EL TAURÓ CAPITALISTA DE BLU. Graffitti. Carrer del Santuari. El Carmel. (2009-2021)

 

*2009.- El tauró capitalista de Blu pintat sobre un mur de la baixada del carrer del Santuari al barri del Carmel.

Al febrer de 2009 el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va organitzar el Festival Influencers 2009 que va portar a Barcelona un grafiter italià d'identitat oficial desconeguda, que se'l coneixia amb el nom artístic de Blu. Fou en el marc d'aquest esdeveniment artístic que Blu, amb el suport de l'entitat Espai Jove Boca Nord, va pintar un gran mural al barri del Carmel que va perdurar durant més d'una dècada. Representava la figura d'un tauró amb la pell coberta de bitllets verds de cent euros, amb una boca de dents esmolats i blancs. Era situat a la baixada del carrer del Santuari quan connecta amb el de Calderón de la Barca 

La boca de l'esquàlid coincidia amb una antiga pintada mural del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) de tonalitats vermelles i grogues que figurava a l'indret des de principis de la dècada dels 1990's i que va anar esborrant-se amb el temps. 

*2009.- Vídeo realitzat al febrer d'aquell any en plena execució del mural. S'hi poden sentir comentaris diversos de veïns del barri sobre les sensacions que els produïa el graffitti. 

El logotip de l'artista italià Blu.

El graffitti de Blu, amb una càrrega simbòlica clara de denúncia envers la voracitat del sistema capitalista representada en aquest tauró folrat de diners, va esdevenir durant una llarga dècada com un referent artístic del barri del Carmel. Amb el temps va anar perdent color i va quedar envoltat d'altres pintades. Dissortadament el tauró va desaparèixer al maig de 2021 després que empleats municipals el cobrissin de pintura amb un poc convincent argument de invocava la necessitat de reforçar el mur de la paret on hi havia la monumental pintada. 

Els graffittis, gairebé per definició, no tenen de voluntat de perdurar en el temps. Aquest el recordarem gràcies a les moltes fotografies que li van fer i d'algun fotograma de la pel·lícula Biutiful (Alejandro González Iñárritu) que protagonitzà Javier Bardem al 2010.  

*2009.- La boca del tauró coincidia amb una pintada les sigles i el nom del PCC, el Partit dels Comunistes de Catalunya, una formació política que va aparèixer a l'any 1982 com una escissió prosoviètica dels eurocomunistes del PSUC. 

*2010.- Fragment d'un fotograma de la pel·lícula Biutiful.

*2021.- Inici dels treballs de cobriment del tauró per funcionaris municipals que van tapar el mural (Foto: Ricard Cugat / El Periódico).

CINE DANTE. Passeig Maragall 415. (1966-1995)

 



*1980's. Entrada al cinema Dante.

 

Sala de cinema orientada a cobrir la demanda dels amants del setè art als barris d'Horta, Vilapicina i el Carmel, el cinema Dante va viure un calvari burocràtic abans de ser inaugurat.

Com recorda Roberto Lahuerta [1] ja al 1954 es van iniciar els tràmits per edificar en aquella zona de la cantonada del Passeig Maragall amb el carrer de Dante Alighieri on la previsió era aixecar un complex d'habitatges de renda limitada que incorporava un local ampli, idoni per instal·lar-hi una sala de projeccions cinematogràfiques. La qualificació dels terrenys però, va impedir que aquell projecte inicial arribés a bon port. El pas del temps i un canvi de propietaris dels terrenys van fer que al gener de 1964 (10 anys després) tingués entrada a l'ajuntament un altre projecte que va permetre edificar els habitatges, 46 en total i condicionar sala de cinema segons un projecte signat per Antoni de Moragas i Gallisà.

L'obertura final de la sala al públic va tornar a patir alguns problemes burocràtics i la seva inauguració no es produiria fins el 24 de febrer de 1966. Una platea amb 750 butaques, complementada amb un amfiteatre de 424 més, constituïen l'aforament d'aquest nou cinema que ultrapassava amb escreix les 1.000 localitats.

La sala va gaudir d'una positiva acollida amb la clàssica fórmula del programa doble.

Obria de dijous a diumenge i també als festius intersetmanals. La proximitat de l'altra sala de gran aforament que era el cinema Venecia, obert dos anys després que el Dante,  no semblava afectar la clientela i el seu propietari Josep Ribó Corretja mostrava la seva satisfacció per la positiva integració de la seva sala al barri.

Tot va començar a canviar amb l'arribava del video domèstic, circumstància que va suposar l'inici del declivi del Dante malgrat les reformes interiors executades a principis dels anys 1990's amb substitució de butaques i millores a l'equip de so.

Els últims preus vigents de les localitats van ser de 400 pessetes els dies feines i 500 els caps de setmana. El darrer programa doble projectat el dia 25 de juny de 1995 va presentar Los hombres siempre mienten, una pel·lícula espanyola d'Alfonso del Real amb Gabino Diego, Antonio Resines i Anabel Alonso complementada amb el film d'acció Street Fighter, la última batalla amb Jean-Claude Van Damme.

Uns anys després, al 1999, es va intentar ressuscitar el cinema en aquella zona amb la inauguració de vuit sales al mateix local reformat, que va conformar un complex de minisales conegut com a Lauren Horta. A l'estiu de 2014 van tancar.

 

*2000's.- Última etapa de l'antic cine Dante, rebatejat com a Lauren Horta i distribuït en 8 minisales. 

 

[1] Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Edicions Temporae. Madrid. 2015. 

CINE POPULAR (1929-1938) / CINE CARMELO (1939-1975). Rambla del Carmel 15-17

*1932.- El Cine Popular, antecessor del Carmelo, durant els anys de la Segona República (Font: Barcelona Coleccionismo).

Guillem Ribó Bernadas va obrir a l'any 1929 una sala de cinema a la Rambla del Carmel, que va ser inaugurada amb el nom de Cine Popular. Disposava d'un aforament de prop de 500 localitats que posteriorment van ser ampliades en unes altres 100.

Aquest cinema era del mateix empresari que el Cine Unión d'Horta amb el qual compartia les pel·lícules que s'hi programaven setmanalment. Els rotlles de les bobines eren transportats en bicicleta d'un a l'altre cinema [1].

Amb l'arribada del franquisme la sala va haver de canviar el seu nom a Cine Carmelo i va convertir-se en una de les més populars del barri. A l'any 1940 es va inaugurar al costat una sala de ball a la que s'hi podia accedir amb la mateixa entrada del cinema.

La història del Cine Carmelo va acabar sobtadament al 1975 quan un inspecció governativa va determinar que tenia problemes amb les sortides d'emergència que no s'ajustaven a la normativa vigent. Concretament la que hi havia al costat de la pantalla havia quedat bloquejada per les runes de l'enderroc de la finca del costat afectada per la construcció del Túnel del Turó de la Rovira.

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Ediciones Temporae. 2015.