DESTINO. Revista setmanal d'actualitat (1937-1985)

MIQUEL BARCELONAUTA

Fundada l'any 1937 en plena Guerra Civil al bàndol nacional, el primer número de Destino va ser publicat a Burgos per iniciativa d'un grup de falangistes catalans encapçalat per Xavier de Salas Bosch i Josep Maria Fontana Tarrats. així doncs, en aquests primers números Destino era una publicació falangista que aplegava els nuclis de catalans adictes a Franco que es trobaven a la zona controlada pels nacionals. A partir del nímero 34 s'incorporà a la revista com a director el periodista català Ignacio Agustí. També hi col·laboren Carles Sentís, Xavier Montsatvatge, Eugeni d'Ors i el dibuixant Castanys, tots ells sota la protecció de Dionisio Ridruejo. La beligerància bèl·lica del moment fa que el contingut de la revista sigui extremadament feixista inclús en el seu propi nom, que evoca la popular frase de José Antonio de la unidad de destino en lo universal.

*1937.- Capçalera del primer número de Destino publicat des de Burgos al març d'aquell any. (Font: ARCA / Biblioteca de Catalunya).

*1937.- Una curiosa proclama publicada en el numero 3 de Destino en la que es condemna als catalans que han fugit del pais en guerra.

Al gener de 1939, després de la caiguda de Catalunya el setmanari interromp la seva publicació uns mesos i un cop acabada la Guerra Civil amb la victòria de les tropes franquistes, es refunda a Barcelona des d'on seria publicat fins a la seva desaparició a la dècada dels 1980's.

El número 101 de Destino, publicat el dia de Sant Joan de 1939, inaugura aquesta segona època de la revista amb Ignacio Agustí (1913-1974) al front de la direcció. La redacció s'instal·la al número 442 bis de la Diagonal, en una finca propietat d'Eusebi Güell, situada entre la casa Comalat i el Cinc d'Oros, on hi havia les oficines que durant la guerra havia ocupat el Comissariat de Propaganda de la Generalitat  [1]. Josep Vergés i Matas i Juan Ramon Masoliver figuren també com a promotors de la revista i l'editorial Ediciones Destino, que tindria un important paper en la substitució de la cultura periodística catalana per un espanyolisme inquebrantable amb els principis que guiaven l'Espanya franquista.  

*1939.- Capçalera i retall del primer número (el 101)  editat a Barcelona després de la Guerra.

*1939.- Un retall del número 108 de Destino publicat a l'agost d'aquell any, on seguint la ideologia que impregnava al III Reich es donava opinió sobre les característiques del poble jueu. (Font: ARCA / BNC).

*1940's.- Ignacio Agustí el primer director de Destino quan la revista va establir-se a Barcelona.

Al 1940 l'escriptor Josep Pla s'incorpora a Destino del que seria un habitual col·laborador i al 1942 el comte de Godó compra una part de l'empresa, la revista s'imprimeix als tallers de La Vanguardia i neix l'editorial homònima (Ediciones Destino). Noms importants en el panorama literari i periodístic espanyol s'incorporaren a Destino, que va arribar a comptar entre els seus col·laboradors a Jaume Vicens Vives, Martí de Riquer, Josep Maria de Sagarra, Eugenio y Santiago Nadal, Guillermo Diaz-Plaja, Sebastià Juan Arbó, Pedro Laín, Fernando Valls i Taberner, Bartolomé Soler, Francisco de Cossío, Azorín, Zunzunegui i Pemán. I entre les dones hi figuraven noms com Concha Espina i Josefina de la Maza. Destino esdevé al mateix temps, el bressol del prestigiós premi literari Nadal, instituït en memòria d'Eugenio, el germà petit dels Nadal, traspassat prematurament el 1944 a causa d'una leucèmia, amb només 27 anys.

El 1944 un grup de falangistes, molestos amb el creixent to aliadòfil que estava seguint la revista, va assaltar amb violència la redacció de Destino al crit de ¿Donde está el cabrón de Agustí? [2]. El detonant sembla que va ser un article de Santiago Nadal. Agustí seria rellevat de la direcció on s'incorporaria el gallec Álvaro Ruibal. 

El 1952 Vergés va comprar la participació d'Agustí en l'empresa i va esdevenir propietari únic de Destino i l'editorial Ediciones Destino. La revista iniciava aquí un viratge envers el monarquisme donjuanista que deixava entreveure una discreta oposició al franquisme més estricte.

El periodista Nestor Luján, conegut també per la seva afició a la gastronomia, va ser el nou director de Destino a partir de 1958 i la revista segueix incorporant literats i periodistes de prestigi entre els que hi trobem a Francesc de Carreras, Manuel del Arco, Luis Romero, Francisco Umbral, Tristan La Rosa, Lorenzo Gomis i Camilo José Cela i alguns d'ells amb poques sospites d'afiliació farnquista com Josep Maria Espinàs, Sebastià Gasch o Sempronio (Andreu Avel·lí Artís i Tomàs).  

*1950.- Una imatge de Néstor Luján (Foto: Arxiu Joan Perucho)

Entrats els anys 1960's i malgrat l'aparent aperturisme del ministre d'Informació i Turisme, Fraga Iribarne va exercir una notable persecució envers la revista que continuava essent incòmoda per al règim. Destino és clausurada per dos mesos al 1967, i després d'onze anys a la direcció, Néstor Luján es veu obligat a deixar-la en compliment d'una sentència del Tribunal Suprem de 1969 que l'inhabilita per un delicte de propaganda il·legal com a màxim responsable del contingut de la revista. 

*1963.- Portada de Destino quan va morir la bailaora Carmen Amaya.

És al 1971 quan el color arriba a les planes de Destino, que publica també tot un seguit de números extraordinaris de 72 fulls dedicats a temàtiques concretes, que presenten una millora substancial en la qualitat fotogràfica.

La darrera etapa de Destino (1975-1985) coincideix amb la compra de la revista per part de l'aleshores banquer i polític emergent Jordi Pujol, que donarà un gir marcadament catalanista a la publicació, mantenint-hi però la llengua castellana. Baltasar Porcel és el nou director d'aquesta darrera etapa de la revista, que deixa de publicar-se al 1980. I malgrat un intent de revifar-la al 1985, Destino no remunta i acabarà despareguent definitivament dels quioscs després de pocs números aquell mateix any.

