CARRER DELS ARCS DE JONQUERES (S. XIII - 1911)

Petit carrer que discorria entre la plaça de Jonqueres i l'inici de la Riera de Sant Joan, que li donava continuïtat a partir de la cantonada amb el carrer de Sant Pere més Alt que menava cap al Palau de la Música. En aquest punt hi havia la Casa de Gremi de Velers (1758-1763) encara avui existent tot i que modificada, en la que hi destaquen els esgrafiats de la façana i la imatge de la Puríssima Concepció a la cantonada sobre el balcó del primer pis.

El carrer seguia el curs de l'antic Torrent del Merdançar. Els arcs a que es refereix el seu nom podrien provenir de l'antic aqüeducte romà que hi hagué a la zona i que desaparegué abans del segle IX, tot i que de les seves runes se'n té notícia que es mantingueren fins al segle XI. [1]. 

El carrer dels Arcs de Jonqueres va desaparèixer amb la reforma i obertura de la Via Laietana. Només en queda el tram de l'esmentada casa del Gremi de Velers que es va mantenir en la definitiva urbanització executada a començament dels anys 1910's.

*1909.- El carrer dels Arcs de Jonqueres a la cantonada amb Sant Pere Més Alt. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

*2014.- Imatge actual de La Casa del Gremi de Velers, entre la seu de La Caixa i el Palau de la Música.

*2012.- Detall actual de la balconada de la Casa del Gremi de Velers amb la imatge de la Puríssima.



[1].- Vallescà, Antoni. Las calles de Barcelona desaparecidas. Llibreria Millà. Barcelona. 1945

CONVENT DE SANTA CATERINA. Església i claustre. (S. XIII - 1837)

*1826.- Gravat amb el campanar i un dels claustres del convent. (Font: Arxiu Històric de la Ciutat)

 

Convent dominic promogut per Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona entre 1212 i 1241. Inicialment els domicis s'establiren en unes cases del barri del Call prop de la plaça Sant Jaume. Però ben aviat l'espai va resultar insuficient i el 1223 van aconseguir la cessió d'uns terrenys per part del municipi al costat d'una petita capella dedicada a Santa Caterina. Els dominics van poder edificar-hi un convent nou amb l'ajut econòmic del rei Jaume I. Les obres van començar el 1243 i cap a l'últim quart del segle l'església estava també enllestida. En el decurs del segle següent es va anar ampliant i modificant aquell entorn amb un primer claustre al qual se n'afegí un segon al segle XVI, mentre que l'església era ampliada el 1601.

Els segles XIV al XVIII van representar el període de més esplendor del convent que estigué vinculat a la figura de Sant Vicent Ferrer.

El temple, d'estil gòtic modificat al segle XVI, s'aixecava orientat resseguint el carrer de Colomines, mentre que l'absis era al carrer de Giralt Pellisser i l'entrada per la placeta de Santa Caterina.  L'interior era format per una gran nau central i dues laterals amb capelles. 

Durant el setge borbònic de 1714 aquell indret va ser íntensament bombardejat i durant el primer terç del segle XIX el conjunt va patir tota mena de modificacions i destruccions. L'any 1823 el convent vas ser enderrocat parcialment per obrir el pas al carrer Freixures, un cop la comunitat havia estat expulsada del convent. Els domincis però, tornarien a ocupar-lo a partir de 1824. La nit de Sant Jaume de 1835 l'edifici fou incendiat durant la crema de convents. Tot el mobiliari va quedar malmès i l'edifici presentava un estat lamentable. El convent encara romandria dempeus uns anys més fins al 1837 que fou enderrocat per aixecar-hi el Mercat de Santa Caterina començat a construir el 1845.

 

Gravat amb el claustre de Santa Caterina (Font. Biblioteca de Catalunya. Publicat a la revista Vell i Nou. núm 17. 1916)

 

 

*1837.- Secció del claustre i l'església del convent de Santa Caterina segons plànol traçat per Josep Casademunt

 

 

Plànol publicat per Gaietà Barraquer de la planta del convent, el claustre i l'església en els seus últims anys (1823-1837)

 

TORRE DE SANT JOAN DE LA CIUTADELLA. (Segle XIII-1868)

Litografia del recinte de la Ciutadella en la que es pot veure, a l'esquerra, la Torre de Sant Joan (Diputació de Barcelona).

De totes les edificacions que formaven part de l'antiga Ciutadella, la torre de Sant Joan fou una de les que va tenir més significat i singularitat. El seus origens es remunten al convent gòtic de Santa Clara existent en aquell indret al segle XIII al que la torre servia de campanar. Aixecada el 1249, era de planta cilíndrica  i constava inicialment de només dues plantes.

