diumenge, 24 de maig de 2020

EL TRAM SUPERIOR DEL FUNICULAR DE MONTJUÏC (1929-1981)

El Funicular de Montjuïc que coneixem avui com la línia que remunta la muntanya des del Paral·lel fins a l'estació situada a l'avinguda de Miramar, va tenir durant més de cinquanta anys un segon tram que continuava cap al castell i que provenia de l'època de l'Exposició Internacional de 1929.
Concretament va ser inaugurat el 23 de juliol de 1929, amb l'Exposició ja en marxa. En els primers dies de 1927, quan el primer tram del funicular ja estava en construcció, es va presentar una sol·licitud per a la concessió d'un perllongament del funicular fins al peu del castell. El fet que aquell indret era considerat zona militar requeria que la Capitania General emetés prèviament el seu informe favorable abans de passar l'expedient a l'ajuntament per a resoldre'l definitivament. No hi hagué massa problemes i un any després les autoritats militars donaven la seva conformitat, si bé imposaven un seguit de condicions: l'edifici de l'estació superior no podia ultrapassar una determinada alçada per no entorpir la visibilitat a la zona i sota l'estructura de la pròpia estació caldria instal·lar unes càmeres de mina per tal de poder dinamitar-ho i destruir-ho fàcilment si la situació d'emergència ho requeria. Per la seva banda el concessionari assumiria la l'obligació d'instal·lar una tanca de fil ferro amb punxes als costats del traçat de la línia del funicular per tal evitar l'accés de persones.

*1929.- Construcció de l'estructura de l'estació superior del funicular. (Foto: Arxiu TMB)

*1929.- Notícia de la inauguració del tram superior del Funicular de Montjuïc publicada a La Vanguardia del 24 de juliol d'aquell any. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

En el primer Ple municipal de l'any 1929 es va donar per aprovat el projecte, les obres van començar el 28 de març i durarien  poc més de tres mesos. La seva execució no oferia excessives dificultats ja que era recorregut recte i tot en superfície. 

*1929.- Arribada de passatgers a l'estació del cim del segon tram del funicular anomenada Cumbre(Foto: Arxiu TMB)

*1930.- Els dos vagons del funicular superior arribant a les vies de separació. (Foto: Fons Cuyàs. ICGC.)

L'endemà de la inauguració el servei va ser obert oficialment al públic. L'horari de funcionament del funicular superior era de les 7 del matí fins a mitjanit. Els intervals de pas era de 10 minuts els dies feiners i 6 els festius. El servei podia patir algunes alteracions quan els usuaris militars que pujaven i baixaven del castell ho sol·licitaven. L'estació inferior, que connectava amb el primer tram del Funicular era coneguda oficialment com Avenida de la Exposición, mentre que la superior rebia el nom de Cumbre.
Pel que fa al perfil dels usuaris un cop acabada l'Exposició eren bàsicament militars i habitants dels enclavaments barraquistes que s'havien establert a la zona, els diumenges i festius s'hi afegien també grups excursionistes. L'obertura del Maricel Park el 14 de juliol de 1930 va incorporar un grup més a la clientela. Aquest parc d'atraccions oferia un bitllet especial combinat que incloïa a banda de l'entrada al recinte d'oci, el viatge amb els dos trams del funicular.
Amb l'arribada de la Segona República es va consolidar com a clientela més sòlida del funicular superior les 6.000 persones que aproximadament vivien a les barraques de la zona. Mentrestant el castell va perdre la seva funció de fortalesa militar, els uniformes van davallar durant uns anys de les cabines del funicular i els amants de la natura que oferia la muntanya i de l'oci que proposava el parc d'atraccions n'eren els més habituals. 


