dilluns, 18 de setembre de 2017

UNGARIA. Snack Bar. Restaurant. Gran Via 656. (1967-1970)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA

 
Logotip de l'establiment
 
A l'octubre de 1967 un nou bar restaurant obria portes al número 656 de la Gran Via entre el carrer de Pau Claris (aleshores encara Via Laietana) i Roger de Llúria. Va ser batejat amb el nom d'Ungaria, era a la mateixa illa de cases que acollia el col·legi i l'església dels Jesuïtes de Casp i compartia edifici amb l'Agencia de Turisme Francesa. 
Luis Domingo Masmitjà a través de la seva empresa d'hoteleria n'havia estat l'impulsor. Des de ben aviat el local es va especialitzar en organitzar actes si més no curiosos. El sopar de cap d'any per donar la benvinguda al 1968 va  presentar un menú de plats russos, circumstància poc habitual encara en aquells anys que el franquisme encara assenyalava amb el dit tota manifestació soviètica identificant-la amb els enemics de la pàtria.
 
 
 
*1967.- Anunci insertat a les planes de l'edició de La Vanguardia del 15 d'octubre d'aquell any.
 
Altres àpats que es van organitzar a  l'Ungaria foren el sopar de banyolins (naturals de Banyoles), que va presidir el president del Barça Narcís de Carreras, i un curiós sopar de barbuts, reservat per a homes amb pèl a la cara i les seves senyores, que s'hi va celebrar al 1968. 
 
*1967.- Sopar de Cap d'Any al saló de banquets de l'Ungaria.

*1968.- Sopar de barbuts

El local, malgrat la seva centralitat indiscutible, no va tenir una vida gaire llarga. A mitjans de l'any 1970 la seva pista es perd.

diumenge, 17 de setembre de 2017

EL CANTÁBRICO. Restaurant, Marisqueria. Ostres. Carrer de Santa Anna número 24 (1908-1917) i números 11-13 (1917-1970's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1953.- La marisqueria El Cantábrico al carrer Santa Anna (Font: Barcelona Atracción. Foto: Suárez) 

Cap a finals del segle XIX i coincidint en gran part amb l'Exposició de 1888 es consolidaren a Barcelona, alguns productes gastronòmics que veien de fora i que ja havien tingut entrada al país: la cervesa alemanya i el xampany francès. Aquest últim en la seva versió anomenada vi escumós, avui conegut com cava, i ja produït a la comarca de l'Anoia, contrastava amb la seva versió francesa reservada per a les classes benestants a les taules de les nissagues burgeses i aristocràtiques més notables.
Un tercer producte, aquest procedent del mar i que no requeria de massa elaboració eren les ostres, reservades per a paladars especials i també vinculades a rics, gourmets i gent viatgera. Procedien de la regió francesa de Marennes al litoral atlàntic i en aquells temps era habitual que la seva venda es realitzés per personal femení a les portes de les botigues de queviures, mercats i confiteries.
Segons recollia el periodista Moragas i Calvet [1], la comercialització a Barcelona de les ostres i per extensió del marisc tindria a començaments del segle XX una figura cabdal en la persona de Celedonio Badia, que el 1908 va obrir la primera ostreria de la ciutat al número 24 del carrer de Santa Anna.  Allà es rebien a diari caixes d'ostres procedents del mar Cantàbric a través de la Compañía Ostrícola de Santander. Això va possibilitar que per menjar ostres no es requerís d'aconseguir aquesta matèria primera dels litorals francesos sino que se'n podia gaudir directament de les procedents del Cantàbric, més econòmiques i accessibles.
L'establiment de Badia va rebre justament el nom de El Cantàbrico i no es limitava exclusivament a les ostres, sino que incorporava també un assortit variat d'espècies de marisc cantàbric.

*1912.- Anunci del primer establiment de la família Badia al carrer Santa Anna número 24. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

A mitjans de la dècada següent El Cantábrico figurava als números 11-13 del mateix carrer de Santa Anna i era ja un negoci plenament consolidat, que gaudia d'un notable prestigi dins la societat barcelonina. 

*1921.- Publicitat de l'establiment. (Font: Iberia. Guia mensual de informaciones generales)
 
 
*1930.- Anunci apressant als clients a fer les comandes per les festes de Nadal (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Passat el tràgic parèntesi de la Guerra Civil, El Cantábrico va continuar durant el franquisme amb el negoci de comercialització de marisc al carrer de Santa Anna. L'empresa es va transformar en Badía y Compañía i el restaurant fou reformat juntament amb la botiga que oferia al client una varietat encara més amplia de delícies del mar.