*1985.- Un dels últims números de Destino, en la seva frustrada reaparició. 

____________________

[1].- Posteriorment, a l'estiu de 1939 la redacció de Destino passaria al número 7 de la Ronda de Sant Pere per establir-se al març de 1942 al pis principal de l'edifici de La Vanguardia del carrer Pelai.

[2].- Doria, Sergi. Ignacio Agustí, el árbol y la ceniza. Ediciones Destino. Barcelona. Doria descriu a Ignacio Agustí com un home trist i resignat amb els temps que li va tocar viure. Adscrit a la Lliga en la seva joventut i periodista en diaris com La Veu de Catalunya o L'Instant, va abraçar la causa franquista durant la Guerra Civil i quan se li va oferir fer el primer article per Destino el 1937 mai encara havia escrit en castellà. Casat amb la música mallorquina Catalina Ballester i Cruelles va presidir l'Ateneu Barcelonès entre 1962 i 1971. 

EL PAPUS. Revista satírica i neurastènica. (1973- 1987)

 MIQUEL BARCELONAUTA

El Papus va ser una de les revistes satíriques més populars aparegudes a la Barcelona dels últims anys del franquisme i de la transició a la democràcia, que es va caracteritzar pel seu posicionament crític i sovint ferotge envers l'establishment polític i social imperant a l'Espanya de l'època.     

*1973.- A la portada del primer número de El Papus hi apareixia l'actor còmic argentí Joe Rigoli.

Apareguda el 20 d'octubre de 1973, la revista, de periodicitat setmanal, presentava una estètica presidida per la lletjor, compaginació atropellada, traç dels dibuixos poc definit, llenguatge que desbordava els límits dels bons costums, utilització de fotografies amb expressions sovint grolleres amb collages que li donaven una aparença poca-solta, que cercava l'animadversió dels esperits més conservadors i dels inquebrantables al règim que oprimia el país. Les creixents ànsies de llibertat que caracteritzaven la societat del moment i els seus plantejaments extrems de la revista li van permetre assolir un índex de popularitat i un èxit de públic força notable, de manera que va aconseguir un tiratge de 250.000 exemplar setmanals venuts i 300.000 impresos.

El nom de la revista evocava un personatge de la cultura popular catalana (el Papu) que els adults utilitzaven per fer por als nens i nenes que no es portaven bé fer (vindrà el papu i se t'emportarà). Havia estat promoguda per Xavier de Echarri, que un any abans ja havia fundat el Barrabás, amb el subtítol la revista satírica del deporte, que es limitava als aspectes esportius. L'èxit de Barrabás va animar als seus creadors a optar per donar un pas més i envair temes polítics i social de la realitat del país, que òbviament permetien sàtires més corrosives superant en contundència a d'altres publicacions de l'època, també incisives, però potser més mesurades, com eren Hermano Lobo o La Codorniz. En aquest sentit, El Papus s'apropava més a models com la publicació francesa Charlie Hebdo. La publicava Ediciones Amaika 

Com era d'esperar, l'oficialitat del moment va sentir-se ben aviat incòmoda amb El Papus, que va ser segrestat dels quioscs i suspès per períodes de quatre mesos en dues ocasions, de juliol a octubre de 1975 i de març a juliol de 1976. 

Els col·laboradors habituals de El Papus eren periodistes com Antonio Franco, Joan de Segarra, Maruja Torres amb algunes participacions de Manuel Vázquez Montalbán i presència habitual de dibuixants com Òscar Nebreda, Ivà, Vives, Fer, Carlos Giménez, Gin. Manel Fontdevila , Rafael Ramos i Ventura & Nieto entre d'altres. 

Lamentablement la història de la revista es va tenyir de sang el matí del 20 de setembre de 1983. quan una paquet bomba que un grup ultra anomenat Alianza Apostólica Anticomunista va enviar al director de la revista i va esclatar a les mans del conserge de l'edifici, Juan Peñalver, al número 77 del carrer Tallers, tocant a Plaça Castella. El conserge va morir a l'acte i una secretària, Rosa Lores, va resultar també ferida de gravetat en sortir impulsada per l'ona expansiva i caure d'esquena sobre el tendal del bar de la plaça Castella fins topar amb la vorera. 

Aquest atemptat s'inscrivia dins els escarments que la ultradreta, protegida en gran part per l'estructura policial, infligia als que tenien una actitud crítica amb les essències d'un règim, que es resistia a perdre poder malgrat la mort física del dictador.

El Papus va publicar un número especial de suport a les víctimes. Els responsables de l'atemptat i de la mort del conserge mai van ser descoberts ni condemnats per la justícia. 

*1977.- Destrosses provocades per l'ona expansiva de l'explosió de bomba a la direcció de El Papus a la Plaça Castella.

*1977.- L'interior de l'edifici després de l'esclat del paquet bomba que va provocar la mort del conserge.

Finalment la revista desapareixeria a l'any 1987. Una altra publicació, El Jueves, que ja duia uns anys als quioscs i que encara avui existeix, va agafar en part l'herència de El Papus. 

______________

Enllaços d'interès:

https://humoristan.org/img/articles/pdfs/humoristan-59ce30b78b29e.pdf

https://beteve.cat/va-passar-aqui/atemptat-revista-el-papus/

4-2-4. Diari esportiu. (1975-1980)

El dilluns 12 de maig de 1975, després de jugar-se el dia abans un derbi al Camp Nou, que va acabar amb empat sense gols entre el FC Barcelona i Real Madrid, arribava als quioscs un nou diari esportiu, el 4-2-4. Amb aquest nom, que evocava una de les tàctiques futbolístiques a través de la disposició dels jugadors sobre el camp, la premsa esportiva barcelonina incorporava una nova publicació periòdica que no va fer gaire ombra als consolidats El Mundo Deportivo i Dicen... 

4-2-4 era editat pel Grupo Mundo, propietat de l'empresari Sebastià Auger, que disposava també aleshores de diaris com Mundo Diario, el vespertí Tele|Exprés i revistes d'informació general com Mundo.

*1975.- Portada del primer número de 4-2-4

La novetat principal que incorporava 4-2-4 eren les pàgines a color aleshores encara només reservades a portades de números especials o dominicals de la premsa esportiva. L'aventura però, no va passar dels cinc anys. Al 1979 irrompia amb força un altre nou diari esportiu a color (Sport), que acabaria guanyant una important quota de mercat i que provocaria tant la desaparició de 4-2-4 (1980) com també uns anys després (1985) la de Dicen...

