EL PRADO CATALÁN. Jardins, cafè d'estiu i teatre. Passeig de Gràcia/Casp/Granvia. (1863-1880's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1863.- Il·lustració publicada a El Pájaro Azul el 29 d'agost d'aquell any on es mostra l'entrada al Prado Catalán, un lloc selecte i distingit amb senyores ben vestides i barrets de copa alta entre el senyors. 

A l'estiu de l'any 1863, en un país trasbalsat per la caiguda del liberal O'Donell i l'inici de la crisi que acabaria conduint a l'exili a la reina Isabel II, es va obrir a Barcelona un dels més importants establiments que, sota la fórmula cafè d'estiu començaven a poblar l'emergent Passeig de Gràcia. El promotor del negoci, Ramon Llosellas, volia portar allà la bona experiència estiuenca assolida amb el cafè del jardí de l'Ateneu. L'arribada de l'estiu generava una calor sufocant en els habituals dels cafès i s'imposava dotar-los de jardí exterior, la qual cosa no sempre era possible. En aquell temps el passeig de Gràcia ja començava a estar força nodrit de barracons i altres locals que acollien cafès i la seva concurrència als mesos d'estiu, era força creixent i reconeguda socialment. 

La inauguració del nou establiment era prevista pel dia 3 de juny, si bé problemes tècnics van impedir-ho. La direcció però, no va voler desaprofitar la convocatòria i va permetre visitar el nou recinte a un grup selecte de convidats  (autoritats i socis).  Només una setmana després, el dissabte 13 de juny a les 7 de la tarda, el Prado Catalán obria portes al públic en general, si bé les condicions d'accés estaven subjectes a uns preus i condicions especials. Ja hem comentat que la primera inauguració havia estat reservada als notables de la ciutat i als socis, i precisament aquesta era la fórmula escollida pels gestors del Prado Catalán per tal de preservar la qualitat del local i garantir-ne una especial posició social. No era per tant un cafè d'estiu a l'abast de tothom i aquest era precisament l'objectiu de la direcció. 

*1863.- Retall de la publicació El Lloyd Español, del 8 de maig d'aquell any on s'anuncia la propera obertura del Prado Catalán a la part baixa del passeig de Gràcia. (Font: ARCA).

*1863.- Crònica de l'obertura del Prado Catalán en el primers dies de juny d'aquell any a les planes del Diario de Barcelona, que inclou una detallada descripció del lloc. (Edició del 8/6/1863). (Font: ARCA).

*1863.- Retall de l'edició del dia 13/6/1863 de El Telégrafo on s'explica el sistema establert per la direcció del Prado Catalán per tal de possibilitar que els convidats dels socis poguessin accedir al local.(Font: ARCA).

A l'any següent (1864) l'accés al Prado Catalán va deixar de ser reservat exclusivament als socis i es van ampliar considerablement les instal·lacions amb la incorporació de terrenys de la finca adjacent. La modesta tarima on s'instal·laven els músics va ser substituïda per un teatret d'estiu que ja s'inaugurà al mes de maig. Amb l'ampliació del terreny es va col·locar un elegant saló circular totalment cobert amb un escenari. Del bell mig del sostre hi penjava un gran quinqué i les columnes que envoltaven el saló eren il·luminades per canelobres. L'aforament total del Prado Catalán s'apropava a les 2000 persones Una escala comunicava el saló circular amb l'edifici del cafè restaurant.  Finalment, al costat de la porta d'accés al recinte s'hi emplaçà una cabanya rústica amb les atraccions del Panorama i Ciclorama. Aquestes últimes reformes s'inauguraren al juliol d'aquell 1864, en la que va ser la temporada més àlgida del local. 

*1864.- L'interior dels jardins del Prado Catalán (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada Jorge Álvarez).

*1868.- Il·lustració de T. Padró/Sadurní publicada a El Museo Universal amb motiu dels Jocs Florals i crònica de la celebració (a sota). 

*1868.- Una de les poques fotos existents de l'interior del teatre del Prado Catalán publicada a La Vanguardia del 6 de gener de 2011. (Font: Arxiu Jordi Barón Rubí).

