CHAMON Y TRIANA S. en C. Fàbrica de comptadors de gas. Carretera de Sarrià 48. (1911-1960's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS  

En els albors del segle XX, la progressiva extensió dels subministraments (aigua, electricitat i gas) a les llars domèstiques i a les empreses, va imposar la necessitat d'establir un mecanisme de mesura generalitzat per identificar els consums dels abonats. Això va propiciar l'obertura a la ciutat de companyies encarregades de la fabricació d'aquesta mena d'aparells. L'empresa francesa Compagnie pour la Fabrication de Compteurs et material d'usines à gaz (CFC) va ser una de les primeres en establir-se a Barcelona [1]. Ho va fer a través de dos industrials Gabriel Chamón Bowers (1846-1934) i l'enginyer colombià Andrés Elías Lorenzo Triana Umaña, que van fundar una societat en comandita per tal de constituir-se com a filial de l'esmentada empresa francesa, també coneguda com La Parisina. Així doncs, al 1911 Chamón y Triana S. en C. va instal·lar-se a Les Corts després d'haver adquirit uns anys abans (1906) uns terrenys a la finca de Can Poc Oli situada a l'aleshores número 48 de la carretera de Sarrià.

Entre 1907 i 1911 s'havia construït l'edifici industrial projectat per Francesc de Paula del Villar i Carmona (1861-1926), fill de l'arquitecte que anys enrere havia començat la Sagrada Família abans de l'arribada de Gaudí. La fàbrica de comptadors destacava per la seva gran quantitat de cobertes de volta catalana i s'estenia sobre un solar de 5.500 metres quadrats en el quals hi havia també l'antic Mas de Can Poc Oli, conegut popularment com el xalet, que amb els anys passaria a ser propietat del RCD Espanyol. Aquest club havia construït al 1922 el seu camp de futbol al costat mateix dels terrenys de la fàbrica de Chamón i Triana. Al 1913 la fàbrica estava en ple funcionament, ocupava al voltant de 300 persones i produïa uns 500 comptadors a l'any de gas, electricitat i aigua [2] [3].

*1911.- Detall de les cobertes de volta catalana de la Fàbrica de comptadors de Chamón y Triana.

*1911.- A dalt. Retall de La Vanguardia en la seva edició del dia 30 de gener d'aquell any, on es dóna compte del banquet ofert el dia abans per l'empresa Chamon y Triana amb motiu del trasllat a la nova fàbrica de la carretera de Sarrià.

A baix. article publicat a Nuevo Mundo (9 de febrer) sobre el banquet i els premis concedits als treballadors de la nova fàbrica.  

(Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)  

*1912.- Les cobertes de la fàbrica de comptadors en primer terme, amb l'entrada a la fàbrica per la carretera de Sarrià a l'esquerra i el xalet de Can Poc Oli darrera. Al fons es poden veure els terrenys de La Manigua abans de la construcció del camp de futbol de l'Espanyol. (Font: Barcelona Artística e Industrial. Anuari 1912. Foto: Mas).

*1912.- Imatges de l'interior de la fàbrica. (Font: Barcelona Artística e Industrial. Anuari 1912. Fotos: Mas - Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)  

*1929.- Vista aèria de la fàbrica i del xalet de Can Poc Oli. En primer terme s'aprecia també el terreny de joc i la graderia del camp de l'Espanyol.  

El 30 d'abril de 1918, l'empresa va escurçar el seu nom per passar a dir-se simplement G. Chamón S. en C. i va participar en la primera Fira de Mostres de Barcelona (1920). Tot seguit, a l'abril de 1922, va esdevenir societat anònima amb una part d'accionariat francès i amb la nova denominació de Compañia de Fabricación de Contadores y Material Auxiliar (CFC)

*1915.- Anunci publicat a la revista Iberia (edició del mes d'abril).