MUNDO DIARIO (1974-1980)

 

Mundo Diario va tenir els seus orígens en el Diario Femenino, la capçalera del qual havia estat comprada per Sebastià Auger el 1972. Després de reorientar-lo cap un periòdic de continguts generalistes va iniciar l'expedient de canvi de nom, que finalment va veure aprovat a començaments de 1974. El 16 de febrer d'aquell any apareix el primer número de Mundo Diario que quatre mesos després (juny de 1974) va començar a publicar una pàgina en català.

Era un diari pensat per a universitaris, obrers, militants de partits d'esquerra i en general per a les classes populars àvides de recuperar les llibertats perdudes durant el franquisme.

Després de la mort de Franco el diari va mostrar-se ja d'una manera inequívoca i explícita com una publicació d'esquerres propera al PSUC, el partit dels comunistes catalans, fins esdevenir com una mena de referent de la premsa diària progressista a Barcelona durant el període de la transició de la dictadura a la democràcia. Uns anys en els quals era habitual veure com els universitaris progressistes al costat dels llibres hi duien l'edició del dia de Mundo Diario. Entre els col·laboradors habituals del diari s'hi podien trobar personalitats com Eduardo Haro Tecglen, Maurici Serrahima, Eduardo Álvarez Puga, Manuel Vázquez Montalbán, Maria Aurèlia Campmany, Josep Maria Poblet, Terenci Moix, Francisco Umbral, Maruja Torres, Pere Bonín, Marta Pesarrodona, Maria Eugènia Ibáñez o Sebastià Serrano.
Al febrer de 1976 Mundo Diario va ser l'únic diari de l'Estat que va publicar en portada una de les fotos de Manel Armengol de la brutal càrrega policial sobre un grup de manifestants asseguts al terra que reclamaven l'amnistia dels presos polítics. 

 

*1976.- La foto de Manel Serrano de l'inici de la càrrega policial contra els manifestants que pacíficament seuen al mig del Passeig de Sant Joan (aleshores encara General Mola) cantonada amb Provença. A dalt, l'edició de Mundo Diario del dia següent publicava aquesta mateixa foto en portada.

 

La redacció del diari es va emplaçar a l'edifici que el Grupo Mundo posseïa a l'avinguda de Cardenal Reig. Ramon Solanes i Piñol, que ja veia de l'època de Diario Femenino, va ser el primer director, fins que al 1978 Eduardo Álvarez Puga el va substituir.

1977.- Visita dels dirigents comunistes Santiago Carrillo, Antoni Gutiérrez Díaz i Gregorio López Raimundo a la redacció de Mundo Diario a Cardenal Reig.

Sebastià Auger, propietari del Grupo Mundo.

 

La fallida empresarial del Grupo Mundo va comportar la desaparició d'aquest diari i la fugida de Sebastià Auger als Estats Units. Anys després va tornar a Espanya per lliurar-se a la justícia i va arribar a passar uns dies a la presó.
El 30 de desembre de 1980 va sortir l'últim número de Mundo Diario.

 

DIARIO FEMENINO (1968-1974)

*1968.- Portada del primer número de Diario Femenino.

 

Un moment especialment singular de la història de la premsa diària barcelonina durant el tardofranquisme, fou el de l'aparició als quioscs del primer número de Diario Femenino el 27 d'octubre de 1968.

Aquesta nova publicació havia estat promoguda i fundada pel publicista i editor Víctor Sagi. L'aposta, agosarada pel moment històric, consistia a presentar un diari concebut i adreçat exclusivament a la dona, una iniciativa innovadora i poc o gens assajada al món en materia de premsa diària.

El disseny del nou diari tenia com a punt fort una impressió en gravat al buit. que permetia una millor definició de les imatges fotogràfiques que s'hi publicaven. El periòdic tenia una delegació a la capital de l'Estat i sota la capçalera hi figurava l'expressió Barcelona / Madrid. La redacció va començar instal·lada al carrer Consell de Cent.

La Llei de Premsa de Fraga Iribarne de 1966 havia alleugerit notablement la implacable censura que va caracteritzar les primeres dècades del franquisme. Era en aquest context que Diario Femenino va aconseguir acomboiar noms del món del periodisme de tendències ideològiques marcadament progres. Eren noms com Eliseo Bayo, Lidia Falcón,  Maria Aurèlia Campany, Eva Forest, Ana Maria Matute, Carmen Alcalde o el fotògraf Oriol Maspons. Com es pot veure era una publicació compromesa amb l'idea d'estendre la professió periodística entre les dones. Diario Femenino però, no es va lliurar d'alguna sanció governativa. En ocasió d'un article sobre el divorci signat per Carmen Alcalde la reacció de les autoritats franquistes no es feu esperar. El diari havia publicat una mena de reportatge-enquesta que va ser contestada majoritàriament pels lectors, que es mostraven favorables a una llei de divorci a Espanya.

El primer director d'aquest periòdic va ser però, un home: Jaime Arias (1922-2013), un periodista de llarg recorregut que ocupà l'etapa 1968-1969. Josep Pernau n'era el sotsdirector i Isabel Cajide encapçalava la delegació madrilenya del diari.

El 1969 Arias va ser substituït per Àngels Masó, que passaria a la història com la primera dona directora d'un diari des de l'acabament de la Guerra Civil. Masó, que havia estat col·laboradora del diari i experta en temes mèdics, va reforçar el caràcter femení del diari i quan la va fitxar La Vanguardia al 1971, el seu substitut va tornar a ser un home: Ramon Solanes que provenia de TVE a Catalunya.

El 1972 es produeix un fet que marcaria el destí de Diario Femenino. Davant els resultats poc favorables en vendes, Victor Sagi decideix posar el diari a la venda. El comprador va ser Sebastià Auger, que presidiria el grup Mundo i que va canviar al poc temps la capçalera. Diario Femenino es va convertir en DF i des dels primers dies es va veure clarament un canvi d'orientació que volia deixar enrere el caràcter inicial del diari per orientar-lo cap a un criteri marcadament generalista. La redacció s'havia traslladat a les oficines d'Edicions Mencheta, al carrer Roger de Llúria cantonada Diputació, on també s'editava el diari de la tarda El Noticiero Universal. 