*1870's.- Emplaçament del Prado Catalán i ampliació del seu entorn (a baix). Aquest plànol correspon als seus primers anys, abans que el jardins s'ampliessin cap al carrer Llúria. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1877.- Un altre plànol de l'època en el que es pot veure l'arrencada del passeig de Gràcia des de Plaça Catalunya. A diferència de l'anterior aquí es pot apreciar com la superfície dels jardins ja anaven més enllà del curs del carrer Claris que quedava tallat per les instal·lacions del Prado. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

A partir de 1870 el recinte del Prado Catalán va perdent superfície a causa de les primeres edificacions que s'hi realitzen. El llindar mar dels jardins, establert pel curs de la Riera de'n Malla, es converteix en el carrer Casp que comença a urbanitzar-se. Al setembre de 1877 es procedeix a l'enderroc del teatre del Prado Catalán i alguns dels terrenys de l'entorn són sectoritzats en solars. Allà s'edificaria el Col·legi dels Jesuïtes del carrer Casp (1881) amb l'església corresponent. En el sector més pròxim al passeig de Gracia va emergir al 1884 el nou edifici que acollia el Cafè Novedades. 

No obstant, el nom de Prado Catalán com identificador del lloc, va seguir essent emprat fins ben entrada la dècada dels 1880's i en els seus primers anys s'hi anunciaven concerts i balls de societat. 

BUDAPEST. Ball d'estiu. Sala de Festes i Restaurant. Final de la Diagonal. Esplugues. (1948-1954)

 MIQUEL BARCELONAUTA   

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

Inaugurat el 22 de juny de 1948, el Budapest era un local a l'aire lliure amb quatre pistes de ball, que venia a complementar la ja nombrosa oferta de balls d'estiu que durant la postguerra es van desplegar per la zona alta de la Diagonal, freqüentada habitualment per una clientela benestant i aburgesada. El nom del local va passar de Club Budapest en la seva etapa inicial a Jardines Budapest quan ja era un local obert durant tot l'any, per acabar com a a Restaurant Budapest en la seva última temporada.

La seva ubicació era al final de la Diagonal, ja dins del terme municipal d'Esplugues de Llobregat, i des d'allà es podia contemplar una extraordinària vista de la ciutat. Al desembre del 1952, els Jardines Budapest van acollir la celebració del Día del Autógrafo, un esdeveniment organitzat amb la revista de cinema Fotogramas. que aplegava a personatges populars del món de l'espectacle en un ambient idoni que feia les delícies dels col·leccionistes d'autògrafs.

*1948.- Dos anuncis de la primera temporada d'estiu del Club Budapest correponents a les revetlles del mes de juny d'aquell any (Font: ARCA / El Noticiero Universal)

*1949.- Anunci del local, ara ja  identificat com a Jardín, convidant a veure com es fa de dia amb un bon pà amb tòmàquet amb pernil. (Font: ARCA / El Noticiero Universal) 

*1951.- Amb el nom del local simplificat ja només a Budapest, aquest era l'anunci de la revetlla de Sant Joan d'aquell any. (Font: ARCA / El Noticiero Universal). 

*1952.- Anuncis del Día de l'Autógrafo que organitzava la revista Fotogramas al Budapest precedit del nom Jardines. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les).

*1953.- Al mes de juny d'aquell any el Budapest esdevenia també restaurant amb una nova direcció del local que el vinculava al Restaurant Estrella del carrer Aragó/Muntaner.  (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

A partir de l'estiu de 1954 la història del Budapest va quedar enrere i el local es va transformar en el restaurant Las Acacias, que amb el pas del temps i la reforma i ampliació de l'edifici esdevindria el popular restaurant Los Tres Molinos. 

SALON CASABLANCA. Conde del Asalto 103 / Paral·lel 52. (1941-1948)

Agraïments a JOANA FRANCÈS.

Successor de l'anterior Dancing Hollywood, el local conegut com Salón Casablanca va tornar a ser obert, amb el nom degudament espanyolitzat, pocs mesos després de l'acabament de la Guerra Civil pel mateix Antonio Astell Mur, fins convertir-se en un dels pocs locals de varietats que subsistiren en la nova dècada, després de l'època daurada del Carrer Nou que van suposar els anys 1930's.

En aquest nou context de decadència del carrer Nou de la Rambla -novament oficialitzat com a Conde del Asalto-, el nou Casablanca, que es va anomenar Casa Blanca (en dos mots separats) durant els primers anys, va completar uns altres 8 anys d'existència, subsistint a d'altres locals de la zona que van plegar veles amb la nova oficialitat franquista. En aquest sentit, el Casablanca s'anunciava com a Salón Aristocrático segurament per compensar d'alguna manera la sordidesa del barri on estava instal·lat i així poder competir amb locals nocturns que s'anaven obrint a  l'Eixample o a la part alta de la ciutat. 