*1953.- Interior de la botiga i entrada a l'establiment amb la furgoneta de repartiment del marisc. (Font: Barcelona Atracción. Fotos: Suárez) 

Com des del primer dia la venda d'ostres i marisc a El Cantábrico incloïa també un servei de repartiment a domicili mitjançant una furgoneta de la pròpia empresa.
 
foto de Miquel Barcelo Nauta.
*1960's- Postal publicitària de la marisqueria El Cantábrico. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
Cap a mitjans dels anys 1970's la botiga i restaurant de marisc del carrer Santa Anna van tancar portes. Els Badia havien obert altres establiments a la ciutat i el local va ser ocupat per un popular restaurant self-service vegetarià.
 
[1].- Moragas Calvet, T. El "Cantábrico" en el Mediterráneo, o las ostras en la pequeña crónica barcelonesa. Barcelona Atracción núm. 337. 1953

divendres, 15 de setembre de 2017

BAR CLERIES. Enric Granados / València. (1917-2017)

Agraïments a JAUME CLERIES BLASCO


A l'any 1917 una parella integrada per Ramon Cleries i Francisca Tressens va obrir un bar a la cantonada d'Enric Granados amb València molt a prop de la plaça Letamendi. En aquells primers anys, el matrimoni feia vida en un altell instal·lat dins del mateix establiment. El negoci es va anar consolidant i va passar al fill que amb la seva dona varen continuar regentat el bar servint cafès i entrepans fins arribar a una nova generació, que als inicis  dels 1970's començava a ajudar a les tardes a servir cafès i cerveses a la fidel clientela.
Els joves germans Cleries Blasco (Jaume i Jordi), néts del fundador del local, encara van viure aquella època al Col·legi Sant Miquel on els docents amb sotana es barrejaven amb mestres i professors. Padres amb noms gens catalans com Vega, Junquera, Pastrana, Murillo o Alfonso (aquest últim amb pretensions periodístiques), es barrejaven amb d'altres de professors com Rafael Ceró, Joan Quadrenys, Sebastià Albacar, Ángel Lacal o Gabriel Isern.
Eren també els anys de les tardes de cinema a l'Iris, a l'Oriente, a l'Alondra o a la sessió del diumenge a la tarda a la sala d'actes del propi col·legi. Anys que un grup de jovencells amb ganes de brega radicats a la plaça Letamendi plantaven cara i atemorien als fills de casa bé del barri.
El senyor Cleries pare, va emmalaltir greument cap a l'any 1977 i el germà petit Jordi va haver de decidir entre seguir amb els estudis i deixar el bar o continuar amb ell ajudant a la seva mare i dir adéu a la universitat, L'opció escollida va ser la segona i això va permetre al barri gaudir del bar durant gairebé quaranta anys més.


El terra del bar Cleries va conservar fins al final aquell encant especial que comporta ser testimoni del pas dels anys.


L'ambient del bar Cleries era com una projecció de la vida social casolana i plena de complicitats entre el clients. Les reunions del dimarts al vespre per jugar al mentider, l'expectació davant de l'aparell de televisió quan el Barça jugava en directe...
Al local s'hi vivia una passió blaugrana que venia de lluny. Dos jugadors d'aquell Barça legendari d'Helenio Herrera van ser clients del bar durant els anys 1960's i 1970's un cop retirats. Eren Ramon Alberto Villaverde, un deliciós extrem uruguaià que tenia a prop el negoci del seu germà, i Enric Gensana, aquell contundent i elegant defensa que vivia al mateix carrer Enric Granados.
El canvi de segle ens va portar a la progressiva desaparició d'un grup de bars de la zona que havien estat icones d'aquell barri. Poc a poc, tots ells van anar caient a mans de l'especulació i les franquícies i van ser sotmesos a fortes reformes que els hi esborraren el nom i la identitat. Locals com l'Oro Negro, el Boston, l'Argelich o el Mauri, van dir adéu, un rera l'altre, mentre el bar Cleries semblava resistir-se i ser l'últim reducte d'un temps on la vida es vivia de forma més pausada.
 
 
  
 
Finalment al juny de 2017 es va produir la temuda noticía i es va anunciar el tancament del Cleries. El bar conservava encara aquella solera de l'antic amb el terra irregular després de tants anys de ser trepitjat, el seu rètol tant característic, la barra de marbre i les velles taules. 
Sembla que al local que el succeeix (La Fàbrica del Vermutillo) hi manté una participació el propi Jordi Cleries, i malgrat que no serà el mateix, tan de bo es converteixi en un digne successor de l'històric i desaparegut Cleries. 