*1916.- Anunci de diferents models de comptadors del consum d'aigua, llum i gas fabricats per Chamón y Triana. (Font: AHCB)

La fàbrica va continuar funcionant durant el període de la dictadura franquista al costat del complex lúdic i esportiu de Piscines i Esports.  Cap a finals dels anys 1960's la producció de comptadors es va traslladar a Montornès del Vallès i la fàbrica va ser clausurada. L'edifici industrial de la carretera de Sarrià seria finalment enderrocat al 1973.

*1970.- Una imatge aèria de l'antiga fàbrica Chamón (perímetre groc) poc abans de la seva desaparició. (Foto: SACE)

_________________

[1].- Encara al segle XIX, la primera filial de l'empresa francesa havia estat A. Siry Lizars, inicialment situada a Ronda Universitat 96 i posteriorment a Balmes 6. Cap al 1887 es traslladen a Ronda de Sant Antoni 52-54 i a començaments del segle XX al Portal de Santa Madrona 15. 

El segell d'un comptador on encara hi figura el nom de Siry Lizars, primera companyia que va comercialitzar a Barcelona aquest tipus de dispositius de mesura.

[2].- Sánchez Miñana, Jesús. La contribución de las empresas de contadores de gas españolas y extranjeras a la actividad gasista en España en el contexto de la Europa Latina (1855-1936). Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y la Ciencia 73(2): pàg. 564. 

https://asclepio.revistas.csic.es/index.php/asclepio/article/download/1095/1841?inline=1

[3].- Tatjer i Mir, Mercè. De la producció de l'energia elèctrica al consum domèstic. Barcelona: Instal·lacions i indústries auxiliars 1881-1936. Universitat de Barcelona. L'Erol: Revista cultural del Berguedà. 2016. Núm. 126. pàgs. 20-17.

https://raco.cat/index.php/Erol/article/view/311791 

CAN POC OLI. Finca i xalet. Carretera de Barcelona a Sarrià. (S. XVIII - 1951)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

Finca rústica que s'estenia per la banda de muntanya de l'antic municipi de Les Corts de Sarrià tocant amb el de Sant Vicenç de Sarrià amb el qual compartia part la superfície d'aquesta heretat. El terreny era vorejat per l'antiga riera de Magòria, les terres de Can Balasch i pel traç longitudinal de la carretera de Sarrià que, en substituir al camí antic per desplaçar-s'hi des de Barcelona, va alterar i reduir notablement la finca, que als inicis del segle XIX era propietat de la Congregació de Sant Vicenç de Paül. A partir de 1835 els terrenys, que comprenien 3.100 metres quadrats a Les Corts i 1.200 a Sarrià, van resultar afectats per la desamortització de Mendizábal i van passar a mans de l'Estat, que posteriorment al maig de 1855 els va subhastar resultant-ne adjudicatari Frederic Mumbrú i Bardas. Més tard passarien a Bonaventura Reüll i Feu que al seu torn els va vendre a Antoni Jover i Casas abans de passar a mans de la família Febrer. Van ser precisament Lluís Maria de Febrer i els seus fills els que van acollir la Granja Avícola de Sant Lluís al 48 de l'antiga numeració de la carretera de Sarrià. L'any 1906 part d'aquests terrenys van ser ocupats per l'empresa francesa Compagnie pour la fabrication de Compteurs et material d'usines à gaz, altrament coneguda com Chamón y Triana Sociedad en Comandita, que hi va aixecar un conjunt de naus industrials cobertes amb volta catalana de maó pla.

L'element més recordat de l'indret va ser el seu xalet. Situat ja en el terme municipal de Sarrià, era el mas d'aquella antiga finca agrícola on es cultivaven verdures i hortalisses. L'activitat del casalot es complementava oferint menjars i organitzant balls els diumenges i festius mitjançant la música que brollava d'una pianola de maneta. Tot i que existeixen diverses hipòtesis sobre l'origen del nom de Can Poc Oli, la més plausible és la derivada del fet que les oliveres que havien poblat el terreny eren de productivitat escassa i se'n podia fer poc oli. Era una edificació amb baixos, pis principal i una segona planta que era visible darrera d'una de les porteries del camp de futbol de l'Espanyol, des que a l'any 1923 s'havia inaugurat als terrenys adjacents coneguts com La Manigua.  