*1942.- Anunci de la revetlla de Sant Joan d'aquell any al Casa Blanca, encara recordant el seu nom d'abans de la guerra. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal/ARCA)

*1945.- El Casablanca amb el subtítol de Salón Aristocrático en un anunci d'aquell any amb actuació de l'orquestra del mestre Demon. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal/ARCA).

El 1947 es va produir un canvi en la direcció de l'empresa que gestionava el Casablanca amb una reforma del local, que figurava a la finca contigua del número 52 de l'avinguda Marquès del Duero. L'experiència del Casablanca no va arribar al final de la dècada (va tancar portes el 1948), si bé se'l podia veure sovint aparèixer a la premsa diària, en especial en dates corresponents a revetlles i altres celebracions destacades. 

*1947.- El Casablanca domiciliat al Paral·lel 52, amb els renovats conjunts musicals Demon. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

A partir de 1949 aquest local notablement reformat acabaria acollint la Sala de Festes Bagdad, que amb el pas de les dècades esdevindria un referent dels espectacles pornogràfics a Barcelona.

*1949.- Un retall de premsa del dia previ a la inauguració del Bagdad el dia 7 de desembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA).

MARABÚ. Sala de ball. Gran Via 419-421. (1985 - 2020)

 

*2000's.- Dues imatges de l'interior de la Sala Marabú.

Entrada la dècada dels 1980's, la sala Marabú va unir-se a la creixent oferta de sales de ball per a gent gran, locals on la mitjana d'edat dels habituals sobrepassava la cinquantena. La fórmula era simple, música en directe a través d'alguna orquestra que interpretava allò que en déien temes d'avui i de sempre mitjançant la veu d'algun cantant ben trajat o de noies de cabellera oxigenada. A la pista de ball   vestimentes clàssiques amb alguna concessió a la pedreria i fins i tot a la lentejuela. L'entrada al local era pràcticament vetada al públic jove, amb expressa prohibició de lluir sabatilles esportives, samarretes i d'altres abillams renyits amb l'elegància i la tradició d'acord amb els codis estètics més conservadors. 

En la seva darrera etapa, el Marabú rebia moltes queixes a les xarxes socials a causa del deficient estat de la refrigeració del local. A l'entorn exterior, hi sovintejava la presència de joves africans de raça negra disposats a compartir les últimes hores de la nit amb alguna clienta tardorenca necessitada de companyia. Se'ls podia veure esperant asseguts als bancs de la Gran Via o fent els primers contactes als voltants o a la terrassa del bar Galícia, situat al costat mateix del Marabú. 

A l'any 2015 la productora Canadá va organitzar al Marabú un seguit de festes els dijous a la nit amb DJs i músiques que giraven a l'entorn del synth-funk, el house i la new age. Aquesta proposta, tan radicalment  allunyada del tipus de musica habitual al local, es presentava sota el nom de Club Marabú 001. L'experiència del Club Marabú va resultar força efímera i a l'any següent va emigrar al Poble Espanyol.

*2015.- Un cartell anunciador d'una vetllada del Club Marabú 001.

Al local li va arribar l'hora final al març de 2020. Els efectes de la pandèmia van colpejar el negoci que va tancar per no tornar a obrir. El tancament del Marabú, després de gairebé 35 anys de vida, va alterar considerablement la imatge a la cantonada de Gran Via amb Entença. Ja no es veien les cues de senyores madures a la porta esperant l'entrada, ni els joves africans d'última hora intentant recompondre les seves migrades economies amb alguna d'aquestes dames que cercaven els últims plaers de la nit i de la vida. 

* 2010.- La Sala Marabú pocs dies abans del seu tancament.

