre de 1911 com a xocolateria i cafè propietat de la família Cruselles [1]. No seria però, fins al 1927 que el matrimoni Mur adquiria el local per transformar-lo en un bar on se servien tapes i menjars casolans. El 15 de setembre d'aquell any va ser reobert pels nous propietaris.

*1927.- Anunci de la reobertura del Cosmos al setembre d'aquell any (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

La fama del Cosmos a la Plaça del Teatre darrera del monument a Pitarra comença a disparar-se a partir dels anys 1950's quan s'amplia el negoci, la cafeteria queda emplaçada als baixos i al pis superior s'hi instal·la el saló restaurant. Es modernitza la decoració i els rètols de l'establiment i el local adquireix un to de certa categoria. Aquesta etapa coincideix, com s'ha apuntat al principi,  amb l'arribada dels mariners de la Sisena Flota. La terrassa del local començarà aleshores a comptar amb la presència diària de prostitutes d'una certa categoria que hi establiran la seva base d'operacions. A l'entorn del local no hi manquen improvisats professors d'anglès que ensenyen a les noies les nocions bàsiques per entendre's amb els mariners i poder negociar les característiques i el preu dels servies. algunaes. La major part d'aquestes senyores emigraran ben aviat a d'altres zones de la ciutat i el comerç carnal al voltant del Cosmos s'anirà degradant progressivament amb el pas dels anys.
L'altre gran moment de la història del local és al 1967. El seu propietari Josep Mur decideix enderrocar tot l'edifici,  que serà substituït per un horrosós bloc de vuit alçades, que trenca de forma radical la uniformitat i la volumetria de les construccions de la plaça i que sembla més propi d'un bloc d'apartament de primera linia de mar d'una localitat costanera de platja que no de la popular Rambla barcelonina.
La reobertura de la cafeteria, novament reformada i ampliada dins el nou edifici, es va produir el 26 d'octubre de 1968, A sobre del local havien emergit set pisos que donaven cabuda als anomenats Apartamentos Mur Mar, idonis per consumar tot allò que s'havia negociat abans uns metres més avall. A partir del 1988 el negoci va ser adquirit per una cooperativa laboral amb 8 socis. 

*1968.- Fragment del retall que La Vanguardia va dedicar a la reinauguració del Cosmos.

Al gener de 2019 el Cosmos va anunciar el seu tancament i la reforma integral de l'edifici. Quedaven enrera milers de nits de conversa i desig, esquitxades sovint d'episodis de violència desencadenada entre els clients al voltant d'aquella barra sinuosa i freda, flanquejada d'un exércit de tamborets giratoris ancorats al terra, per assegurar que no volessin quan venien mal dades.

*2000's.- L'ondulant barra de l'interior del Cosmos, icona representativa dels últims anys del local. (Foto: Autor desconegut
 
*2000's.- Vista de la terrassa exterior del Cosmos. (Foto: Autor desconegut



 
*1960's/1970's.- Diverses mostres de material publicitari del Cosmos després de la reforma de l'edifici. 
 
[1].- Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions la Campana. Barcelona. 1996.
 

divendres, 18 de gener de 2019

PORTAL DE LA CIUTAT O DE SANTA EULÀLIA

Agraïments a ENRIC H. MARCH


 
Dibuix de la porta de Santa Eulalia (a la dreta) sobre la Baixada de la Presó.  