*1935.- Recorregut del tram superior del Funicular de Montjuïc en un plànol municipal de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

A partir del juliol de 1936 l'esclat de la Guerra Civil i l'ambient revolucionari que es vivia a la ciutat, va propiciar, com en moltes altres empreses, l'ocupació i el control de la direcció de la companyia per un comitè d'obrers vinculats a la Federació de Comunicacions i Transports de la CNT. El servei es va normalitzar després de setmanes d'incidents que van acabar amb l'expulsió de l'antiga direcció. El conflicte bèlic emergent que vivia el país també va alterar les condicions de l'entorn. Així doncs, el castell va tornar a ser utilitzat per l'exércit, que el va habilitar com a presó militar. El funcionament de la línia del funicular va quedar aleshores fortament condicionat per la seva ubicació en zona militar, la qual cosa comportava que en qualsevol moment podia ser ocupada i controlada per l'exércit.  
Els barraquistes de la zona van viure jornades de terror i desesperança quan van començar els bombardeigs sobre la ciutat que tingueren a la muntanya de Montjuïc com una de les seves zones i objectius predilectes. L'auge de la població barraquista va patir una frenada i molts dels seus habitants van haver de marxar a d'altres llocs més segurs. Al mateix temps el Maricel Park suspenia definitivament les seves activitats i era clausurat per sempre més. A mesura que avançava la guerra, la reducció del nombre de passatgers era notable. En els últims anys del conflicte es limitaven als militars i als familiars, amics i visitants dels presos que hi havia al castell. Al juny de 1938 l'empresa concessionària va canviar de nom per passar a ser Funiculares de Barcelona S.A. Es van incrementar les tarifes per mirar de pal·liar el fort dèficit que patia la companyia i el servei es limitava a només dos dies per setmana.
Amb l'arribada del nou ordre franquista es va nomenar amb caràcter provisional un administrador d'origen italià, fins que es van restablir els antics membres del consell d'administració expulsats pels anarquistes. Després de gairebé un any d'inactivitat es va recuperar el servei, les inspeccions tècniques i els mateixos intervals de pas que abans de la guerra. La clientela però, tornava a davallar per la misèria i la manca de diners per pagar-se el trajecte. I un altre element s'afegia a aquesta delicada situació: les avaries eren contínues, el material havia envellit o s'havia malmès i la situació d'aïllament internacional que vivia el país no permetia adquirir peces de recanvi a l'estranger, sinó que s'havien de fabricar de forma gairebé artesanal a diversos tallers de la ciutat sense aconseguir la qualitat de les originals. Un conveni subscrit amb els Ferrocarrils de Catalunya S.A. va permetre que les reparacions es realitzessin als tallers de Sarrià.
En aquells primers anys de la postguerra el fenomen barraquista s'havia disparat envaint tota l'àrea ocupada abans pel Maricel Park. En aquesta dramàtica tesitura el funicular superior fins al castell havia deixat de ser rendible i havia esdevingut un espai llòbrec i més marginal i miseriós que mai, amb un paisatge diari freqüentat pels pobladors de les barraques, bàsicament families obreres que lluitaven desesperadament per tenir un sostre sota el qual dormir, militars de baixa graduació i parelles de la guàrdia civil que conduïen a presos emmanillats fins al castell a complir les seves condemnes. Per Setmana Santa es realitzaven via crucis patriòtics fins al castell i els participants s'acumulaven entorn al funicular superior. 
  
*1945.- El via crucis del castell. Retall de l'edició del dia 31 de març de La Vanguardia.

*1960.- L'antiga estació en els seus últims anys. (Foto: Arxiu TMB)

Fins a començaments de la dècada dels 1960's amb els plans municipals de frenar la degradació de la muntanya no es va decidir dedicar una part important del pressupost a la zona. Entre 1964 i 1965 es va acometre la millora dels dos funiculars i a dignificar l'entorn. El 13 d'octubre de 1965 es va procedir a la inauguració de la nova estació del Castell i la reforma general de les instal·lacions. La progressiva supressió del barraquisme a la zona va comportar però, la pèrdua d'una clientela fidel mentre que l'obertura de nous espais com el nou Parc d'Atraccions o el Mirador de l'Alcalde generaven un bons nivells d'ocupació dels vagons durant els  caps de setmana però deficitària els dies feiners. 