Aquest epíleg de Diario Femenino convertit en DF es va allargar fins el 15 de febrer de 1974 quan el diari va passar a ser Mundo Diario, l'aposta més potent de Sebastià Auger. 

BARCELONA DEPORTIVA. Publicació setmanal d'informació esportiva. (1944-1974)

 

 

*1951.- Portada a dues tintes d'un exemplar de Barcelona Deportiva

 

Setmanari esportiu publicat a la ciutat entre 1944 i 1974, que apareixia els dilluns amb les cròniques de tots els partits celebrats el diumenge fins a les categories regionals.

Barcelona Deportiva era com una mena de Hoja del Lunes de l'esport amb una capçalera que combinava l'escut de la ciutat i les cinc anelles olímpiques.

El periodista granadí José Zulbeldia en va ser el seu director més longeu i entre els col·laboradors habituals hi figuraren el fotògraf Carlos Pérez de Rozas y Sáenz de Tejada (1920-1990) i el dibuixant Joaquim Muntañola (1914-2012).

 

*1950.- Portada a color del almanac d'aquell any amb els representants del Nàstic, el Barça i l'Espanyol, els tres equips catalans que militaven a primera divisió. (Font: todocoleccion)

 

 

*1966.- Insignia de trau commemorativa dels 1000 números de Barcelona Deportiva.

 

Als anys 1970's el setmanari va viure una segona etapa rellançat i dirigit pel periodista i directiu espanyolista Juan Segura Palomares. Durant aquest últim període l'escut de Barcelona de la capçalera va ser substituït pel de la diputació provincial. Finalment al 1974 va desaparèixer definitivament dels quioscs.

 

Dissenys diversos de les capçaleres de Barcelona Deportiva en diferents etapes

STADIUM. Revista d'esports (1911-1930)

MIQUEL BARCELONAUTA

*1915.- Capçalera de la revista esportiva Stadium. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

 

El mes de maig de 1911 la premsa barcelonina celebrava l'arribada de la revista Stadium, una nova publicació que durant dues dècades suposaria un referent en la premsa esportiva catalana al costat del diari El Mundo Deportivo. Un any abans havia desaparegut el setmanari Los Deportes, publicació pionera en aquest camp. D'altra banda, aquell mateix 1911 s'havia fundat el Sindicat de Periodistes Esportius, la qual cosa palesava la consolidació de la vessant esportiva en l'ofici periodístic.

L'interès per l'esport havia crescut notablement des dels anys posteriors a l'Exposició de 1888, tant a nivell de practicants com d'aficionats. D'altra banda, les classes benestants continuaven veient cada cop més en l'esport un doble al·licient. D'una banda la vida sana que comportava la seva pràctica i de l'altra un element de modernitat, que permetia una certa projecció i un innegable lluïment social. No és estrany doncs, que la burgesia local optés per fer una aposta decidida per finançar iniciatives relacionades amb la promoció de l'esport. En el cas d'Stadium, el finançament per a la creació i impuls de la revista es va poder obtenir gràcies a l'aportació econòmica de Francesc de Moxó i de Sentmenat [1], un barceloní ben posicionat socialment i a la vegada interessat d'allò més en l'esport. Stadium, incorporaria informació sobre una gran diversitat de disciplines esportives i no només de ciclisme i futbol, que eren els més habituals a les planes de la premsa esportiva dels primers anys.

La revista va començar a publicar-se al preu de 20 cèntims amb una periodicitat quinzenal fins que al 1914 esdevingué setmanal. S'editava en format de 27 x 19 centímetres amb 24 pàgines en les que destacava la presència de documentació gràfica i fotografies. En el primer número de la revista apareixia en portada el jugador anglès Farnfield de l'equip de futbol del New Crusaders [2].

 

*1911.- Portada del primer número de la revista esportiva Stadium. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya)

 

La primera redacció de l'Stadium era situada al número 205 del carrer Bilbao (després Via Laietana) i posteriorment es traslladaria a un entresòl del carrer Bailèn 29. El 1915 la revista es definia com selecta, ilustrada, técnica y doctrinal i la redacció havia canviat novament de destí establint-se al carrer Consell de Cent 383. Finalment als anys 1920's ocuparia una oficina al carrer Balmes 54. De la impressió de la revista se'n va encarregar sempre la Tipogràfica L'Avenç.

Ricard Cabot i Montalt [3], un actiu periodista que havia dirigit anteriorment el setmanari Los Deportes, va ser el primer director de l'Stadium fins que al 1920 va ser substituït per Narcís Masferrer i Sala (1867-1941), un altre dels pioners de l'esport a Barcelona, que també havia figurat entre els fundadors de la revista. A banda de Cabot i Masferrer, la nova publicació va comptar amb d'altres il·lustres professionals de la premsa esportiva com Josep Elies i Juncosa [4] (cap de redacció als inicis de la revista), Rogeli Martí (secretari de redacció) o Josep Maria Co de Triola. Com a fotògrafs destacats cal mencionar també noms com F. Sanz de Gabilondo i Josep Maria Sagarra.

 

Ricard Cabot i Montalt (Foto: Amadeo/Llibre d'Or de l'Esport Català)

*1916.- Número del primer d'abril d'aquell any amb la portada dedicada al partit que enfrontà al FC Barcelona i al Madrid CF a la Copa d'Espanya disputada al camp del carrer Muntaner. (Font: ARCA).

Narcís Masferrer, director de l'Stadium a partir de 1920 (Foto: Arxiu El Mundo Deportivo)

 

La revista presentava un ventall de seccions temàtiques perfectament diferenciades amb títols independents: Sección doctrinal, El apostolado del sport, Crónica gráfica, Nuestras sociedades, La moda en el sport, De sociedad i Las industrias del sport. Altrament incorporava un suplement amb numeració pròpia titulat Guía del sportman, una mena d'enciclopèdia de l'esport amb els mots ordenats alfabèticament. Un any després de la seva fundació, Stadium s'havia consolidat com una publicació de difusió i àmbit estatal amb delegacions obertes a Madrid i Paris.    