Enllaços d'interès:

Article de Cristina Savall a El Periódico de Catalunya (9 de juny de 2017)

dilluns, 11 de setembre de 2017

AGRUPACIÓ MÚTUA DEL COMERÇ I LA INDÚSTRIA. Gran Via 621 / Pau Claris 93. (1964-2015)

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE

*1964.- L'edifici de l'Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria poc després de la seva inauguració. (Foto: Fons Gabriel Casas i Galobardes)

Cap a finals de 1962 es va enderrocar el Palau Vilardaga, una petita construcció de començaments del segle XX, que era situada  a la cantonada Llobregat/Muntanya de la cruïlla entre la Gran Via i el carrer Pau Claris.

*1958.- El Palau Vilardaga en els seus últims anys.
 
Sobre el solar que va quedar lliure va iniciar-se tot seguit la construcció d'un nou edifici de façana de vidre i marbre de tons grisosos, clarament identificable com un immoble d'oficines, que va ser ocupat per la seu de l'Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria. Projectat per l'arquitecte Armand Mas Tullà (1919-1988), era el primer edifici modern d'oficines que s'enlairava en aquell tram de la Gran Via comprès entre el Passeig de Gràcia i la plaça de Tetuán a la Dreta de l'Eixample.
 
*1964.- El dia 3 de febrer s'inaugurava el nou edifici. La Vanguardia ho recollia en aquest anunci.  
 
L'Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria, fundada a Figueres el 1902, va ser l'entitat pionera a Catalunya del mutualisme modern amb l'objectiu de donar als seus associats la protecció social que  l'administració de l'estat encara no oferia. En el decurs del primer terç del segle XX el nombre de socis va créixer notablement i la companyia consolidà les seves bases. Durant el conflicte civil (1936-1939) l'Agrupació va intentar donar cobertura als drets i prestacions contractades pels socis amb independència del bàndol ideològic de pertinença.
 
*1964.- En aquells anys l'Agrupació Mútua publicava mensualment a la premsa les quantitats satisfetes als seus associats. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 
 
L'època de més esplendor la trobem entre els anys 1970's (150.000 associats) i 1985 (250.000). Posteriorment les noves lleis d'ordenació de les assegurances privades obliguen a una adequació de les mútues de previsió social a un nou marc jurídic que comporta la conversió de la societat en una Fundació el 1993.
Amb l'arribada del nou segle l'entitat entra en una delicada situació econòmica a causa de la seva participació en negocis immobiliaris i l'arribada de la crisi. El 2011 l'Agrupació és intervinguda pel Ministeri d'Economia de l'Estat i s'inicia tot seguit un procés que culminarà en la seva transformació en societat anònima. El 2012 es produeix la seva absorció pel grup format per l'entitat asseguradora francesa ACM (Assurance du Crédit Mutuel) i el RACC (Reial Automòbil Club de Catalunya). Aquest nous socis acorden l'abandonament de l'edifici de Gran Via/Pau Claris i el seu trasllat a l'edifici Horizon de Sant Cugat del Vallès  el 2014.  Un projecte d'un hotel de luxe a l'antiga seu provocarà la desaparició de l'edifici d'oficines que durant 50 anys va presidir aquella cantonada i que molts socis barcelonins van visitar alguna vegada per formalitzar algun tràmit burocràtic.
 
*2012.- L'edifici de l'Agrupació Mútua en els seus últims anys. A la foto superior durant la Diada d'aquell any.
 
 
*2016.- El nou hotel de luxe projectat en base a la reforma integral de l'antic edifici de l'Agrupació va canviar notablement l'aspecte d'aquella cantonada.

dijous, 7 de setembre de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT BERNAT CALBÓ. Poblenou (1957-2017)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1960.- L'església de Sant Bernat Calbó captada des de la Rambla de Poblenou.
 
Entrada la dècada dels anys 1950's es va projectar la construcció d'un edifici públic al solar situat entre els carrers Amistat, Marià Aguiló i a la continuació del carrer Wad-Ras més enllà de la Rambla de Poblenou (aleshores Passeig del Triomf).
L'execució del projecte va ser lenta i va requerir de l'aprovació inicial el 1956 d'un pla per rectificar les alineacions de les voreres del carrers Wad-Ras (avui Doctor Trueta) entre els carrers Galceran Marquet i Marià Aguiló. El solar afectat era propietat de Ramona Domènech i Company
 
*1957.- Aprovació definitiva de l'estudi de 1956 per rectificar voreres.
 