*1965.- Inauguració de la nova estació superior batejada com Castell que substituïa l'antic edifici de sostre a dues aigües. (Foto: Arxiu TMB)

*1965.- L'alcalde Porcioles, acompanyat del seu seguici d'autoritats, arriba a la reformada estació del cim del funicular. (Foto: Arxiu TMB)

*1970's.- Un dels vagons del funicular avançant per les vies en direcció al castell. (Foto: Arxiu TMB)

*1970.- Vista aèria del trajecte del funicular amb les seves dues estacions. El Parc d'Atraccions ja apareix construït i urbanitzades les seves àrees d'aparcament sota el castell. (Font: Fons SACE. ICGC).

El tret de gràcia al  funicular superior el va donar sens dubte la inauguració al juny de 1970 del Telefèric de Montjuïc, un nou servei que pràcticament cobria el mateix trajecte, però a través d'unes atractives cistelles vermelles enlairades que permetien a l'usuari contemplar tota la panoràmica sobre la ciutat. D'altra banda, aquest nou servei arribava fins al mateix castell. 
El 2 de març de 1971 les dues línies del Funicular de Montjuïc es van integrar a la Societat Privada Municipal Ferrocarril Metropolità de Barcelona. Un any després els funiculars van començar a funcionar sota la nova direcció municipal. Això va suposar un lleuger increment en el nombre de passatgers. El 1978 la Generalitat rep les competències estatals sobre el metro. Els nous estudis elaborats sobre la viabilitat de mantenir els dos funiculars van concloure que es tractava de serveis obsolets i envellits que no valia la pena mantenir. Darrera hi havia la pugna política entre convergents i socialistes de portar el metro fins a Montjuïc o no. Finalment es va resoldre suprimir només el funicular superior i rehabilitar  la línia de Paral·lel a Miramar.  
El 12 de gener de 1981 es va suspendre el servei en els dos funiculars. El del tram superior ja no tornaria a funcionar. 

*1970's.- Les cistelles vermelles del nou telefèric suposarien a mig termini la sentència de mort pel funicular superior. 

dissabte, 23 de maig de 2020

ELBE (Electrònica Beltrán). Moianès 19-27. (1962-1994)


*1970.- La fàbrica de televisors Elbe al carrer Moianès cantonada Cuyàs on hi havia la seu central de l'empresa. (Foto: Joan Planàs i Llorens).

Josep Bertrán Marqués va fundar a l'any 1940, en plena postguerra, una botiga anomenada Comercial Radio Bertran Electrònica, que comercialitzava components electrònics i que va començar a fabricar aparells de ràdio. La botiga s'instal·là al carrer Sepúlveda 106-108. El negoci va créixer i als inicis de la dècada dels 1960's van començar a fabricar televisors fins a traslladar la seu de l'empresa al barri de Sants, concretament al carrer Moianès prop de l'estació de Magòria.
Al maig de 1980, Josep Bertran va morir als 71 anys i el seu gendre Eduard Serrat es va fer càrrec de l'empresa com a president de la companyia.

El disseny original de la marca gràfica d'Elbe incorporava la lletra grega èpsilon per partida doble.

Al 1972 Elbe va associar-se amb l'empresa alemanya Körting i això li va permetre aconseguir els components necessaris per fabricar els seus primers televisors en color. Elbe fabricaria també videos, equips de música i encara tindria temps d'entrar en el món dels ordinadors personals que comercialitzaria sota el nom de Gold Tone, la seva segona marca.
Entre 1979 i 1986 Elbe va estar associada amb la japonesa Sharp i posteriorment amb NEC per fabricar equips de vídeo.  Finalment al 1992, Elbe va arribar a un acord de venda amb la companyia italiana Seleco que suposaria en primer terme l'acomiadament d'un 20% de la plantilla d'Elbe i al cap de dos anys la desaparició de la companyia de la família Serrat quan al 1994 va entrar en fallida voluntària en superar els seus passius als seus actius. La fàbrica de Moianès seria enderrocada anys més tard per donar pas a la construcció d'habitatges.
Elbe S.A. va ser l'última empresa catalana i espanyola del ram dels electrodomèstics en desaparèixer  del mercat. Abans ja ho havien fet les històriques Iberia (1974) Invicta (1974), Lavis/Labelson (1979), Vanguard (1981), Zenith (1983), Emerson (1984) i Kolster (1984). La marca però, ha subsistit fins als nostres dies i actualment és distribuïda per l'empresa River International, si bé ja no són fabricants sinó merament importadors i comercialitzadors.

