Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Zona Franca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Zona Franca. Mostrar tots els missatges

dimecres, 13 de desembre del 2023

MERCASHOW. Sala de Festes amb espectacles d'striptease. Zona Franca. (1980's-2000's)

 

*1990's.- Local que acollia els espectacles de Mercashow a la Zona Franca. (Font: Targeta publicitària de Mercashow)

Una de les atraccions nocturnes que va generar força expectació a partir de finals dels anys 1980's era el local anomenat Mercashow, que proposava actuacions de joves que es despullaven davant del públic. La novetat era que els artistes que lluïen els seus atributs corporals eren exclusivament masculins. El local estava ubicat al sector de Mercabarna, un espai allunyat de la ciutat en plena Zona Franca, i s'orientava específicament per al públic femení. Així ho indicava la publicitat que prohibia l'entrada a homes sols. Aquests espectacles van gaudir d'una certa popularitat durant els últims anys del segle XX i Mercashow era un dels llocs clàssics per a celebració de trobades de comiats de soltera. La novetat de la proposta va ser una de les claus de l'èxit en un món, el de l'erotisme i l'striptease, que fins aleshores no s'havia mogut del patró habitual consistent en les noies exhibint els seus cossos i els homes mirant-les. De fet el propi Mercashow, que era emplaçat al carrer Major de la Zona Franca, ja havia obert portes uns anys abans cap al 1983, oferint els clàssics espectacles d'striptease femení, que havien començat a proliferar a partir de l'inici de la transició, si bé en aquest cas, s'orientaven a una clientela de transportistes i treballadors de la zona habituals en aquell sector.

                                               
*1985/6.- Anuncis de Mercashow. El de dalt a la cartellera amb els espectacles que s'hi presentaven durant els seus primers anys i el d'abaix a la secció de classificats oferint feines de caixera i cambrera. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).  

Amb el pas del temps però, el local va evolucionar cap a una nova fórmula, que consistia bàsicament en l'actuació de joves dotats de físics musculats i espectaculars, guarnits amb les habituals estètiques pròpies d'aquest submón (policia, bomber, motero, cow-boy, mafiós, repartidor de butà....) que, en grup o en solitari,  anaven desfilant per l'escenari i executaven coreografies de ball. Puntualment l'espectacle pujava de to quan els nois baixaven al pati de taules i cadires per a acostar-se i insinuar-se a les clientes més agosarades. També era habitual que alguna de les presents, plena de valor o animada per la parròquia que l'acompanyava, s'animés a pujar a l'escenari i contemplar d'una manera més pròxima i personal al sexy-boy de torn, però sempre davant de totes les assistents en un ambient eufòric i de cridòria desencadenada.

*1990.- Un dels cartells publicitaris anunciador de l'oferta de Mercashow.


*1990's.- Dues imatges de les actuacions que es realitzaven a Mercashow. 

Atesa la llunyania del local del centre de la ciutat, s'organitzaven autocars que recollien les clientes des de Plaça Catalunya o bé des de localitats allunyades de Barcelona. Durant els primers anys el local funcionava cada nit, llevat dels diumenges i dilluns, amb dues funcions nocturnes diàries que es presentaven amb dues hores d'interval.

L'edició del dia 11 de novembre de 1989 del diari conservador ABC, que dirigia Luis Maria Ansón, va publicar un article en el que denunciava la pornografia difosa per TVE en ocasió del programa Un dia por delante presentat per Pepe Navarro, on van desfilar lleugers de roba alguns dels nois que actuaven a Mercashow.

Amb el canvi de segle l'èxit de l'oferta i la popularitat de Mercashow es va anar extingint i el local va acabar convertit en un magatzem de ferreteria industrial.

diumenge, 24 de març del 2019

CINE CASAS. Mare de Déu de Port 124. (1941-1970)


Modesta sala de cinema, emplaçada al barri de la Zona Franca, que va prendre el nom del seu primer propietari Narciso Casas Durbán.
Les fonts consultades calculen que la sala va obrir portes cap a l'any 1941 [1] durant la immediata posguerra i que el seu aforament s'acostava a les 900 localitats, distribuïdes entre la platea (651) i l'amfiteatre (225). Popularment se'l coneixia entre els veïns com a Cinema del Port. 
L'escriptor Francesc Candel, a la seva novel·la On la ciutat canvia de nom (1957), fa una acurada descripció de l'ambient de misèria i brutícia que envoltava aquella sala de cinema durant els seus primers anys de funcionament. Explicava que, durant els mesos d'hivern, moltes famílies del barri s'hi emportaven el sopar fet des de casa, perquè al pati de butaques d'aquell cinema s'hi estava molt més calent que a les seves modestes cases i barraques. No importava repetir pel·lícula. Quan arribava l'estiu la calor era sovint insuportable i els homes es treien la camisa a l'interior de la sala, on funcionava un gran ventilador, el soroll del qual dificultava poder escoltar clarament dels diàlegs dels films. 
A finals dels anys 1940's el local va passar a mans d'Anastasio Valldaura que va reformar i ampliar l'amfiteatre fins a 300 localitats. Anteriorment Josep Balañá Espinós, germà de Pere Balañá, havia regentat també el local.
la programació oferia esporàdicament sessions de varietats entre pel·lícula i pel·lícula. Destacable fou l'actuació del ballarí i cantant de copla andalús Antonio Amaya, que va aconseguir omplir de gom a gom el local. 
En els darrers anys d'activitat de la sala l'amfiteatre ja no s'utilitzava. Les successives inspeccions tècniques realitzades a partir de 1960 havien moltes deficiències, entre elles que les butaques del galliner no estaven fixades al terra. L'aforament oficial havia quedat reduit a 643 localitats.
Finalment va tancar portes el 27 de setembre de 1970  i posteriorment un taller mecànic va ocupar el seu lloc.

