*1911.- Disssabte de Glòria davant la porta del Teatro Gayarre on es reparteixen queviures per als pobres amb la recaptació aconseguida en dues funcions benèfiques. A l'angle superior dret veiem el retrat de José Torres Potau, el brillant gestor del local.
Local d'aparença senzilla i modesta promogut per Joan Mestres Calvet, el Teatro Gayarre era un barracó sense pretensiones, situat a l'embocadura del carrer Nou de la Rambla amb el Paral·lel al costat del Salón Arnau. En el mateix lloc hi havien estat abans El Paraíso (1900-1901) i Le Trianon (1901-1908) [1]. Fou arrendat a José Torres Patau, un actor que no havia passat d'aficionat, i que demostraria tenir més habilitats com a gerent d'espectacles que sobre l'escenari. El Gayarre va començar a programar music-hall i ben aviat esdevingué el més popular del Paral·lel. La fòrmula d'èxit de Torres Patau eren els preus supereconòmics que atreien una gernació de clients de pocs recursos que no podien pagar les entrades en altres locals. La condició humil de la parròquia que s'aplegava diàriament al local provocava sorolloses escridassades a l'interior, tant per lloar com per censurar la feina dels artistes. Aquests artistes del Gayarre eren tots ells principiants i les dones eren reclutades al carrer entre les meuques més agraciades físicament. D'aquesta forma, després de passar uns dies en alguna de les acadèmies de ball i cant que hi havia al carrer Nou de la Rambla, podien fer el trànsit de puta a artista, tot i que en la pràctica seguien exercien ambdós oficis i en molts casos tornaven als orígens després d'una frustrada experiència sobre l'escenari. Algunes tenien la "sort" de ser objecte de desig d'algun client adinerat que quedava embadalit en veure-les evolucionar sobre la pista i les instal·lava en un piset per així poder gaudir d'elles en exclusiva.
Un dels números que tingúe més exit al Gayarre era el de La Puça, que era un deshabillé en que l'artista de torn, mentre cantava una cançó, simulava buscar desesperadament una puça, que tenia allotjada a les parts més íntimes del cos i que provocava un alliberament progressiu de la seva roba interior. Aquesta peça, creada per la mítica Bella Chelito (Consuelo Portela), era imitada sense cap mena de respecte als drets d'autor en molts locals del Paral.lel. Al Gayarre es va arribar a presentar sobre l'escenari a quatre artistes buscant-se simultàniament la puça de rigor. A la publicitat de l'època s'hi podia trovar aquesta frase: "Les puces del Gayarre són les que piquen més de Barcelona, les que costen més treballs de trobar i les més intel·ligents en cercar niu".
*1911.- El setmanari satíric i poca-solta Papitu anunciava així el número de les quatre puces que es va presentar al Gayarre aquell any, seguint l'estel·la que va iniciar la Bella Chelito. (Font: Biblioteca de Catalunya. Arxiu Històric de la Ciutat. Col·lecció Particular de Joan Matabosch. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).
El Gayarre també va ser pioner en aquell costum que es feu tant típic al Paral·lel de generar diàlegs improvisats i picants entre les artistes i el públic. La clientela del local, bàsicament integrada per mariners borratxos, gitanos, proletaris de gorra i brusa i alguns joves estudiants, acompanyava a tot crit les interpretacions dels artistes. Això generava un ambient ensordidor en el que les interpel·lacions directes amb les consegüents rèpliques i contrarèpliques, cada cop més pujades de to, eren sempre a l'ordre del dia. Els tancaments temporals per ordre gobernativa també eren freqüents al local i s'argumentaven per la immoralitat dels números que s'hi exhibien.
Un dels números que tingúe més exit al Gayarre era el de La Puça, que era un deshabillé en que l'artista de torn, mentre cantava una cançó, simulava buscar desesperadament una puça, que tenia allotjada a les parts més íntimes del cos i que provocava un alliberament progressiu de la seva roba interior. Aquesta peça, creada per la mítica Bella Chelito (Consuelo Portela), era imitada sense cap mena de respecte als drets d'autor en molts locals del Paral.lel. Al Gayarre es va arribar a presentar sobre l'escenari a quatre artistes buscant-se simultàniament la puça de rigor. A la publicitat de l'època s'hi podia trovar aquesta frase: "Les puces del Gayarre són les que piquen més de Barcelona, les que costen més treballs de trobar i les més intel·ligents en cercar niu".
El Gayarre també va ser pioner en aquell costum que es feu tant típic al Paral·lel de generar diàlegs improvisats i picants entre les artistes i el públic. La clientela del local, bàsicament integrada per mariners borratxos, gitanos, proletaris de gorra i brusa i alguns joves estudiants, acompanyava a tot crit les interpretacions dels artistes. Això generava un ambient ensordidor en el que les interpel·lacions directes amb les consegüents rèpliques i contrarèpliques, cada cop més pujades de to, eren sempre a l'ordre del dia. Els tancaments temporals per ordre gobernativa també eren freqüents al local i s'argumentaven per la immoralitat dels números que s'hi exhibien.
Per l'escenari del Teatro Gayarre van desfilar, lleugeres de roba, multitut d'artistes que no passarien a la història del Paral·lel: Concha Ramos, Rosita Guillot, Candelaria Medina, Pura Oliver, La Palmesana, María Aymat, Adela Cubas o Emilia Benito només en són una petita mostra dels noms de les moltes artistes que hi actuaren.
Al febrer de 1911 s'hi inaugurà un petit café-restaurant i just un any després Torres Patau va deixar de ser l'empresari del Gayarre i la seva absència es va notar immediatament. El nou gerent del local el va rebatejar el 21 d'agost d'aquell mateix any amb el nom d'Olympia, aprofitant que el Café Español de Josep Caraben havia engolit l'antic Teatre Olympia que hi hagué als números 68-70 del mateix Paral·lel. Aquest nou Teatre Olympia va passar sense pena ni glòria durant el poc temps que va existir. Aviat es produí un nou canvi d'empresari que va reformar el local per inaugurar-hi, cap a finals de 1914, un dels escenaris que passaria també a la història del Paral·lel: el cabaret i music-hall Pompeya.
*1909-1911.- Diversos retalls de la programació del Teatro Gayarre publicats a la cartellera de La Vanguardia.
*1912.- Un dels últims anuncis del Gayarre (amb La Chavala de baixa) abans de convertir-se en Nuevo Olympia.
[1]. Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa. Barcelona 1995.
[1]. Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa. Barcelona 1995.