*1960's.- Un grup de treballadores d'Elbe mostrant un dels televisors que fabricaven al carrer Moianès.  (Foto: Arxiu Neus Badia)


*1974.- Un curiós exemple de publicitat paternalista en aquest anunci publicat a la premsa per Elbe. El text advertia dels riscos de portar enganxines als cotxes, moda molt habitual en aquella època i que va provocar algunes multes. (Font: Hemeroteca La Vanguardia



El televisor portàtil Elbe Minor, un dels productes que va assolir més vendes entre els fabricats per la companyia


*1980's.- Amb l'arribada del video Elbe va acometre també la fabricació de reproductors VHS a la seva fàbrica de Moianès.


*1990.- Últims anys d'Elbe, sota la direcció de Josep Maria Serrat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

divendres, 15 de maig de 2020

CARRER DESCATLLAR. Sants. (S.XIX-1960's)


*1930's.- Imatge del carrer Descatllar (línia groga) al seu pas per la plaça del Centre durant els anys de la República quan la plaça fou dedicada al pintor i polític Ernest Ventós. Molt al fons s'endevina el perfil de les torres de la Sagrada Família. (Foto: Arxiu Municipal de Sants). 

Via ja existent des de l'últim terç del segle XIX, que va obrir-se amb la urbanització del sector nord de Sants tocant a Les Corts de Sarrià, el carrer Descatllar discorria en sentit Llobregat/Besòs fent de marge superior de la plaça del Centre quan aquesta es va urbanitzat. De fet, travessava la plaça per la seva vorera muntanya des de la zona del carrer Galileu fins als descampats que hi havia en direcció Barcelona més enllà del carrer Comtes de Bell-Lloch, família noble que havia tingut importants propietats al sector.
El nom del carrer podria fer referència a aquests dos personatges:
Francesc Descatllar i de Tord un militar del Berguedà mort al 1715, que intervingué a la Guerra de Successió o bé Lluís Descatllar i Desbac (1596-1645), un noble que va ser regent de la tresoreria entre 1627 i 1629 i que era senyor de Besora i el Catllar.
La denominació del carrer no va ser alterada pel franquisme que va respectar el nom original. Des de la inauguració del camp de futbol del carrer Galileu, la via havia quedat tallada a l'alçada de l'actual carrer de Joan Güell. A l'altra banda de la plaça del Centre, el carrer continuava uns metres amb la mitgera del local baix que acollia el popular Bar Restaurant Centro.
L'obertura de l'eix Berlín- Avinguda de Madrid, un dels grans projectes de l'alcalde Porcioles, a banda de la desaparició del camp de futbol de la Unió Esportiva de Sants, va suposar també una reparcel·lació de la zona i el carrer Descatllar va desaparèixer amb l'edificació d'habitatges amb façanes a aquelles dues vies ràpides, que va suposar també la divisió radical de la Plaça del Centre en dues parts, una ordenació que encara es conserva avui i que va suposar una considerable pèrdua d'identitat de la plaça com espai d'esbarjo dels veïns de la zona.  

*1932.- El carrer Descatllar en un plànol municipal de l'època. Com es pot veure la seva part central coincidia amb la vorera muntanya de la plaça del Centre. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1950's.- L'edifici del Bar del Centro al carrer Comtes de Bell-Lloch feia cantonada amb un dels dos trams del carrer Descatllar. (Foto: Arxiu Municipal de Sants).

*1960's.- Una dècada després es construïa el bloc d'habitatges de Comtes de Bell-Lloch/Berlín on hi havia el Bar del Centro. Són els últims anys del carrer Descatllar (fletxa groga) que aviat serà ocupat per un altre nou edifici. (Foto: Arxiu Municipal de Sants). 

dimecres, 6 de maig de 2020

LOS TIROLESES (1890's-1929) i ROLDÓS-TIROLESES (1929-1933). Agència de Publicitat. Rambla del Centre 7 i Bergara 10.