Situat sobre la baixada de la Presó, (avui de la Llibreteria) aquest portal era un dels principals accesos a la ciutat emmurallada. El cronista Víctor Balaguer explica que molts anys abans se l'havia conegut com portal del mar perque a l'altra banda només hi havien descampats i el començament de la platja [1]. El seu arc suportava tres pisos de cel·les de la presó comuna annexa al Castell de la Cort del Veguer [2]. En realitat enllaçava la part posterior de dues de les torres de la muralla que avui és visible encara al carrer Tapineria abans d'arribar a la plaça de l'Àngel.
Aquestes dues torres eren en el seu origen de base octogonal i vistes des de la plaça de l'Àngel estant, la de la dreta va ser enderrocada el 1848 per construir-hi  la casa que fa cantonada amb el carrer Tapineria i que va acollir als seus baixos, primer la botiga de teixits La Argentina i després la Cereria Subirà.  La torre de l'esquerra (on avui hi ha l'Hotel Suizo), es va desplomar als inicis de 1715, després d'haver estat apuntalada un temps de resultes dels bombardeigs de les tropes de Felip V que l'havien deixat molt malmesa.  
Davant del portal hi van haver dues escultures força notòries. Una representava un àngel de planxa de coure amb el dit estès cap a la plaça [3] i era situada a l'angle de la façana de la presó ampliada. L'altra  representava a Santa Eulàlia amb els seus característics dos fustons creuats en forma d'aspa. Segons Antoni Vallescà [4] una primera imatge de la santa va ser instal·lada davant el portal el 1456. 
El carrer en pendent que discorria per sota del portal de Santa Eulàlia va tenir diversos noms a través dels anys. Des de baixada de Santa Eulàlia a Davallada de la Cort i Baixada de la Presó fins l'actual de Baixada de la Llibreteria. La presó va ser traslladada el 1839.
 
Dibuix de la plaça de l'Àngel on podem veure, a la dreta, la porta de la ciutat amb les estàtues de l'àngel sobre l'aresta de la torre de la presó (estel vermell) i la de Santa Eulàlia sobre un suport (estel blau) adossat a la façana de l'altre costat de la Baixada de la Presó (actualment de la Llibreteria). A mà esquerra, l'embocadura del carrer de Basea, amb la volta que portava a la Baixada de la Llet, la font i la casa del Gremi dels Mercers i la fornícula amb la imatge del seu patró Sant Julià, rera el balcó. Amb tota seguretat es tracta d'una reconstrucció ideal perquè el dibuixant va néixer el 1857 i aleshores ja havia estat obert el carrer de Jaume I. (Autor: Joaquim Olivó Formentí, segona meitat del segle XIX. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).

Plànol amb indicació de les successives reformes i canvis de nom dels carrers de l'entorn de la plaça de l'Àngel. Hi podem veure l'accés al Portal de la Ciutat (fletxa verda) i les construccions que l'envoltaven (Font: Francesc Carreras Candi. Geografia General de Catalunya. 1908-1918).

 
[1].- Balaguer, Víctor. La calles de Barcelona. Salvador Manero Editor. Barcelona, 1865
 
[2].- El veguer era una autoritat d'origen medieval que al Principat de Catalunya va actuar des del segle XII fins al XVIII. Primer era delegat dels comtes i vescomtes i posteriorment del rei. Enllaç GEC
 
[3].- Segons explica la llegenda, cap a l'any 878 sent bisbe Frondonio, les restes mortals de Santa Eulàlia van ser trobades sota l'altar major de l'antiga església de Santa Maria del Mar. Es va acordar el seu trasllat solemne cap a ciutat i quan el seguici passava per l'indret descampat, que després seria la plaça de l'Àngel, els que portaven l'urna amb les restes van quedar immobilitzats perque la pròpia caixa es va fer ferma i els impedia seguir avançant. Allà la van deixar fins l'endemà que la gernació va tornar al lloc per veure si podia moure l'urna. Fou aleshores quan un àngel va creuar el cel i amb el dit estés va assenyalar el portal de la ciutat indicant que ja podien entrar-la. A partir d'aleshores va ser conegut com Portal de Santa Eulàlia.  
 