 
*2019.- Malgrat el pas dels anys i les mans de pintura aplicades sobre la paret, els vestigis del que va ser el Cine Casas romanen encara sobre la porta dels baixos del número 124 de Mare de Déu del Port. (Foto: Albert Berenger)
 
[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015.

dimecres, 24 de juny del 2015

CINE CAPRI. Foneria 29. Zona Franca (1957-1974)


*1957.- El cinema Capri poc després de la seva inauguració

El cine Capri, inaugurat el 1957 al número 29 del carrer de la Foneria, va ser sens dubte durant més de dues dècades el cinema del barri de la Zona Franca, l'única sala de projecció que hi havia en aquell sector.
El local formava part del complex del Grup d'Habitatges dels Treballadors de la SEAT que a partir de 1953 va començar a poblar aquella zona coneguda com a barri de Sant Cristòfol.
El cinema va tancar el 1974 sense que cap altra sala agafés el relleu de donar servei a aquell barri. El complex de multisales del centre comercial Gran Via 2 és avui l'alternativa més propera pels veins de la zona.


Estat actual (2013) de l'edifici que va acollir el cinema Capri (Font: Web Cines Olvidados. http://cines-olvidados.blogspot.com.es/)

dijous, 22 de novembre del 2012

PLAÇA ILDEFONS CERDÀ (II). Viaducte i nus viari. (1970-1999)


*1974.- Vista aèria del nus viari de la Plaça Cerdà i el Primer Cinturó de Ronda (Ronda del Mig).

A partir del començament de la dècada dels 1970's, la fesomia de la plaça Cerdà va canviar radicalment. Aquell humil i discret retall de gespa inicial amb un monument al mig va desaparèixer per donar pas a una agressiva barreja de formigó, asfalt i ferro en forma de viesa  diferent nivell. L'objectiu era connectar la Granvia i el passeig de la Zona França amb el Primer Cinturó de Ronda, una via ràpida nova que creuava La Bordeta, Sants i Les Corts fins arribar a la Diagonal.
En aquells temps no hi havien concessions a la sostenibilitat, ni a la humanització dels entorns urbans, ni tampoc a l'ús pel ciutadà dels espais publics, conceptes que quedaven sempre en segon pla davant la priorització del trànsit rodat, que s'identificava amb un signe inequívoc de progrés i desenvolupament. 
El nus viari de la plaça Cerdà l'integraven un pas semisoterrat que el creuava resseguint el curs de la Granvia; un gran viaducte en corba que enllaçava la Granvia des del costat de l'Hospitalet fins al començament del nou cinturó i, finalment, un altre pas elevat des del cinturó fins al passeig de la Zona França. La vegetació quedava reduïda a unes poques palmeres i xiprers que lluitaven per fer-se lloc entre els pilars de formigó. Amb el pas dels anys l'entorn de la plaça va anar consolidant la seva urbanització i mentre altres edificis completaven el seu perímetre.

*1972.- Els ponts de la Plaça Cerdà després de la reforma de la plaça de 1970.

En aquesta trista tesitura la plaça Cerdà va sobreviure durant gairebé trenta anys, sempre amb la silueta de l'edifici de la SEAT com a teló de fons, conformant un espai negat al vianant i d'una aparença poc atractiva on el color verd hi era anecdòtic.
L'any 1999, com a conseqüència de la cobertura de la Ronda del Mig (nom amb el que es va rebatejar el Primer Cinturó de Ronda), es va executar el projecte de nova urbanització plaça. Els ponts a diferent nivell es varen enderrocar i una passera enlairada reservada només per als vianants va permetre la circulació dels ciutadans i un ús més racional de la plaça. La Granvia quedava totalment soterrada i la cruïlla es resolia mitjançant un sistema de rotonda, que deixava al mig un cercle de gespa. Es va proposar de col·locar-hi una escultura de Javier Mariscal, que finalment es va descartar.

dimecres, 21 de novembre del 2012

PLAÇA ILDEFONS CERDÀ (I). Primera urbanització. (1959-1970)


*1959.- Una vista de la plaça Cerdà poc després de ser urbanitzada. En primer terme es veu el passeig de la Zona Franca i el bloc més baix de l'edifici de la Seat (la torre encara no estava enlairada). A l'esquerra, la Caserna Militar de Lepanto marcava el límit amb l'Hospitalet.   