En els orígens de la història del fenomen de la publicitat a Barcelona, hi ha dos noms que tenen especial rellevança per explicar la consolidació d'aquesta activitat comercial a la ciutat. Un és la figura de Rafael Roldós i Viñolas (1846-1918), fundador a l'any 1872 de Centro de Anuncios Roldós y Compañía, encara avui (2020) existent. L'altre el de l'empresa coneguda com Los Tiroleses S.L
Fundada a Madrid a finals del segle XIX, disposava d'una sucursal a Barcelona que en els seus primers anys s'establí al número 7 de la Rambla del Centre, abans de la seva ubicació definitiva al número 10 del carrer Bergara molt a prop de la Plaça Catalunya.

*1919.- L'Estació del Carril de Sarrià al carrer Pelai. El rectangle groc coincideix amb un mitgera posterior de l'edifici del número 10 del carrer Bergara, on es veu un ampli mural publicitari de Los Tiroleses. A baix un detall ampliat de l'anunci.  



A finals de l'any 1928, en el marc dels preparatius per l'Exposició Internacional de Barcelona, Los Tiroleses va participar en un procés de fusió entre diverses empreses de publicitat, entre les que hi figurava la dels hereus de Roldós. Això va permetre la creació de la Sociedad Española de Publicidad Roldós-Tiroleses S.A amb un capital de 10 milions de pessetes. La nova companyia resultant amb aquesta denominació va quedar absorbida el 1933 per una altra operació empresarial, la qual cosa va suposar la desaparició definitiva del nom Tiroleses a Barcelona.

*1929.- Anunci de la nova companyia Roldós-Tiroleses S.A. producte la fusió de diverses empreses de publicitat entre elles els originaris Los Tiroleses

*1929.- Una acció de 500 pessetes de Roldós-Tiroleses S.A.

diumenge, 26 d’abril de 2020

L'HOME DELS COLOMS. Pedro Sampablo. (Anys 1950's-1960's)



Personatge popular als carrers de la Barcelona dels anys 1950's i 1960's, aquest home amb pinta de captaire va tenir una presència important especialment a l'entorn dels barris de la Sagrada Família i el Clot on tenia el seu habitacle. 
Es deia Pedro Sampablo. En algunes cròniques de l'epòca, segurament portades per aquell afany oficialista de santificar-ho tot, l'identificaven erròniament com a Pedro de San Pablo, una manera gratuïta d'emfasitzar més l'evocació a la santedat que duia el seu nom.


*1960's.- Dues imatges de Pedro Sampablo, amb alguns dels seus coloms, donant conversa als nens a la part alta del Passeig de Sant Joan. (Fotos: Autor desconegut. Col·lecció privada de Francisco Arauz).

Era oriund de les terres de Zamora, on havia nascut a l'any 1881 i després d'un pelegrinatge molt complex i accidentat que el va portar a exercir diversos oficis i ocupacions, va poder casar-se i engendrar sis fills. L'historiador Enric H. March ha recollit aquesta trajectòria vital que inclou el seu pas per diverses regions espanyoles, Madrid i un periple americà que s'estén per països diversos com  Cuba, Mèxic i Brasil. [1]
Finalment va tornar a la península i va recalar a Barcelona cap a finals de la dècada dels 1940's. Treballaria a la Societat Anònima Cros i d'acomodador al Cine Ramblas.
Aviat adquiria una gran popularitat i el 1952 fins i tot va participar en un col.loqui celebrat a l'Ateneu on va recitar poesies pròpies dedicades als coloms.

*1952.- Retall de premsa on queda constatada la participació de l'home dels coloms en un col·loqui celebrat a l'Ateneu i organitzat per l'Escola Oficial de Periodisme. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). 