Després de l'ocupació de Barcelona per les tropes borbòniques el 1714, el convent va ser enderrocat per construir la Ciutadella, però la torre es va mantenir sobre les runes del poc que quedava de l'antiga i fins i tot va ser ampliada cap al cel per fer les funcions de torre de guaita i control sobre la ciutat ocupada. Fou a partir d'aquí que esdevingué com un símbol de la victòria borbònica sobre els catalans i un testimoni permanent de que la ciutat era vigilada. Per fer aquesta funció, el mariscal Jorge Próspero de Verboom, en dissenyar la Ciutadella, va obrir diverses finestres a la torre i un cop ampliada li va fer construir una balaustrada i encara més amunt una mena de cúpula que formava un remat final de secció mes estreta i d'estil barroc.

La torre segons un dibuix sense data d'Eduard Gràcia. (Arxiu Històric de Barcelona)

Segons apunta Lluís Permanyer en un dels seus articles a La Vanguardia [1], la nit del 11 de novembre de 1743 un llamp va impactar sobre la torre i va causar-li danys que van obligar a desmuntar-ne la part alta i acometre tot seguit l'oportuna restauració.

El 1809 a l'interior de la torre s'hi empresonaven els revoltats contra les tropes napoleòniques durant la Guerra del Francès. Ser tancat a la torre era aleshores com una mena de pas previ a la penes de mort, que s'executaven públicament a l'esplanada que hi havia davant.  

Tot plegat va fer que els barcelonins consideressin la torre com un símbol de la repressió sobre el poble i per això, se'n reivindicava constantment el seu enderroc. El 1841 hi va haver un intent frustrat de fer-la desaparèixer, però el govern de Madrid el va tirar enrere. Finalment, el Decret del general Prim de novembre de 1868 va ordenar l'enderroc de la ciutadella que incloïa el de la torre. Només l'arsenal, la capella i el palau del Governador van ser conservats.

*1868.- Gravat de l'època que evoca el moment de l'inici de l'enderroc de la torre de Sant Joan el 26 de novembre de 1868.

*1860's.- Una de les poques fotografies existents on es pot veure, al fons de la imatge, la Torre de Sant Joan (fletxa vermella). En primer terme l'actual passeig d'Isabel II abans d'arribar al Pla de Palau. La Llotja a l'esquerra i els Porxos d'en Xifré a la dreta.

[1]. Permanyer, Lluís. ¡Abajo la Torre de Sant Joan! . La Vanguardia 04/02/2006

CONVENT DE SANT FRANCESC. Muralla del Mar. (1240 - 1837).

*1827.- Emplaçament del Convent de Sant Francec darrera la Muralla del Mar. (Dibuix d'Adolphe Delamare. Museu Nacional d'Art de Catalunya-MNAC).

L'absis de l'església del Convent de Sant Francesc (Gravat de J. Vehil publicat al llibre Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. 1906. Gaietà Barraquer) 

 

Aquest convent ocupava part de l'espai on avui hi ha l'edifici del Govern Militar i l'illa adjacent fins arribar a la plaça del Duc de Medinaceli. La seva façana marítima s'estenia en paral·lel amb la Muralla del Mar. Se'l va conèixer també amb el nom de Convent de Framenors i fou l'establiment més important de l'orde dels franciscans a Barcelona. El conjunt el formaven una església i tres claustres que constituïen un dels millor exponents del gòtic primerenc a Catalunya. 

*1730's.- Emplaçament del Convent de Sant Francesc (en vermell) darrera mateix de la Muralla del Mar en un plànol de les antigues Drassanes. (Plànol de G.Verboom. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). 

Superposició de la planta del Convent de Sant Francesc sobre un plànol amb  la urbanització actual de la zona. Es poden apreciar els tres claustres que va arribar a tenir el conjunt. (Font: Monestirs de Catalunya. http://www.monestirs.cat/monst/monestir.htm)

 

 