ARIZONA PEDRALBES. Restaurant. (1950-1965)

Amb un format de saló de té a les tardes, restaurant al vespre i ball a continuació, l'Arizona Pedralbes va aparèixer a la zona de la carretera d'Esplugues molt a prop de la Creu de Pedralbes. Eren els inicis dels anys 1950's  i en aquella zona de la part alta de la ciutat, encara aleshores poc urbanitzada i amb carrers sense asfaltar, havien proliferat els balls i restaurants que, especialment als estius, s'omplien d'una clientela de bona posició social.  El local va ser inaugurat amb motiu de la revetlla de Sant Joan de 1950 i disposava de jardins i d'una excel·lent terrassa amb bones vistes sobre la ciutat inaugurada, segons es desprèn de les hemeroteques, a la revetlla de Sant Joan de 1951

*1950.- Primers anuncis publicats a premsa de l'Arizona amb motiu de les revetlles de Sant Joan i Sant Pere d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1951.- A l'any de la seva obertura l'Arizona inaugurava la seva terrassa aèria. També incorporava a la seva oferta els berenars amb pa i tomàquet. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Les sessions de ball eren amenitzades durant aquells primers anys per Roqueta i el seu conjunt musical. El local era situat prop de les instal·lacions del Club de Golf Pedralbes, que no trigaria gaires anys a tancar i ser traslladat el 1954 al Prat de Llobregat. 

Amb el temps el local evolucionaria cap a la boite Mario's (anys 1970's-80's) i després a la discoteca Quartier Pedralbes.

SALÓN NILO. Ball i discoteca. Violant d'Hongria 153. Sants (1950's-1997)

MIQUEL BARCELONAUTA

Històrica sala de ball del barri de Sants, ja prop del barri de Les Corts, el Salón Nilo era situat prop de la plaça del Centre i de l'antic Camp de futbol de la Unió Esportiva Sants, a la cantonada entre els carrers Violant d'Hongria i Alcolea.

Allotjat dins els locals i els terrenys de l'antiga cooperativa santsenca El Modelo del Siglo XX, fundada a l'any 1901, aquesta associació obrera va tenir diverses seus fins que a l'any 1916 va aixecar l'edifici de la cruïlla entre els carrers Yolanda (actual Violant d'Hongria) i Aldecoa. 

Segons la recerca històrica realitzada per Agus Giralt, el local disposava de bar, botiga, bodega, carnisseria, i un cafè dins un local més ampli amb escenari i capacitat per a 150 persones. 

Després de la Guerra Civil el nou ordre imposat pels feixistes va desnaturalitzat totalment el contingut social i solidari que inspirava el cooperativisme des dels seus inicies. L'entitat va incoporar-se a La Flor de Maig al 1943 i posteriorment a la Popular Santsenca fins a la seva desaparició al 1947. L'edifici va acollir posteriorment la seu del ball La Papallona fins que a finals de la dècada dels 1950's va esdevenir Salón Nilo com se'l va conèixer durant prop de 40 anys. Un altre cas similar va ser la conversió de la seu de la cooperativa La Popular Santsenca en el ball-discoteca Bahía al carrer Olzinelles.

L'edifici de la Cooperativa El Modelo del Siglo XX (Foto: Jorge García Martínez)

*1962.- Un dels primers anuncis publicats a la premsa del Salón Nilo on es presentava el cantor grec Aleco Pandas.

*1964.- Anunci del Salón Nilo publicat a la premsa local (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Programa de la sala Nilo amb autògraf d'Hipólito Estévez, la seva estrella destacada i repertori de temes amb els que amenitzava les sessions del local. Estévez es caracteritzava per tenir una veu similar a la del gran Antonio Machín.

*1960's.- Publicitat del Nilo com a local de celebracions familiars i social del tipus noces, bateigs i comunions. 

*1964.- Anunci del Nilo en els anys que actuava Gairebé a diari Hipólito Estévez

*1964.- Aquella temporda un jove Georgie Dann va actuar al Salón Nilo per a presentar el seu èxit de l'estiu Mr. Surf.

*1966.- Los Tres Sudamericanos

Johnny, Alma María i Darío, Los Tres Sudaméricanos

*1970.- Dues imatges de la cruïlla entre els carrers Violant d'Hongria Reina d'Aragó i Alcolea. En ambdós fotografies viem a la dreta el rètol del Salón Nilo.