 

*1911.- Plànol esportiu de la ciutat inclòs a la Guía del Sportman que publicava Stadium en un quadern central (Font: ARCA. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

 

L'etapa daurada de l'Stadium va ser durant el període comprès entre 1913 i 1920. Les vendes van augmentar considerablement i el tiratge arribà fins els 15.000 exemplars. Els estralls causats per la guerra europea (1914-1918) van afavorir i espavilar als actius periodistes catalans, que deixarien de dependre de les informacions generades a les agències europees. D'altra banda, la ràpida consolidació del Sindicat de Periodistes Esportius de Barcelona va coadjuvar notablement a la professionalització del gremi. En aquest context Stadium es renovava amb noves seccions dedicades al turisme, la moda i els espectacles, cercant en ells nexes d'unió amb la pràctica esportiva i enriquint així els continguts de la revista. 

El canvi de periodicitat quinzenal a setmanal operat el 1914 va resultar també una decisió d'èxit que va situar Stadium per sobre dels eu rival El Mundo Deportivo, que continuava ancorat en un periodisme més tancat i antiquat, que prioritzava la notícia concreta per sobre d'una divulgació més amplia sobre la projecció social del fenomen esportiu, que sí es podia trobar a les planes de l'Stadium.  

El canvi de director esdevingut el 1920 amb la substitució de Ricard Cabot per Narcís Masferrer va marcar d'alguna manera el destí de la revista, que va entrar en la nova dècada amb unes dificultats que abans no s'havien plantejat. D'una banda el nombre de publicacions esportives havia augmentat considerablement des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial i de l'altra els últims anys de la dècada ja albiraven una creixent preferència i interès per la informació política sobre l'esportiva, fenomen que s'aniria fent més palès a mesura que s'apropava l'inici de la dècada dels 1930's. En aquest context Stadium no va poder reaccionar davant d'aquests nous condicionats i al mes de de 1930 desapareixia deixant enrere 19 anys d'informació esportiva a través de 562 números que es van arribar a publicar en la història de la revista.  

 

*1930.- El número de desembre d'aquell any va ser l'últim de la història d'Stadium. Una foto del combat entre el basc Paulino Uzcudun i l'italià Primo Carnera n'il·lustrava la portada. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya).

_______________

[1].- Francesc de Moxó i de Sentmenat (1880-1920) fou polític i dirigent esportiu, diputat a Corts per Unión Monárquica nacional, President del FC Barcelona entre 1913 i 1914, del Real Club de Tennis Barcelona i del Yatch Club Barcelona entre d'altres entitats esportives, així com de l'Asociación Barcelonesa de Esgrima, esport en el que va destacar com a practicant.  

 

[2].- Gabriel Tomàs i Frederic Porta en el seu llibre Barça Insòlit (Editorial Còrner. Barcelona. 2017) recullen la participació de l'equip londinenc del New Crusaders en dos amistosos disputats amb el FC Barcelona al camp del carrer de la Indústria a l'abril de 1911. Farnfield, l'home que apareix a la portada del primer número d'Stadium, era jugador i secretari del club anglès que s'imposà al Barça en els dos partits esmentats. 

[3].- Ricard Cabot i Montalt (1885-1958) advocat, va ser un dels promotors de la legislació del futbol espanyol i va treballar per la legalització del professionalisme en l'esport. Va arribar a ser entrenador de la selecció espanyola de futbol entre 1925 i 1926. 

[4].- Josep Elias i Juncosa (1880-1944) tarragoní d'orígen, va ser un impulsor de multiples disciplines esportives i com a peridosta esportiu va dirigir el setmanari Los Deportes. Politicament adcrit a la Lliga Regionalista va promoure la candidatura olímpica de Barcelona per a l'any 1924. 

XUT!. Setmanari humorístic esportiu (1922-1936)

 

*1922.- Portada del primer número de Xut!. (Font: ARCA / Biblioteca de Catalunya)

El setmanari satíric esportiu Xut!, editat a Barcelona i en català durant el període comprès entre 1922 i 1936, va ser el més important dels d'aquesta tipologia. Era íntegrament en llengua catalana i el seu primer editor, que segons Lluís Solà era al mateix temps director [1], va ser Santiago Costa. La redacció i administració eren inicialment al número 45 del carrer Nou de la Rambla, després van passar al 201 de Consell de Cent i finalment s'establiren al número 7 del carrer Ludovic Pius al barri de Sant Pere.

El número 1 de Xut! va veure la llum el dia 23 de novembre de 1922 i molt aviat seria el dibuixant Valentí Castanys qui passaria a ser-ne el director, esdevenint amb el pas dels anys la persona més representativa de la història del setmanari.

Xut! nasqué a la década dels 1920's en una época que afició al futbol es va estendre d'una forma exponencial i la rivalitat entre el Barça i l'Espanyol es feia palesa amb més intensitat i passió. Hi havia encara però, d'altres equips representatius de la ciutat com l'Europa o el Sants que també disposaven d'equips molt competitius al Campionat de Catalunya i grans aficions al darrera. El 1928 es va crear el Campionat de Lliga d'àmbit espanyol i l'assistencia als estadis va ser cada cop més multitudinària. Alguna de les icones de la nostra historia futbolística com ara la figura de l'Avi Barça o l'expressió pericos referida als seguidors espanyolistes van ser encunyades per la revista Xut!. Un altre esport al que Xut! li va dedicar sovint les seves planes era la boxa, que també disposava d'un gran seguiment popular en aquella época.

 

*1932.- Fragment del calendari de Xut! en el que es feia palesa la rivalitat entre Espanyol i Barça en aquest dibuix d'Opisso.

 

Els primers anys de la revista van ser força difícils. El govern del general Primo de Rivera, que instaurà una dictadura militar quan Xut! encara no tenia un any de vida, exercia una censura implacable sobre la publicació, que sovint havia d'esmenar el contingut dels textos per assolir la llum verda governativa.

L'estructura i el preu de la revista van variar al llarg del temps. El primer número tenia 8 pàgines i costava 10 cèntims de pesseta. El setmanari no tenia un dia concret de sortida a la venda. Amb l'excepció dels primers números, la portada era sempre ocupada per dibuix d'actualitat, signat habitualment per Valentí Castanys. Altrament, la darrera página era reservada a un dibuix a tota plana de Ricard Opisso. A partir del número 60 i atenent a l'èxit de la revista el nombre de pàgines va augmentar fins a 16 i el preu va passar a ser de 15 cèntims. Posteriorment les planes passarien a ser 24 i al 1933, el preu s'incrementà fins als 35 cèntims.

