EL BRIBÓN (EL MESÓN OCULTO). Taverna Restaurant. Carassa 4 (1967-1978)

Article elaborat amb el suport de JORDI SERRANO

Entaforat en un racó del final del carrer Vigatans que fa cantonada amb Carassa, i que a primera vista fa pensar en un carreró sense sortida dins la trama gairebé laberíntica de petits carrerons situada entre els carrers Princesa i Argenteria, el Bribón, conegut simultàniament com El Mesón Oculto va ser un local pioner en la gènesi del barri del Born com a espai d'oci nocturn, 

Va ser inaugurat a finals de setembre de 1967, quan encara no existien al barri locals mítics com Zeleste, La Palma, Little Castle, Berimbau, Miramelindo i molts altres que amb el temps s'afegirien a l'oferta nocturna de la zona. 

*1967.- Anunci publicat a l'edició de La Vanguardia de 28 de setembre d'aquell any en el que s'informava amb rodolins de la imminent inauguració de El Bribón

El Bribón, que dirigia Emilio Azpiolea, conegut xef basc amb restaurant al carrer Casanova/París, era una barreja de meson i taverna típica, de decoració rústica, però elegant, amb parets de pedra, dins d’un edifici amb segles d’antiguitat. Aviat va tenir una bona acollida i donava vida a aquella zona encara força trista.
Malgrat que el nom del local a principis dels 70 ja era “El Mesón Oculto (antiguo Bribón)”, tothom el coneixia com “El Bribón” o “El Mesón del Bribón”. Amb bona música d’ambient, s'hi podien prendre copes i sopar en parella o amb els amics. L’ambient era força tranquil, amb l'excepció dels caps de setmana quan hi feia cap molta més gent. No era una tasca de l'estil Ovella Negra on  deixaven cantar i fer gresca cridant.  

A començaments dels 1980's el local va ser reformat i va obrir un bar de copes amb el nom de Lapsus on també es podia menjar i que va romandre actiu fins el 1996. Posteriorment i fins l'actualitat (2014) el local és ocupat pel Bar Arena que ofereix actuacions de música en viu.

*2010's.- Racó on s'ajunten els carrers Vigatans i Carassa amb les dues portes per les que s'accedia al Bribón.

CA'L SACRISTÀ. Cid / Peracamps. (1920's-1934)

*1930's.- El rètols verticals de neó de La Criolla i Ca'l Sacristà situats davant per davant dominaven sobre la foscor i la sordidesa del Barri Xino.

Juntament amb el mític dancing-club La Criolla, el cabaret Ca'l Sacristà va ser l'altre gran local canalla del Barri Xino de la Barcelona dels anys 1920's i 1930's. Estava situat just al front de La Criolla, a la cantonada entre el famós carrer del Cid i el petit carrer de Peracamps, que avui dóna nom al centre sanitari municipal que hi ha a la zona.

*1932.- Interior de Ca'l Sacristà, amb una mostra de la clientela habitual del local. Barreja de mariners, gent de mal viure, delinqüents i alguns turistes xafarders (com els tres del fons) que sovint sortien escurats o per cames. (Foto: Josep Maria de Sagarra) 

Conegut inicialment com el bar Nou, Ca'l Sacristà havia estat un típica taverna portuària que, a la vegada, era centre de reunió de gents de mal viure. Contrabandistes, mariners, lladres, prostitutes i pinxos n'eren la parròquia habitual. El cronista Sebastià Gasch el recordava guarnit amb una decoració de paissatges tropicals que destil·laven un cert aire colonial. A mitjans de la dècada dels anys 1920's Antonio Sacristà se'n va fer càrrec i ho va convertir en un ball i cabaret  que, amb el pas del temps i la creixent popularitat del carrer Cid i el seu entorn, va esdevenir un local de gran popularitat a la zona i un dels llocs habituals de fanfàrria nocturna. Els turistes amants d'emocions fortes van convertir-se en una altra cara de la clientela. Però el local també era conegut per ser un dels centres més actius del tràfic de drogues. Per la seva banda, els homosexuals i transformistes van començar a freqüentar-lo i alguns d'ells van arribar a actuar amb notable èxit a la pista del local. A començaments dels anys 1930's una decoracio amb motius orientals havia substituit les antigues pintures colonials

*1932.- Una excel·lent fotografia nocturna captada des del terra enllambordat del carrer Peracamps. A la dreta veiem el rètol vertical del  Bar Sacristà. El del fons és el carrer Cid i l'edifici que s'hi veu amb el gran llum de neó vermell al bell mig és el de La Criolla.

*1932.- Actuació d'un transformista sobre la tarima enlairada de Ca'l Sacristà. Al fons es pot veure a l'inrevés el rètol en vidre bisellat amb el nom del local. 

*1933.- Una parella d'homosexuals a l'interior de Ca'l Sacristà.

El 1934 Ca'l Sacristà va ser reformat de dat a baix i va convertir-se en el Wu-Li-Chang on els transformistes eren ja definitivament els reis de la pista.