*1930's.- Perspectiva dels terrenys de la finca i el seu voltant amb alguns dels elements que encara hi romanien en aquella època: El xalet (estel vermell), la fàbrica de comptadors Chamón S.C. (estel blau) i ja a l'altra banda de la Riera de Magòria, les instal·lacions esportives del Reial Club de Polo (estel verd). (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

El xalet de Can Poc Oli va ser testimoni de molts partits de l'Espanyol i no era estrany que durant el joc els trets a la porteria del gol sud impactessin sovint sobre les parets de la seva façana. L'edifici seria utilitzat durant molts anys com a vestidor dels equips que disputaven els seus partits al camp de Sarrià apart d'acollir la infermeria, les oficines i altres serveis del club entre els quals hi destacava la residència per a futbolistes solters. Al capdamunt disposava d'una àmplia terrassa amb bones vistes sobre el terreny de joc, que resultava idònia per als fotògrafs per recollir imatges dels partit. La finca i el xalet disposaven també d'una cisterna i una capella. De la seva cura i custòdia se n'encarregava la família Camarasa i posteriorment la família Bosch. 

*1920's.- Dues imatges del Xalet de Can Poc Oli darrera mateix la porteria del gol sud del camp de l'Espanyol. (Foto: B.Batlle Piera / Arxiu Històric de Les Corts).

*1933.- Entrenament al camp de l'Espanyol davant del xalet. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

A l'any 1951, després que Genaro de La Riva traspassés la propietat del camp de futbol a l'Espanyol, el club va decidir ampliar-ne l'aforament afegint-hi noves graderies. Un dels sectors afectats per l'ampliació va ser el gol sud. Aquesta operació va propiciar l'enderroc de l'històric xalet en acabar la temporada 1950/51. Finalment la nova graderia sud seria inaugurada l'11 de novembre d'aquell any. 

LA MONTERA. Cafè-Restaurant amb Cinematògraf. Plaça Espanya (1900-1920's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS, ENRIC COMAS i PARER i DARIUSZ OSIAK

*1900.- Vista del Cafè La Montera i de l'entorn de la cruïlla Tarragona/Gran Via poc després de la inauguració de la plaça de toros Les Arenes. (Foto: Hauser i Menet / Col·lecció Privada Dariusz Osiak). 

*1903.- Una altra vista de la Plaça de Toros Les Arenes amb el local de La Montera a l'esquerra de la imatge. Si es compara aquesta imatge amb l'anterior comprovarem que ja s'havia anivellat el trajecte del carrer Tarragona. (Font: Postal acolorida de  Samsot y Missé Hermanos. Col·lecció privada de Dariusz Osiak).

Local situat a la Plaça Espanya davant mateix de la Plaça de Toros de les Arenes a l'indret conegut com la Vinyeta just on arrencava el carrer Tarragona, el Cafè La Montera va començar a atraure els amants i aficionats als toros, amb un nom del local que evocava inequívocament l'ambient taurí, que ben aviat es començaria a respirar en aquella zona arrel de la inauguració de la nova plaça el dia de Sant Pere de 1900. Ja durant les obres d'edificació de Les Arenes, Joan Montané, un petit fabricant de caixes de cartró i fusta establert a Sants, va tenir la bona pensada de comprar el magatzem de vins Cal Duran i dividir-lo en dues parts amb la idea d'instal·lar-hi dos establiments separats [1]. Així s'explica l'origen de La Pansa i del Cafè de La Montera, que van ser inaugurades el dia 29 de juny de 1900 coincidint amb l'obertura oficial de la Plaça de Les Arenes. Montané va imposar als arrendataris dels locals una doble condició: A La Pansa només s'hi servirien cafès i begudes mentre que a La Montera únicament menjars [2]. A aquesta parella de locals s'hi afegiria uns mesos després l'anomenat Al Canto ja a la cantonada amb Creu Coberta, al costat del primer cinema Bohème.