[4].-Vallescà, Antoni. Las calles de Barcelona desaparecidas. Sèrie Monografías Históricas de Barcelona. Llibreria Millà. Barcelona. 1945.

dijous, 17 de gener de 2019

CAMP DE FUTBOL DEL BERGADÀ. (1953-1970's)


Durant els anys de la dictadura, molts van ser els camps de futbol de terra on nens i joves somniaven algun dia arribar a ser figures i els seus pares tenir un fill famòs i ben pagat. A la zona propera a l'estadi de Sarrià, el camp del Bergadà, situat sobre la Diagonal entre l'avinguda de Sarrià i els carrers Agustina Saragossa i Caravel·la la Pinta, va ser un d'aquests recintes de joc modestos, amb prou feines delimitat i sense graderies, on la pols i les rascades als genolls quan perdies l'equilibri, eren la forma de habitual de curtir-se per si algun dia arribabes a poder disfrutar de jugar sobre la gespa d'un camp d'un equip de certa entitat.  
Frases com aquest noi apunta maneres o quina esquerra té aquell marrec eren habituals de sentir-les entre els espectadors que s'aplegaven a les bandes del camp. També hi sovintejaven les enrabiades i blasfèmies dels pares quan consideraven que l'àrbitre no era just amb el seu fill.
 
Insignia amb l'escut del Bergadà (Font: todocoleccion.com)
 
De fet, el Club Deportiu Bergadà, propietari del terreny, era un club modest del barri de Les Corts dedicat al futbol amateur no professional. Probablement el nom del club tingui relació amb el carrer Bergadà (avui del Berguedà), que creua la Travessera de les Corts i discorre entre els carrers Deu i Mata i Montnegre). El camp de futbol va ser inaugurat el 6 de setembre de 1953 amb un partit entre el Bergadà i el primer equip amateur de l'Espanyol. Amb el pas del temps però, jugarien en aquest camp com a locals molts altres clubs de categories infantils, alevins i amateurs. La rivalitat  amb l'altre club del barri, el Catalunya de Les Corts, es va fer força intensa i es disputaven autèntics derbis de barri.

*1953.- Notícia de la inauguració del camp del CD Bergadà. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1953.- Una altre retall sobre la jornada d'inauguració del camp del CD Bergadà. (Font: Hemeroteca Mundo Deportivo).

*1960.- Partit de màxima rivalitat cortsenca de categories inferiors. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Els dissabtes i diumenges al matí eren les hores on en aquest camp hi havia més enrenou i activitat amb la presència de molts pares, que acompanyaven els seus fills en cotxe o tramvia fins al mateix camp.
El camp del Bergadà va desaparèixer a mitjans dels anys 1970's, quan tota la zona delimitada pel triangle format entre la Diagonal, el carrer Numància i l'avinguda de Sarrià va ser reurbanitzada. Altres instal·lacions com el Picadero Tomàs, situat al costat mateix del camp del Bergadà, tambe van passar a la història.
 
*1972.- Anunci del partit d'infantils entre el Liceo Verdaguer i l'Espanyol al Camp del Bergadà.

diumenge, 13 de gener de 2019

COL·LEGI AUSIÀS MARCH. Plaça Comas. Les Corts (1893-1975)



*1910.- Aspecte exterior original del Col·legi Ausiàs March, sense la remunta que posteriorment s'hi afegí per construir-hi un àtic. (Foto: Autor desconegut)

*1940's.- Façana del Col·legi Ausiàs March amb l'edifici ja remuntat. A la imatge es pot veure en primer terme la font que hi havia al centre de la plaça Comas.
 
Obra de l'arquitecte Antoni Rovira i Rabassa (1845-1919) l'antic edifici del Col·legi Ausiàs March s'aixecava a la plaça Comas fent cantonada amb el carrer de Joan Güell i enfront de l'antiga Casa de la Vila de Les Corts de Sarrià.
L'edifici original constava de baixos i un pis principal amb un escut del municipi esculpit en pedra sobre la porta d'entrada. Posteriorment cap a la dècada dels 1940's va ser remuntat per afegir-hi un àtic lleugerament enretirat respecte del pla de la façana.
Va ser la primera escola municipal del barri quan encara Les Corts de Sarrià era municipi independent i Gerard Piera i Piera n'era l'alcalde. De fet, Piera va ser l'últim batlle de l'ex-vila, que fou annexionada a Barcelona per un dccret de la reina regent Maria Cristina datat del 20 d'abril de 1897. 
 