Van haver de passar quatre anys més perquè la propietària pogués vendre els terrenys al Bisbat de Barcelona, que va aconseguir el permís per edificar-hi una parròquia.
El 24 de febrer de 1957 s'hi va posar la primera pedra i l'1 de novembre, Diada de Tots Sants d'aquell mateix any,  l'Arquebisbe Modrego la inaugurava.
 
*1957.- Estampa de recordatori del dia de la inauguració de l'església parroquial. (Font: Col·leció privada Francisco Arauz)
 
L'edifici religiós havia estat projectat per l'arquitecte Josep Maria Soteras i Mauri, que en aquells temps treballava també en la construcció de l'estadi del Camp Nou del FC Barcelona. Hi dominaven el formigó i el maó vist i tenia una superficie destinada al culte de 530 metres quadrats. Al vèrtex situat entre la plaça i l'últim tram de Wad-Ras hi va ser enlairat un campanar, que als anys 1970's va ser retallat i posteriorment eliminat del tot.
El 2011 van començar a fer-se paleses les deficiències arquitectòniques greus que presentava l'edifici. El formigó s'havia anat esquerdant en molts sectors, circumstància que era afavorida per la proximitat del mar que actuava d'agent corrosiu. El perill de despreniments era evident. La manca d'un manteniment adequat hi posava la resta, de manera que l'edifici avançava indefectiblement cap a un estat ruïnós, que no va trigar gaire a declarar-se. Els estudis realitzats per a rehabilitar-lo i tornar-li el seu aspecte original van descartar aquesta opció a causa de l'elevat cost que suposaven les obres.
 
*2012.- Aspecte de la parròquia en el seus últims anys. (Foto: Wikimedia)
 
El 2015 es va elaborar una proposta per vendre el terreny a la Comunitat Feligresa de la Fraternitat de la Comunitat de l'Anyell, amb l'objectiu d'aixecar-hi un monestir d'aquesta congregació. La notícia va generar un clima de rebuig majoritari entre el veïnat fins al punt que la proposta va haver de ser desestimada.
 
*2015.- Projecte per a la construcció d'un monestir de la Fraternitat de la Comunitat de l'Anyell que no va arribar a executar-se.
 
Finalment l'ús assignat al solar de la desapareguda parròquia seria l'ampliació de l'escola veïna. El d'agost de 2017 va començar la demolició que en pocs dies va deixar el solar ras i net.
 

*2017.- Execució de l'enderroc a l'estiu d'aquell any.(Font: Ajuntament de Barcelona)
  

dimarts, 5 de setembre de 2017

CASA SITJÀ. Diagonal 415. (1904-1953)


Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE, JULIÁN MURLANCH FOLGUERA i VICENTE FERNÁNDEZ VILLARINO
 
 
*1905.- Façana de la Casa Sitjà amb vistes a la Diagonal.
 
A l'any 1904 Francesc de Paula Sitjà va encarregar a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia la construcció d'una casa unifamiliar amb façana doble a la Diagonal i al carrer París, sobre un solar que era emplaçat entre els carrers Balmes i Enric Granados. Era una construcció de línies modernistes i dimensions reduïdes, un format no massa habitual en aquella zona de la Diagonal.
La part amb façana al carrer París va ser reformada el 1917 pel propi Sagnier quan va ser ocupada per Francesc Maristany i Maria Sitjà.
L'edifici va ser ocupat posteriorment per la família del marquès del Castillo [1] fins que, acabada la Guerra Civil, va caure a mans de la policia franquista que va ocupar-lo i una dècada més tard va ser enderrocat. A l'edifici de nova planta que es va edificar sobre el solar, s'hi va instal·lar la botiga de modes Pedrerol y Bofill i una sucursal de Viatges Marsans, ambdues inaugurades a l'any 1955.   
 
*1908.- Detall dels baixos de l'edifici. (Font: Feminal)
 
 
*1909.- Dues imatges de les estances del primer pis de la Casa Sitjà. (Font: Arquitectura y Construcción)
 
*1910's.- Vista de la Diagonal amb la Casa Sitjà al bell mig de la imatge. (Foto: Roisin).
 
*1933.- Emplaçament del solar que ocupava la Casa Sitjà en un plànol municipal. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).
 
[1].- Permanyer Lladós, Lluís. Barcelona en Diagonal. Viena Edicions. Ajuntament de Barcelona. 2010.

diumenge, 3 de setembre de 2017

BARCELONA MUNDIAL PALACE. Embarcador, Cafè-Restaurant i Centre d'Exposicions. Portal de la Pau. (1908-1918)

Agraïments a JULIÁN MURLANCH FOLGUERA

*1910's.- Una imatge exterior del restaurant Mundial-Palace en una targeta postal de l'època.

