diumenge, 21 de febrer del 2021

LOS CABALES. Cabaret flamenc. Gínjol 1. (1940's - 1980's)

L'expressió castellana cabal que equival a raonable i assenyat, té d'altres accepcions si l'apliquem al llenguatge del flamenc. A Andalusia el terme cabal es referit també a quan una obra flamenca assoleix la seva perfecció. [1].

A l'entrada del carrer Gínjol, al número 1 i paret per paret amb el cabaret La Buena Sombra, va obrir-se a la dècada dels 1940's un local de flamenc conegut amb el nom de Los Cabales. El local s'inscrivia dins els grup de bars on al llarg del dia s'escoltava, gairebé permanentment, el repicar de les palmes i del cant flamenc. No s'hi trobava a faltar tampoc la presència de dones, barrejades entre el públic, interessades en exercir la prostitució. Un sector de Ciutat Vella, que girava al voltant del carrer dels Escudellers, on aquest tipus de locals havien proliferat i deixat excel·lents referents com La Venta Andaluza, la Macarena o El Charco de la Pava. 

*1954.- Fragment del reportatge publicat a la revista Destino del 6 de juny d'aquell any, en la que es descrivia l'ambient existent a l'interior de Los Cabales durant una visita guiada per a turistes estrangers.

*1954.- Un grup de turistes contemplen les evolucions d'una parella de ball flamenc a l'interior del bar Los Cabales (Font: Revista Destino).

Los Cabales va gaudir d'un període de màxim esplendor amb l'arribada a l'any 1956 de la Sisena Flota nordamericana al port de Barcelona. Ja abans però, el local havia quedat inscrit dins les rutes nocturnes típiques on hi feien cap la major part dels turistes i forasters que visitaven la ciutat. L'arribada dels mariners americans va accentuar la popularitat del local, que tingué cura de la seva projecció mitjançant reclams en llengua anglesa per fer més atractiu el local.

La beguda oficial del local era lògicament la manzanilla, el conegut vi generós blanc i sec, original de Sanlúcar de Barrameda. Una gran quantitat d'ampolles s'hi buidaven a diari a Los Cabales, com succeïa a totes les bodegues i bars d'ambient flamenc, provocant sovint entre els turistes algun rodament de cap. 

La historia de Los Cabales s'estengué fins a la reordenació urbanística de la zona projectada en la segona meitat de la dècada dels 1980's i executada en el marc de les olimpíades de 1992. La reforma de l'entorn i la construcció de les dependències de la Universitat Pompeu Fabra van fer desaparèixer el record de l'estret carrer Gínjol i les finques van ser expropiades. 

El rètol de lletres vermelles de Los Cabales va ser aprofitat pel restaurant Los Caracoles del carrer Escudellers per reposar alguna lletra quan el local de flamenc va tancar. 

*1991.- Anunci publicat a la premsa en relació a l'expedient d'expropiació de les finques del carrer Gínjol, entre elles la que ocupava el bar flamenc Los Cabales.

[1].- El gènere flamenc conegut com cabal és una de les variants estilístiques de les seguiriyas i se l'anomena sovint seguiriya cambiá en referència al canvi de tonalitat (modal per tonal) que diferencia les cabals  de la resta de seguiriyas. En general, en el món del flamenc, s'aplica la denominació cabal al cant interpretat amb coneixement i seriositat.

CASES DE PROSTITUCIÓ A LA RAMBLA DE SANTA MÒNICA (1930's-1950's)

L'últim tram de la Rambla. abans d'arribar a Colom i el port, és el de més amplària i va ser durant els anys de la postguerra un sector presidit per les cases de prostitució. Moltes ja havien obert portes abans de la Guerra i durant l'època republicana. Un cop acabat el conflicte civil, malgrat la repressió social i la creuada moral contra els mals costums que imposava el franquisme, alguns d'aquests bordells van tornar a renéixer al mateix lloc perquè, malgrat el canvi radical en la ideologia oficial dominant, l'anomenat ofici més vell del món continuava el seu camí emmascarant-se com podia. No seria fins a la nova normativa de tancament de bordells del 1956 que la prostitució va haver de redefinir-se, per trobar noves fórmules que propiciaren un anomenat barri xino perfumat, caracteritzat pels nombrosos bars de cambreres (altrament dites barres americanes) que s'establiren a zones mes allunyades del centre de la ciutat com alternativa dins la nova normativa.