A començaments dels anys 1960's, gràcies a un programa de televisió emès dels dels estudis de Miramar on el Pedro havia estat convidat, la seva dona el va reconèixer, però ja era massa tard per refer el que el temps havia desfet. Pedro, va continuar vagant pels carrers, empenyent un apedaçat carro on duia les gàbies dels seus coloms als quals tenia ensinistrats i aconseguia almoines fent-los fer mil positures. En els últims anys va ser un habitual de la plaça de la Sagrada Família, amb la qual cosa demostrava tenir un cert olfacte. Probablement avui tindria més beneficis amb el ritme i expectació turística que generen les obres del temple.

*1960's.- Pedro Sanpablo carretejant la seva andròmida amb les gàbies de coloms pels voltants de la plaça Francesc Macià. (Foto: Autor desconegut).



*1968.- L'edició de La Vanguardia del 16 de març recollia la notícia de la malaltia de Pedro Sampablo, recollit per la Guàrdia Urbana i  hospitalitzat per una bronconeumonia. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). 

*1960's.- Estampa típica de l'home dels coloms, en ple carrer envoltat de tafaners. 

El record de l'home dels coloms roman viu a la ciutat gràcies a aquest gegant que reprodueix el seu aspecte amb els coloms que l'envoltaven. 

[1].- H. March, Enric. Barcelona, ciutat de vestigis. Ajuntament de Barcelona. 2017.
També podeu trobar informació al blog Bereshit en aquest enllaç: 

diumenge, 19 d’abril de 2020

LA BODEGA DEL CALDERÓN. Sala de Festes. Rambla de Catalunya 26-28. (1945-1956)



Situada en un dels soterranis de l'edifici que Josep Rodríguez Lloveras va bastir al 1945 a la cantonada Rambla de Catalunya / Diputació. pel Teatro Calderón, aquesta petita sala concebuda com a un annex al teatre va ser inaugurada durant els primers dies de l'any 1945, (unes setmanes abans que el Teatre) per acollir una sala de festes de petit format, que va animar considerablement les nits del centre de la ciutat durant la dècada dels 1950's.
La publicitat del local, carregada sempre amb icones heràldiques i nobles en un intent d'objectivar el seu prestigi, va ser orientada a un públic benestant i burgés en una etapa encara molt crítica per l'economia del país que lluitava per sortir de les penúries de la Guerra. Durant el primers anys el local va acollir una gran quantitat de trobades socials, comercials i diplomàtiques  convertint-se en un racó molt freqüentat per l'alta societat de la ciutat.

*1945.- Apunt publicat a La Vanguardia sobre les primeres activitats de la Bodega del Calderón poc després de la seva obertura. 

*1953.- Programa de les gales de disfresses de Carnestoltes de la Bodega del Calderón.

A partir del 1947 la Bodega va començar a presentar  una programació estable farcida de varietats, en molts casos amb atraccions internacionals o almenys pretesament internacionals, però mancat sempre d'artistes bregats i coneguts en el panorama artístico-musical de l'època. Malgrat ser un local de reduïdes dimensions, s'hi servien sopars de bona qualitat en un ambient distingit
El 1956 la Bodega Calderón desaparegué del mapa de l'oci nocturn de la ciutat i el local va encetar una nova etapa a l'any següent com a Teatre Candilejas. 


*1953.- Durant aquell any l'artista francesa d'orígen algerià Fernanda Montel va oferir una sèrie de gales a la Bodega Calderón. (Font. Hemeroteca La Vanguardia)




Alguns artistes que desfilaren per l'escenari de la Bodega del Calderón:


1947 - Margaret et Raymond - Rocío de Aragón

1948 - Mario Visconti -  Dayelma Royal Ladies - Los Vazquez - Marga Llergo - Milos Ristik

1949 - Ballet Cassel

1950 - Shirl Conway - Sven Asmussens - Mary Meade

1951.- Simonne Clar - Gema del Río - Rosita Rodrigo - Lei Ylima - Natalia Herrera

1952.- Los Reverhos - Luisita Esteso - Michele Richart

1953.- Fernanda Montel - Sicky

1954.- Juanita Cuenca .- Los Chavalillos de España - Trio Pigall's

1955.- Cartex - Los Xey