Durant l'època republicana, quan la política i els esdeveniments socials van guanyar clarament la partida de l'actualitat per sobre del futbol i l'esport,  Xut! va viure un cert procés de regressió. Les pàgines van quedar reduïdes a 20 i el preu també baixà als 20 cèntims. En els últims anys acabaria tornant a les 8 pàgines inicials, amb un format més gran i algunes fotografíes.

En ocasió de la publicació del número 500 de Xut!, la pròpia revista va publicar un article repassant la seva història. S'hi afirmava que d'un tiratge de 3.000 exemplars del primer numero es va pasar a 7.000 al cap de poques setmanes i durant la dictadura del general Primo de Rivera es va veure incrementat entre els 15.000 i els 20.000. Segons el mateix article el rècord de tiratge es va produir en el número 273, publicat el 4 de gener de 1928, amb el títol del campionat de Catalunya en joc i el partit entre  l'Espanyol i el Sants en la darrera jornada del campionat. Xut! va arribar aleshores als 89.000 exemplars. 

*1928.- Portada del número 273, que va suposar el rècord de tiratge de la revista, amb un dibuix en portada que evocava la ressignació dels espanyolistes davant la pèrdua del títol del campionat de Catalunya, que finalment s'emportaria el Barça en un renyit final amb l'Europa i l'Espanyol. (Font: ARCA / Biblioteca de Catalunya)

Xut! es va mantenir als quioscs fins al final de la temporada 1935 i 1936. Aquell estiu que esclatà la Guerra Civil va deixar de publicar-se després de gairebé catorze anys.

[1].- Solà, Lluís. L'humor català (3). La premsa humorística (II). Editorial Bruguera, 1979.

LA DINASTIA. Diari conservador (1883-1904)

*1883.- Portada del primer número de La Dinastia. (Font: Hemeroteca BNE)

El 14 d'octubre de 1883 la premsa barcelonina saludava l'aparició d'un nou diari La Dinastía. Aquesta nova publicació periòdica vinculada ideològicament al Partit Conservador d'Antonio Cánovas del Castillo, era un instrument creat amb l'objectiu de col·laborar en l'intent de recuperar el poder polític perdut. Era escrit integralment en castellà i el seu ideari polític es concretava en la defensa aferrissada de la restauració monàrquica borbònica amb un caire obertament antirepublicà i antianarquista. La redacció i les oficines del diari s'establiren al número 6 del Passatge del Crèdit, molt aprop de la Plaça de Sant Jaume.

Els primers anys del diari canovista, que es presentava amb el subtítol de Diario Político, Literario y Mercantil sota la capçalera, van units a la figura de Pere de Roselló, prohom dels conservadors catalans, que fou el primer propietari i director de La Dinastía. Quan va morir al 1890 el Cercle Liberal Conservador va comprar el diari posant-hi de director a Josep Elias de Molins.

El disseny i estructura del diari va variar al llarg dels seus 21 anys de vida. En els primers temps la seva compaginació era molt simple amb només una columna i amb una gran presència d'anuncis i publicitat a portada i contraportada

A principis d'abril de 1887 es produeix un canvi de disseny amb variacions de tres a cinc columnes i un nombre de pàgines fix i reduït a quatre per exemplar. Fins al 1888 se'n publicaven dues edicions diàries, una al matí i l'altra al vespre, aquesta última amb la incorporació d'informació de les cotitzacions a borsa

*1897.- Portada de La Dinastía del dia després de l'assassinat de Cánovas del Castillo en un balneari de Mondragón (Guipúscoa) a mans de l'anarquista italià Michele Angiolillo. (Font: Hemeroteca BNE)

En els seus últims anys arrel de l'assassinat de Cánovas del Castillo, el periòdic va incrementar el seu caràcter reaccionari, mentre el Partit Conservador perdia notorietat a Catalunya davant la força emergent de la Lliga Regionalista i el lerrouxisme. L'últim número de La Dinastía apareix el 30 de juny de 1904 coincidint amb la dimissió i retirada de la vida política del lider conservador a Catalunya Josep Maria Planes i Casals. Tot seguit els locals i centres afins al Partit Conservador anirien tancant i desapareguent de la ciutat. 

Directors de La Dinastia:

Pere de Rosselló (1883-1890)

Josep Elias de Molins (1890-1892)

Marcial Morano (1892-1900)

José Gonzalez Forter (1900-1902)

Juan Luis Pascual de Zulueta (1902-1904)

EL BE NEGRE. Setmanari satíric i polític d'actualitat. (1931-1936)

 

*1931.- Capçalera del primer número de El Be Negre.

El 23 de juny de 1931, dos mesos després de la proclamació de la Segona República Espanyola, va aparèixer a Barcelona el primer número de la revista El Be Negre. Era una publicació de periodicitat setmanal, que s'inscrivia dins el grup de la premsa satírica i humorística amb comentaris sobre temes polítics i d'actualitat, enfocats des d'un prisma crític i catalanista.

La sàtira, la paròdia, la mordacitat i el to sarcàstic i provocador eren la seva línia editorial permanent. El Be Negre posava el dit a l'ull a l'espanyolisme, l'església, la radicalitat d'Estat Català i en els seus ultims temps a l'anarquisme de la FAI.

Una publicació francesa de característiques similars, Le Canard Echainé, va servir de model inspirador de la revista. El nom prové de la popular expressió catalana I un be negre amb potes rosses!, amb la que sovint s'expressa la incredulitat o desconfiança envers un tema o simplement s'empra per transmetre la poca seriositat que se li dóna a l'assumpte de conversa.  Algunes fonts citen Joaquim Ventalló, polític d'Esquerra Republicana, com a veritable inspirador del nom de la revista [1].    

A nivell estètic i de continguts els dibuixos, acudits gràfics i caricatures que publicava El Be Negre constituïen un dels seus punts forts per il·lustrar els textos i aprofundir en l'aspecte crític dels mateixos. De fet, se la pot considerar continuadora d'una tradició de la premsa satírica catalana que enllaça amb publicacions com La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa o Papitu. 

 

 

El Be Negre, assetjat pels escamots de la FAI i d'Estat Català.

 

Entre els promotors i col·laboradors més destacats de la publicació cal citar a Josep Maria Planes (director), Màrius Gifreda (editor), Valentí Castanys (il·lustrador principal), Rossend Llates (fundador i cap de redacció), als escriptors Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Andreu Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio) i Josep Maria de Sagarra i als dibuixants Joaquim Muntañola, Feliu Elíes (Apa) i Romà Bonet (Bon) entre d'altres.