Segons diu la tradició, Sant Francesc d'Assís va visitar Barcelona cap a l'any 1214, fent el camí de Santiago com a pelegrí. Diuen que va hostatjar-se a l'hospital de pelegrins, anomenat de Sant Nicolau de Bari, proper a l'actual carrer del Dormitori de Sant Francesc, que va rebre aquest nom en remembrança d'aquell fet. Anys després, l'hospital va ser cedit pel Rei Jaume als franciscans que s'hi van establir.
L'orde franciscana hi va aixecar una primera església entre 1236 i 1240; i uns anys després (el 1247) van començar a construir-hi l'església definitiva que fou completada el 1297, tot i que ja havia estat consagrada el 1276.  El claustre de l'església, per la seva banda, va ser començat el 1275 i no es va acabar fins a mitjans del segle XIV. Era de planta quadrada  amb dos pisos d'alçada i més tard (segle XVI) se n'hi afegiria un tercer.
En aquest convent es van celebrar els capítols generals de l'orde (1313 i 1317). L'església acollia sovint funerals i cerimònies d'enterrament de molts nobles i membres de la família reial. Entre els membres de la realesa hi destaquen les despulles del rei Alfons el Franc, de les reines Constança de Sicília, Maria de Xipre, Sibil·la de Fortià i Elionor d'Aragó (que era consort de Pere I de Xipre), del comte Jaume I d'Urgell així com d'alguns prínceps. Totes les restes reials van ser traslladades a la Catedral en desparèixer el convent.
El conjunt es va anar ampliant successivament a partir del segle XVI amb un segon claustre per dependències secundàries i entrat el segle XVIII se'n va construir un tercer. En els seus últims anys va funcionar com a  caserna (1822), hi varen tornar els franciscans (1834) i s'hi va instal.lar un hospital (1834). Finalment, l'any 1835, el convent va ser desamortitzat i després de dos anys de funcionar com a presó fou enderrocat. Dissortadament no se'n va conservar cap part i així desaparegué llastimosament una de les obres més valuoses de l'arquitectura gòtica catalana. A l'espai que quedà lliure s'hi aixecaren alguns edificis d'habitatges i s'obrí la plaça del Duc de Medinaceli. El claustre major estava decorat amb una sèrie de vint olis de grans dimensions que narren la vida de Sant Francesc d'Assís, una de les millors obres d'Antoni Viladomat i Manalt. Els quadres van ser retirats del convent per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i avui els podem veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya /(MNAC).

*1839.- Gravat amb una imatge de l'interior del claustre del convent (Parcerisa. Arxiu Històric de la Ciutat).

Un altre dibuix de l'absis del convent amb el castell de Montjuïc al fons. (Dibuix: Josep Mosterin. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)..

RIERA DE SANT JOAN (S. XIII - 1911)

*1893.- Plànol municipal sobre el que s'ha marcat en groc el recorregut del carrer de la Riera de Sant Joan, que coincidia en gran part amb el curs de la futura Via Laietana. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

*1906.- Tram final de la Riera de Sant Joan. A l'esquerra el carrer de Graciamat i a la dreta el carrer del Sant Crist de la Tapineria que portava cap a la catedral.

Un dels carrers més notables dels que a començaments del segle XX  varen desparèixer amb l'obertura de la Via Laietana va ser el de la Riera de Sant Joan. Aquesta antiga via tenia els seus origens en un tram de l'antic Torrent del Merdançar esdevingut claveguera. Començava al carrer dels Arcs de Jonqueres i acabava al de Graciamat.

Durant l'època romana el torrent era travessat a la part més pròxima al mar pel pont de la Via Augusta i més amunt per un aqueducte que portava aïgues del Besòs. En aquest carrer hi hagué el Palau Comtal Menor, també conegut com Palau de Valldaura amb una torre quadrada en un dels seus extrems, que va romandre dempeus fins al començament del segle XIX. Alguns cronistes han identificat aquest palau amb la casa on visqué Guifré el Pilós.

Fou a l'any 1202 quan, segons les cròniques, va començar la urbanització de la riera coincidint amb l'època que els cavallers de l'orde de Sant Joan de Jerusalem s'hi varen establir. També hi hagué un antic convent que cap al 1835 for destinat a seu de l'Acadèmia de les Bones Lletres, la Biblioteca Universal i un Museu d'Antiguitats.
Embocaven al carrer de la Riera de Sant Joan per la banda de ponent i de muntanya a mar els carrers de Montsió, Copons, Misserferrer, Infern i Sant Crist de la Tapineria; i per la banda de llevant els de Sant Pere Més Alt, Sant Pere Més Baix i Avellana.

L'any 1900 Pablo Picasso va instal·lar el seu estudi al número 17 de la Riera de Sant Joan juntament amb el seu amic Carles Casamegas. Des del balcó va pintar un oli on es pot veure el carrer.

 

*1900.- La Riera de Sant Joan pintada per Picasso des del balcó del seu estudi. (Oli sobre fusta. 22,3 x 13,8. Museu Picasso de Barcelona). 

Altres edificis notables de la Riera de Sant Joan foren l'església i convent de les religioses de Sant Agustí i la petita església de Santa Marta, datada dels segle XVIII, amb un hospital al costat, que foren enderrocats en començar el segle XX.

*1908.- Imatge captada des de la plaça de Jonqueres on es pot veure el curs en direcció a la catedral del carrer de la Riera de Sant Joan, a punt de ser esborrat del mapa pel nou traçat de la Via Laietana.

*1908.- Un tram de l'antiga Riera de Sant Joan afectat per l'obertura de la Via Laietana. (Foto: Joan Vidal i Ventosa. AFB)