  

A La Montera no solament s'hi servien menjars sinó que ja des del inici de la seva activitat s'hi van programar diverses varietats, especialment concerts dirigits pel mestre Duran amb actuacions del pianista Regàs, del violinista Peyrats i del cor humorístic La Trompeta. 

*1900.- Primers anuncis de La Montera publicats a La Publicidad al mes de juliol d'aquell any (Font: ARCA / La Publicidad)

*1901.- Un anunci de la fàbrica de Joan Montané primer propietari dels locals del Cafè La Montera i de La Pansa. (Font: Anuari Riera 1901). 

*1902.- Notícia de la participació dels establiments de la Plaça Espanya en l'envelat del centre de la plaça. Cal destacar que l'espai no s'identificava encara com a Plaça d'Espanya sinó com Esplanada de la Creu Coberta. (Font: ARCA/ Diari La Publicitat. Edició del 22 de setembre)

Des de ben aviat, La Montera va generar una activitat social molt rica gràcies a la gran sala de què disposava al seu interior, la qual acabaria oferint projeccions cinematogràfiques i funcionant amb regularitat com a cinematògraf.  

El 1904 La Montera va comptar amb una efímera pista de patinantge pròpia. D'aquest skating se'n parlava a la publicacio esportiva Los Deportes.

*1905.- L'afició a patinar començava a créixer a la Barcelona d'aquells anys i La Montera, segons consta en aquesta publicació va comptar amb el seu propi skating, que no obstant, va durar poc, (Font. ARCA. Revista Los Deportes 7.1.1905)  

També era habitualment la seu dels actes organitzats per la Unió Federal Nacionalista Republicana d'Hostafrancs. 

*1905.- Anunci publicat al diari La Publicidad durant els mesos de maig i juny d'aquell any on s'oferia en arrendament la sala d'actes de La Montera. L'anunci a diferència de l'anterior, ja identifica la Plaça Espanya amb el seu nom. (Font: ARCA).

*1910.- La Montera va acollir sovint actes de les comissions santsenques i hostafranquines per l'alliberament dels presos de les revoltes de la Setmana Tràgica. (Font: ARCA/ Diari La Publicitat. Edició del 9 de juny). 

*1910.- Relació de quantitats ingressades en les captes Pro-presos. Entre elles la del míting celebrat al cinematògraf de La Montera (Font: ARCA/ Diari La Publicitat. Edició del 8 de juliol). 

*1910.- Convocatòria als socis de la Unió Federal Nacionalista i Republicana d'Hostafrancs per assistir a la inauguració del monument al Doctor Robert de la Plaça de la Universitat. (Font: El Diluvio. Edició del 13 de novembre /ARCA).

                         

*1910's.- Una imatge de la plaça Espanya amb una notable animació al voltat de la plaça de toros. Al fons a l'esquerra de la imatge s'hi pot veure el Cafè de La Montera

Com anècdotes esdevingudes al cinematògraf de La Montera, la premsa de l'època va destacar la caiguda d'una nena des del pis superior a la platea de la sala (1910), així com de l'agressió a la noia de la taquilla del cinema (1914). 

*1910.- El Diluvio. 31 d'octubre.  (Font: ARCA)

*1914.- La Publicidad. 6 d'abril. (Font: ARCA)

*1913.- Anunci a La Vanguardia de la venda del cinema La Montera. (Font: ARCA)

Durant la dècada del 1920's, el Cafè La Montera acabaria essent absorbit per La Pansa que es va expandir fins a la cantonada amb el carrer Tarragona ocupant per tant el seu local. 

-----------  

[1].- Lladó Figueras, Josep Maria i Cuello, Ramón. Memorias anecdóticas del Bar La Pansa I. Sans! octubre de 1956.

[2].- Villar, Paco. Barcelona, Ciutat de Cafès. Viena Edicions. 2013.