*1977.- Vista del carrer Alcolea quan el seu curs fins l'Avinguda de Madrid es veia interromput per un solar sense edificar. Al fons veiem la coberta del Salón Nilo. (Foto: Albert Feliu)

Al 1973 el Nilo es presentava en dues adreces que de fet eren la mateixa Violant d'Hongria 153 i Alcolea 118. En aquesta última hi havia Nilo 2 que s'identificava com la esquina del mundo  i que era orientada al públic més jove. Al 1997 el Salón Nilo apareixia en cartellera amb el nom de Nilo-Bailongu

Alguns artistes que van actuar al Salón Nilo

1961.-

Chico Valento

1962.-

A. Sassi

Aleco Pandas

Ramon Calduch

Francisco Galián, el primer rocker espanyol

Magda

1963.- 

Santinos 

Antonio García

1964.-

Hipólito Estévez
Betina

Olga Albandoz

Jaime Coma

Georgie Dann

1965.-

Jacinta

Juanito Segarra

1966.-

Salomé

Los Lusan 

Eddie Moreno

1967.-

Ennio Sangiusto

Alicia Tomás

1968.-

Grindley

1969.-

Xavier Vidal Botey's Quartet

Los Reyes

1970.-

Fredy Deves

Los Grecos

Los Mohicanos

1971.-

Manuel Salguero

Bons Jans

Grupo X

1972.-

Massiel

Los Payos

1973.-
Miguel Gallardo

Mochi

Los Renols

Los Surcos
Camilo Sesto
Los Amaya

1974.-

Juan Bau

Brotes

1975.-

Cleopatra

Tony Sherman

Rumba Brava

Andrés Caparrós

*1981.- El Salón Nilo encara a la cartellera.

*2010's.- L'edifici quan ja no acollia el Salón Nilo (Foto: Ramon Sales Encinas)

El local del costat numerat amb el 155 del carrer Violant d'Hongria seria finalment expropiat al 2012 provocant el tancament de la discoteca Agapito, últim local d'oci nocturn situat en aquell indret

TANGO. Ball i Sala de Festes. Diputació 94. (1984-2020)

 

Situada a l'Esquerra de l'Eixample, prop de l'estació del metro L1 de Rocafort, la sala de ball Tango va obrir portes al novembre de 1984 per iniciativa de l'empresa Kontract. En aquella època s'havia produït un determinat auge de nous locals d'oci orientats a un públic madur, que no renunciava ni al ball amb orquestra ni tampoc a la de discoteca, i molt menys a trobar espais de relació amb els de la seva quinta.

En aquest context apareixerien locals com Imperator, Camoa, Marabú i d'altres amb un tipus de client/a, que ultrapassava la cinquantena i fins i tot la seixantena, disposats i disposades a mantenir viva la màgia del ball. No eren precisament llocs per a joves i això ho palesava la recurrent prohibició expressa d'entrar-hi amb sabatilles esportives. Aquest límit era ja tot un avís que posava de manifest la preferència per la corbata i el vestit elegant a les caçadores i els texans  

*2010.- Vestíbul d'accés des del carrer a la sala de ball

Les trobades després dels sopars d'empresa i els comiats de solter/a eren també a l'ordre del dia. El local programava actuacions en directe i així, poc a poc, es va anar nodrint d'un grup de parroquians fidel i desacomplexat que, malgrat els anys que acumulaven, mantenien viu el desig de continuar gaudint de la nit, de les músiques i melodies de sempre i de les bones companyies. 

A partir de 2016, el local va passar a ser gestionat pel Grup Arena i, tot i mantenir el seva orientació a l'oci del més grans durant els dies feiners, va convertir-se en un animat nucli de festes LGTBI durant els caps de setmana (nits dels divendres i dissabtes) que van atraure aquest altre segment de públic tan diferent. La pandèmia seria al cap i a la fi, la principal causant del tancament del local. L'afectació del virus a les persones més grans, clientela majoritària del Tango, i el successius confinaments decretats per les autoritats sanitàries van suposar la pena de mort per al local. Desprès del tancament generalitzat de totes les sales, al novembre de 2020 es va fer públic un comunicat que anunciava que Tango ja no tornaria a obrir les seves portes.

Nombrosos locals de la zona, bars i restaurants especialment, on la clientela del Tango hi passava les hores prèvies a l'obertura de les sessions van rebre també l'impacte negatiu derivat del tancament del local. La manca d'acord entre el grup Arena i el propietari d'aquest gran local de més de 2.500 metres quadrats va comportar el pas a l'atur dels 37 treballadors que ocupava Tango.

Interior de Tango amb la seva ostentosa barra.

*2018.- En els seus últims anys la sala Tango s'havia orientat també al públic LGTBI durant les nits dels caps de setmana. (Font: Gay Map).