 
*1933.- Emplaçament del col·legi al barri de Les Corts segons un plànol municipal de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)
 
Durant el franquisme l'edifici, sota el nom oficial de Grupo Escolar Ausias March, va reprendre la seva funció docent fins a l'any 1975 que va ser enderrocat per construir les noves instal.lacions escolars inaugurades per l'alcalde Joaquim Viola a l'octubre de 1976. 

*1975.- El dia 11 d'abril va començar l'enderroc de l'antic edifici del Col·legi Ausiàs March. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

divendres, 11 de gener de 2019

PALAU. Llibreria. Fotografia. Joguines. Pelai 34 (1955-2017)

 
*1960's.- Publicitat de la botiga Palau, fotografia, cinema i trens elèctrics. (Font: todocoleccion.com) 

Casa Palau va obrir portes com a llibreria i papereria  el dia 11 de novembre de 1935 al número 34 del carrer Pelai. El drama de la Guerra Civil però, no trigaria gaire en arribar tot i que el negoci va subsistir després de l'arribada del franquisme.
El propietari del local molt aficionat a la fotografia va incorporar al negoci la venda de càmeres fotogràfiques i una cambra de revelat. No seria però fins al 1955 quan alguns clients van demanar que s'hi venguessin també trens elèctrics. Aquest va ser el veritable inici de Casa Palau com una de  les botigues emblemàtiques de la ciutat per als aficionats a les miniatures. Després dels trens van venir els meccanos, maquetisme de totes les classes, reproduccions de cotxes a escala 1:43 i 1:24 i posteriorment a partir de la dècada dels 1960's els scalextrics i més recentment les construccions i joguines Lego i l'univers infinit dels ninotets de Playmobil.
La botiga disposava d'un altell en el qual hi havia exposat tot el material relatiu als trens elèctrics i complements que, com s'ha dit, va suposar en el seu dia la reorientació del negoci de l'original lliberia.
Palau va obrir posteriroment una altra botiga a la part baixa del carrer Balmes, també avui desapareguda. El local històric del carrer Pelai va tancar portes al 2017. Només dos elements protegits com a patrimoni de la ciutat van sobreviure a la desaparició de la botiga: el rètol que hi ha sobre la porta d'entrada i el rellotge a la paret de la façana.    
 
 
*1950.- Coberta d'un sobre de revelat de fotografies (Font: todocoleccion.com) 
 
 
*2000's.- L'entrada a la botiga en els seus últims anys. El rellotge i el rètol estan protegits. (Foto: Autor desconegut)

*2000's.- El popular Scalextric va ser una altra dels marques especialment mimades a Casa Palau. (Foto: Autor desconegut)

dissabte, 5 de gener de 2019

JOGUINES FOYÉ. Banys Nous 13. (1905-2017)

 
 
 
 
 
Popular botiga de joguines de Ciutat Vella, que va tenir l’honor de ser la darrera del barri en claudicar  davant l’allau de tancaments de locals històrics dedicats a la venda de joguines que va assolar Barcelona durant la segona dècada del segle XXI. Poc abans ho havien fet Joguines Monforte i l’antiga botiga del Palacio del Juguete al carrer dels Arcs.
En aquest cas no va ser un increment desmesurat del preu del lloguer, sino senzillament perquè el negoci havia deixat de ser rendible davant de la pressió de les grans superfícies i sobretot de les vendes per internet.
A la seva botiga de 200 metres quadrats del carrer dels Banys Nous, els Foyé van descartar sempre la joguina tecnològica i fins els últims anys van apostar per la més artesanal. A les últimes dècades s'havia convertit  en un establiment molt apreciat pels coleccionistes de joguines clàssiques i tradicionals  (nines de porcellana, cavallets de cartró, caixes de música o ninots de llauna i de fusta).
El negoci va ocupar a quatre generacions de la família fins que, en acabar l’estiu de 2017, després de 112 anys de servei, la botiga va iniciar una campanya de liquidació d'existències fins al seu tancament definitiu a finals d’any.

L'interior de la botiga. (Foto: Autor desconegut)

Un armariet de fusta dels que es venien a Can Foyé. (Font: todocoleccion)