*1935.- Emplaçament de Ca'l Sacristà i La Criolla els dos locals de més anomenada del Barri Xino dels anys 1930's. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu a sobre per agrandir)

*1948.- Vista de la cantonada que ocupava Ca'l Sacristà amb el nou edifici que es va construir al carrer Peracamps entre Cid i Portal de Santa Madrona.

TAVERNA LA MINA (1900's - 1950's)

*1913.- Una imatge de l'nterior de la Taverna La Mina amb la seva distingida clientela. (Foto: Frederic Ballell. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

*1929.- Publicitat de la Taverna La Mina a les planes de El Diluvio

Entre els locals més legendaris de l'històric Barri Xino hi destacava la taverna La Mina, instal.lada a començaments de segle XX en la nau que antigament havia ocupat una fàbrica d'espelmes. El local disposava de dues entrades, la principal al número 63 del carrer de l'Arc del Teatre i una altra que donava a una mena de pati o carreró i que hi pemetia l'accés des del número 12 del carrer Cid. En els temps més bulliciosos de la història del Barri Xino, La Mina quedava situada entre el famós cabaret La Criolla i l'alberg municipal nocturn on dormien els captaires i els sense-sostre de l'època.

El local era llarg i estret, una mena de passatge cobert entre dos dels carrers més animats del barri. El mostrador era a l'entrada de l'Arc del Teatre i a continuació, sota un rellotge en forma de sol que penjava del sostre, es trovaba una alineació de bancs i taules de fusta en un costat i de grans tines i barrils de vi a l'altre.

La clientela de La Mina era marcada per la misèria més extrema i es componia de mariners, prostitutes, captaires alcohòlics i malaltissos, i per descomptat delinqüents i malfactors, que feien allà els seus negocis o planejaven les seves pròximes malifetes. Era també un lloc habitual dels recollidors de colilles de cigarreta que amb les restes de tabac que trovaben pels carrers componien cigarrets sencers i els venien.

La notorietat de La Mina va ser recollida en algunes obres literàries. Juli Valmitjana (1873-1937) en parlava a la seva novel·la La Xava (1910) i Francisco Madrid (1900-1952) a Sangre en Atarazanas (1926).

Segons comenta Paco Villar en la seva Historia y Leyenda del Barrio Chino, a La Mina s'hi podia fins i tot pernoctar. Es tractava de seure en els bancs i recolzar-se sobre una gran corda que s'estenia per mantenir els cossos drets. A l'endemà, el propietaris del local enretiraven la corda, els dormilegues queien al terra i així savien que havia començat un nou dia.

*1926.- Edició original en castellà de Sangre en Atarazanas de Francisco Madrid, un recull d'articles sobre la vida als barris baixos de la Barcelona dels anys 1920's, publicats en el seu dia en el setmanari El Escándalo, i on la taverna La Mina té un especial protagonisme. L'obra ha estat traduïda al català per Gerard Bagué i publicada per Acontravent Editors el 2010.

BAR LOS CUERNOS. Sant Oleguer 3 (1923-1983)

El carrer Sant Oleguer -que actualment connecta, l'avinguda de les Drassanes amb la Rambla del Raval-, era abans un dels centres neuràlgics de l'històric Barri Xino. Al número 3 d'aquell carrer estret, envoltat d'un ambient decadent amb presència permanent de prostitutes i gents de vida dubtosa, hi havia el bar Los Cuernos. Destacava per la seva curiosa decoració plagada de cornamentes de tot tipus d'animals, que penjaven del sostre i de les parets. No hi faltaven tampoc petits rèptils (cocodrils, llargandaixos) i peixos dissecats. Segons explica Paco Villar en la seva interesantíssima obra Historia y leyenda del Barrio Chino, el local va atraure un gran nombre de clients seduits per la bona relació qualitat-preu de les tapes, els vermuts i els vins que s'hi servien. 

L'establiment era propietat de la família Amador, que l'havia obert l'any 1923 amb el nom de La Masía. En els seus inicis era només botiga modesta de queviures bàsics. Però amb el pas del temps es va anar consolidant com a taverna i especialitzant-se en servir vermuts i delicioses tapes. Segons comenta l'esmentat Villar, el nom de Los Cuernos va sorgir a partir de que l'amo va començar a decorar les parets del local amb diverses antiguitats consistents en corns d'animals als que progressivament se n'hi varen afegir cada cop més. Aleshores els propis clients del local van començar a anomenar-lo Los Cuernos fins que la taverna es va quedar ja de manera oficial amb aquest nom 

Després de la Guerra Civil el negoci va continuar el seu desenvolupament i l'assortit de tapes era cada cop més complet i exquisit, la qual cosa va començar a atraure gent de fora del barri.

La degradació progressiva del barri i la reforma urbanística que comportava l'obertura de la Rambla del Raval i  l'enderroc de l'entorn va condemnar a mort aquesta entranyable taverna, que va tancar definitivament les seves portes a finals de 1983.