El contingut de la revista es presentava distribuït en seccions, el nom de les quals eren producte de juguesques semàntiques amb el mot be o les seves derivacions. Així el lector es trobava amb seccions titulades amb expressions com El Be a la Cibeles (crònica madrilenya); El Be...lasques (art); El Be...thoven (música); El Be a les fosques (cinema);  Molt béé! (teatre); L'Agnus Dei (religió); El Be...n plantat (esports); El Be...rnat Metge. (literatura); Ovelles esgarriades (errades i ridiculeses trobades a la premsa); Els Bens Florals (actualitat); El Be de fora (comarques catalanes).

El format de El Be Negre va començar essent de 50x34 centímetres. A partir del número 87 però, va presentar unes mesures un xic superiors passant als 52x38. Contenia habitualment només quatre pàgines i es posava a la venda a un preu de 15 cèntims, que després es va apujar a 20 cèntims. En els números especials de vuit pàgines s'augmentava a 30 cèntims. La impressió era a una o dues tintes i només va incorporar algunes fotografies en els seus últims anys. La redacció va començar al carrer Casanova 212 i en els últims temps era al número 22 del carrer Mendizábal (actualment Junta de Comerç).

Els problemes amb la censura tampoc li van faltar a El Be Negre. Durant el període republicà que va governar la dreta (1933-1936) la revista publicava sovint espais en blanc que coincidien amb els textos censurats. Quan aquesta acció de protesta va ser prohibida els responsables de la revista varen substituir els espais en blanc per línies de punts. Arrel dels fets d'octubre de 1934 el setmanari va ser suspès durant dues setmanes. Posteriorment entre setembre de 1935 i gener de 1936 la revista va ser suspesa  indefinidament per negar-se a portar el textos prèviament a la censura. El director va haver de fugir a Paris per evitar la seva detenció. 

Amb la victòria a les urnes del Front Popular el febrer de 1936 els problemes amb la censura es van acabar. El final de El Be Negre però, s'acostava i va ser sobtat i al capdavall dramàtic. El seu fundador i director, el periodista i escriptor manresà Josep Maria Planes i Martí, s'havia destacat pels seus articles i escrits en els que associava les bandes anarquistes de la FAI amb el pistolerisme i la delinqüència comuna. Les seves cròniques sobre l'assassinat dels germans Badia havien provocat especialment als activistes anarcosindicalistes. L'ambient revolucionari que va impregnar Barcelona després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 va precipitar els esdeveniments. El dia 15 d'aquell mes havia sortit el que seria l'últim número de El Be Negre. La situació de descontrol que es vivia als carrers va aconsellar deixar d'editar la revista, mentre que el clima revolucionari donava ales a la FAI per passar comptes amb els seus detractors. Planes, que ja sabia que el buscaven, va amagar-se en un pis del carrer Muntaner, però finalment va ser localitzat pels escamots incontrolats. Se l'endugueren a la carretera de l'Arrabassada, el van fer baixar del vehicle i li dispararen set trets al cap. Planes tenia només 29 anys. Era el 24 d'agost de 1936. El seu company Tísner va identificar dies després el seu cos sense vida al dipòsit de cadàvers de l'Hospital Clíinic [2].

 

Josep Maria Planes i Martí, ànima de El Be Negre

 

 

[1].  Solà i Dachs, Lluís. El Be Negre i els seus homes. Edhasa. Barcelona. 1977.

 

[2].  Artis Gener, Avel·lí. Tísner. Viure i Veure/1. Memòries. Editorial Pòrtic. Barcelona. 1989.

Més informació sobre Josep Maria Planes al web http://www.memoria.cat/planes/

TELE|ESTEL. Setmanari català d'actualitat. (1966-1970)

El dia 22 de juliol de 1966 arribava per primer cop als quioscs la revista Tele|Estel. Era la primera publicació escrita íntegrament en català des de l'acabament de la Guerra Civil, sense tenir en compte les vinculades a l'Església.

Va ser fundat per la mateixa empresa editora del periòdic Tele|Exprés i el seu director fou Andreu Avel·lí Artís, més conegut per Sempronio. La redacció va ser instal·lada al carrer Aragó 370, cantonada amb Roger de Flor.

Entre els col.laboradors habituals de Tele-Estel hi figuraven noms com Joan Fuster, Josep Faulí, Oriol Martorell, Pere Calders, Màrius Lleget i Josep Vallverdú.

Als pocs mesos la revista va adoptar un format més reduit i va incoporar ràpidament el color a les seves planes. Era el setmanari d'un públic catalanista i demòcrata fart d'una premsa escrita limitada a les publicacions oficialistes, ràncies i per descomptat franquistes de l'època. De fet, a la segona meitat dels anys 1960's Barcelona vivia ja una efervescència i una ansietat creixents per canviar les coses davant d'un règim que s'endevinava que ja estava entrant en la seva última etapa.

*1966.- La notícia de l'aparició del setmanari Tele|Estel a les planes de La Vanguardia.

*1968.- Tele|Estel abordava al gener d'aquell any la negativa de Joan Manuel Serrat a cantar en castellà al Festival de l'Eurovisión.

Tele-Estel era una publicació moderna que, malgrat les dificultats i limitacions de l'època per abordar determinats temes, va fer un gran servei a la cultura.  Disposava de seccions fixes de temes com literatura, cinema, art, dubtes lingüístics, música, cancó, dones... amb els mots encreuats a càrrec de Tísner. Els primers números van tenir un tiratge de 35.000 exemplars, que després es va mantenir regularment en una xifra de 20.000. No obstant això, era una publicació vigilada i assetjada permanentment per la censura vigent, situació que es va anar agreujant al llarg dels anys a mesura que l'estat franquista incrementava la seva situació de crisi. En els seus últims temps Sempronio va deixar la direcció, que va ser assumida per Celestí Martí i Farreras. A l'estiu de 1969 la revista va rebre una suspensió temporal que esdevindria definitiva a l'any següent, i que comportaria la seva desaparició.

EL NOTICIERO UNIVERSAL. Diari de la tarda. (1888-1985)

 

 

 

El Noticiero Universal va ser un diari barceloní en llengua castellana fundat el 1888 pel periodista valencià Francisco Peris Mencheta (1844-1916), un home de tendències conservadores i d'ideologia clarament monàrquica, que fins i tot havia estat amic personal del rei Alfons XII.