A la Barcelona de la postguerra, durant els anys 1940's i 1950's, la Rambla de Santa Mònica va ser un dels sectors on es concentraven un gran nombre de cases de prostitució on es llogaven dones i cambres per hores. Eren establiments situats als pisos superiors dels edificis i dotats de petites habitacions algunes amb quartet de bany. En general les seves condicions higièniques havien minvat en relació a l'època anterior a la Guerra, quan s'anunciaven en algunes revistes d'oci. Ara, la misèria i pobresa en que vivia gran part de la societat s'hi feien notar. L'accés als bordells es realitzava a través de les escales de veïns. A diferencia d'altres zones de concentració d'aquest negoci (en carrers estrets i foscos com el de Robador o les Tàpies) en aquell tram de la Rambla era menys discret passar desapercebut era més difícil. La visita a una d'aquestes cases comportava pel client més risc de ser descobert per qualsevol conegut que passejava per la Rambla. A les nits el panorama canviava i la figura del sereno, com a  posseïdor de totes les claus de les portes dels edificis, assumia una posició preferent com a  facilitador del trànsit, funció que li reportava bones propines per part del client que buscaven resoldre el tema de l'accés al prostíbul amb la major rapidesa i la màxima discreció.

Emplaçaments dels bordells més populars durant la postguerra, a la part baixa de la Rambla (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). 

Quatre establiments d'aquestes característiques, que ja procedien de l'etapa anterior a l'arribada del règim franquista, destacaven a la Rambla de Santa Mònica als anys de la postguerra: 

CASA CAROLA

Era prop de la Plaça del Teatre, al numero 9 de la Rambla. La façana posterior donava al carrer Ginjol on hi havia locals com el cabaret La Buena Sombra o el de flamenc Los Cabales. El negoci ocupava tota la planta de l'entresòl. El pis estava a nom de Concepció Vila i només disposava de sis habitacions per satisfer els baixos instints dels seus clients. La llegenda urbana diu que a Casa Carola va començar a exercir la prostitució Carmen Broto [2], la que seria amant del poderós industrial Muñoz Ramonet abans de morir assassinada en circumstàncies poc clares

MADAME RITA 

Situada al número  6, entre el Teatre Principal i l'Església de Santa Mònica, era la més gran de les cases de prostitució de la part baixa de la Rambla. Les habitacions ocupaven els pisos principal, segon i tercer pis de l'immoble. El negoci estava registrat a nom d'una senyora coneguda com Teresa Tarragó [1] i els tres pisos completaven una oferta de 22 habitacions de les quals les 7 del pis principal disposaven d'un petit lavabo. 

*1930's.- La casa de barrets de Madam Rita quan ja s'anunciava en català en algunes revistes durant els anys de la República.

CASA  RAQUEL

Situada al portal del costat de Casa Carola, ocupava el pis principal del numero 11 de la Rambla de Santa Mònica i venia a nom de Montserrat Villegas i disposava també de 6 habitacions.

CASA MARUJA LA GALLEGA

Aquest bordell era situat al pis primer primera del mateix número 11, just a sobre de Casa Raquel, amb la senyora Indalecia Soler que  figurava com a propietària. Oferia també 6 habitacions als clients.

Als inicis de 1951 la Sisena Flota Americana va començar a fondejar els seus vaixells al port de Barcelona i grups de mariners amb les seves gorretes blanques començaren a fer-se presents a la Rambla de Santa Mònica i els seus bordells. Al 1956 un Decret Llei de 3 de març comportava l'abolició de les cases de prostitució que, com s'ha apuntat a l'inici, va haver de cercar noves fórmules. Així doncs, la conversió dels bordells en meublés i la irrupció de les barres americanes (generalment anomenades clubs) canviarien el paisatge d'aquella sector del final de la Rambla i dels carrers adjacents.

-----------------

[1].-  Burgos, Rafa. Barcelona: Putas. Web Metròpoli Abierta. 2017  https://www.metropoliabierta.com/opinion/barcelona-putas_2368_102.htm

[2].-  Villar, Paco.  Cuando la riqueza se codeaba con el hambre. Ajuntament de Barcelona. 2020