Coneguda sempre per constituïr el límit de la ciutat en l'entrada per la Granvia des del sud, la plaça Cerdà va tenir en els seus primers temps un caire bàsicament perifèric, que s'identificava amb els afores de la ciutat i per ser l'últim referent en el camí envers la marina de l'Hospitalet i l'autovia de Castelldefels. 
La primera urbanització seriosa de la plaça es remunta a finals dels anys 1950's i té com a referents l'antiga Caserna d'Artilleria de Lepanto per la banda hospitalenca i la torre de vidre de la SEAT pel cantó barceloní. Caldria afegir-hi també un oblidat i totalment desaparegut monument a l'ideòleg de l'Eixample, que ocupava el bell mig d'una petita zona enjardinada en forma de semicercle. La plaça era bàsicament el nexe d'unió entre el començament de la Granvia i el passeig de la Zona Franca. 
Molts barcelonins la recorden com l'adéu a la ciutat en les seves incursions cap a les platges de Sitges o Castelldefels i també pels grans anuncis de venda de pisos de Bellvitge, barri que començava a créixer a l'abric del salvatge desarrollisme immobiliari dels anys 1960's.

*1970.- Els primers moviments de terres al lateral de la Granvia es poden apreciar a la dreta de la imatge. L'originària plaça Cerdà quedaria coberta en pocs mesos en un scalextric de viaductes i ponts per enllaçar amb el nou Primer Cinturó de Ronda, actualment conegut com a Ronda del Mig.

dimarts, 21 de febrer del 2012

HIPÒDROM DE CAN TUNIS (1883-1934)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA
 
 


Podriem dir que l'afició per les curses de cavalls no ha estat prou rellevant, ni tant sols coneguda, per la majoria dels actuals barcelonins. Però curiosament, a finals del segle XIX, Barcelona disposava d'un hipòdrom actiu i animat, que reunia especialment a les classes benestants. A començaments del segle actual no queda ni rastre d'aquesta instal·lació, ni de cap altra de característiques similars.
Ubicar avui l'hipòdrom de Can Tunis no és facil. Estariem parlant del final de l'actual passeig de la Zona Franca en els terrenys portuaris de l'altre costat de la muntanya de Montjuïc. Fou inaugurat el setembre de 1883 i, segons comenta el cronista Sempronio, es va construir sobre un estany dessecat per iniciativa de la Societat per al Foment de la Cria Cavallar que s'havia unit a una companyia francesa. La instal·lació disposava d'una magnífica tribuna coberta amb un aforament per a 2.500 espectadors. S'hi podia arribar per la carretera de la Mare de Déu de Port, seguint un trajecte paral·lel al que avui és el passeig de la Zona Franca, o mitjançant el tramvia de Can Tunis que sortia de la Rambla de Santa Mònica.  La companyia de tren que explotava la linia del Morrot va adequar també un baixador específic per poder arribar a l'hipòdrom amb ferrocarril.

*1887.- Ressenya dedicada a l'hipòdrom a l'obra Barcelona y sus alrededores: guía histórica descriptiva y estadística del forastero de Josep Coroleu  (Barcelona. Jaime Seix, 1887)

 
*1891.- Ubicació de l'hipòdrom de Can Tunis segons un plànol de finals del segle XIX. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

*1900.- Vista general de la tribuna coberta de l'hipòdrom. (Foto: Fernando Rus)

Els temps que l'hipòdrom va acollir curses de cavalls tenen dos periodes ben definits. El primer va coincidir amb la seva inauguració i arrencada i abraça el periode comprès entre 1883 i 1896. Després va viure una etapa d'abandonament i d'oblit de gairebé 20 anys. El Barça i altres equips pioners del futbol a la ciutat hi van jugar alguns partits en els seus primers anys de vida com a clubs, però la seva funció principal consistia a servir de camp d'aterratge dels primers prototips d'avió i de punt de reunió dels agosarats  pioners del repte de volar. L'11 de febrer de 1910 els terrenys de l'hipòdrom van viure el primer vol d'un avió sobre Catalunya. L'heroi fou el francès Julien Mamet que va enlairar-se cap al cel de Can Tunis en un Bleriot d'un únic motor fet de ferralla, paper i fusta.
Tot i que el Pla Angulo d'ampliació del port ja amenaçava el futur de l'hipòdrom des de 1904, una nova empresa se'n va fer càrrec i el 1917 el recinte va tornar a obrir les portes per oferir curses de cavalls. S'iniciava així una segona etapa que va durar fins el 1932 quan la proclamació de la República i la creixent politització de la vida pública van reduir considerablement l'afició als cavalls i la instal·lació va tancar definitivament. Dos anys després va ser enderrocat. La creixent expansió del port demanava més espais per als nous molls. D'aleshores ençà Barcelona no ha tornat a tenir un hipòdrom.

*1917.- Anunci de les curses organitzades el 1917, any de la reobertura de l'hipòdrom.


*1931.- Un anunci publicat al setmanari satíric Papitu en els últims anys de funcionament de l'hipòdrom.