L'edifici que avui ocupa la seu de l'Autoritat Portuària, va ser completat el 1907 seguint un projecte del 1903 de l'enginyer i aleshores subdirector d'Obres del Port Julio Valdés y Humaran, amb l'objectiu de fer les funcions d'embarcador per a passatgers. El cos central de la façana de l'edifici va ser coronat amb un grup escultòric al·legòric a Barcelona, la navegació i el comerç, que va ser  adjudicat a l'artista local Joan Serra mitjançant concurs públic convocat el 1906.
La planta baixa de l'edifici acollia un ampli conjunt de serveis orientats al viatger marítim amb les instal·lacions de dipòsit i reconeixement d'equipatges, que van ser lliurades per l'autoritat portuària als responsables de Duanes l'1 de juny de 1907. Tot seguit, es va publicar l'anunci del concurs públic per a l'arrendament del primer i segon pis per explotar-hi un cafè-restaurant i també de dos quioscs de la planta baixa. Aquest concurs va ser adjudicat als senyors Enric Vilalta i Josep Serra Farré abans d'acabar-se l'any.

*1907.- Espais destinats a reconeixement, inspecció i dipòsit d'equipatges a la planta baixa. (Font: Memòria d'Obres del Port de Barcelona 1907-1910)

*1907.- Vestíbul de l'edifici amb les escales d'accés al pis superior. (Font: Memòria d'Obres del Port de Barcelona 1907-1910)

La primera planta o pis principal quedava estructurada en dos vestíbuls laterals i un de central, que donaven accés a un saló de 40 metres de longitud i 10 d'amplada amb una alçada de 11,5 metres en el punt més alt rematat per una coberta de vidre. A la part posterior de l'edifici hi havien les dependències de cuina, rebost, bodega i serveis auxiliars del restaurant.
La segona planta era ocupada per les habitacions de l'arrendatari del local i altre personal destinat al restaurant.
Al gran saló de la planta principal s'hi va instal·lar el luxós restaurant batejat amb el nom de Mundial Palace amb capacitat per unes 500 persones
 
 *1909.- Vista interior del menjador del Restaurant Mundial-Palace

El banquet inaugural va celebrar-se la nit del dia 1 de febrer de 1908 i uns mesos després el restaurant va rebre al visita del rei Alfons XIII. Ben aviat va passar a ser un dels preferits per la burgesia de la ciutat de començaments del segle XX. A banda de ser emprat per a banquets organitzats per cercles socials, culturals, esportius i polítics, les classes més benestants el contractaven també sovint per celebrar-hi casaments.
 
*1908.- Fragment de la crònica publicada a l'edició de La Vanguardia del dia 2 de febrer, l'endemà del banquet d'inauguració del Mundial Palace.
  
Una de les característiques principals que oferia el restaurant eren els àpats amb cuina estrictament vegetariana que s'hi servien els dissabtes. El 29 de març de 1908 hi va tenir lloc un banquet per a celebrar la constitució de la Lliga Catalana Vegetariana a la que hi assistiren les més de 250 persones associades.


Un any després de la inauguració del restaurant es va instal·lar un Museu Comercial, promogut per la Unió del Productors per al Foment de l'Exportació, on s'hi podien trobar tota mena de productes de consum.


*1909.- Publicitat sobre l'exposició de productes que es va organitzar amb el nom de Museu Comercial a les dependències del Mundial-Palace. (Font: Revista Mundial Políglota. Casa Editorial Viuda de Tassó)

*1910.- Ampliació del Museu Comercial (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 24 d'abril)


1909.- Publicitat del Cafè- Restaurant Mundial-Palace

 
El Cafè-Restaurant Mundial Palace va funcionar fins a l'any el 1918. A partir d'aquella data, l'edifici es va destinar a ser la seu de la Junta d'Obres del Port i posteriorment de les diferents institucions que han governat el Port Autònom fins a l'actualitat que acull la seu de l'Autoritat Portuària.
L'edifici ha perdut alguns detalls del seu aspecte original com a resultat d'algunes ampliacions o reformes, no excessivament respectuoses amb l'estructura original.
 
Algunes celebracions al restaurant del Mundial Palace publicades a La Vanguardia:
  
                                                     12 de maig de 1908
 
 
17 de maig de 1914 
 
 
13 de juny de 1914