El diari es va popularitzar ràpidament amb el nom de Ciero, gràcies a les cantarelles dels venedors de diaris dels carrers. El propi Mencheta va dirigir el rotatiu durant la primera etapa i posteriorment es va fer càrrec de la direcció Josep Guardón que acabaria sancionat i desterrat de la ciutat per un article que no va agradar a les autoritats.

 

*1920's.- Edifici que va acollir les oficines i la redacció del diari El Noticiero Universal fins el 1963 al carrer Roger de Llúria 35.

 

Julián Pérez Carrasco seria el director que consolidaría el diari com el més venut als vespres durant els anys 1920's. En plena Guerra Civil la direcció del Ciero va recaure en el periodista Enric Tubau, que li donà un enfocament catalanista fins al punt que el diari seria suspès durant vint dies (novembre de 1938) per considerar sancionables els atacs que el diari llençava contra el Goven Espanyol per la seva actitud de mensyspreu envers la Generalitat.

Amb el nou ordre que va imposar el franquisme el diari va ser dirigit primer per José Palou, Luís G. Manegat i finalment per l'aragonès José María Hernández Pardos, pare de l'artista Joan Hernández Pijuán, que publicava a la portada del diari els seus gorriones, editorials poètics encapçalats per la imatge d'un pardal.

Fou als anys 1960's quan la seva redacció i oficines emplaçades al numero 35 del carrer Roger de Llúria, tocant a Diputació, van ser objecte d'una reforma integral i ampliació. El 1963 es va estrenar el nou edifici racionalista, molt poc conjuntat amb la resta d'edificacions de la zona, obra de l'arquitecte Josep Maria Sostres i Maluquer. Aquesta reforma aconseguiria el premi FAD de l'any 1965.

 

*1980's.- El nou edifici, construit el 1963, per acollir les oficines del diari

 

La línia del diari, profundament espanyolista, era molt crítica amb el populisme de l'alcalde Porcioles, que va decidir comprar el diari el 1972 i situar al seu fill  com a gerent de l'empresa. L'exfalangista Manuel Tarín Iglesias va entrar a la direcció. Posteriorment el germà d'aquest últim, José Tarín, seria nomenat director ja acabada la dictadura.   Amb l'arribada de la democràcia el diari va entrar dins l'òrbita ideològica de l'UCD (Unión de Centro Democrático) partit d'Adolfo Suárez. En aquesta etapa s'incorporaren Joan Tàpia com a director de publicacions i Jordi Doménech com a director del periòdic, que va incorporar per primer cop suplement setmanals en color.

Amb la desaparició d'UCD el diari entra en coma profund i enfila la recta final de la seva existència. El tàndem format per Javier de la Rosa i Joan Gaspart en són els últims propietaris i el diari abandona la seva tradició vespertina per passar a sortir al matí tot reduint el seu format. L'empresa però, comença a fer aigües econòmicament. A l'estiu de 1985 les dificultats que travessa Editorial Mencheta es fan paleses amb la vaga dels treballadors reclamant cobrar les seves nòmines i el diari només trigarà uns mesos més a plegar. L'últim número del Ciero surt el 31 d'octubre de 1985. Li van faltar tres anys per arribar al segle.  

El DILUVIO. Diari republicà. (1879-1939)

 

Dibuix de l'immoble original del carrer Consell de Cent 345, que va acollir la redacció del periòdic El Diluvio. L'edifici, que encara existeix, va ser aixecat dos pisos més i va perdre el frontó sota el que hi havia el nom del diari.

El 10 de febrer de 1879 va aparèixer a Barcelona un nou diari anomenat El Diluvio. En realitat era el resultat d'un canvi de nom de l'històric diari El Telégrafo que datava de 1858 i que pels seus reiterats problemes amb la justícis i suspensions successives canviava sovint de nom. Havia estat fundat per Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso (1830-1901), al que podem considerar també pare d'El Diluvio.

El Diluvio era un rotatiu d'orientació clarament republicana i anticlerical. La seva linia editorial cercava en tot moment sintonitzar amb les classes populars i es caracteritzava per les seves ferotges campanyes contra l'ajuntament. Eren habituals també les seves polèmiques i enfrontaments periodístics amb d'altres publicacions diàries de l'època com La Vanguardia, El Progreso (radical) o La Dinastía (conservador). Va arribar a ser el segon diari més venut després de La Vanguardia amb un tiratge que d'entre els 50.000 i els 150.000 exemplars.

*1927.- El Diluvio publicava cada any un Almanaque amb les notícies i les dades més rellevants de l'any.

En la seva primera dècada (1879-1889) el diari va ser codirigit per Lasarte i Josep Laribal. A finals del segle XIX era el periòdic republicà més popular juntament amb La Publicidad. Al front d'El Diluvio hi va figurar durant més de vint anys Jaume Claramunt i Mesa i en els seus últims anys Frederic Pujulà i Vallès era el cap de la redacció. Per les planes d'aquest diari hi van desfilar plomes d'escriptors i periodistes d'ideologia marcadament republicana com Valentí Almirall, Conrad Roure i Bonfill, Màrius Aguilar i Diana, Antoni Feliu i Codina o Àngel Samblancat i Salanova entre d'altres. Després de la proclamació de la Segona República, El Diluvio era un diari modern que comptava amb un patrimoni consolidat i disposava d'un edifici propi que acollia la redacció i tres rotatives (la primera datava de 1902, la segona va començar a funcionar el 1922 i la tercera el 1932). Manuel de Lasarte Aran, fill del fundador, havia succeït el seu pare com a propietari del negoci.

El Diluvio va deixar d'editar-se el 25 de gener de 1939 quan les tropes franquistes eren a punt d'entrar a Barcelona en els últims mesos de la Guerra Civil. Els vencedors van expropiar l'edifici i confiscaren les rotatives. Manuel de Lasarte i Aran, va ser empresonat i moriria uns anys després a la Presó Model del carrer Entença. Jaume Claramunt va tornar a Cuba, on havia nascut, mentre que Frederic Pujulà va ser també empresonat amb una condemna de mort que després li van commutar per 20 anys de presó, dels quals només en va complir poc més de dos.

*1936.- Portada d'un exemplar d'El Diluvio corresponent a l'època de les eleccions de febrer de 1936 que portaren la victòria del Front Popular.